domingo, 1 de noviembre de 2009

EL PEIX

Feia segles que vivia dins l'estany. L'havien volgut pescar homes, infants, lladres, fantasmes i alguna dama boja, però ell seguia viu dins les tèrboles aigües del seu estany artificial, al peus de les muntanyes i de la Gran Casa, abandonada ara. Sí, feia segles, em podeu creure. S'havia alimentat de quelcom inquietant i maligne, de quelcom tan lleig i llefiscós com la por i havia augmentat de tamany de manera quasi monstruosa, fent-se el rei indiscutible del gran safareig i cap altre peix el podia fer botar del seu reial lloc.
Li agradava atracar-se al mirador quan els habitants de la casa prenien el te. Sempre li tiraven alguna mica de pa o alguna llepolia per veure'l atracar-se, sempre l'entretenien amb les seves veus especials, de nins, o d'enamorats, car no havia massa diferència en el to, sempre s'admiraven de veure la seva majestuosa nedada, silent, sobrenatural.
A vegades, alguna bella dama llegia poemes en veu alta i ell s'atracava, silenciós, com una ombra, a escoltar-la. Altres, alguna ànima negra, anava al mirador a vessar la seva ràbia i el horitzó s'enfosquia i ell s'alterava però creixia i creixia. Altres pics, un nin el confonia amb una sirena o una fada i la tendresa l'irisava les escates.
El peix ja era vell, semblava inmortal i no es cansava de fingir que es deixava pescar. Era hàbil per fugir de l'ham o amagar-se entre les roques del fons o sota els nenúfars.
N'hi ha que diuen que és un peix volador, que de dia neda i de nit, solca el cel de la possessió. N'hi ha que diuen que pescar-lo ha de ser la major sort.

No hay comentarios: