lunes, 2 de noviembre de 2009

L'ANELL

Pesava i li estrenyia el dit, l’anell. Era impossible que hagués engreixat instantàniament en una sola nit. El mirà. Era d’argent. Com una escata de peix abisal. Com la cuirassa d’alguns insectes. Com l’ull cec de la bruixa dels contes. Com la llum de la lluna reflectida sobre l’aigua de l’estany. Se’l tragué del dit amb certes dificultats i el deixà sobre la taula. Tenia la marca sobre la pell, conservada en blancor sota la protecció de la joia. Era un símbol. Era la presència de l’absència, la protecció de la incògnita, la llum de les coses en la seva mà. Es sentia amputada i se’l tornà posar. Llavors li vengueren al cap imatges de niguls volant a velocitat de vertigen pel cel, de vastos camps de blat a punt de rebre una tempesta, d’un petit escarabat amagant-se sota una gírgola dins l’ombrívol bosc, d’un cementeri ple de flors, d’una manifestació de centenars de persones demanant la pau, d’un vaixell pescador carregant les xarxes, d’uns dits llargs i prims teclejant un ordinador, d’un ramat d’ovelles assegudes a una taula prenint te i pastes, d’una orquestra immensa tocant i tocant…ja tornava ser ella. L’anell no l’estrenyia. I havia recuperat la imaginació.

3 comentarios:

Xicarandana dijo...

Si l'anell li torna a estrènyer un dit que se'l posi a un altre, però que per favor no se'l tregui.

novesflors dijo...

Molt bonic, l'escrit. Imaginem, doncs...

pH dijo...

Que bo que es poder somniar amb aquestes coses, gracies per compartir-ho. ;-)