jueves, 15 de abril de 2010

JOC D'ESCACS

A vegades tot era qüestió de voluntat, però d’altres era qüestió d’estratègia. S’imaginà un joc d’escacs gegantí i, e voilà, evidentment aparagué. Començà a jugar. Trià les blanques. Curiosament, però, no tenia contrincant perquè era completament sola en aquell paratge així que, en realitat, jugava contra ella mateixa. I a pesar de saber-ho continuava fent-lo. Cada peça que menjava feia sorgir una dita o una frase. Es menjà un peó i escoltà: “l’idolatrava tant que ara sols podia odiar-la”. No li agradà gaire l’emoció que sentí. Es canvià de bàndol i es menjà un dels peons blancs. Sentí: “s’està acabant l’abecedari”. No ho va entendre, però continuà. De nou, contra les peces negres, després de quatre jugades previsibles evidentment, es menjà la torre. Però li caigué malament a l’estómac i l’acabà vomitant...“Jo no som d’estratègies –pensà-, som d’instints. I l’instint em diu que deixi de lluitar”. Llançà al vent tot l’infortuni, s’empessà els neguits com qui menja pipes davant una pel·lícula aliena i partí, xano xano, cap a una altra part del paisatge, sense oblidar-se ni el bolígraf ni el quadern ni la màquina de fer fotos ni el somriure.

3 comentarios:

Carme Rosanas dijo...

Mai no m'han agradat els escacs... ja sé que no queda molt bé dir-ho.

I jo si que sóc d'estratègies, però per ajudar i per anar millor, no pas per matar i eliminar.

Carme Rosanas dijo...

I m'oblidava de dir-te que el relat m'ha agradat molt!

Jesús M. Tibau dijo...

suggerent. És interessant jugar una partida posant-se en la pell de l'altre