I TU, QUÈ NOMS?

Aquest nom insignificant i afable, un poc onomatopeic, darrerament havia adquirit universalitat i importància des de que la núvia del tenista el passejava per tot arreu. El nom més versionat de la història - Francesca, Francisca, Francina, Xisca, Xesca, Francis, Paquita, Paca, Curra, Xis, Cisca, Xisqueta, Francisqueta, Kika, Xisqui, Fran…-, el nom de pepa o d’animaló, havia abandonat les peixateries i els arravals i es passejava pels llocs més elegants. Però, a pesar d’això, podria qualque poeta escriure mai un “Sonets a na Xisca”?, podria la musa d’un gran escriptor no anomenar-se Beatrice o Leonor i sí Xisqueta? Podria un perfum convertir-se en Eau de Xis? Dificilment.
De petita no li agradava el seu nom. Li hagués agradat més que el seu nom fos Carolina, Mònica o Irene. De més gran li hagués agradat tenir un nom més curt i més nostre, per exemple, Aina. I ara, curiosament, només volia tenir el nom que tenia, el de madona de possessió, el d’esternut, el de guspira, el versionat, el de mil cares, el valent o el boig, segons es miri, el sincer, l’honest, el transparent. Coses de l’edat. I de que, ja ho diuen, “el roce hace el cariño”. I tu, què noms? Ets el teu nom?

ALERTA

Un amic m'ha enviat aquesta cançó per animar-me a seguir endavant. M'agrada. Bàsicament per la connotació que té la paraula "alerta" pels mallorquins, no només un advertiment sinó també una promesa de lluita, de triomf. És ben veritat que hi ha corones que no serveixen per res en segons quins indrets, però també és cert que la princesa és princesa, com el moix és moix, o l'au és au i voler fer un altre paper només serveix per sofrir. Alerta quan la princesa començi a caminar, alerta, perquè trobarà el camí i serà més princesa que mai.

DUBTES

He tornat vella. Ni el meu cos ni la meva ànima resisteixen com abans. Cerquen, indolents, la posició més engrescadora, savis gira-sols de tot allò difícil d'explicar. Quan tenia 10 anys manco podia viure de moltes maneres diferents, tenia força física i mental, per aguantar situacions poc ideals, però ara...

Durant els anys que tinc de vida, he netejat culets d'infant, els he entretingut i passejat plena d'energia; he estat fermada a una caixa a Carrefour, aguantant clients i cançonetes de Nadal, repicant dins el cap hores i hores; he venut llibres, he carregat les capses, he posat mil etiquetes, he suportat fires a l'aire lliure amb pluja i amb sol; he passat dades a ordinadors, xifres i lletres potser més útils del que sempre he cregut; he gestionant telefonades i cartes i queixes, aguantat polítics trepadors i altra flora i fauna; he donat classes...

Sovint -excepte donant classe- em sentia fora de lloc, sentia que podria trobar una ocupació que em fés sentir més útil i que ajudàs als altres. I aquest sentiment és ara tremendament fort, impossible de fermar o ofegar. Avui mateix, em trob navegant dins un mar de dubtes i tot i saber cap a on he de donar la passa, tinc por.

JOCS

Què dirieu, hi ha un moix o n'hi ha dos? Fixau-vos bé en la imatge...

Conclusió: les coses no sempre són com semblen al primer cop d'ull.

PORNO

Avui al matí, quan el meu fillol de 7 anys ha vist aquest quadre que tinc a la sala, ha exclamat:

- Ualaaa, Nina, però si tens "porno"!!!.

Després de l'atac de rialles inicial li he hagut d'explicar de manera molt simple que quan es veia un cos nu a un quadre no es deia porno sinó art. L'anècdota, més una llarga conversació de fa una estona amb una amiga molt estimada, m'han fet pensar, un cop més, en la manera única que cada un percebem les coses i com necessitam etiquetar-les.

Jo tinc molts de defectes: un d'ells, dir el que pens de les coses. No ho dic despòticament ni pensant que tinc la veritat absoluta; ho dic per expressar, perquè consider que el respecte i l'estimació cap a un altre passa per aquesta sinceritat.

Les opinions són judicis? Crec que depèn del que les rep.

No sé si arribaré aprendre a ser més dòcil o discreta o hipòcrita o condescendent -si són aquests els adjectius que poden descriure allò contrari al que som-, no sé si aprendré a deixar de ser tan passional i espontània i sincera, possiblement no, però sé demanar perdó si faig mal amb les meves opinions i sé que les meves opinions les dono única i exclusivament perquè i quan estim.

L'art pot ser porno i el porno podria arribar a ser art, però Chagall, petitó meu, el que va fer va ser expressar, talment com ho intento jo.

RULES

-Mai li donaràs un martell a un infant, regla número 1 –va dir Déu.
-Per què, Déu? El martell és una eina, serveix per arreglar objectes romputs, serveix per construir noves coses…
- Sí, però un infant no el sap emprar ni sap, que mal utilitzat, pot ser un objecte molt perillós. Per a ell mateix, per als altres i per a les coses del voltant.
Assentí convençuda
- I la regla número 2? –preguntà encuriosida
- No et ficaràs on no et demanin. És més, no et ficaràs encara que t’ho demanin. I regla número 3…escolta cada dia samba!

CALENDARIS

Un iman pels éssers diferents, pels sord-muts ocasionals, pels que fugen, pels homes-gra, pels fantasmes i els vampirs, pels poemes trencats, pels contes amb final sobtat, per a les veus a cau d’orella i les pipelles enganxades a la galta, per a les maniobres d’escapisme, per a les distàncies transoceàniques, per a les segones posicions i els no-oblits, un iman per a totes les tardors, pels calendaris de butxaca.

UN VAMPIR DINS LA GÀBIA

Tenia ben constatada la seva fascinació per Nosferatu, per Drácula, per tot monstre possible o inventat xuclador d’energia. També sentia el cos com una gàbia. I es preguntava què l’havia conduida fins aquells insans paranys de l’ànima. Envejava sanament la persona capaç de ser feliç amb poc, amb una posta de sol jordana o amb un poc d’arròs bullit menjat amb les mans. Potser ho era un poc vampírica ella mateixa i estava condemnada a intermitents àpats de sang que la feien sentir poderosa, però no la saciaven mai; potser l’au que en realitat era –diürna o noctura, què importava- necesitàs desfer-se’n d’aquella engabiada realitat. Es mirà al mirall i es veié. No era un vampir. I aquell buit a l’estómac i aquella fluixessa dels membres i aquell lleuger mal de cap, no eren manca d’energia, no, sols enyor, només, aiximateix enyor.

PARETS I MURS

Ara que es conmemoren caigudes de murs, recordo com de petita em castigaven de cara a la paret, i penso que la humanitat pren sovint decisions tan senzilles com puerils que no ens fan evolucionar. Totes les vides que es van perdre, ansiant botar murs; totes les penes i sofriments que s'aïllaren; totes les vides separades per un mur...i ara l'alegria d'haver-se enderrocat es simbolitza en petits murs de dominó que cauen fàcilment, símbols plàstics, més o manco bells, que mai arribaran a explicar aquells anys. Berlín no és un record. Hi ha molts de murs encara per destruir. Hi ha altres maneres d'aprendre que no sigui castigar de cara a la paret.

VIDA D'UN TRANSPORTISTA

Plou, però ha de entregar una nevera. Quatre pisos sense ascensor i una senyora esquerpa, amb aires de superioritat, que més que ajudar destorba. Ni propina ni una cerveseta per agafar forces. Quina vida de ca! A Sèrbia era director de marquèting d’una empresa d’electrodomèstics, aquí els ha de transportar amunt i avall sobre la seva esquena ja madura i cansada. Ja no té edat. Li fa mal el cos. I l’ànima.
Almanco ja no plou. Ara ha d’entregar una nevera i una rentadora. De nou un pis sense ascensor, però ara és un segon. La jove que els ha obert la porta, té el posat més amable. Propina i dues cerveses. El dia comença a somriure. Potser la pròxima entrega serà una planta baixa i la madona una model que els hi alegrarà la vista i els encalentirà el coret unes hores amb la seva flaire de perfum francès.
Arriba a casa rebentat. La dona fa olor a fregidura i llexiu, però l’acull amb el somriure més meravellós del món. El besa, l’acaricia, li posa un bon plat calent sobre la taula, el fa sentir el rei que no és per a tots els altres.
-Com ha anat el matí? –li demana dolçament.
-Una al·lota ens ha donat propina i una cervesa. Ges –i li dona un bitllet-, posa’l dins la gedriola del Patrick. Vaig a dormir vint minuts que ens espera una tarda dura…
Es tomba al sofà, però des del pis del costat es sent una música…”quienes somos? De dónde venimos? A dónde vamos?”…i és incapaç d’aclucar els ulls.

T'ESPERO

Tarda plujosa i ventosa. Estufa i manta. Enyors i paciències. I tota l'esperança i tot l'amor només per a tu.

RENOUS

M’he llegit, en un capvespre, “El hombre que vio caer a Deleuze”, de José Vidal Valicourt. A pesar que darrerament només llegeixo en català i només llegeixo filosofia, el llibret blanc immaculat i la possible temàtica de les caigudes, m’ha tentat.
Del llibre, rescato una frase: “Vivir, pienso, consiste en hacer ruido”. I aquesta frase m’ha fet recordar com una dona un dia, mort el seu marit, recordava amb tendresa i alçava a fet diví les ventositats i els roncs del seu home, car aquest renou era l’únic que l’indicava, els darrers mesos de la seva vida malalta, que ell encara era viu.
Em pregunto, quins sons fan que la meva presència ocupi un lloc viu en aquest espai i escolto les meves passes, a voltes cansades i lleus, altres ràpides i incansable; i m’escolto rovegar els àpats, quasi sempre amb gust; i em sento fer simfonies de tecles sobre el meu ordinador, un pic al dia com a mínim; i sento la meva veu parlant per telèfon, tres cops al dia amb el meu estimat, una amb la meva família, de tant en tant amb alguns amics; i a vegades també canto, fluixet i malament, però canto; i crec que ronco els vespres; i, ara que estic sola, parlo un poc amb les coses, que no vull que se m’atrofii la veu, ja que encara que no parlo massa alt ni sé cridar, encara tinc coses a dir...

UN SENTIT

Un i altre pic t’enyoro. Se’m fa difícil afrontar les coses quotidianes, les rates mortes, els canvis, les bones notícies, els neguits, les sortides sense tu, les hores d’absència, les no-abraçades. Un i altre pic em demano quin és el sentit de tot plegat. Però segur que el té, segur…

MISTERIS

ENRIC, T’ESTIM...començava dient aquella nota, no més gran que una cuartilla, que acabava de treure del sobre. Havia arribat per correu a la redacció dirigida a la secció de Cartes al director, però amb el seu nom i cognom a un cantó del sobre. No hi havia remitent.
-Ges - li havia dit na Gomis esquerpa i l’havia col·locat sobre l’ordinador -, una admiradora secreta.
L’havia obert desganat i de sobte, cony, s’havia trobat aquell ENRIC, T’ESTIM... Va seguir llegint : jo no sé que faria per ser, al manco per uns instants, l’al·lota rossa del binomi de Newton – es referia a un dels seus textes, que es publicà feia unes setmanes -, i que l’Enric Planells - ell, cony - s’hagués fixat en mi. Jo no sé que faria per ser una estona el seu impacte. Amb això em conformava. Aquest desig meu, tan abstracte i difícil com la fórmula científica, pren súbitament forma i deixa de ser secret, fins i tot per a mi mateixa. Fins ara jo no sabia perquè les “Confessions” era el primer que llegia tots els matins, perquè retallava la columna - més d’un pic he mutilat diaris aliens - i la guardava en el calaix dels meus tresors. Sentir per primer cop, als quaranta anys, aquesta fascinació adolescent o és malaltia o és impacte. El meu impacte particular. Això em passa per no haver embogit als catorze anys per cap dels Hombres G i no haver empaperat mai la meva cambra amb posters de Luis Miguel o Patrick Swayze, per tenir en la meva carpeta d’institut a Hudrey Hepburn, a Charles Chaplin, i al Breton de Man Ray, el de la libèl·lula sobre la galta, perversa i constant com una llàgrima. Aquestes rareses es paguen qualque dia : Enric, t’estim...
I cap signatura. Sense cap dupte, cony, era una broma. Mai havia aixecat aquests tipus de passions, ell. O al manco mai les hi havien confessades. Va somriure, s’observà deformat en el reflex de la cullera del cafè i s’arreglà el coll de la camisa. Aquella nota era un misteri, però el feia sentir molt feliç. El vespre li contaria a la dona. Potser saber un fet així reviscolàs la passió apagada.
La dona va somriure mentre li explicava i repetí burleta un parell de pics “Enric, t’estim”.
-Escolta –va demanar ell, detectivesc-, i a tu, d’adolescent, t’agradaven els Hombres G?
N’Enric, tot i ser un respectat periodista i un home madur, no sabia que hi ha moments en que la vida t’acluca un ull, et fa un gest simpàtic, t’injecta il·lusió i et demostra que creure en un mateix és possible, que moltes coses que ens semblen misteris sols són belleses que ens escalfen el cor, sols són ditades de mel que ens mereixem per alguna raó...

LA ROSA S'OBRE

M’assec a la butaca i mir el seu amor com si veiés una pel·lícula o llegís un llibre. A voltes, voldria no mirar, que no tenguessin testimonis, però com no mirar la flor que neix i es fa esplendorosa? Com no mirar tanta bellesa?
La seva història em fa pensar en mi mateixa, em fa reviure emocions i actituds antany viscudes, em fa recordar a aquella dona amb aus als cabells de no fa tant, que ara ja només juga amb els fils de colors i les paraules per teixir una vànova de caloreta i tranquil·litat. M’adono de com he canviat, com he desviat la passió cap a paranys manco perillosos, com he tranquilitzat la meva ànima i he adormit el meu ego, com el desig que em mou ja no té ni aquella negror ni aquella vermellor d’abans, sinó que és ple de llum.

Jo no sé quin futur m’espera i quins altres canvis provocarà aquest futur, però sé que tinc un present seré, que he assolit un grau de maduresa acceptable i que, en general, estic bé. Potser enyori l’arrebatadora violència del desig, aquella sensació de caminar, equilibrista, sobre la corda, aquell sentiment de tenir el cor obert com una magrana…però poc. No ho bescanvio per la quietud de les coses certes, dels peus posats a terra, de l’amor arrelat i tendre.

FOC PETIT

Els focs ràpids són els que primer s'apaguen. És veritat que si posam un cartró dins la ximeneia les flames prendran ràpidament, però aviat el cartró es farà cendra. En canvi, el foc petit és el que perdura, el que fa caliu, el que encalenteix més a poc a poc, però més temps. No serà majestuós ni extraordinari, no tenyirà de vermell i groc tota l'estança, però templarà l'ambient, calmarà els ànims, serà ideal per torrar-hi sobrassada, boniatos o castanyes i ens donarà aliment.

MÀGIA

Quan plovia, el mag de pedra de l'escalinata, rajava aigua. Però ella s'imaginava que el que treia de la boca era màgia líquida, i per això s'hi rentava les mans i la cara, ansiosa per ser tan maga com ell. Això va ser, a partir dels 10 anys, quan va aconseguir perdre-li la por, car fins llavors era incapaç d'atracar-se al que ella creia que era un monstre. Va ser la minyona anglesa -que en realitat era irlandesa, però tothom li deia l'anglesa- que li va fer perdre la por.
Però no ho veus, li deia, no veus la cara de mag que té?
Quin mag és?, preguntava ella gens convençuda.
És el mag Al-Jeshus, no el coneixes?
Ella mai havia sentit parlar d'aquest mag, per això es quedà fascinada quan la minyona li contà la història: el mag Al-Jeshus havia tingut un naixement més que especial, car ho havia fet amb els peus dins territori cristià i el cap dins territori musulmà, en un punt de la cruïlla d'un camí que connectava occident amb orient. Els detalls del naixement eren llargs i difícils de creure, però el cert és que hi nasqué sobtadament, quan ningú s'ho esperava i va ser tocar el terra quan es produí el primer miracle: un eclipsi de sol.
Moltes varen ser les màgies i prodigis que va fer al llarg de la seva vida, i fins i tot, després de la seva mort i contava la llegenda que qualsevol cosa que tocàs es convertia en prodigiós. Des de que ho va saber no deixava de beure aigua de la seva boca i aviat tingué els cabells més rulls i més rossos que mai, i aviat tingué les galtes més rosades que ningú, i aviat es convertí en una joveneta tan preciosa que tothom la coneixia en la contrada com la bella de Raixa.
La seva història és un secret que només coneixen els enamorats que beuen de la boca del mag, que, per cert, ja quasi mai treu aigua. Potser perquè vivim un temps amb ben poca màgia.

NOVEMBRE

Perquè la tardor no sigui sols un seguit de fulles seques dutes pel vent i l'aigua.

Perquè la tardor, sigui la força del color.

Tot canvi d'estació és positiu.

L'ANELL

Pesava i li estrenyia el dit, l’anell. Era impossible que hagués engreixat instantàniament en una sola nit. El mirà. Era d’argent. Com una escata de peix abisal. Com la cuirassa d’alguns insectes. Com l’ull cec de la bruixa dels contes. Com la llum de la lluna reflectida sobre l’aigua de l’estany. Se’l tragué del dit amb certes dificultats i el deixà sobre la taula. Tenia la marca sobre la pell, conservada en blancor sota la protecció de la joia. Era un símbol. Era la presència de l’absència, la protecció de la incògnita, la llum de les coses en la seva mà. Es sentia amputada i se’l tornà posar. Llavors li vengueren al cap imatges de niguls volant a velocitat de vertigen pel cel, de vastos camps de blat a punt de rebre una tempesta, d’un petit escarabat amagant-se sota una gírgola dins l’ombrívol bosc, d’un cementeri ple de flors, d’una manifestació de centenars de persones demanant la pau, d’un vaixell pescador carregant les xarxes, d’uns dits llargs i prims teclejant un ordinador, d’un ramat d’ovelles assegudes a una taula prenint te i pastes, d’una orquestra immensa tocant i tocant…ja tornava ser ella. L’anell no l’estrenyia. I havia recuperat la imaginació.

EL PEIX

Feia segles que vivia dins l'estany. L'havien volgut pescar homes, infants, lladres, fantasmes i alguna dama boja, però ell seguia viu dins les tèrboles aigües del seu estany artificial, al peus de les muntanyes i de la Gran Casa, abandonada ara. Sí, feia segles, em podeu creure. S'havia alimentat de quelcom inquietant i maligne, de quelcom tan lleig i llefiscós com la por i havia augmentat de tamany de manera quasi monstruosa, fent-se el rei indiscutible del gran safareig i cap altre peix el podia fer botar del seu reial lloc.

Li agradava atracar-se al mirador quan els habitants de la casa prenien el te. Sempre li tiraven alguna mica de pa o alguna llepolia per veure'l atracar-se, sempre l'entretenien amb les seves veus especials, de nins, o d'enamorats, car no havia massa diferència en el to, sempre s'admiraven de veure la seva majestuosa nedada, silent, sobrenatural.

A vegades, alguna bella dama llegia poemes en veu alta i ell s'atracava, silenciós, com una ombra, a escoltar-la. Altres, alguna ànima negra, anava al mirador a vessar la seva ràbia i el horitzó s'enfosquia i ell s'alterava però creixia i creixia. Altres pics, un nin el confonia amb una sirena o una fada i la tendresa l'irisava les escates.

El peix ja era vell, semblava inmortal i no es cansava de fingir que es deixava pescar. Era hàbil per fugir de l'ham o amagar-se entre les roques del fons o sota els nenúfars.

N'hi ha que diuen que és un peix volador, que de dia neda i de nit, solca el cel de la possessió. N'hi ha que diuen que pescar-lo ha de ser la major sort.

VIDA I MORT

No vull poetitzar ni reflexionar, no em vull lamentar, no vull enyorar. Hem d'honrar als morts i més hem d'honrar la vida.

VOLEN

Volen i des de la immensitat del blau ho veuen tot minúscul i insignificant. Volen sobre l'illa ideal que han fabricat, plena de llum i cotó. Els avions no molesten i les altres aus són viatgers estranys que no destorben el seu trajecte. Volen ingràvits, fan cabrioles, fan gutipiris a la nit i a les pluges. A tot això, els poetes, li diuen amor.

CRAZY

Empès per la bogeria del viure, creua deserts i es queda immòbil davant la sed. Els signes presagien importants canvis, però ell no els veu. Necessita diòptries per veure que les emocions no es venen, que tenen acne d’adolescent, de puresa, que condueixen sense xòfer i que volen arribar a un lloc concret. A vegades, s’asseu sobre un terrat a fer sonar el seu saxòfon. Tots els fumerals semblen monòlits, o oboes invertits que l’acompanyen en la seva melodia de solitud. No sap si algú l’escolta ni l’importa, però sempre hi ha una moixeta nocturna, que camina obliquament pels cantons de les teulades. I això li basta. Clouen, els estels, la nit boja.

DOLOR

Com mirar als ulls al dolor? Què dir quan no hi ha consol? Han mort, de sobte, sense saber que morien i els que queden vius han de restar amb aquest dolor dins el cor, el de no haver-se acomiadat de manera especial, el d'haver de seguir sense ells, el de no poder abraçar, un cop més, només un, els seus cossos.
Té els ulls plens de pedres i arena, té cops per tot arreu i les butxaques buides: de coses, de records, de vida. Resta dins el llit, sense ells, sense casa, sense abraçades i amb molta por. Hi ha tràngols difícils de passar, impossibles de passar.
Tinc els seus ulls i els seus cabells i una part de sang que em corre per les venes és igual a la seva. Tinc el seu llinatge capgirat, el que és davant és darrera, i tot a no poder atracar-me al seu dolor, el puc imaginar, el puc sentir, el puc somniar...i em dol. Descansau en pau, sang de la meva sang.

AVUI, DESTRUCCIONS

Cases amb encletxes per on passa la mà…i ningú diu res (fins que la gent mor).
Llocs de feina amb forats d’indignitat plens de feres ferotges…i ningú diu res (sols per criticar en la intimitat).
Joves farcits de quantitats poc recomanables de drogues, alcohol, supèrbia, desmotivacions i tristeses…i ningú diu res (tenen por).
Polítics de totes les tendències imputats en delictes diversos…i ningú diu res (ja sembla normal).
Bosses de pobresa extrema voltant el cantó…i ningú diu res (s’ha de tapar).
Hipocresies diverses…i ningú diu res (hipòcritament també).
Comportaments paranoics, maniacs, neuròtics, extrems, canviants…i ningú diu res (qui més qui manco pateix el mateix caos)
L’objectiu és arreplegar doblers, posicions socials, admiracions, enveges…i ningú diu res (el contrari és de fracassats)
I dins el ball de màscares, una petita esperança: la capacitat d’expressió.

VALÈNCIA I AMOR

A València hi ha un carrer que té geranis i ombres, humitats i tenebrors, saliva i enteniment. Si voleu saber quin és: el carrer de Cavallers…
Ens entenem, estimat. Hem fet molt de camí i hem anat esborrant tots els prejudicis i totes les pors. Cada dia, em meravello descobrint la teva integritat, la teva dolçor, la teva honestedat, la teva generositat. Cada dia, em meravello veient com també les has fet créixer en mi. Tu toques i jo cant, efectivament, i tot el camí que feim és per anar endavant. Els comentaris maliciosos em fan somriure; fa temps que sé que la vida és allò que pot desaparéixer en una dècima de segon. N’estic certa. I fa temps que sé que la vida al teu costat és allò que ho omple tot d’eternitat.

LA VIDA

Això és la vida: el bes i el puny i el temps que corr, frenètic, com si fos un ball.

SENSE VEU

Estic sense veu. Deixarem que els altres diguim per mi.

L'ABRAÇADA

Plou intensament i bufa el vent amb violencia així que la tempesta no pot passar desapercebuda per a la dona que mira per la finestra, a pesar que quan ha guaitat no n’era conscient, car mirava, en realitat, més enllà de les coses, cap un espai invisible que era dins seu. El repic de les gotes de pluja i les ratxes de vent intens l’han retornada a la tangibilitat: veu com els estudiants corren sota els seus paraigües i com les gavines volen baixen, cercant aixopluc. De sobte, s’adona que la corrent ha fuit i per tant no té llum, no té aigüa calenta, ni calefactor, ni televisió, ni música, ni ordenador, ni telèfon perquè és inalàmbric, ni móbil perquè no té bateria i no el pot carregar, ni possibilitat de cuinar perquè l’encimera també és elèctrica. Ara és tot l’espai que l’envolta el que ha tornat invisible ja que, perduda la utilitat, les coses entren dins un limbus quasi oníric. Es sent desemperada. Té fred. Es recosta al sofà i es tapa amb una manta. S’enrecorda que el vespre ha somniat la seva abraçada i, ara, tanca els ulls per reviurer-la. Per la sensació experimentada durant el somni podria jurar que realment havia passat, la qual cosa demostra que la funció de l’intel·lecte és primordial a l’hora de percebre correctament la realitat. Obri els ulls i veu un anunci d’una revista que diu “Gaudir quasi mai té a veure amb la raó, quasi mai”. I, mal que li pesi, pensa que és veritat, perquè si així fos podria gaudir tant del record del somni, sabent que no és real, com de la pròpia sensació. Això li fa pensar en totes les vegades que ha donat per certa una creença que, en realitat, sols era fruit de la seva sensació, com pensar que l’estimava perquè tots els pèls del cos se li eriçaren quan la mirava, o pensar que ell era bo perquè les seves mans càlides l’omplien de calma, o pensar que hi havia quelcom màgic entre ells perquè, de tant en tant i sorpresivament, somniava que l’abraçava, res de somnis eròtics, res, simplement una abraçada plena i intensa, de sensacions tan fortes que semblava real. Arrufada al sofà espera que torni la realitat a les coses que l’envolten i escriu. Mentres, fora, la tempesta creix.

FORÇA

M’ha dit jove, rebel, independent i resistent. Ha dit que les meves lletres són l’antitesi de l’estupidesa, que tenen força, dignitat, que són esplèndides. I jo m’he fus davant el crític literari, davant l’escriptor, davant el mestre. No m’ha vist mai, aquest home. No m’ha sentit la veu. I mai he tingut oportunitat de dir-li que ja no som tan jove, que la rebel·ldia se m’enganxa per les cames, darrerament, i em fa ensopegar seguit seguit, que he deixat de ser independent des de que estic enamorada, que escric missatges quan vaig gata que m’hauria d’empassar, que som resistent, això sí, però també en les errades i les estupideses, que procur ser digna, però que dubto que arribi a l’esplendor i que la força, sovint, se’m va –no per la boca com diria la dita- sinó per les paraules escrites, i em quedo desinflada, vessada en uns fulls que donen una imatge molt diferent a la que veig quan em miro al mirall.
Però el cert és que m’han emocionat les seves paraules, les agraeixo, les gaudeixo, no sé si les mareixo, m’han fet feliç.

ENRERE

-Mai mires enrere quan ens acomiadam .-li va dir ell mentre esperaven a la cua de facturació de l’aeroport.
-No? –preguntà ella, sorpresa, com si de sobte el mirall li hagués mostrat una imatge improcedent.
-No, no ho fas. Jo sempre et mir, fins que has desaparegut de la meva vista. Tu mai, segueixes endavant, sense mirar enrere.
-Avui et miraré –li va prometre mentre el besava.
Quan s’acomiadaren, ell girà el cap una dotzena de vegades, fins que les escales mecàniques se l’engoliren. Ella no deixà de contemplar-lo, somrient, a pesar que no tenia ganes de somriure. Pensà en el que li acabava de dir. Curiosament, ella creia que un dels seus pitjors defectes era precisament que mirava massa sovint enrere. Potser per això, per aquesta constant mirada cap al passat que no li agradava, actuava totalment a la inversa i la seva actitud semblava distant i freda.
Dins l’avió, sobre la mar de niguls, mirà molts de cops enrere: es remontà a aquell dissabte horabaixa en el seu minúscul apartament quan escrigué “Les frugals transgressions”. Esperava una trucada de telèfon que no arribava i, a canvi, les paraules, brollaven sense contenció des del seu bolígraf; viatjà fins aquell vespre de Sant Sebastià, sota els coets artificials i a l’esquena l’home que l’hauria d’estimar breument, però amb intensitat; pensà en l’abraçada inmensa de l’amiga, banyada en plors, l’únic pic que la va veure plorar en aquells quatre anys; pensà en les rialles de la mare, aquella nit de Cap d’Any, després de veure la còmica capgirar la seva cama de goma; pensà en els ulls del seu petit fillol quan es deixava fotografiar amb una galleta Maria a la mà; pensà en les nits amb els amics a la cerveseria, sota els follets i les fades; pensà en la carabassa pintada de colors que va rebre un Nadal com a regal o auguri; evocà la primera vegada que ell li agafà de la mà mentre passejaven pel Passeig Sagrera; va veure pujades a muntanyes amb molt d’esforç i desfici; sentí el calor sobre el seu ventre i la veu càlida a cau d’orella fent la pregunta fatídica: què t’han fet els homes?; va veure tant que pensà que, a partir de llavors, no evitaria més fer la vista enrere, car el que ara era estava format per totes aquelles visions passades i que la pena de la pèrdua seria menor perquè sabia que tot allò que desapareix, d’una manera o altra, retorna.
I quasi sense adonar-se’n arribà el dia que, de nou, ell l’esperava rere les barreres de l’aeroport, aquest cop per acollir-la.

ELLES

Elles, transparents i encara brillants, buides de saba però encara continents de riures i paraules.

Beure vi i donar voltes al voltant de les belles,

millor és que entregar-se a l'escepticisme.

Si a l'infern van l'ebri i el que estima,

ningú li veurà el rostre al paradís.

(Omar Jayyam)

Elles, vençudes i encara erectes, utilitzades però encara plenes de nit, dringen quan les recullo i es resisteixen a abandonar-me.

Elles, les il·lusions...

EL MONSTRE

Tenia son encara. S'havia quedat adormit, el capvespre passat, davant la televisió, mentre feien un programa sobre extraterrestres. Recordava els caperrots ovalats i aquells immensos ulls negres entre dormida i dormida i aviat decidí ficar-se al llit i descansar de debó. Li resultava estranya, aquella son, car no havia tingut un dia excessivament dur, però possiblement era cansament acumulat, emocions contingudes, energia devorada o devoradora. Dormí com un angelet tot el vespre, i quan sonà el despertador encara tenia son. Què estrany, pensà, però s'estirà tant com va poder i obrí els ulls. Sentia el cos gelatinós, pesat i amb els ulls mig aclucs es dirigí al bany. El mirall reflectí una imatge d'allò més terrorifica. Alçà els braços i uns fins tentacles es bellugaren nerviosos; s'atracà al mirall i no trobà ulls ni somriure; observà la pell i es veié transparent com un paper de calc. No se'n podia avenir de tot plegat. Mirà al seu voltant: no havia aire, sinó aigua; no havia mobles, només algues bellugadisses i estrelles de mar; el mirall no era més que el vidre que el contenia i el separava d'un grapat de persones, com ell havia estat abans, que el contemplaven. Volgué cridar aterrit, però no tenia veu. En què s'havia convertit? Un grumer verinós, això era. S'atracà al vidre i deixà que li fessin fotografies, impotent, mentre s'inflava de ràbia i es desinflava de por, mentre s'inflava de ràbia i es desinflava de por...

SOM INCAPAÇ

Som incapaç de dormir amb calcetins encara que faci molt de fred, ni d’observar, circumspecta, una baralla, un encontre apassionat o un joc d’animals o infants. Som incapaç de despreciar la pal·lidesa, car sempre m’han semblat les pells blanques molt més atractives que les altres, ni de partir a corre-cuita per cap motiu: si m’han decebut vull explicacions; si tinc por, em paralitzo; si he de fugir, ho faig a poc a poc perquè no es noti. Som incapaç de dormir a un lloc llardós ni de gaudir amb fruïció dels indrets plens de gent. Som incapaç de pujar a un arbre, primer perquè no tinc agilitat, ni equilibri, ni flexibilitat i també perquè m’atemoreixen les alçades. Som incapaç de menjar peix sense clavar-me alguna espina ni sé empessar-me les llàgrimes quan estic triste o pre-menstrual. Som incapaç de romandre tranquil·la devora un infant, ja que sempre pas pena de que es faci mal ni sé tenir la boca tancada quan alguna cosa em capgira, em corprèn o m’apassiona, a no ser que l’orgull em tingui mordassada. Som incapaç de fer una bona foto a una papallona, ni maquillar-me els llavis sense mirall, ni llançar-me d’un trampolí o una roca cap a l’aigua, ni d’anar amb patins sense fregar al terra amb el cul seguit seguit. Som incapaç de portar una safata, a velocitat normal, sense vessar el que duc dintre, ni caminar amb talons més enllà de deu metres. Som incapaç de passar-me un sol dia sense escriure unes frases, fer una abraçada o una besada –encara que sigui en la distància o dins la son-.Som…buf, som incapaç de tantes coses que no acabaríem mai.

INCAPACITATS

Melody Gardot pateix una incapacitat d'oïda, vista i mobilitat. Ella diu que no li agrada el terme discapacitat perquè llavors tots hauríem de definir-nos així ja que hi ha coses que no podem fer. Prefereix parla de coses que és capaç de fer i coses que no és capaç de fer. N'estic completament d'acord. Se m'acut un llistat llarguísim de coses que som incapaç de fer. Demà les escriuré, que avui estic mental, física i energèticament esgotada. Good nigth!

VISITES

Fa dies que somnio amb tu, E. La teva partida em sembla de mentides i encara imagino que rebré un missatge teu o una trucada. No parlo ja mai de tu. No puc. Jo crec que em visites en somnis perquè estàs trista, perquè et fa pena veure com la triada d'amics s'ha desfet. Però tu eres l'eix, amiga, ho saps, sense tu era impossible. Ell és dolorós per a mi i potser jo ho sigui per a ell. I no en podem fer res. Perdona'm, amiga, no hem estat a la teva alçada. Les mimoses creixen. El pi, no ho sé perquè no he tornat a visitar l'indret. Els aprenentatges creixen també. I l'enyorança és plena d'amor.

HI HA MALENCONIES...

Hi ha malenconies que resten assegudes sobre les cames mentre sopes o prens el cafè, o esperen arrufades dins els palmells per molt que t’afanyis a tenir les mans plenes de coses, o cauen pel lòbul de l’orella i regalimen seguit seguit sobre les espatlles i vas humida mollant bassiots pels carrers i tothom mira i ningú diu res. A vegades aquestes melangies no són mereixadores de l’objecte que les provoca i voldries netejar-les amb lleixiu i que res restàs dels records que les provoquen. T’agradaria posar un sentinella a la porta del cor, perquè no deixàs passar sentiments oblics ni vaixells sotsobrats. Hi ha malenconies que t’empenyen a fer errades d’ortografia i els temps verbals es capgiren i uses el present per parlar del passat i uses el present per parlar del futur. Llavors, te n’adones i prens la decisió de vestir-te de Còrsega antiga i fingir que no t’importen les seves absències.

LA MOSCA

Berena en companyia d’una mosca, una d’aquelles tranquiles, que volen en càmara lenta i s’entretenen caminant sobre les coses. L’observa amb ulls de científic i s’adona que tot i voler tastar tots els restes del plat: pa, mermelada de pruma i de figa, formatge blanc, sucre no es pot resistir al cafè amb llet. A la tassa retorna un i altre pic, xuclant les minúscules bombolles de llet cafeïnada. Se l’imagina després dels efectes del cafè, gata de nervis, volant frenètica, fent voltes repetides que no van enlloc i només emprenyen. Se la imagina molestant a algú, potser a ella mateixa, tan insistenment, pobra, que provocarà que la matin. S’imagina que si aquesta mosca no hagués tastat avui l’addictiu cafè el seu destí hagués estat un altre. Potser hagués volat plàcida sobre el llom d’alguna vaca, hauria fet l’àpat sobre un moix esclafat a la carretera o hagués travessat el poble fins arribar a un indret ple de por. Però ha hagut de topar-se amb el cafè amb llet. I el seu mata-mosques implacable que l’ha morta… “per si les mosques”.

NIT

Cau la nit, com un llençol daurat, com l'univers que guarden els ulls de mel enyorats, com un glop de cervesa rossa dins un horabaixa assedejat, com una joia d'aram. M'espera la solitud negra, la d'ala de mèrlera, però no m'importa perquè el cor, avui, el tinc ple de sol.

LA TRIA

L’havien assassinat a cinquanta-quatre vides, humiliat a dos mil, estafat a set, abandonat a vuinta-vuit, violat a dotze, enganat a mil i una, torturat a tretze... i cada cop que partia pensava: i de què cony serveix la reencarnació? Tanmateix, però, quan tornava néixer ho feia triant estimar.

LA FORTUNA

Es trobaren a una taula una orientalista, un racionalista, dues existencialistes, un estoic, un romàntic i un príncep.
L’orientalista es va seure tímidament i esperà amb els ulls baixos. De camí al sopar, havia recollit una branqueta de cirerer florit i la va col·locar llavors devora el seu plat, entre la cullera i el torcaboques, com si fos un cobert més.
El racionalista, que ja hi era quan ella arribà, es dedicà a observar-la minuciosament, cada gest, la roba, les postures, les mirades. Com a bon deixeble de Kant sabia que el que veia no tenia perquè ser la realitat així que jugà a variar la visió que tenia de la desconeguda amb la intenció, utòpica altrament, de fer-se la idea més fidel possible de la seva persona, cosa també difícil tenint en compte l’elegant i delicat hermetisme de l’orientalista.
Les dues existencialistes arribaren juntes. Eren molt amigues, a pesar de la coincidència de caràcters. Dubtaren una bona estona quin lloc de la taula seria el més apropiat per seure’s, si de front una amb l’altra o de costat, si al cap de taula o al mig, si juntes o separades; sospitaren, si més no, que la vetllada seria absurda i renegaren de qualsevol esperança de diversió; s’enfonsaren ràpidament davant els àcids comentaris del racionalista i rebutjaren la serenitat de l’orientalista, tot atribuint-li un artifici que només era dins els seus judicis nihilistes. Eren com dues ombres a cap de taula, finalment, totes vestides de negre, totes austeres i fermes com un interrogant incòmode.
L’estoic ja es veia venir com seria la vetllada i es preparava per suportar-la, com no, estoicament, mentre el romàntic començava a suspirar per una de les existencialistes, enlairant-la sobre tots els altres i començant un combat dialèctic entre ell i la resta del món de la taula (excepte la seva nova i potencial estimada).
Tots ben asseguts a la taula i lleugerament embriagats pels ardorosos vins que ja havien degustat, esperant l’amfitrió, el Príncep, que no arribava, especulaven sobre el sentit d’aquell encontre. Evidentment, no van treure res en clar, fins que el Príncep entrà majestuós a la sala, quan més acalorats estaven els ànims dels convidats: l’orientalista de mirada zen intentant mantenir un equilibri interior a punt d’esvair-se; el racionalista intentant assumir tots els punts de vista possibles d’aquell grapat de sers extranys; una existencialista, enfonsada dins els paranys de l’avorriment i l’altra intentant fugir de l’exaltació invasora del seu recien enamorat; l’estoic observant-ho tot amb paciència; i el romàntic, embriagat de passió, amb el cor dins la mà bategant insultant i esquitxant de sang les parets.
- “Estic disposat a sostenir –va dir solemne el Príncep-, que la fortuna és l’àrbitre de la meitat dels nostres actes, però que, en major o menor mesura, ens permet controlar l’altra meitat”
I rigué maquiavèlicament, car sabia que el sopar, a partir d’aquella revelació, seria prou interessant i potser duraria un parell de segles.

SORTIDES

Hi ha persones que han sortit de la meva vida poc dignament, ho pensava aquests dies. Em preguntava si hauran pensat alguna vegada dignificar la seva partida d'alguna manera, una disculpa tal volta, una explicació, una carícia. M'agradaria pensar que sí, i que sols l'orgull els ha aturat. No vol dir que ho entengui, però.

No obstant, la sortida de la que avui vull parlar ho és digna, i ben digna. L'autor ha escrit amb humor i tendresa i els personatges són ben originals: el taxidermista, el tossut que no es dóna per al·ludit quan arriba la mort, el candidat a sicari municipal, l'envejosa amiga, l'actor secundari que mor seixanta-nou vegades, el trencadís, el poeta i el seu admirador...un univers ben particular que ens mostra de manera digníssima aquest traspàs que tant ens consta assumir a alguns.

En recomano la lectura perquè és fresca i parla dels canvis amb naturalitat, humor negre i humor blanc.

Em quedo amb el microrelat "Motius" perquè explica en vint-i-tres claríssimes paraules el vertader significat de la pèrdua, d'algunes pèrdues, les indignes: "Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota". Magistral!

PETITA HISTÒRIA PARANÒICA

Tenia afició per les persones, per tota la xarxa de comportaments humans que continuadament se li mostraven i els estudiava des de diverses perspectives: la filosòfica, la psicològica, la social, la cultural i la intimista. Això li donava certa rigidesa relacional que feia que les persones li fugissin del costat, car es sentien insistentment analitzades, com a insectes o animalons de laboratori observats per una supèrbia mirada científica, freda i analítica. Intentava contrarrestar aquesta tendència amb un exercici de humilitat sincer i treballat, però llavors s’adonava que donar-se només implicava romandre a l’abast de la invasió dels altres. La devorarien, famèlics, si es deixava. Almanco això pensava després d’haver pogut contemplar en nombroses ocasions els seus esperits esporuguits i roïns, disfressats de somriures i bones paraules. No tots eren iguals, per descomptat, hi havia persones molt sinceres i nobles, que curiosament li cridaven manco l’atenció, com si fos un petit explorador, més interessat en els ferotges felins que en les papallones africanes, precisament pel perill que comportava la primera opció.
Feia temps que passava un període d’aïllament. Veia a les persones com un grup col·lectiu sense característiques pròpies i diferenciadores. La claca estava constituïda per esterotips, més o manco agradables, més o manco mesquins, que sobreexplotaven la seva relació sempre en benefici propi.
-Veus les coses com si fossis un petit dictador –li va dir l’amant, un poc atemorida davant les seves emocions
-M’he de protegir –li va contestar-, que no ho veus tu com es comporten?
S’acariciava el curt bigoti mentre ho deia.
-Però, Adolf...
-Calla.I l’observà inquisidorament. Ella era filosòficament platònica, psicològicament inestable, socialment adequada, culturalment limitada i íntimament sensual. Potser també s’hauria de protegir d’ella. De tots. De les races. Del món

BARCELONA

Barcelona, els peus plens de ferides, però el cor encès. Les presses, els orientals, el vell hostal, les Rambles plenes de gent i estàtues humanes, la boquèria convertit en mercat medieval, el barri gòtic pintat de graffitis i orins carregats de passat i present, el modernisme regalimant per les façanes, el Metro vertebrat, les ondulants formes de Gaudí, el menjar ràpid, les bromes, els coloms, la mar enfront el descobridor.

Barcelona i tu, amor meu, més intens, més dedins, més present en totes les coses, més meu, més teva...que mai.

POÈTICA CRISI O LA MORT D'UN POLÍTIC

Que no li parlés de revolucions, no estava ell per evolucionar en aquelles circumstàncies. No volia saber res de persones, es passava el temps tancat dins la llibreria de la plaça cercant poesia francesa, poesia portuguesa, o qualsevol poesia, sense parlar amb ningú, desmesuradament isolat, com un peix solitari fent voltes pausades i indolents dins el seu còncau espai. Havia perdut el nord i s’entossudia a romandre dins el sud calorós i gelatinós de la indolència, hores i hores llançades al terra. La boca, pastosa i aspre com el codony, rellegia versos d’Espriu i mirava de reüll passar la vida.
Que no li parlés de revolucions, la oposició. L’havien empresonat, havien esborrat la història, les claus eren al fons de l’oceà sense tresor i ja res protegiria el cor i el coll de la imminent tragedia. Veia un futur sense mugrons i no li importava. Veia el futur sense retorn. Veia la farsa amb floritures literàries, de la fonda crisi, més clar que mai. I reia, boig, engatat de política i teatre.Que no li parlés de revolucions, el país. Volia llegir poesia i descansar

CATERINA

Fa temps que estic cansada d’escriure coses meves, que, al cap i a la fi, tampoc són tan importants, però com que som incapaç de tancar la paradeta, he decidit donar un gir a aquest blog: com que estic intentant millorar el meu nivell de català, a partir d’ara intentaré escriure cada cop un petit conte, amb la finalitat d’exercitar la creativitat, practicar el vocabulari que em dóna més problemes, i deixar un poc de banda la Frannia massa intimista i personal. No sé si en seré capaç. Això només és un propòsit d’intencions.
Avui començarem amb el petit conte –sempre amb un missatge al darrera- de:

CATERINA

Na Caterina era la filla de l’ambaixador del país de l’Albercoquer, un indret especialment conegut per la seva gastronomia i la omnipresència de la dolça fruita, però que poca gent sabia ni tan sols situar en el mapa. Era un lloc petit i tranquil, cassolà, eixerit sobre una devesa plena d’arbres. Res d’interessant solia passar en aquella terra i els jorns s’entrellaçaven un amb l’altre a l’aroma de la mermelada d’albercoc, la coca d’albercoc, el porc amb salsa d’albercoc i el suc d’albercoc i maduixa. Fins que les orenetes arribaren i, amb elles, la desgràcia: el seu pare va ser assassinat i des de llavors l’enyorança la tenia esclavitzada: havia canviat el carácter tan bruscament que tothom li perdonava –comprensibles davant el dolor de la pèrdua-, però el cert és que es passava el dia avaluant a tots els seus servents, convençuda que la mà criminal havia sortit d’entre ells. Cercava per tot arreu una resposta, la confirmació de qualsevol sospita, el fil que la dugués a la boca del Minotaure, però no per ser engolida, no, sinó per poder acomplir la seva revenja. Cercava davall de les pedres, damunt els armaris, però res servia per transformar el seu pare en un nou Llatzeret. Recordava els seus ulls maragdins, el resplendor meravellós de la seva mirada, i llavors un tràfec d’idees se agemolien davall el seu hipotàlem i allà, com un filaberquí o el treball d’un ferreter, la golpejaven, la incidien, fins que amb un mal de cap impossible d’aguantar, i amb els ulls plens de pampallugues, havia de deixar-ho tot córrer i anar-se’n al llit a descansar.
Tot això no tendria més importància si no fos perquè na Caterina, dos mesos després de la mort del pare, es trobà un queixal seu dins la xemeneia, al costat d’unes arracades que no eren de la seva mare, també difunta, ni d’ella ni de ningú de la família, sinó de la Reina del país. I llavors deixà de banda les seves passes desnerides perquè aprengué que no es pot anar en contra de segons quins monstres. Diuen que va emigrar, al cap d’un temps, al país de les Llimones i allà n’és relativament feliç, tot i que ha mudat el caràcter i ja no és suau com la pell de l’albercoc, sinó àcida i molt cítrica.

EL BOSC, UN CONTE

- Obri les cames, molt bé, atraca el cul cap aquí, així, perfecte…no et faré mal…
L’introdueix l’aparell suaument, però li fa mal. Li cou i li crema. El mou suaument dins ella, mentre observa atent les seves reaccions.
- No has tingut fills, eh? –li diu-.
Ella nega amb un moviment de cap.
- i…jo diria que darrerament no has tingut relacions sexuals .-continua.
- No, efectivament- li contesta secament, encara que sap que no cal que digui res: nota els seus genitals tens, durs com la pedra.
Llavors ell la mira dolçament als ulls i li diu:
- I estàs trista perquè et sents sola.
Certament està massa trista per ser conscient de la situació i tímidament ho afirma.
Més tard, al carrer, s’adona de l’absurd de tot plegat: que un ginecòleg desconegut li endevini que no és mare no li sembla estrany; que sigui capaç d’establir que fa temps que no té relacions, tampoc; però i la solitud? A quina part del sexe femení es nota la solitud? I es visualitza, de nou, ben oberta de cames mentre aquell ginecòleg alemany, sense cap respecte, tresca pels baixos i la trista solitud, sense fi, gelatinosa i táctil, s’escola entre els seus dits convenientment protegits pel làtex.
Dubta si ho ha somniat. Acaricia el seu ca, es col·loca la sabata dreta, que li rua la calça, i continua caminant, sobre un nígul, en direcció a l’estació de tren.

No totes les persones són iguals, ni tampoc ho són tots els llebrers. Un llebrer, a Alemanya, per exemple, elegant i ossut, exòtic, aristocràtic, pot entrar a un cafè de luxe i beure una botella d’aigua sense gas sobre la moqueta marró xocolata. I una mallorquina amb llebrer, si sap comunicar-se i té bona planta, encara que tingui trets racials, estigui trista i vengui del ginecòleg, també podrà prendre una exquisida aigua amb gas, un xic picant, asseguda a una chaise longe plena de coixins d’avellutat verd. Podrà acariciar al llebrer i dir en veu baixa però contundent: Seu, Benito! I ningú riurà si la sent pel nom tan poc apropiat per a un ca tan estirat perquè a Alemanya el so Be-ni-to és clàssic i ferm.
Ha costumitzat la seva bossa amb la foto de Benito perquè és una valenta defensora dels animals i potser els estimi més que les persones, car la seva indefensió l’aclapara. Sempre procura portar a sobre un element que faci referència als animals, ara una motxilla amb forma de cap de conill, ara unes arrecades d’argent que són girafes, ara unes sabates folrades amb un estampant que imita la pell de les vaques, ara unes calces amb dibuixos brodats de poriols. Benito és el fill que no té, és el marit que calla, avorrit, les tardes de diumenge, és l’amic de la infantesa, sord-mut i pèl-roig, amb aquells ulls verds tan vius i tan parladors que la seguia a totes bandes sense fer renou, és la part d’ella mateixa que inconscientment adora: la part submisa i indefensa, car secretament voldria tenir algú que la cuidàs com ella ho fa amb el cussó.
Després de la visita al metge i el seu surrealista diagnòstic, han vingut a passejar per la ciutat de Frederic el Gran, pels jardins del Palau de Sanssouci, plens d’aigua i flors, pels seus boscos trepadors i màgics. Necessita desintoxicar-se del Berlín quadriculat de graffitis i façanes brutes de fum on viu des de fa tres anys. El marit, que ha hagut de viatjar al nord del país, serà fora tot el cap de setmana. No notarà gaire l’absència perquè Lutz parla poc. Creu que no l’enyorarà, tot el contrari, podrà fer tot allò que no fa quan ell hi és: sopar a les onze del vespre, escoltar música pop dels anys 80 amb el volumen ben alt, caminar descalça per la casa, dormir despullada, fumar tabac lligat…No és que Lutz li prohibeixi expressament tot això, però ella entén, com ho faria un llebrer intel·ligent, què és el que no pot fer.

S’acaba l’aigua amb gas i, revitalitzada, es dirigeix cap al bosc. Des de la part de la ciutat on es troba haurà de creuar un pont antic per arribar-hi, tot de pedra i fusta, que travessa un riu poc caudalós. La natura els engoleix a mesura que caminen sobre les fulles roges. La claror es penja de les poques clarianes que els arbres respecten i aviat té la sensació d’estar-se’n ficant dins un pou. Benito es resisteix a continuar. Sap que passa alguna cosa.
-Trista solitud –crida –vés-te’n d’aquí. I mentre crida es va despullant. Té fred, però no li importa. Llança la roba entre la fullaca. Es descalça. Es fuma un cigarret lligat. I comença a cantar, descomposta: “a quien le importa lo que yo haga, lo que yo digaaaaaaaaa”. De sobte un siulo quasi imperceptible creua l’aire. Benito gemega intuit l’escena just unes dècimes de segon abans que passi. Ella, amb els ulls clucs, ballant a ritme d’Alaska no s’adona de res. I de sobte, un cop al cor. Cau al terra. Veu una línea borrosa sobre el nas, com si tingués una fletxa atravessant el seu cor. I arriba la pau. I no s’adona de l’infern que comença per l’innocent caçador furtiu, que va al bosc de tant en tant per fer-se passar l’estrés i que l’ha confós amb una gacel·la perquè, amb les presses, es va deixar les ulleres al despatx.

BIPOLAR

A vegades pensa que té un transtorn bipolar. No li han diagnosticat mai, però qui sap, de la mateixa manera que és bicèfila quan escriu, bifàsica quan estima, bifocal en la seva vista, bifurcada en les seves decisions, bilingüe en la llengua, bizantina en moltes coses i bípede quasi sempre, potser sigui bipolar en el seu cervell. I això com es cura? Basta la poesia?

EGOISME

A tots se'ns oblida que l'autoaïllament, el replegament dins el pou, té molt a veure amb una negra emoció : l'egoisme. Ens negam a l'altre. Però sobretot a nosaltres mateixos. Tenim l'obligació de lluitar contra això.

SOLITUD COMPARTIDA

Em telefones tres cops al dia i em vas narrant les teves passes per la ciutat nova. Em dius els noms dels carrers, m’expiques el que hi veus, les coses que passen. Jo sovint em sento com si em trobàs dins la teva butxaca. Però em manca poder sentir la teva caloreta, el teu olor, per poder creure-m’ho.
Diumenge desperta gris. Decideixo restar a casa avui. M’he acostumat a caminar al teu costat i ara la unitat –no d’unió sinó de u- es fa molt difícil.
Guaito dins aquesta xarxa de solituds compartides i no m’és complicat trobar altres sensibilitats semblants a la meva. Hi ha embulls, desaparicions, anades i vingudes, històries disfrassades de solitud. Voldria ser capaç d’esvair-les a totes, però no tinc forces. Jo mateixa m’hi trobo, nuada, fuita, entre un port i l’altre, esgotada. Trunyellarem històries i mots mentre el temps passa, a veure si el nus es desfà, si retrobarem els tresors perduts, si els que se’n van tornen i els que han tornat queden, si la solitud compartida és manco solitud per això, si el dia torna néixer ple de llum.

SORT I ATZAR

Sort de l'atzar...

ULLERES

M'han posat ulleres! Però juro i perjuro que només les duré per escriure davant l'ordinador! Ara mateix duc un mareig viatger: tot més nítid -tant que fa por- però lleugerament corbat. I és que com no podia ser d'altra manera fins i tot per això he de ser rareta i tinc un ull de cada manera: miop de l'esquerre i hipermètrop del dret. Jo el que vull és veure-hi clar, encara que només sigui quan somnio...

RESPIR...ESCRIC

Diuen que un tuareg va dir un dia, referint-se als occidentals: “vosaltres teniu el rellotge; nosaltres tenim el temps”.
També diuen que Oscar Wilde va aconsellar un dia: “no faceu res que no pogueu contar en la sobretaula”. Crec que, en part, és per això que cont històries, per poder abastir el temps que ens ha fuit, per poder viure tot allò que es considera inapropiat i es pot explicar.

Avui m’han dit que “Camp de mèrleres” es troba en el número 10 dels més venuts a Palma, cosa que no vol dir que s’hagi venut molt, però sí el suficient, en uns temps de crisi com el que ens ha tocat viure i en unes circumstàncies un poc atípiques sense haver-ne fet publicitat, com per poder donar unes gràcies ben grans. Això demostra que sou molts els amics que m’heu recolzat, no importa les raons.

No sé si publicaré més llibres mai, però aquest havia de sortir. Gràcies, de nou.

ALEGRIA

No m'entusiasma la lletra i les imatges, tot i sentir-me molt identificada a vegades -vinc d'un altra planeta, som un astronauta-, em semblen poc treballades, però...és una cançó que m'encomana... alegriaaaaaaaaaaaaaa. La desitjo també per a vosaltres.

CITY

La meva ciutat s’ha transformat en ChinaTown, en una Istambul contrastada –la falsa ciutat turística envers la vertadera ciutat ruidosa, colapsada i frenètica-, en un macroedifici en obres, en un clavagueram de pudor, renou i pols, en la simfonia estrident de xiulets i bocines, en una Babel histèrica i poc amable, en un rosari de tendes i vivendes que es venen, lloguen o traspasen, en una filera d’aturats que demanen un treball. A la meva ciutat li han tatuat una espina de carrils-bici que la fan europea i cosmopolita, i la massa de gent indeterminada camina amb els seus i-pods en marxa, sense rumb, més aïllats que mai, i totes les races no parlen de creixement i harmonia sinó de feina dura, discriminació, marginació, solitud, i els trens es retarden i els busos van plens i els guàrdies urbans no donen a l’abast, i els lladres roben carteres, i els polítics més i ningú es disculpa i ningú es saluda…mentre jo em desmaio per dins i necessito l’aire del camp.

JA!

JA tenien escrit sobre el llom els xots del ramat. JA, què? Ja és hora, ja ha arribat, ja toca, ja...però menjaven plàcids i avorrits sense fer gaire moviment, així que vaig arribar a la conclusió que eren xots forasters i el que feien era riure. Es reien dels neguits, de les covardies, de les presons, de les complicacions de les vides dels homes, incapaces de restar quiets menjant al prat conegut, dia rere dia, sense ser desgraciats i sense voler-ne més. La meva vista els va recórrer un a un, JA, JA, JA, JA i em miraven bucòlics, amb cara de xai degollat, i una guspira de llàstima els entelava la mirada trista.

-No sé si se'ns riuen de nosaltres -li vaig dir al meu company- o ens envien un missatge...

-Són les sigles del nom de l'amo, dona -em va contestar.

-Ja ho sé-vaig replicar-, però JA és hora que tinguis un poc més d'imaginació.

I llavors em vaig fixar amb la tanca i vaig saber que hi havia llibertats impossibles d'assolir.

INOPORTUNA

A vegades, m'hi sento. Sovint. Sempre?

TAL COM SOM

He començat el dia amb vòmits. El metge m'ha dit, com no, que era un virus. El Virus. Aquest encomanadís i misteriós calaix de sastre que utilitza la ciència quan no sap que dir. Ha estat saber que era ell el que em rondava i ha desaparegut, així que sospito que les meves dolències han estat més emocionals que res. I això que ahir em vaig anar al llit més tranquila. M'havia pogut buidar (potser no del tot) i el futur no em semblava tan gris. Ja ho deia Anaïs Nin: "No veim les coses tal com són, les veim tal com som".

VOSTÈ

Crec que parlar de vostè ens fa hostes, no del respecte –com pretenen- sinó de la jerarquia i de la por. Que manca educació i respecte és ben cert, i no només dins el món de l’ensenyament, però que aquests s’hagin de poder aconseguir amb gestos tan puerils com col·locar la taula més alta i fer que els alumnes tractin al professor de vostè, és un absurd, és tornar enrere amb passes de cranc esquizofrènic, això pens. He estat professora gairebé 3 cursos. És cert que en quant a disciplina, n’era una privilegiada, ja que quasi tots els meus alumnes eren adults i educats, però sé ben cert que el problema es troba en el fons, no en la forma. I la responsabilitat dels pares? La figura del mestre ha desaparegut, s’ha convertit en un funcionari neuròtic a qui manipular o maltractar, en un policia, en un guardià, en l’enemic del fill, en qualsevol cosa abans que educador. I la responsabilitat de l’Administració? Com és possible no poder fer res davant l’absentisme, la violència, la manca de coneixements, el fracàs escolar i només apedaçar? Tenim un mal sistema educatiu. I la solució no passa per que els al·lots tornin a usar el vostè ni passa tampoc per la iniciativa de que els professors tinguin potestat per castigar legalment. Tots sabem que hi ha professors ben tronats i posar la llibertat i la seguretat d’un menor en les seves mans tampoc és raonable. No sé quina ha de ser la solució. Intueixo però que, com sempre, ens tornarem passar de la ratlla perquè les persones som així: o no arribam o ens passam.

DE SUCRE

La pluja no acaba mai. Dos cops he estat a punt de quedar aturada enmig d'un allau de pluja incontrolada. Els camions, poderosos, ens deixaven uns segons completament onats de pluja. La sensació de conduir sense veure absolutament res durant uns segons m'ha pujat l'adrenalina. Frenava per si el cotxe de davant també ho feia i mentre la lluna del cotxe em submergia dins la por, m'imaginava estavallada contra el cotxe del davant. Però no ha passat. He arribat salva -no sé si sana- a casa. El primer que he pensat és que tu no hi eres per consolar-me, per escoltar-me, per aixugar-me els cabells banyats i encalentir-me els peus amb les teves mans càlides. I enlloc de tenir pena, he tingut ràbia. Hi ha mils raons per la teva marxa, ecònomiques, kàrmiques, energètiques, covardes. Em dónes mil raons per no qualificar la teva absència com a marxa. Tantes com gotes de pluja, tantes que enlloc de convèncer-me, només banyen, només m'esborren, m'esvaeixen. Has oblidat que som de sucre?

LA SOLITUD

Trona i llampeja. Plou. I tinc fred. El llençol no em basta per encalentir-me. Són les 5.00 del matí i em desperto. I em desvetllo. La pluja no acaba mai. Però no sé si ve de dins o de fora. Faig córrer l’aigua de la dutxa. Necessito calentor. Aquesta solitud que sento és insoportable

TOTS ELS COMIATS, TOTES LES PLUGES

Bon viatge, amor meu, torna aviat.

VAMPIR

Va somniar que era un vampir. Volava, saltava com un moix de terrat en terrat, no tenia son, no es cansava. Curiosament no bevia sang. Però l'olorava a quilòmetres de distància.

Es despertà amb aquella mateixa olor dins la cambra. Havia tacat els llençols d'una sang espesa i obscura, el senyal temut de que, un cop més, no hi tenia vida dintre seu. Va pensar en el somni i va saber a la fi perquè la fascinaven tant els vampirs. No era perquè fossin inmortals ni perquè es movessin de nit, sinó perquè eren el símbol de la insatisfacció, de l'avarícia vital, ja que la seva condemna era no acabar mai de sentir-se saciats, no omplir-se mai i necessitar, fins l'infinit, treure la sang -l'energia- de fora. No eren capaces d'autonodrir-se, aquest era el càstig.

Es sentia com un vampir afamagat. Què faria ara? Necessitava les carícies, els riures, els roncs, la respiració, la companyia, les besades, la presència. D'on trauria l'energia per mantenir-se viva? Botà del llit. Però no semblava un moix, ni una au. Només una pesada ànima encollida.

CANVIS

Li escrivia a una amiga que el millor desig que es pot tenir en aquest fràgil món és tenir força per enfrontar els canvis i que l'esperança no fos la de l'espera sinó la de l'entusiasme i l'acció. Li deia que això m'ho havies ensenyat tu, que havies estat capaç d'adaptar-te amb mestria a tots els canvis, fins i tot a una condemna de mort. M'ho vas ensenyar, però jo no sé si ho he aprés. Ho intent, això sí.

QUAN MÉS HO NECESSITI

Acab de llegir al blog de L'ofici de viure aquest pensament anònim: “Estima’m quan menys ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti.” Just el que estic cercant per superar la meva intransigència transitòria i recuperar la fe i la il·lusió per les persones. A veure si ho pos en pràctica.

LES DONES CÍCLOP

L'any 2002 jo escrivia aquests versos...Ostentes la sobirania del meu dormir. Amb besades taquigràfiques escrius els meus somnis i deixes el meu èxode a la deriva. Sense adonar-me'n em convertesc en cíclop. Sols necessit un ull per mirar-te perquè totes les altres imatges són improcedents. No vull brúixola...(...) Ho vaig escriure volent constatar la passió absoluta, un sentiment romànticament esclavitzant, que anul·lava qualsevol raciocini, i qualsevol altra imatge més enllà que la del ser estimat. Llavors, però, no sabia que existia un poble a Argèlia que es deia Beni Isguen on les dones sols podien mostrar un ull quan anaven pel carrer. Parlam de les afganes, que ho han de mirar tot des d'un calat obligat. I elles? Obligades a ser cíclops sense amor. Aquest món mai deixa de sorprendre'm.

MAPA DELS SONS DE TOKIO

Mapa dels sons de Tokio i mapa dels silencis i mapa de les atormentades ànimes femenines de totes les pel·lícules de Coixet. Em va seduir el títol, la idea de fer un inventari definidor de tota una ciutat -quins serien els nostres sons?-, em va agradar el missatge que vaig entendre: les persones sí canvien; l'amor les fa canviar, tal com Riu, freda, trista, buida assassina no sols perdona la mort de la seva víctima sinó que es sacrifica per ell, tal com David comença a fer renou quan menja els fideus. Però aquesta història contava amb dos obstacles: la meva poca fascinació per la cultura japonesa i per Sergi López (de fet, d'ell l´únic paper que em va entusiasmar va ser el que va fer a "El laberint del faune"). El cert és que no vaig gaudir-la tant com altres de les seves obres, no sé si per això, o perquè jo també he canviat i no em sent tan propera a tanta buidor. M'encanta la vie en rose cantada en japonés, m'encantaren els encontres eròtics en l'habitació del Metro de l'hotel de l'amor, m'enamoraren alguns primers plans, el cementeri, certs detalls. Però no m'hi sentia a gust ni identificada. Tot em semblà llunyà. Em semblà, paradoxalment, silenciós, terriblement silenciós.

JA ÉS A LES LLIBRERIES

El meu “Camp de mèrleres” ja ha nascut. Com que som una persona un poc estranya, ja ho haureu notat, amb permís del meu editor (i gràcies per la comprensió, Roman Piña), no en faré presentació en principi. Però no hi ha dubte que m’agradaria molt que el volguéssiu llegir.
Els quinze relats que el conformen van ser escrits fa temps, amb la idea de fer un homenatge a totes aquelles petites tendes que encara resten dins ciutat, però que cada cop són més difícils de trobar. Així cada un dels contes té un escenari que pretenia que fos un personatge més. Trobam una petita tenda especialitzada en cinema, una herboristeria, una tenda de perruques i postissos, una llibreria de vell, una drogueria, una tenda de vins, una tenda de material de dibuix i pintura, un sex-shop, una tenda d’animals, una d’artesania, una tenda de material per pintar graffitis, una de cases prefabricades i una, molt especial, on es conten màgiques històries. Però com sol passar amb les coses fetes amb el cor, aviat tot pren vida pròpia i els personatges i les històries em fugiren de les mans. N’Alícia, pícara blogaire seduí a qui no tocava, el guitarrista polonès es va fer un gran expert en el món de les herbes, la història d’amor de les frugals transgressions es quedà en res, una fruita trencà la història de dues germanes, la melangia desdibuixà a la jove aspirant a artista, un terrible forat negre s’empassà a la gran dama del sexe, els peixos vermells seguiren nedant sense pausa dins la seva peixera, la girafa no deixà de ser muda ni anant-se’n al sud, es descobrí massa tard la meravella d’un camell sota la neu, es repartiren històries i dites profitoses a bon preu, Rock omplí la ciutat de pintades per cridar l’atenció, va ploure sobre els fracassats, les caderneres bateren les ales dins les seves presons-gàbia i es descobrí un camp ple de mèrleres, d’allò més inquietant. I què passava en el rerefons de totes aquestes històries? Sempre una mort, una pèrdua, un canvi…I això darrer passà sense adonar-me’n com si el llibre hagués tingut vida pròpia i volgués donar un clar missatge. I per això, aquest llibre només volia una dedicatoria possible, aquesta: “ per a la memoria de n’Eva, pell morena, ulls profunds, riures forts, nets, purs, pessigollers, enfiladissos, amorosos, inoblidables i que ara es troba, per sempre més, dins totes les coses”.
Podria dir que es tracta del meu primer fill. I l’estim amb tots els seus defectes i virtuds. Voleu que us el presenti?
El podeu trobar a partir de demà a:

Embat
Pge. Papa Joan XXIII, 5 E (C.C. Los Geranios) 07002 Palma

E-mail: info@embatllibres.comTels: 971 713 350 - Fax: 971 213 641

Llibreria Literanta
www.literanta.com C/ Fortuny 407001 Palma (Mallorca) 971 425 335

UN BALL

A vegades no és la nostra pròpia tristesa. Sinó la que intuim en la vida dels altres i potser veim amb més intuició i claretat i potser sabríem esvair més que la nostra.

Cercava una cançó de Noa que em dóna vitalitat però no l'he trobada. Per què "Cementery Polka"? No és sovint la vida com un inmens circ? Almanco que la melodia sigui alegra...

LA MÀ

Diu la xarxa que aquest és un poema de Benedetti. Qui sap, potser sigui, en realitat, de Zapatero dedicat als "brots verds".

A mi ahir, tombant el vespre, se'm va disparar la màquina mentre acariciava la verdor i esperava que un colom passàs just per davant de l'objecte que volia fotografiar. Vaig pensar que era una bella casualitat.

Us dono, si la voleu, la meva mà, i aquest poema verd d'esperança.

Todo verdor perecerá,

dijo la voz de la escritura,

como siempre

implacable;

pero también es cierto

que cualquier verdor nuevo

no podría existir

si no hubiera cumplido su ciclo

el verdor perecido;

de ahí que nuestro verdor,

esa conjunción un poco extraña

de tu primavera

y de mi otoño,

seguramente repercute en otros,

enseña a otros,

ayuda a que otros

rescaten su verdor;

por eso,

aunque las escrituras

no lo digan,

todo verdor

renacerá.

CRÍPTIC JEROGLÍFIC

- No sé què te passa darrerament -li digué- estàs absenta, res t'il·lusiona, t'avorreixes, em trobes mil defectes.
- No em passa res -mentí-. Dóna'm la ma.
Però ell ja no l'escoltava.

ELS TIGRES I LA MADUIXA

Diu un conte zen que havia un home passejant pel camp, que de sobte es va trobar un tigre ferotge. Arrancà a córrer i l'animal darrera fins que van arribar a un precipici. Com que no tenia altra sortida, es va arriscar i va començar a despenjar-se, amb prou feines, per la paret del penyasegat. El tigre va fer el mateix amb prou dificultats. De sobte, l'home s'adonà que just abaix d'ells, a la vall, esperava un altre tigre famèlic. Quedà quiet aterrat, segur de que no havia cap sortida. Llavors va veure que del costat d'una pedra havia malcrescuda una maduixera, que ademés estava farcida de maduixes. Se les menjà a totes i fruí com mai ho havia fet.

Conclusió: la vida és el breu instant de goig entre dos tigres, passat i futur.