sábado, 17 de abril de 2010

EL CARAGOL


Un caragol es passeja damunt la taula de la terrassa. Deixa una seqüela d’allegros i construeix un camí ple de fites per a les formigues i altres habitants minúsculs. És paussat el seu caminar, car els caragols no tenen pressa: es porten a sobre.
Jo ho observo tot, contemplativa, abans de posar-me a netejar la casa, abans de posar-me a cuinar, a estendre la roba neta, a escriure un poc, a acollir els amics el vespre. Intentaré fer-ho, també, plàcidament, deixant enrere el neguit dels darrers dies, les preguntes, els enyors, les redempcions obligades després de totes les petites morts. Avui toca sortir als ravals del meu jo i fer descansar el pensament. Avui toca ser caragol i passejar-me per casa.

5 comentarios:

Carme Rosanas dijo...

Unes tulipes precioses a la capçalera.

Ser cargol... a vegades va bé, prendre-s'ho amb calma i anar fent alllò que has de fer... sense neguits.

Que tinguis molt bon dia!

joanfer dijo...

És tant necessari ser com un cargol de tant en tant... A mí m'ajuda, inclús, a valorar molt més la tranquilitat i la calma que tant necessitem.
Que acabis de passar un bon dia cargol! ;P
Petons! ;)

novesflors dijo...

A mi m'agrada molt caragolejar per casa.

Pere dijo...

Descalça, sense pressa
molla, buscant la fresca
i de vegades un amic
que camini al teu costat
per poder fer l'amor
com un cargol, poc a poc ...

Bona nit Frannia.

Frannia dijo...

Gràcies, Carme. No m'he pogut resistir al tulipans. A veure si aquesta capçalera dura més...
Joanfer, d'acord amb tu. Potser per això mai menjo caragols.
A mi també, Novesflors, de tant en tant...
Pere, Pere, vers un xic eròtic aquest pic...També m'agrada.