viernes, 6 de noviembre de 2009

MISTERIS

ENRIC, T’ESTIM...començava dient aquella nota, no més gran que una cuartilla, que acabava de treure del sobre. Havia arribat per correu a la redacció dirigida a la secció de Cartes al director, però amb el seu nom i cognom a un cantó del sobre. No hi havia remitent.
-Ges - li havia dit na Gomis esquerpa i l’havia col·locat sobre l’ordinador -, una admiradora secreta.
L’havia obert desganat i de sobte, cony, s’havia trobat aquell ENRIC, T’ESTIM... Va seguir llegint : jo no sé que faria per ser, al manco per uns instants, l’al·lota rossa del binomi de Newton – es referia a un dels seus textes, que es publicà feia unes setmanes -, i que l’Enric Planells - ell, cony - s’hagués fixat en mi. Jo no sé que faria per ser una estona el seu impacte. Amb això em conformava. Aquest desig meu, tan abstracte i difícil com la fórmula científica, pren súbitament forma i deixa de ser secret, fins i tot per a mi mateixa. Fins ara jo no sabia perquè les “Confessions” era el primer que llegia tots els matins, perquè retallava la columna - més d’un pic he mutilat diaris aliens - i la guardava en el calaix dels meus tresors. Sentir per primer cop, als quaranta anys, aquesta fascinació adolescent o és malaltia o és impacte. El meu impacte particular. Això em passa per no haver embogit als catorze anys per cap dels Hombres G i no haver empaperat mai la meva cambra amb posters de Luis Miguel o Patrick Swayze, per tenir en la meva carpeta d’institut a Hudrey Hepburn, a Charles Chaplin, i al Breton de Man Ray, el de la libèl·lula sobre la galta, perversa i constant com una llàgrima. Aquestes rareses es paguen qualque dia : Enric, t’estim...
I cap signatura. Sense cap dupte, cony, era una broma. Mai havia aixecat aquests tipus de passions, ell. O al manco mai les hi havien confessades. Va somriure, s’observà deformat en el reflex de la cullera del cafè i s’arreglà el coll de la camisa. Aquella nota era un misteri, però el feia sentir molt feliç. El vespre li contaria a la dona. Potser saber un fet així reviscolàs la passió apagada.
La dona va somriure mentre li explicava i repetí burleta un parell de pics “Enric, t’estim”.
-Escolta –va demanar ell, detectivesc-, i a tu, d’adolescent, t’agradaven els Hombres G?
N’Enric, tot i ser un respectat periodista i un home madur, no sabia que hi ha moments en que la vida t’acluca un ull, et fa un gest simpàtic, t’injecta il·lusió i et demostra que creure en un mateix és possible, que moltes coses que ens semblen misteris sols són belleses que ens escalfen el cor, sols són ditades de mel que ens mereixem per alguna raó...

3 comentarios:

Pere dijo...

Molt be, molt be! Si senyor. Entrades positives.
Y aixo de "sentir per primer cop, als quarante anys, aquesta fascinació adolescent..." Millor!

Bona nit Frannia.

Carme Rosanas dijo...

Quina història més maca! M'ha agradat molt. Sentir fascinació adolescent... Sí, Pere, és una sort!

Illa incognita dijo...

... I lo de l'ull, també hi ha lo de l'ull!!!! Ets un poc bruixa, Frannia?
M'agradat molt (a part de la història, que és guapa i està molt ben contada) i ja saps perquè, o no, però en unes hores t'ho explic...