sábado, 24 de abril de 2010

DIÀLEG


- La pitjor emoció humana – va concloure abatuda- és l’enveja.
- Trobes? –la provocà.
- Sí. L’enveja neix de la carència.
- També hi neix la melangia i tu sempre n’has estat una gran defensora.
Va somriure. Tenia molta raó. Però l’enveja d’un altre temps –real o fictici- i, sí, efectivament una carència, en tot cas afectava a un mateix, mentre que l’enveja deixava víctimes per tot arreu.
- Tu sempre pensant que el mal que et fas a tu mateixa no és tan important com el mal que es fa a un altre..., però saps per què toleres tan poc l’enveja? Perquè no la veus des de la compassió.
- Què vols dir?
- L’envejós mostra un trauma quan t’enveja. Realment desitja quelcom que tu tens i ell no, o fins i tot quelcom que pensa que tu tens i a ell li manca
- Aquest és el punt que m’enrabia...és que –continuà indignada- possiblement ni és veritat, no hi ha objecte de desig.
- Bé, en realitat això no importa. Saps com tractar a un envejós o a una persona que puntualment ho és? Aconseguint que es sentí més valuós. Llavors no t’envejarà.
- Però no depèn de mi...
- A vegades sí. A vegades no ens adonam de com poden afectar les nostres accions. Mira, potser tu intentes ajudar a una amiga a aconseguir parella perquè ella t’ha expressat milers de vegades la seva tristor per no tenir-ne. Les teves accions són per a tu una mostra del teu amor, del teu interès cap al seu benestar. Ella, però, que ho viu des de la carència i la frustració, cada cop que ho intentes, ho veu com una evidència del seu fracàs. El que sent com a fracàs, evidentment, no vol dir que ho sigui. Llavors només es queda amb la idea: “ella en té, jo no”
- Llavors, què fer? No ajudar-la?
- Efectivament. Això que a tu te costa tant. En aquest cas, obta per la no-acció. Simplement escolta. Ella no vol que tu li cerquis una parella. Ella vol, simplement, que l’escoltis.
- Però jo som quelcom més que una orella amb cames...que pagui un psicòleg llavors...
- Molt bé. Si ho sent així, està clar. Tampoc escoltis. Crea un altre tipus de relació amb ella. No toquis aquest tema i potencia totes les altres abundàncies que té. Fes-la sentir valuosa i plena.
- Però sentir-se així està en la seva mà, no en la meva.
- Així és. Ara ho has entès. Deixa, en darrera instancia, de responsabilitzar-te tant de tot el que t’envolta.
- Buf, què cansat, què complicat. He tornat vella, saps? Despusí tot d’una vaig obrir el paraigües quan començà a ploure.
- No és vellesa. Simplement ara necessites protegir-te. Aviat tornaràs a deixar que la pluja et banyi.
Somrigué esperançada, encara que no estava massa segura de poder posar en pràctica tot allò recomanant. Una cosa era teoritzar, l’altra dominar les pròpies emocions. Seguí amb la tasca que duia entre mans mentre parlaven: transplantar el geranis. Tocar terra l’aserenà. Veure la bellesa de les flors, l’omplí de joia.

3 comentarios:

el gatot dijo...

:)

Pere dijo...

I llavors el gerani em va dir: envejo les teves mans tan boniques que m'acaricien i omplen de vida.
Li vaig contestar: no tinguis enveja, tu si ets especial, pots créixer sense demanar gairebé res, en silenci, la terrassa de colors i quan plou em dones...

Bona tarda Frannia.

Frannia dijo...

Preciós, Pere.
I m'alegra fer-te somriure, Gatot.