viernes, 4 de septiembre de 2009

UN BALL

A vegades no és la nostra pròpia tristesa. Sinó la que intuim en la vida dels altres i potser veim amb més intuició i claretat i potser sabríem esvair més que la nostra.

Cercava una cançó de Noa que em dóna vitalitat però no l'he trobada. Per què "Cementery Polka"? No és sovint la vida com un inmens circ? Almanco que la melodia sigui alegra...

3 comentarios:

USD dijo...

la tristesa és una manera de ser, una forma d'encarar els ensurts de la vida, als que cal saber trobar una sortida digna.
Una abraçada
;-D

Carme dijo...

USD, jo no crec que la tristesa sigui una manera de ser... si fos així no la podríem caviar. Sí que és una forma d'encarar els ensurts de la vida i una forma d'encarar, un punt de vista o unes deteminades actituds, sempre les podem canviar. Només cales unes poques coses: voler-ho, posar-s'hi i si no ens en sortim demanar ajuda.

Frannia, la tristesa dels altres només la podem vèncer amb l'ajuda que calgui (si cal) però sobretot amb la tranquil·litat i serenitat. Si ens entristim més que ells no els ajudem pas.

barbollaire dijo...

Waits...
és una feblesa...
sempre dic que fa cançons de bellesa estranya...

La tristesa és fumuda, però estic d'acord amb Carme (i ella en sap un tou!)

Ah! per cert, li pots dir a azarak que, respecte la seva darrera entrada al photoBlog: "me too"?

Petonet dolç, nina ;¬)*