lunes, 26 de abril de 2010

BLOGAIRES ENYORATS


Jo enyor un blogaire que es deia Rock i que es pixava en tot. Era irreverent. Era lluitador. Era un xic tocanassos. Vivia a un hotel blau i el darrer que sé d’ell és que va dir: “xinos, sou tontos”. Jo sospit que alguna màfia el va castigar i va passar a formar part d’un bon cuinat de porc agredolç, com no podia ser d’altre manera.
Jo enyor també un blogaire que es deia Tom. Era dolç. Li agradava restar sota els paraigües si plovia. Li agradava llegir Pessoa. Tenia cura dels ramats i just fent el darrer primer petó, també va desaparèixer dins l’univers blogaire.
Jo enyor una blogaire que es deia Octubrina i escrivia petits poemes sense rima plens de neguits i preguntes.
Jo enyor una altra blogaire que es deia Insel, que va quedar embruixada pels rínxols rossos d’un tros de vida que havia sorgit del seu ventre.
També enyor a un tal Giorgio Grappa, que sé que existeix encara, però no es permet viatjar cap a l’univers Frannia i, amés, li té barrada l’entrada.
Com en la vida, aquest món paral·lel creix, s’empetiteix, es bescanvia. Uns surten i altres entren. Uns marxen a poc a poc perquè no es noti i altres surten corrensos sense control. Alguns queden, passi el que passi. Altres es transformen amb un sol gest. Uns deixen un gust dolç dins la memòria i altres només dolor.
L’univers s’espandeix i es transforma. A fora. I a dins meu. Sospit que ha de nèixer aviat una nova galàxia.

7 comentarios:

joanfer dijo...

Això és realment com la vida mateixa. Uns venen i uns altres marxen.
El més positiu de tot això és recordar els bons moments passats amb els que ja no hi són i gaudir-los amb els que sí hi són. De tot se n'aprén... ;)
La galàxia és infinita, deixa't seduïr per la teva intuició sempre i quan sigui per millorar el present... ;)

Júlia Zabala dijo...

jo crec que sí...que una nova galàxia més bonica i més brillant està per nàixer. La gent va i ve, alguns es fan enyorar més del que es mereixen, creu-me. Altres estaria molt bé que tornaren (Isneeeeel, per on pares!!!) Muaks!

Carme dijo...

De tots els que anomenes, jo només coneixia en Tom, i també ens vam llegir i comentar durant un temps.

L'altre dia feia repàs de les persones que m'han comentat al blog... i tens raó n'hi ha que marxen i desapareixen, n'hi ha que marxen, però no desapareixen i els pots anar a trobar tu al seu blog i sobretot sempre, sempre, n'hi ha que arriben... potser si que és com la vida mateixa... però jo ho trobo diferent.

A vegades em costa d'entendre actituds que canvien en poc temps, sense saber ben bé pèrquè canvien... però les coses són així.

Pere dijo...

Tot cansa i la gent canvia de barri.
O potser ens cansem de nosaltres mateixos i ja no tenim res a dir ...

Bona nit Frannia.

sargantana dijo...

i que no ens pasa aixo tambe a la vida diaria??
aixo no fa mes que mostrar-nos que em de gaudir quand podem..de les persones..del moment
pero es trist..oi??
un petonet

vullunfestuc dijo...

Sí, hi va haver una època on molta gent interessant tenia un blog. Però un blog és com una peça de roba. Que primer t'agrada molt i te la poses els dies especials, després és de cada dia i finalment o la deixes aparcada o te'n compres una de nova.
Esperem que si hi ha una nova galàxia o una nova peça de roba, aquesta continuï amb l'esperit de la frannia ;)

Frannia dijo...

Sí, amics, no sé perquè a vegades ens dolen tan els canvis si hi estam continuament sotmesos. Res és per a sempre.