miércoles, 28 de abril de 2010

PREN EL VOL

El 10 d'abril de 2007 Frannia va començar a publicar de nou. Havia començat uns anys abans amb un blog ara ja esborrat, que era un assaig, una pomada guaridora. Tornà, com dic, perquè duia l'esquena plena de paraules. Va ser, per dir-ho d'alguna manera, la segona etapa, fins que els problemes tècnics en el domini blocat la van fer translladar-se a aquesta casa el 7 de gener de 2008. Des de llavors, he publicat 514 posts. El d'avui, el darrer, el 515, cap i cua -diuen que porta bona sort-. He pensat incloure aquí, com a comiat, el que vaig dir els 28 d'abril passats. Mirau...
martes 28 de abril de 2008
TANTES COSES A DIR
Si et demanes per què les paraules escrites sembla què tenguin més importància que les dites podria dir-te que allò dit passa per massa filtres, pel que vols dir, pel que et volen entendre, pel que voldries dir, pel del vent que bufa i es porta les paraules; en canvi, allò escrit perdura, més enllà del temps i de les ànsies. Jo sempre m'he expressat millor a través de la paraula escrita, sempre he volgut dir allò important a través de l'escrit, des de ben petita, des que a vaig aprendre la "e" d'elefant i la "a" d'aranya. Per això em mata aquesta condemna a no escriure-vos. Tinc tantes coses a dir...
Publicado por Frannia en 18:45 0 comentarios

martes 28 de abril de 2009
L'EGO, PRIMERA LLIÇÓ*
Saps què és l'ego? Imagina't que ets una ceba. Imagina't que et tallassin per la meitat i que una de les capes que extrauries té exactament el teu cos i la teva forma. És tan igual a tu que sembles tu amb la única diferència que no està feta de pell, carn, budells, líquids i ossos sinó de pors i traumes. Imagina't que aquestes, les pors i els traumes, han modelat la teva figura-ego tan magistralment, tan profundament i des de tant de temps enrere que quan et mires al mirall és la única persona que veus. Veus el teu ego, et penses que tu ets el que veus quan només és una capa que no et defineix, ans el contrari: t'esclavitza i et controla. Posem que et veus com una persona riallera, que sempre ha d'estar bé i ha d'agradar als altres. Posem que un dia descobreixes que aquesta descripció només correspon al teu ego i el teu vertader ser no sempre és rialler. De fet, a vegades s'enfada, o s'entristeix, o és superb i entremaliat. Si no sempre és rialler llavors no sempre agrades als altres. I el dia que ho acceptes ja no vius dins la carència de ser quelcom que realment no ets. Llavors ja no és important ser rialler, ja no ho ets perquè els altres t'estimin i, oh, miracle! només llavors és quan ets rialler de debò! i el ego s'empetiteix i ocupa l'espai que li correspon.
*Dedicat a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i, per suposat, a mi.
Publicado por Frannia en 20:33 4 comentarios
No he canviat massa els neguits, en aquest sentit, no ho trobau?
Però és hora de partir. Frannia desapareix. Vindrà una altra, no m'hi sé estar, i seria bell que em reconeguessiu encara que canvii de casa i cara, seria bell que em llegissiu com ho heu fet amb na Frannia, sovint críptica, sovint melangiosa, sovint difícil, i em donassiu tota la companyia que li heu donat a ella.
Fins aviat idò. Cuidau-vos.

martes, 27 de abril de 2010

AUTORETRAT EN PATCHWORK




On t'has deixat el sentit de l'humor? L'has perdut amb el canvi d'hora?

M'importes molt més del que penses, però tens un greu problema de comprensió.

Aquests dies amb tu han estat molt especials, molt tendres, lluminosos -tot i els núvols- i m'han posat en el camí de recuperar un equilibri que havia perdut feia molt de temps

Jo també t'estim molt, i si alguna vegada faig comentaris o observacions que poden semblar-te injustes (com ara aquesta "estirada d'orelles" sobre la necessitat de trobar feina) és perquè de vegades em fas patir un poc!-.
Ets un àngel. Gràcies per ser tan bona amiga, de veritat, t'estim molt

No dudo de tu inteligencia, y si tu eres feliz yo lo soy doblemente, por ti.

No passis pena, no te guard cap tipus de rencor, simplement trob que és una ironia rebre correus d'una persona que ha deixat perdre l'amistat, i a més, als correus, sembla com si jo formàs part des teu club de fans i no és el cas.

Estas… Guapísima
Estimada, no puedes ni imaginar el consuelo que me has dado con tu e-mail

Crec que la teva postura es massa maternalista i això por crear una espècie de saturació, agobi i fins i tot rebuig

Yo estoy bastante molesto por lo que dices, sobre todo por poner en tela de juicio mi amistad hacia ti

Deja el miedo de lado, es una ilusión como todito. Si lo miras de cerca veras que pasa volando y nunca tiene ningún sitio donde afincarse excepto en la tierra de tu pensamiento

Me sembla boníssim, de veritat. enganxa i té una arquitectura formidable, narrat de luxe i poesia.

Encara que no ho creguis pens en tu ja que la darrera vegada que parlarem me va donar la impressió de que no sabría res més de tu, per la manera en que et vaig trobar, i he volgut respectar aquesta distància que en definitiva te auto-imposares.

Sé que serà tot un repte però tot esforç no serà mai suficient en relació a tot el que tu et mereixes.

Perdona mi ausencia injustificable. Y por favor créeme si te aseguro que a pesar de mi egoismo y hermetismo de estos días, pienso en ti, no te olvido.

Confia en la solitud perquè és part de la vida i a més pot ser sonora. T’estim.

Qué maravilla todo…y más recordarte estando por aquí



lunes, 26 de abril de 2010

BLOGAIRES ENYORATS


Jo enyor un blogaire que es deia Rock i que es pixava en tot. Era irreverent. Era lluitador. Era un xic tocanassos. Vivia a un hotel blau i el darrer que sé d’ell és que va dir: “xinos, sou tontos”. Jo sospit que alguna màfia el va castigar i va passar a formar part d’un bon cuinat de porc agredolç, com no podia ser d’altre manera.
Jo enyor també un blogaire que es deia Tom. Era dolç. Li agradava restar sota els paraigües si plovia. Li agradava llegir Pessoa. Tenia cura dels ramats i just fent el darrer primer petó, també va desaparèixer dins l’univers blogaire.
Jo enyor una blogaire que es deia Octubrina i escrivia petits poemes sense rima plens de neguits i preguntes.
Jo enyor una altra blogaire que es deia Insel, que va quedar embruixada pels rínxols rossos d’un tros de vida que havia sorgit del seu ventre.
També enyor a un tal Giorgio Grappa, que sé que existeix encara, però no es permet viatjar cap a l’univers Frannia i, amés, li té barrada l’entrada.
Com en la vida, aquest món paral·lel creix, s’empetiteix, es bescanvia. Uns surten i altres entren. Uns marxen a poc a poc perquè no es noti i altres surten corrensos sense control. Alguns queden, passi el que passi. Altres es transformen amb un sol gest. Uns deixen un gust dolç dins la memòria i altres només dolor.
L’univers s’espandeix i es transforma. A fora. I a dins meu. Sospit que ha de nèixer aviat una nova galàxia.

domingo, 25 de abril de 2010

BÉ VIATGE


I a mi que l’Alícia del Tim Burton m’ha agradat força. Precisament l’absurda denominació d’Underland (submón) em sembla molt adient, perquè d’això parla aquest nou conte: de les forces de l’inconscient. Que l’argument és fluix i respon a la clàssica fòrmula dual bé vs mal? Sí, però l’estètica Burton, la sorprenent imatge 3D i alguns missatges entre línies, són suficients per captivar. No és Alícia certament i precisament aquest és el gran debat d’un bon tros de la història, talment com tots a la vida real en un moment o altra ens trobam en aquesta disjuntiva perquè ens hem perdut i no sabem si som o qui som, perquè volen massa de nosaltres, perquè hem d’aprendre a transformar-nos (només matant –i això que no era capaç de matar ni una mosca- aconsegueix n’Alícia arribar a on pertoca). La pel·lícula és plena de bellíssimes i especials metàfores: els ulls punxats (el que no volem veure perquè es troba a l’incoscient), els caps tallats al foso que envolta el castell de la Reina Roja que fan d’entrada al seu món malvat (talment en la vida moltes persones malvades s’envolten de les seves víctimes i només trascendint aquestes morts metafòriques s’arriba al cor del problema), la malvada reina Roja, amb un cap deformadament enorme, que està envoltada d’un seguici de persones que s’han col·locat peces falses a la cara per semblar més lletjos i que ella no s’enfadi (com els falsos amics que no són capaços de dir ni voler veritats o opinions diferents), el càstig final al mal: no la mort sinó la solitud o la companyia d’algú que no t’estima.
Jo l’he trobada fantàstica perquè s’inventen paraules i conceptes -bé viatge, amics-, perquè la clau de la força es troba en creurer-se 6 veritats impossibles abans de berenar, perquè es tracta de la història d’una evolució, d’un creixement, perquè només s’aprèn si caus per un forat, perquè el moix de Cheshire riu i s’esfuma més que mai, perquè el bé guanya al mal, perquè, com a l’Alícia de Lewis Carroll, s’ha de saber empetitir-se o engrandar-se segons l’ocasió, perquè l’estètica és bellísima, perquè el 3D és una novetat força interessant per a l’acció i perquè el meu capalleret boig estima l’Alícia.

sábado, 24 de abril de 2010

DIÀLEG


- La pitjor emoció humana – va concloure abatuda- és l’enveja.
- Trobes? –la provocà.
- Sí. L’enveja neix de la carència.
- També hi neix la melangia i tu sempre n’has estat una gran defensora.
Va somriure. Tenia molta raó. Però l’enveja d’un altre temps –real o fictici- i, sí, efectivament una carència, en tot cas afectava a un mateix, mentre que l’enveja deixava víctimes per tot arreu.
- Tu sempre pensant que el mal que et fas a tu mateixa no és tan important com el mal que es fa a un altre..., però saps per què toleres tan poc l’enveja? Perquè no la veus des de la compassió.
- Què vols dir?
- L’envejós mostra un trauma quan t’enveja. Realment desitja quelcom que tu tens i ell no, o fins i tot quelcom que pensa que tu tens i a ell li manca
- Aquest és el punt que m’enrabia...és que –continuà indignada- possiblement ni és veritat, no hi ha objecte de desig.
- Bé, en realitat això no importa. Saps com tractar a un envejós o a una persona que puntualment ho és? Aconseguint que es sentí més valuós. Llavors no t’envejarà.
- Però no depèn de mi...
- A vegades sí. A vegades no ens adonam de com poden afectar les nostres accions. Mira, potser tu intentes ajudar a una amiga a aconseguir parella perquè ella t’ha expressat milers de vegades la seva tristor per no tenir-ne. Les teves accions són per a tu una mostra del teu amor, del teu interès cap al seu benestar. Ella, però, que ho viu des de la carència i la frustració, cada cop que ho intentes, ho veu com una evidència del seu fracàs. El que sent com a fracàs, evidentment, no vol dir que ho sigui. Llavors només es queda amb la idea: “ella en té, jo no”
- Llavors, què fer? No ajudar-la?
- Efectivament. Això que a tu te costa tant. En aquest cas, obta per la no-acció. Simplement escolta. Ella no vol que tu li cerquis una parella. Ella vol, simplement, que l’escoltis.
- Però jo som quelcom més que una orella amb cames...que pagui un psicòleg llavors...
- Molt bé. Si ho sent així, està clar. Tampoc escoltis. Crea un altre tipus de relació amb ella. No toquis aquest tema i potencia totes les altres abundàncies que té. Fes-la sentir valuosa i plena.
- Però sentir-se així està en la seva mà, no en la meva.
- Així és. Ara ho has entès. Deixa, en darrera instancia, de responsabilitzar-te tant de tot el que t’envolta.
- Buf, què cansat, què complicat. He tornat vella, saps? Despusí tot d’una vaig obrir el paraigües quan començà a ploure.
- No és vellesa. Simplement ara necessites protegir-te. Aviat tornaràs a deixar que la pluja et banyi.
Somrigué esperançada, encara que no estava massa segura de poder posar en pràctica tot allò recomanant. Una cosa era teoritzar, l’altra dominar les pròpies emocions. Seguí amb la tasca que duia entre mans mentre parlaven: transplantar el geranis. Tocar terra l’aserenà. Veure la bellesa de les flors, l’omplí de joia.

viernes, 23 de abril de 2010

FELIÇ SANT JORDI

S'engronsa al ritme de les paraules que inventen el seu futur.
S'engronsa i tanca els ulls.
Recorda el dolor sentit sobre el llom del drac.
I ara el dolor és un altre, dolor al cap i a la fi.
Però ningú ho adivina: sembla plàcid el seu somni.

jueves, 22 de abril de 2010

EL DIABÈTIC I LA CULPA


El Sr. Feliu era un home un poc gris, correcte, ben plantat, amable i educat, però sense llum als ulls. La primor l’havia encorbat un poc (o potser la solitud) i els cabells començaven a aclarir-se damunt la coroneta, expandint-se com una taca de tinta cap a les entrades del front. Tot i això, era un home interessant. O així ho pensava la Victòria, la seva núvia de tota la vida, amb qui mantenia una relació més fraternal que altra cosa, des de feia setze anys i amb qui no arribava a donar la passa de casar-se. Vivia sol, doncs, a una casona vella del centre antic de Palma, envoltat de moixos i un canari groc com el sol. Els dilluns i els dimecres, la Ramona, una senyora de la neteja que pràcticament l’havia vist nèixer, anava a la casa per fer un poc net, car el Sr. Feliu era un home educat a l’antiga i no podia ocupar-se de les coses de casa, excepte el cuinar, que li apassionava. Quasi podríem dir que la Ramona era més conscient de l’estat del Sr. Feliu que la seva pròpia núvia. Aviat s’adonà que alguna cosa passava. El veia menjar molt, a pesar de continuar prim com una canya. També anava molt al bany. I sabia que darrerament l’havien trobat, més d’un pic, adormit, dins el seu despatx del museu arqueològic, d’on era el Cap. Quan el va trobar filtrejant amb una dona uruguaya, bastant més jove que ell i absolutament antagònica a la Victòria, no en va tenir cap dubte:
- Tu estàs malalt –li va dir – tu tens sucre.
I efectivament, així va ser. El Sr. Feliu es convertí en diabètic, deixà a la seva núvia de tota la vida, es casà amb la sudamericana, despatxà a la meitat de la plantilla de la biblioteca, es barellà amb la Ramona i començà una nova vida, com si res.
La tragèdia de tot plegat no estava tan en les diferents ruptures sinó en que, a part del dolor inherent en les pèrdues, tot havia esdevingut de manera asincrònica. Quan una ruptura es produeix per mutu acord pot ser hagi sensació de fracàs, però els esperits es troben en pau i tot esdevé amb relativa naturalitat. Però desgraciadamet, les ruptures més comunes i les que protagonitzà el Sr. Feliu n’eren unes, eren de les que sempre n’havia un que decidia per l’altre o que li traspassava la responsabilitat per a que s’accelerassin els esdeviments per no haver d’assumir responsabilitats. De fet, si observassim l’escena com si estassim a un zoològic contemplant les monees, veuríem com el Sr. Feliu va acomiadar als seus empleats sense cap motiu concret. Hagué de pagar una petita indemnització per comiat improcedent, això sí, però econòmicament s’ho podia permetre i, al cap i a la fi, compensava en escreix el no haver-los de veure més. No l’importava, en aquest cas, ser el dolent de la pel·lícula. Venia la culpa a canvi de la indemnització. Amb la Victòria, però, no podia fer servir aquells mètodes, així que anà creant un ambient insoportable i a partir de la manipulació aconseguí que fos ella la que donàs per acabada la relació. Ni seria culpable a la vista dels altres ni hauria de pagar indemnització.
- Un manipulador –li va dir la Ramona, indignada- és qui no accepta la culpa de les seves accions, qui fa mal gratuït, qui no es responsabilitza dels seus actes, qui repetirà la conducta fins a l’infinit i mai podrà passar pàgina.I dit això, el Sr. Feliu, com no, acomiadà a la Ramona. Sense indemnització ni manipulació. Sense, tan sols, ni el vessament d’una llàgrima.

miércoles, 21 de abril de 2010

UN BON SABÓ

Vaig comprar aquesta postal a una petita llibreria de Brussel·les. No sé francès així que la vaig comprar per la il·lustració, única i exclusivament. La vaig enganxar a la porta del bany. Una amiga em va traduir l'altre dia el significat: "netejar-se bé dóna idees". I encara em va semblar més adient. Perquè és, efectivament, el que estic constatant aquests dies: netejar-se bé, encara que a vegades la pell s'irriti, netejar-se bé, per tenir l'ànima més verge i redreçar el camí. A mi, a part de cert dolor, m'ha donat moltes idees noves aquest llarg bany, i ara, a la fi, pot continuar el goig. Després d'aixugar-me bé, clar, no sigui cosa que em surtin fongs.

martes, 20 de abril de 2010

LES CIUTATS

http://www.youtube.com/watch?v=R7wvdxqDh14

Acabo “Les ciutats invisibles”, d’Ítalo Calvino i m’imagino fent un decàleg semblant de les ciutats que conec, no les construides, sinó les de carn i ossos, les que ens recorren i recorrem creixent o destruint alhora, les que habitam i ens habiten, les que embrutam amb fems diversos o decoram amb graffittis, les que queden dins el nostre desig o dins la nostra memòria. Si Calvino pot parlar de una “Isidora, ciutat on els palaus tenen escales de caragol incrustades de copinyes marines, on es fabriquen amb totes les regles de l’art, catalejos i violins, on quan un foraster està indecís entre dues dones sempre troba una tercera...” per què no puc jo parlar de una Haaz, ciutat on els caragols es passegen per les parets, i les escales, i les finestres, i els terrats, i creen amb les seves besades camins imposibles plens de plaer? Si ell parla d’una “Anastasia, ciutat banyada per Canals concèntrics i sobrevolada per cometes”, no puc jo escriure sobre una Alheha, ciutat plena de laberints secrets i carrerons en cul-de-sac de revolts inexistents, sobrevolats per lletres Verdanes o Arials?. I si l’autor escriu sobre dues ciutats bessones que no són iguales, doncs “les dues Valdrades viuen l’una per a l’altra, mirant-se constanment als ulls, però sense estimar-se”, no podria jo descriure una Maselo continuada pels dits de dues germanes, meitat submergida, meitat enlairada i connectades per un ascensor de mirall insuportablement reflectant? O una ciutat aquàtica, on les cases, surassin sobre les aigües, amb els seus petits jardins de càctus i nenúfars i...?ei, no, aquesta no és invisible ni inventada, aquesta és Ámsterdam.
Com seriu si fossiu ciutats? Jo seria petita –seria poble- i concèntrica, seria marítima i rural. Aus, peixos, tortugues, moixos i cargols serien la fauna; roses, gessamins, trèbols i violetes serien la flora. Les cases serien coves pintandes de blanc i cel, els carrers camins empedregats. Cada casa tendria un cementiri, un jardí i una biblioteca. No hauria tendes de xinesos ni bars de fritanga. I els semàfors servirien per circular les emocions sense perill. Tràfic rodat no n’hauria, ni cartells publicitaris. Prohibit escupir, llançar papers al terra i dir mentides. Tindria un far. Seria una ciutat plàcida i poc coneguda, només famosa per les seves extraordinàries fires de hortalisses i poemes. Pocs turistes. Qui volgués instal·lar-se hauria de prometre no partir.
Com seriu si fossiu ciutats?

domingo, 18 de abril de 2010

LES FLORS PAPALLONES

Unes papallones, disfressades de flors, s'han instal·lat a la meva terrassa. Necessitaven descansar de tan de vol i no sabien com fer-ho per estar tranquil·les. Jo les he acollides com es mareixen i he promès guardar el secret de les seves ales cansades.
Aviat tornaran partir -si els volcans en erupció ho permeten-, mar enllà, cel amunt i, de nou, estaré privada de les seva bellesa delicada.
Ja tornaré a vessar les llàgrimes quan em deixin orfena. Mentrestant a celebrar l'alegria i la bellesa de tenir-les a casa.

sábado, 17 de abril de 2010

EL CARAGOL


Un caragol es passeja damunt la taula de la terrassa. Deixa una seqüela d’allegros i construeix un camí ple de fites per a les formigues i altres habitants minúsculs. És paussat el seu caminar, car els caragols no tenen pressa: es porten a sobre.
Jo ho observo tot, contemplativa, abans de posar-me a netejar la casa, abans de posar-me a cuinar, a estendre la roba neta, a escriure un poc, a acollir els amics el vespre. Intentaré fer-ho, també, plàcidament, deixant enrere el neguit dels darrers dies, les preguntes, els enyors, les redempcions obligades després de totes les petites morts. Avui toca sortir als ravals del meu jo i fer descansar el pensament. Avui toca ser caragol i passejar-me per casa.

viernes, 16 de abril de 2010

AXIOMA DE L'ALLIBERAMENT

Detall d'una pintura de la façana d'una casa del Barri Roig d'Amsterdam
No volia paraigua, aquella dona despenjada. Aguantaria l’aixopluc amb valentia, consentiria desmaiar-se en defensa de la seva llibertat d’elecció. Desferia, així, el boirós mirall i s’alleugeria d’afrentes i de plors. La partença no semblava la desgràcia, sinó sortir-ne il·lesa. I aquell maragda tan fosc vessant per les cames, i aquella ombra cridant: “no llancis coses per la finestra”, i aquell desgavell de lletres que volia ser oració i sols era un penjarobes o un obrellaunes. Però tot era un joc de semblances perquè la realitat era una altra: haver-se conquerit, a la fi, l’ànima, aqueix el triomf.


jueves, 15 de abril de 2010

JOC D'ESCACS

A vegades tot era qüestió de voluntat, però d’altres era qüestió d’estratègia. S’imaginà un joc d’escacs gegantí i, e voilà, evidentment aparagué. Començà a jugar. Trià les blanques. Curiosament, però, no tenia contrincant perquè era completament sola en aquell paratge així que, en realitat, jugava contra ella mateixa. I a pesar de saber-ho continuava fent-lo. Cada peça que menjava feia sorgir una dita o una frase. Es menjà un peó i escoltà: “l’idolatrava tant que ara sols podia odiar-la”. No li agradà gaire l’emoció que sentí. Es canvià de bàndol i es menjà un dels peons blancs. Sentí: “s’està acabant l’abecedari”. No ho va entendre, però continuà. De nou, contra les peces negres, després de quatre jugades previsibles evidentment, es menjà la torre. Però li caigué malament a l’estómac i l’acabà vomitant...“Jo no som d’estratègies –pensà-, som d’instints. I l’instint em diu que deixi de lluitar”. Llançà al vent tot l’infortuni, s’empessà els neguits com qui menja pipes davant una pel·lícula aliena i partí, xano xano, cap a una altra part del paisatge, sense oblidar-se ni el bolígraf ni el quadern ni la màquina de fer fotos ni el somriure.

miércoles, 14 de abril de 2010

QÜESTIÓ DE VOLUNTAT

...Quan botà a l’andana, alleugerida, el paisatge que va veure la va sorprendre: tot era blanc com la neu. Li feia por fer una sola passa endavant perquè semblava que suràs. No hi havia horitzó, ni terra ferma, ni cel, ni cap objecte, ni persona ni accident geogràfic. Semblava que tot havia estat engolit per la boira. Es quedà quieta. El tren partí cap enrere i va quedar engolit pel blanc. Després de comprovar que estava dins el no-res es mirà a ella mateixa. Estava completa. Per un moment, sospità que també estava fusa dins el no color, però afortunadament no va ser així. S’agafà fortament al seu mocador de coll color taronja. S’amarà d’aquell color intens i càlid i s’imaginà un terra tacat de tulipans. A mesura que ho imaginava, les flors s’anaven dibuixant sota els seus peus. No se’n podia avenir de tot plegat. Fixà la vista en els seus texans blaus i després mirà adalt: un cel esplèndit, sense cap nigul aparegué sobre el seu cap. Era extraordinari. No volia creure el mecanisme. Però no podia aturar-se davant la màgia: observà les seves sabates negres i un esbart de falzies tacà el cel; mirà el seu jersei verd, i tot el terra es cobrí d’herba; s’estirà un rínxol castany i un bosquet aparegué al final de l’horitzó...tot el que imaginava es dibuixava i ho feia a partir dels colors que estaven continguts dins ella. Aquest era el lloc on necessitava arribar. I pensà en els anys d’adolescència, sempre vestida de negre i en el paisatge que generava llavors. I pensà en moltes persones grises que coneixia i en altres blanques i en altres roses...Va somriure: podia crear un nou món perquè havia sabut créixer dins els colors.
- No et creguis, però que el mèrit és només dels colors –va dir una veu que sortia de no sabia on –, jo conec gent vestida amb els teus mateixos colors que del taronja no treuen tulipans sinó foc, que del blau no treuen cel, sinó cops, que del negre no treuen aus sinó buidor...Es va seure davant el paisatge que amb tan d’esforç havia creat i va somriure: efectivament, a vegades tot era qüestió de voluntat.

martes, 13 de abril de 2010

SOBRE EL NENÚFAR

Es va seure sobre un nenúfar a esperar que arribàs el tren. Pensava que el fred riu l’engoliria perquè la fulla no seria prou forta per suportar el seu pes, però sorprenentment la va mantenir surant en perfecte equilibri. “El tren porta retard” anuncià un empleat ferroviari que semblava un corb, pel nas punxegut, perquè vestia d’obscur i perquè movia els braços mentre ho anunciava com si hagués de partir volant. Ella es va treure les sabates, les col·locà a un racó del nenúfar i submergí el seus peus dins el llac, disposada a esperar. L’aigua era gelada, tant que cremava. Poc a poc, però, s’acostumà a aquells centenars d’agulles que li picaven les plantes dels peus. Qualsevol cosa per no haver de pensar i distraure un poc la seva ment. De sobte, va sentir una mossegada al dit gros del peu dret. Instintivament va treure el peu de l’aigua i, amb ell, un peix negre de llargs bigots, de la mida d’una sabata. Li agradaven més els peixos vermells, pensà, així que decidí llançar-lo de nou a l’aigua abans que morís. Però el peix li parlà, com ho faria qualsevol peix habitant d’un bosc de te verd com aquell:
- Quan no perdones l’altra – va dir- és perquè no vols perdonar-te a tu mateixa per haver-te deixat enganar.
- Això no és cert –es sentí dir a ella mateixa-, no el perdon perquè no s’ho mareix, perquè m’ha fet mal.
Alçà la vista i veié que els altres passatgers la miraven. Ja era extrany que esperàs sobre una planta, ja ho era que es descalçàs amb aquell fred, més ho era que pescàs un peix xerrador amb el dit gros del peu i insoportablement extrany era que hi tingués una conversació tan profunda.
- Escolta –li va dir baixant el to de veu-, això ho hauríem de parlar en una altra ocasió més íntima, no ho trobes? Torna a l’aigua. Jo et promet que també tornaré a parlar amb tu aviat.
Així ho feren. Però ella es quedà pensativa: S’ha de tenir una gran grandesa de cor per perdonar una ofensa tan gran i tornar començar de zero. S’ha de tenir una gran saviesa de ment per adonar-se’n que l’abús és una esclavitud de per vida que es transforma en un vestit de víctima constant si no es perdona...
Sentí el siulo del tren que arribava per darrera el pujolet. Ràpidament es calçà de nou i botà del nenúfar per pujar, veloç, quan arribàs a l’estació.
Dins el tren, bressolada pel vaivé de la màquina, que era com un ventre matern, calent i agradable, va treure un paper i un bolígraf i començà a escriure: “Benvolguda amiga, saps que de petita, quan eres tan sensible com un floc de neu, patires abusos sexuals, saps que vas mantenir el secret tota una vida, fins i tot a tu mateixa, saps que vas passar per diferents fases i en totes vas odiar i vas culpabilitzar-te, saps que això ha fet que visquis totes les pèrdues com un abús terriblement dolorós i tots els guanys com una possibilitat més d’abús, saps que això ha fet que caminis sobre el fil del penya-segats més d’un pic, saps que això ha fet que no creguis quasi amb res ni per res, saps que això ha fet que estimis als altres molt més del que a vegades s’han marescut i també més del que realment has sentit, però ara has deixat de ser víctima per convertir- te en còmplice dels esdeveniments. Perdona’t i ja no haurà res a perdonar als altres. Sabràs que aquell va ser un ser malalt (a part de malvat). Sabràs que aquells van ser petits homes tan involucionats com tu amb les seves pors i petiteses. Sabràs que aquella és un infant que no sap valorar l’amistat com a mirall ni com a espai de creixement humà, sabràs...sabràs que ja no tindràs la llista de greuges gravada a foc dins el cor i l’amistat i l’amor i totes les coses que facis en la vida, a partir d’ara, seran un espai de proximitat i mútua benevolença, un espai de confidència, afinitat i capacitat d’entrega, el lloc on necessitis que arribi el tren, ni més ni manco”.
Arribà al destí fixat just quan posava el punt final al paràgraf. Quan botà a l’andana, alleugerida, el paisatge que va veure la va sorprendre...però això és una altra història.

lunes, 12 de abril de 2010

EL CIGNE

Per a ell no acabava d'arribar la primavera. Potser era perquè s'entestava en restar en les àlgides aigües dels canals d'Amsterdam.
- Vés-te'n un poc més enllà, almanco -li va dir un ànec ratxat-, al barri roig, com a mínim...allà hi ha més caloreta.
Però el cigne volia restar en el canal que l'havia vist néixer i créixer, aprop de la Plaça Rembrandplein.
- Vés-te'n un poc més enllà, al canal del mercat flotant de flors -li va dir un lluent corb negre-, almanco allà hi ha color.
Però el cigne estimava l'ombra allargada del pont amb les seves bicicletes aparcades, les més negres, les més fredes.
-Vés-te'n a voltar pel port -li va dir una gavina que passava per allà.
Però el cigne no sabia fer res pus que queixar-se del fred i restar donant voltes dins el seu canal obscur.
-Quina llàstima -va dir una turista espanyola que el fotografiava -, tan bell i tan amagat, dins aquesta negra aigua. Si sabés que uns quilòmetres més enllà hi ha parcs instal·lats dins la primavera perenne, faria una volada...segur.
El cigne estirà el coll i la mirà una estona. Potser l'havia entesa.

sábado, 10 de abril de 2010

CRÒNICA D'UN VIATGE ANUNCIAT

Ja sé que Neverland i Nederland no són el mateix, però el cert és que aquests darrers dies, hem viatjat per terra de sominis. Les hores s'han estirat com a quilomètriques orelles de conill i hem pogut botar d'Holanda a Alemanya i a Bèlgica com si estassim en un conte, i fins i tot, restar una estona sobre el punt on es troben els tres països alhora. M'he adonat que hi ha fronteres que només existeixen dins el cap de les persones i res, excepte un cartell escrit, et pot fer sospitar que ets dins un altre país.
Els voltants de Vaals, on dormíem, a uns quilòmetres de l'antiga ciutat d'Acheen (Aquisgran), és una flassada verda tacada per petits nuclis de cinc o sis cases, amb els seus terrats de pissarra negra a doble vessant i les seves finestres sense persianes poblades d'orquidies i tulipans. Mirassim on mirassim, veiem un rierol, una vaca pasturant, un corb lluent fent una volada o un ànec tranquil. Hem menjat pomes dolces i àcides, explosionades de sabor, formatge fresc i curat i molta molta xocolata. També hem caminat per molts camins. A fora i a dins.


I després, l'aquàtica Amsterdam. Diuen que la travessen més de cent quilòmetres de canals amb els seus corresponents mil ponts. N'hem passat per una bona part, en barca i a peu, esquivant bicicletes i turistes, visitant tots els tòpics: els coffeeshop obscurs i transgressors, el calent barri de les prostitutes, el mercat flotant de flors, els jardins plens de tulipans, els molins d'aigua, les places...

I finalment, la visita a Maastrich i Brussel·les, cases i castells antics, poblats d'heures i aus, i possiblement més d'un fantasma.

Ens hem amarat de molta bellesa. Ens hem engatat amb vins d'Austràlia i de Sudàfrica i amb cervesa belga. Ens hem divertit contant pèl-roigs pel carrer i constatant que si demanes amb accent espanyol pel Museu Van Gogh, t'envien a Tailandia. Ens hem contat històries, alegries i penes, com hem pogut, en un rosari de llengues babèliques (català, espanyol, alemany, farsi, anglès, francès i holandès). Ens hem perdut més d'un pic pels carrers empedregats, els camins grocs dels narcisos i les estacions de tren. Però, sobretot, ens hem reafirmat en la idea que tots som tan diferents com iguals, que tots som tan grans com petits i que no hi ha millor manera per engrandir la ment i el cor que viatjar molt.