miércoles, 28 de abril de 2010

PREN EL VOL

El 10 d'abril de 2007 Frannia va començar a publicar de nou. Havia començat uns anys abans amb un blog ara ja esborrat, que era un assaig, una pomada guaridora. Tornà, com dic, perquè duia l'esquena plena de paraules. Va ser, per dir-ho d'alguna manera, la segona etapa, fins que els problemes tècnics en el domini blocat la van fer translladar-se a aquesta casa el 7 de gener de 2008. Des de llavors, he publicat 514 posts. El d'avui, el darrer, el 515, cap i cua -diuen que porta bona sort-. He pensat incloure aquí, com a comiat, el que vaig dir els 28 d'abril passats. Mirau...
martes 28 de abril de 2008
TANTES COSES A DIR
Si et demanes per què les paraules escrites sembla què tenguin més importància que les dites podria dir-te que allò dit passa per massa filtres, pel que vols dir, pel que et volen entendre, pel que voldries dir, pel del vent que bufa i es porta les paraules; en canvi, allò escrit perdura, més enllà del temps i de les ànsies. Jo sempre m'he expressat millor a través de la paraula escrita, sempre he volgut dir allò important a través de l'escrit, des de ben petita, des que a vaig aprendre la "e" d'elefant i la "a" d'aranya. Per això em mata aquesta condemna a no escriure-vos. Tinc tantes coses a dir...
Publicado por Frannia en 18:45 0 comentarios

martes 28 de abril de 2009
L'EGO, PRIMERA LLIÇÓ*
Saps què és l'ego? Imagina't que ets una ceba. Imagina't que et tallassin per la meitat i que una de les capes que extrauries té exactament el teu cos i la teva forma. És tan igual a tu que sembles tu amb la única diferència que no està feta de pell, carn, budells, líquids i ossos sinó de pors i traumes. Imagina't que aquestes, les pors i els traumes, han modelat la teva figura-ego tan magistralment, tan profundament i des de tant de temps enrere que quan et mires al mirall és la única persona que veus. Veus el teu ego, et penses que tu ets el que veus quan només és una capa que no et defineix, ans el contrari: t'esclavitza i et controla. Posem que et veus com una persona riallera, que sempre ha d'estar bé i ha d'agradar als altres. Posem que un dia descobreixes que aquesta descripció només correspon al teu ego i el teu vertader ser no sempre és rialler. De fet, a vegades s'enfada, o s'entristeix, o és superb i entremaliat. Si no sempre és rialler llavors no sempre agrades als altres. I el dia que ho acceptes ja no vius dins la carència de ser quelcom que realment no ets. Llavors ja no és important ser rialler, ja no ho ets perquè els altres t'estimin i, oh, miracle! només llavors és quan ets rialler de debò! i el ego s'empetiteix i ocupa l'espai que li correspon.
*Dedicat a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i, per suposat, a mi.
Publicado por Frannia en 20:33 4 comentarios
No he canviat massa els neguits, en aquest sentit, no ho trobau?
Però és hora de partir. Frannia desapareix. Vindrà una altra, no m'hi sé estar, i seria bell que em reconeguessiu encara que canvii de casa i cara, seria bell que em llegissiu com ho heu fet amb na Frannia, sovint críptica, sovint melangiosa, sovint difícil, i em donassiu tota la companyia que li heu donat a ella.
Fins aviat idò. Cuidau-vos.

martes, 27 de abril de 2010

AUTORETRAT EN PATCHWORK




On t'has deixat el sentit de l'humor? L'has perdut amb el canvi d'hora?

M'importes molt més del que penses, però tens un greu problema de comprensió.

Aquests dies amb tu han estat molt especials, molt tendres, lluminosos -tot i els núvols- i m'han posat en el camí de recuperar un equilibri que havia perdut feia molt de temps

Jo també t'estim molt, i si alguna vegada faig comentaris o observacions que poden semblar-te injustes (com ara aquesta "estirada d'orelles" sobre la necessitat de trobar feina) és perquè de vegades em fas patir un poc!-.
Ets un àngel. Gràcies per ser tan bona amiga, de veritat, t'estim molt

No dudo de tu inteligencia, y si tu eres feliz yo lo soy doblemente, por ti.

No passis pena, no te guard cap tipus de rencor, simplement trob que és una ironia rebre correus d'una persona que ha deixat perdre l'amistat, i a més, als correus, sembla com si jo formàs part des teu club de fans i no és el cas.

Estas… Guapísima
Estimada, no puedes ni imaginar el consuelo que me has dado con tu e-mail

Crec que la teva postura es massa maternalista i això por crear una espècie de saturació, agobi i fins i tot rebuig

Yo estoy bastante molesto por lo que dices, sobre todo por poner en tela de juicio mi amistad hacia ti

Deja el miedo de lado, es una ilusión como todito. Si lo miras de cerca veras que pasa volando y nunca tiene ningún sitio donde afincarse excepto en la tierra de tu pensamiento

Me sembla boníssim, de veritat. enganxa i té una arquitectura formidable, narrat de luxe i poesia.

Encara que no ho creguis pens en tu ja que la darrera vegada que parlarem me va donar la impressió de que no sabría res més de tu, per la manera en que et vaig trobar, i he volgut respectar aquesta distància que en definitiva te auto-imposares.

Sé que serà tot un repte però tot esforç no serà mai suficient en relació a tot el que tu et mereixes.

Perdona mi ausencia injustificable. Y por favor créeme si te aseguro que a pesar de mi egoismo y hermetismo de estos días, pienso en ti, no te olvido.

Confia en la solitud perquè és part de la vida i a més pot ser sonora. T’estim.

Qué maravilla todo…y más recordarte estando por aquí



lunes, 26 de abril de 2010

BLOGAIRES ENYORATS


Jo enyor un blogaire que es deia Rock i que es pixava en tot. Era irreverent. Era lluitador. Era un xic tocanassos. Vivia a un hotel blau i el darrer que sé d’ell és que va dir: “xinos, sou tontos”. Jo sospit que alguna màfia el va castigar i va passar a formar part d’un bon cuinat de porc agredolç, com no podia ser d’altre manera.
Jo enyor també un blogaire que es deia Tom. Era dolç. Li agradava restar sota els paraigües si plovia. Li agradava llegir Pessoa. Tenia cura dels ramats i just fent el darrer primer petó, també va desaparèixer dins l’univers blogaire.
Jo enyor una blogaire que es deia Octubrina i escrivia petits poemes sense rima plens de neguits i preguntes.
Jo enyor una altra blogaire que es deia Insel, que va quedar embruixada pels rínxols rossos d’un tros de vida que havia sorgit del seu ventre.
També enyor a un tal Giorgio Grappa, que sé que existeix encara, però no es permet viatjar cap a l’univers Frannia i, amés, li té barrada l’entrada.
Com en la vida, aquest món paral·lel creix, s’empetiteix, es bescanvia. Uns surten i altres entren. Uns marxen a poc a poc perquè no es noti i altres surten corrensos sense control. Alguns queden, passi el que passi. Altres es transformen amb un sol gest. Uns deixen un gust dolç dins la memòria i altres només dolor.
L’univers s’espandeix i es transforma. A fora. I a dins meu. Sospit que ha de nèixer aviat una nova galàxia.

domingo, 25 de abril de 2010

BÉ VIATGE


I a mi que l’Alícia del Tim Burton m’ha agradat força. Precisament l’absurda denominació d’Underland (submón) em sembla molt adient, perquè d’això parla aquest nou conte: de les forces de l’inconscient. Que l’argument és fluix i respon a la clàssica fòrmula dual bé vs mal? Sí, però l’estètica Burton, la sorprenent imatge 3D i alguns missatges entre línies, són suficients per captivar. No és Alícia certament i precisament aquest és el gran debat d’un bon tros de la història, talment com tots a la vida real en un moment o altra ens trobam en aquesta disjuntiva perquè ens hem perdut i no sabem si som o qui som, perquè volen massa de nosaltres, perquè hem d’aprendre a transformar-nos (només matant –i això que no era capaç de matar ni una mosca- aconsegueix n’Alícia arribar a on pertoca). La pel·lícula és plena de bellíssimes i especials metàfores: els ulls punxats (el que no volem veure perquè es troba a l’incoscient), els caps tallats al foso que envolta el castell de la Reina Roja que fan d’entrada al seu món malvat (talment en la vida moltes persones malvades s’envolten de les seves víctimes i només trascendint aquestes morts metafòriques s’arriba al cor del problema), la malvada reina Roja, amb un cap deformadament enorme, que està envoltada d’un seguici de persones que s’han col·locat peces falses a la cara per semblar més lletjos i que ella no s’enfadi (com els falsos amics que no són capaços de dir ni voler veritats o opinions diferents), el càstig final al mal: no la mort sinó la solitud o la companyia d’algú que no t’estima.
Jo l’he trobada fantàstica perquè s’inventen paraules i conceptes -bé viatge, amics-, perquè la clau de la força es troba en creurer-se 6 veritats impossibles abans de berenar, perquè es tracta de la història d’una evolució, d’un creixement, perquè només s’aprèn si caus per un forat, perquè el moix de Cheshire riu i s’esfuma més que mai, perquè el bé guanya al mal, perquè, com a l’Alícia de Lewis Carroll, s’ha de saber empetitir-se o engrandar-se segons l’ocasió, perquè l’estètica és bellísima, perquè el 3D és una novetat força interessant per a l’acció i perquè el meu capalleret boig estima l’Alícia.

sábado, 24 de abril de 2010

DIÀLEG


- La pitjor emoció humana – va concloure abatuda- és l’enveja.
- Trobes? –la provocà.
- Sí. L’enveja neix de la carència.
- També hi neix la melangia i tu sempre n’has estat una gran defensora.
Va somriure. Tenia molta raó. Però l’enveja d’un altre temps –real o fictici- i, sí, efectivament una carència, en tot cas afectava a un mateix, mentre que l’enveja deixava víctimes per tot arreu.
- Tu sempre pensant que el mal que et fas a tu mateixa no és tan important com el mal que es fa a un altre..., però saps per què toleres tan poc l’enveja? Perquè no la veus des de la compassió.
- Què vols dir?
- L’envejós mostra un trauma quan t’enveja. Realment desitja quelcom que tu tens i ell no, o fins i tot quelcom que pensa que tu tens i a ell li manca
- Aquest és el punt que m’enrabia...és que –continuà indignada- possiblement ni és veritat, no hi ha objecte de desig.
- Bé, en realitat això no importa. Saps com tractar a un envejós o a una persona que puntualment ho és? Aconseguint que es sentí més valuós. Llavors no t’envejarà.
- Però no depèn de mi...
- A vegades sí. A vegades no ens adonam de com poden afectar les nostres accions. Mira, potser tu intentes ajudar a una amiga a aconseguir parella perquè ella t’ha expressat milers de vegades la seva tristor per no tenir-ne. Les teves accions són per a tu una mostra del teu amor, del teu interès cap al seu benestar. Ella, però, que ho viu des de la carència i la frustració, cada cop que ho intentes, ho veu com una evidència del seu fracàs. El que sent com a fracàs, evidentment, no vol dir que ho sigui. Llavors només es queda amb la idea: “ella en té, jo no”
- Llavors, què fer? No ajudar-la?
- Efectivament. Això que a tu te costa tant. En aquest cas, obta per la no-acció. Simplement escolta. Ella no vol que tu li cerquis una parella. Ella vol, simplement, que l’escoltis.
- Però jo som quelcom més que una orella amb cames...que pagui un psicòleg llavors...
- Molt bé. Si ho sent així, està clar. Tampoc escoltis. Crea un altre tipus de relació amb ella. No toquis aquest tema i potencia totes les altres abundàncies que té. Fes-la sentir valuosa i plena.
- Però sentir-se així està en la seva mà, no en la meva.
- Així és. Ara ho has entès. Deixa, en darrera instancia, de responsabilitzar-te tant de tot el que t’envolta.
- Buf, què cansat, què complicat. He tornat vella, saps? Despusí tot d’una vaig obrir el paraigües quan començà a ploure.
- No és vellesa. Simplement ara necessites protegir-te. Aviat tornaràs a deixar que la pluja et banyi.
Somrigué esperançada, encara que no estava massa segura de poder posar en pràctica tot allò recomanant. Una cosa era teoritzar, l’altra dominar les pròpies emocions. Seguí amb la tasca que duia entre mans mentre parlaven: transplantar el geranis. Tocar terra l’aserenà. Veure la bellesa de les flors, l’omplí de joia.

viernes, 23 de abril de 2010

FELIÇ SANT JORDI

S'engronsa al ritme de les paraules que inventen el seu futur.
S'engronsa i tanca els ulls.
Recorda el dolor sentit sobre el llom del drac.
I ara el dolor és un altre, dolor al cap i a la fi.
Però ningú ho adivina: sembla plàcid el seu somni.

jueves, 22 de abril de 2010

EL DIABÈTIC I LA CULPA


El Sr. Feliu era un home un poc gris, correcte, ben plantat, amable i educat, però sense llum als ulls. La primor l’havia encorbat un poc (o potser la solitud) i els cabells començaven a aclarir-se damunt la coroneta, expandint-se com una taca de tinta cap a les entrades del front. Tot i això, era un home interessant. O així ho pensava la Victòria, la seva núvia de tota la vida, amb qui mantenia una relació més fraternal que altra cosa, des de feia setze anys i amb qui no arribava a donar la passa de casar-se. Vivia sol, doncs, a una casona vella del centre antic de Palma, envoltat de moixos i un canari groc com el sol. Els dilluns i els dimecres, la Ramona, una senyora de la neteja que pràcticament l’havia vist nèixer, anava a la casa per fer un poc net, car el Sr. Feliu era un home educat a l’antiga i no podia ocupar-se de les coses de casa, excepte el cuinar, que li apassionava. Quasi podríem dir que la Ramona era més conscient de l’estat del Sr. Feliu que la seva pròpia núvia. Aviat s’adonà que alguna cosa passava. El veia menjar molt, a pesar de continuar prim com una canya. També anava molt al bany. I sabia que darrerament l’havien trobat, més d’un pic, adormit, dins el seu despatx del museu arqueològic, d’on era el Cap. Quan el va trobar filtrejant amb una dona uruguaya, bastant més jove que ell i absolutament antagònica a la Victòria, no en va tenir cap dubte:
- Tu estàs malalt –li va dir – tu tens sucre.
I efectivament, així va ser. El Sr. Feliu es convertí en diabètic, deixà a la seva núvia de tota la vida, es casà amb la sudamericana, despatxà a la meitat de la plantilla de la biblioteca, es barellà amb la Ramona i començà una nova vida, com si res.
La tragèdia de tot plegat no estava tan en les diferents ruptures sinó en que, a part del dolor inherent en les pèrdues, tot havia esdevingut de manera asincrònica. Quan una ruptura es produeix per mutu acord pot ser hagi sensació de fracàs, però els esperits es troben en pau i tot esdevé amb relativa naturalitat. Però desgraciadamet, les ruptures més comunes i les que protagonitzà el Sr. Feliu n’eren unes, eren de les que sempre n’havia un que decidia per l’altre o que li traspassava la responsabilitat per a que s’accelerassin els esdeviments per no haver d’assumir responsabilitats. De fet, si observassim l’escena com si estassim a un zoològic contemplant les monees, veuríem com el Sr. Feliu va acomiadar als seus empleats sense cap motiu concret. Hagué de pagar una petita indemnització per comiat improcedent, això sí, però econòmicament s’ho podia permetre i, al cap i a la fi, compensava en escreix el no haver-los de veure més. No l’importava, en aquest cas, ser el dolent de la pel·lícula. Venia la culpa a canvi de la indemnització. Amb la Victòria, però, no podia fer servir aquells mètodes, així que anà creant un ambient insoportable i a partir de la manipulació aconseguí que fos ella la que donàs per acabada la relació. Ni seria culpable a la vista dels altres ni hauria de pagar indemnització.
- Un manipulador –li va dir la Ramona, indignada- és qui no accepta la culpa de les seves accions, qui fa mal gratuït, qui no es responsabilitza dels seus actes, qui repetirà la conducta fins a l’infinit i mai podrà passar pàgina.I dit això, el Sr. Feliu, com no, acomiadà a la Ramona. Sense indemnització ni manipulació. Sense, tan sols, ni el vessament d’una llàgrima.

miércoles, 21 de abril de 2010

UN BON SABÓ

Vaig comprar aquesta postal a una petita llibreria de Brussel·les. No sé francès així que la vaig comprar per la il·lustració, única i exclusivament. La vaig enganxar a la porta del bany. Una amiga em va traduir l'altre dia el significat: "netejar-se bé dóna idees". I encara em va semblar més adient. Perquè és, efectivament, el que estic constatant aquests dies: netejar-se bé, encara que a vegades la pell s'irriti, netejar-se bé, per tenir l'ànima més verge i redreçar el camí. A mi, a part de cert dolor, m'ha donat moltes idees noves aquest llarg bany, i ara, a la fi, pot continuar el goig. Després d'aixugar-me bé, clar, no sigui cosa que em surtin fongs.

martes, 20 de abril de 2010

LES CIUTATS

http://www.youtube.com/watch?v=R7wvdxqDh14

Acabo “Les ciutats invisibles”, d’Ítalo Calvino i m’imagino fent un decàleg semblant de les ciutats que conec, no les construides, sinó les de carn i ossos, les que ens recorren i recorrem creixent o destruint alhora, les que habitam i ens habiten, les que embrutam amb fems diversos o decoram amb graffittis, les que queden dins el nostre desig o dins la nostra memòria. Si Calvino pot parlar de una “Isidora, ciutat on els palaus tenen escales de caragol incrustades de copinyes marines, on es fabriquen amb totes les regles de l’art, catalejos i violins, on quan un foraster està indecís entre dues dones sempre troba una tercera...” per què no puc jo parlar de una Haaz, ciutat on els caragols es passegen per les parets, i les escales, i les finestres, i els terrats, i creen amb les seves besades camins imposibles plens de plaer? Si ell parla d’una “Anastasia, ciutat banyada per Canals concèntrics i sobrevolada per cometes”, no puc jo escriure sobre una Alheha, ciutat plena de laberints secrets i carrerons en cul-de-sac de revolts inexistents, sobrevolats per lletres Verdanes o Arials?. I si l’autor escriu sobre dues ciutats bessones que no són iguales, doncs “les dues Valdrades viuen l’una per a l’altra, mirant-se constanment als ulls, però sense estimar-se”, no podria jo descriure una Maselo continuada pels dits de dues germanes, meitat submergida, meitat enlairada i connectades per un ascensor de mirall insuportablement reflectant? O una ciutat aquàtica, on les cases, surassin sobre les aigües, amb els seus petits jardins de càctus i nenúfars i...?ei, no, aquesta no és invisible ni inventada, aquesta és Ámsterdam.
Com seriu si fossiu ciutats? Jo seria petita –seria poble- i concèntrica, seria marítima i rural. Aus, peixos, tortugues, moixos i cargols serien la fauna; roses, gessamins, trèbols i violetes serien la flora. Les cases serien coves pintandes de blanc i cel, els carrers camins empedregats. Cada casa tendria un cementiri, un jardí i una biblioteca. No hauria tendes de xinesos ni bars de fritanga. I els semàfors servirien per circular les emocions sense perill. Tràfic rodat no n’hauria, ni cartells publicitaris. Prohibit escupir, llançar papers al terra i dir mentides. Tindria un far. Seria una ciutat plàcida i poc coneguda, només famosa per les seves extraordinàries fires de hortalisses i poemes. Pocs turistes. Qui volgués instal·lar-se hauria de prometre no partir.
Com seriu si fossiu ciutats?

domingo, 18 de abril de 2010

LES FLORS PAPALLONES

Unes papallones, disfressades de flors, s'han instal·lat a la meva terrassa. Necessitaven descansar de tan de vol i no sabien com fer-ho per estar tranquil·les. Jo les he acollides com es mareixen i he promès guardar el secret de les seves ales cansades.
Aviat tornaran partir -si els volcans en erupció ho permeten-, mar enllà, cel amunt i, de nou, estaré privada de les seva bellesa delicada.
Ja tornaré a vessar les llàgrimes quan em deixin orfena. Mentrestant a celebrar l'alegria i la bellesa de tenir-les a casa.

sábado, 17 de abril de 2010

EL CARAGOL


Un caragol es passeja damunt la taula de la terrassa. Deixa una seqüela d’allegros i construeix un camí ple de fites per a les formigues i altres habitants minúsculs. És paussat el seu caminar, car els caragols no tenen pressa: es porten a sobre.
Jo ho observo tot, contemplativa, abans de posar-me a netejar la casa, abans de posar-me a cuinar, a estendre la roba neta, a escriure un poc, a acollir els amics el vespre. Intentaré fer-ho, també, plàcidament, deixant enrere el neguit dels darrers dies, les preguntes, els enyors, les redempcions obligades després de totes les petites morts. Avui toca sortir als ravals del meu jo i fer descansar el pensament. Avui toca ser caragol i passejar-me per casa.

viernes, 16 de abril de 2010

AXIOMA DE L'ALLIBERAMENT

Detall d'una pintura de la façana d'una casa del Barri Roig d'Amsterdam
No volia paraigua, aquella dona despenjada. Aguantaria l’aixopluc amb valentia, consentiria desmaiar-se en defensa de la seva llibertat d’elecció. Desferia, així, el boirós mirall i s’alleugeria d’afrentes i de plors. La partença no semblava la desgràcia, sinó sortir-ne il·lesa. I aquell maragda tan fosc vessant per les cames, i aquella ombra cridant: “no llancis coses per la finestra”, i aquell desgavell de lletres que volia ser oració i sols era un penjarobes o un obrellaunes. Però tot era un joc de semblances perquè la realitat era una altra: haver-se conquerit, a la fi, l’ànima, aqueix el triomf.


jueves, 15 de abril de 2010

JOC D'ESCACS

A vegades tot era qüestió de voluntat, però d’altres era qüestió d’estratègia. S’imaginà un joc d’escacs gegantí i, e voilà, evidentment aparagué. Començà a jugar. Trià les blanques. Curiosament, però, no tenia contrincant perquè era completament sola en aquell paratge així que, en realitat, jugava contra ella mateixa. I a pesar de saber-ho continuava fent-lo. Cada peça que menjava feia sorgir una dita o una frase. Es menjà un peó i escoltà: “l’idolatrava tant que ara sols podia odiar-la”. No li agradà gaire l’emoció que sentí. Es canvià de bàndol i es menjà un dels peons blancs. Sentí: “s’està acabant l’abecedari”. No ho va entendre, però continuà. De nou, contra les peces negres, després de quatre jugades previsibles evidentment, es menjà la torre. Però li caigué malament a l’estómac i l’acabà vomitant...“Jo no som d’estratègies –pensà-, som d’instints. I l’instint em diu que deixi de lluitar”. Llançà al vent tot l’infortuni, s’empessà els neguits com qui menja pipes davant una pel·lícula aliena i partí, xano xano, cap a una altra part del paisatge, sense oblidar-se ni el bolígraf ni el quadern ni la màquina de fer fotos ni el somriure.

miércoles, 14 de abril de 2010

QÜESTIÓ DE VOLUNTAT

...Quan botà a l’andana, alleugerida, el paisatge que va veure la va sorprendre: tot era blanc com la neu. Li feia por fer una sola passa endavant perquè semblava que suràs. No hi havia horitzó, ni terra ferma, ni cel, ni cap objecte, ni persona ni accident geogràfic. Semblava que tot havia estat engolit per la boira. Es quedà quieta. El tren partí cap enrere i va quedar engolit pel blanc. Després de comprovar que estava dins el no-res es mirà a ella mateixa. Estava completa. Per un moment, sospità que també estava fusa dins el no color, però afortunadament no va ser així. S’agafà fortament al seu mocador de coll color taronja. S’amarà d’aquell color intens i càlid i s’imaginà un terra tacat de tulipans. A mesura que ho imaginava, les flors s’anaven dibuixant sota els seus peus. No se’n podia avenir de tot plegat. Fixà la vista en els seus texans blaus i després mirà adalt: un cel esplèndit, sense cap nigul aparegué sobre el seu cap. Era extraordinari. No volia creure el mecanisme. Però no podia aturar-se davant la màgia: observà les seves sabates negres i un esbart de falzies tacà el cel; mirà el seu jersei verd, i tot el terra es cobrí d’herba; s’estirà un rínxol castany i un bosquet aparegué al final de l’horitzó...tot el que imaginava es dibuixava i ho feia a partir dels colors que estaven continguts dins ella. Aquest era el lloc on necessitava arribar. I pensà en els anys d’adolescència, sempre vestida de negre i en el paisatge que generava llavors. I pensà en moltes persones grises que coneixia i en altres blanques i en altres roses...Va somriure: podia crear un nou món perquè havia sabut créixer dins els colors.
- No et creguis, però que el mèrit és només dels colors –va dir una veu que sortia de no sabia on –, jo conec gent vestida amb els teus mateixos colors que del taronja no treuen tulipans sinó foc, que del blau no treuen cel, sinó cops, que del negre no treuen aus sinó buidor...Es va seure davant el paisatge que amb tan d’esforç havia creat i va somriure: efectivament, a vegades tot era qüestió de voluntat.

martes, 13 de abril de 2010

SOBRE EL NENÚFAR

Es va seure sobre un nenúfar a esperar que arribàs el tren. Pensava que el fred riu l’engoliria perquè la fulla no seria prou forta per suportar el seu pes, però sorprenentment la va mantenir surant en perfecte equilibri. “El tren porta retard” anuncià un empleat ferroviari que semblava un corb, pel nas punxegut, perquè vestia d’obscur i perquè movia els braços mentre ho anunciava com si hagués de partir volant. Ella es va treure les sabates, les col·locà a un racó del nenúfar i submergí el seus peus dins el llac, disposada a esperar. L’aigua era gelada, tant que cremava. Poc a poc, però, s’acostumà a aquells centenars d’agulles que li picaven les plantes dels peus. Qualsevol cosa per no haver de pensar i distraure un poc la seva ment. De sobte, va sentir una mossegada al dit gros del peu dret. Instintivament va treure el peu de l’aigua i, amb ell, un peix negre de llargs bigots, de la mida d’una sabata. Li agradaven més els peixos vermells, pensà, així que decidí llançar-lo de nou a l’aigua abans que morís. Però el peix li parlà, com ho faria qualsevol peix habitant d’un bosc de te verd com aquell:
- Quan no perdones l’altra – va dir- és perquè no vols perdonar-te a tu mateixa per haver-te deixat enganar.
- Això no és cert –es sentí dir a ella mateixa-, no el perdon perquè no s’ho mareix, perquè m’ha fet mal.
Alçà la vista i veié que els altres passatgers la miraven. Ja era extrany que esperàs sobre una planta, ja ho era que es descalçàs amb aquell fred, més ho era que pescàs un peix xerrador amb el dit gros del peu i insoportablement extrany era que hi tingués una conversació tan profunda.
- Escolta –li va dir baixant el to de veu-, això ho hauríem de parlar en una altra ocasió més íntima, no ho trobes? Torna a l’aigua. Jo et promet que també tornaré a parlar amb tu aviat.
Així ho feren. Però ella es quedà pensativa: S’ha de tenir una gran grandesa de cor per perdonar una ofensa tan gran i tornar començar de zero. S’ha de tenir una gran saviesa de ment per adonar-se’n que l’abús és una esclavitud de per vida que es transforma en un vestit de víctima constant si no es perdona...
Sentí el siulo del tren que arribava per darrera el pujolet. Ràpidament es calçà de nou i botà del nenúfar per pujar, veloç, quan arribàs a l’estació.
Dins el tren, bressolada pel vaivé de la màquina, que era com un ventre matern, calent i agradable, va treure un paper i un bolígraf i començà a escriure: “Benvolguda amiga, saps que de petita, quan eres tan sensible com un floc de neu, patires abusos sexuals, saps que vas mantenir el secret tota una vida, fins i tot a tu mateixa, saps que vas passar per diferents fases i en totes vas odiar i vas culpabilitzar-te, saps que això ha fet que visquis totes les pèrdues com un abús terriblement dolorós i tots els guanys com una possibilitat més d’abús, saps que això ha fet que caminis sobre el fil del penya-segats més d’un pic, saps que això ha fet que no creguis quasi amb res ni per res, saps que això ha fet que estimis als altres molt més del que a vegades s’han marescut i també més del que realment has sentit, però ara has deixat de ser víctima per convertir- te en còmplice dels esdeveniments. Perdona’t i ja no haurà res a perdonar als altres. Sabràs que aquell va ser un ser malalt (a part de malvat). Sabràs que aquells van ser petits homes tan involucionats com tu amb les seves pors i petiteses. Sabràs que aquella és un infant que no sap valorar l’amistat com a mirall ni com a espai de creixement humà, sabràs...sabràs que ja no tindràs la llista de greuges gravada a foc dins el cor i l’amistat i l’amor i totes les coses que facis en la vida, a partir d’ara, seran un espai de proximitat i mútua benevolença, un espai de confidència, afinitat i capacitat d’entrega, el lloc on necessitis que arribi el tren, ni més ni manco”.
Arribà al destí fixat just quan posava el punt final al paràgraf. Quan botà a l’andana, alleugerida, el paisatge que va veure la va sorprendre...però això és una altra història.

lunes, 12 de abril de 2010

EL CIGNE

Per a ell no acabava d'arribar la primavera. Potser era perquè s'entestava en restar en les àlgides aigües dels canals d'Amsterdam.
- Vés-te'n un poc més enllà, almanco -li va dir un ànec ratxat-, al barri roig, com a mínim...allà hi ha més caloreta.
Però el cigne volia restar en el canal que l'havia vist néixer i créixer, aprop de la Plaça Rembrandplein.
- Vés-te'n un poc més enllà, al canal del mercat flotant de flors -li va dir un lluent corb negre-, almanco allà hi ha color.
Però el cigne estimava l'ombra allargada del pont amb les seves bicicletes aparcades, les més negres, les més fredes.
-Vés-te'n a voltar pel port -li va dir una gavina que passava per allà.
Però el cigne no sabia fer res pus que queixar-se del fred i restar donant voltes dins el seu canal obscur.
-Quina llàstima -va dir una turista espanyola que el fotografiava -, tan bell i tan amagat, dins aquesta negra aigua. Si sabés que uns quilòmetres més enllà hi ha parcs instal·lats dins la primavera perenne, faria una volada...segur.
El cigne estirà el coll i la mirà una estona. Potser l'havia entesa.

sábado, 10 de abril de 2010

CRÒNICA D'UN VIATGE ANUNCIAT

Ja sé que Neverland i Nederland no són el mateix, però el cert és que aquests darrers dies, hem viatjat per terra de sominis. Les hores s'han estirat com a quilomètriques orelles de conill i hem pogut botar d'Holanda a Alemanya i a Bèlgica com si estassim en un conte, i fins i tot, restar una estona sobre el punt on es troben els tres països alhora. M'he adonat que hi ha fronteres que només existeixen dins el cap de les persones i res, excepte un cartell escrit, et pot fer sospitar que ets dins un altre país.
Els voltants de Vaals, on dormíem, a uns quilòmetres de l'antiga ciutat d'Acheen (Aquisgran), és una flassada verda tacada per petits nuclis de cinc o sis cases, amb els seus terrats de pissarra negra a doble vessant i les seves finestres sense persianes poblades d'orquidies i tulipans. Mirassim on mirassim, veiem un rierol, una vaca pasturant, un corb lluent fent una volada o un ànec tranquil. Hem menjat pomes dolces i àcides, explosionades de sabor, formatge fresc i curat i molta molta xocolata. També hem caminat per molts camins. A fora i a dins.


I després, l'aquàtica Amsterdam. Diuen que la travessen més de cent quilòmetres de canals amb els seus corresponents mil ponts. N'hem passat per una bona part, en barca i a peu, esquivant bicicletes i turistes, visitant tots els tòpics: els coffeeshop obscurs i transgressors, el calent barri de les prostitutes, el mercat flotant de flors, els jardins plens de tulipans, els molins d'aigua, les places...

I finalment, la visita a Maastrich i Brussel·les, cases i castells antics, poblats d'heures i aus, i possiblement més d'un fantasma.

Ens hem amarat de molta bellesa. Ens hem engatat amb vins d'Austràlia i de Sudàfrica i amb cervesa belga. Ens hem divertit contant pèl-roigs pel carrer i constatant que si demanes amb accent espanyol pel Museu Van Gogh, t'envien a Tailandia. Ens hem contat històries, alegries i penes, com hem pogut, en un rosari de llengues babèliques (català, espanyol, alemany, farsi, anglès, francès i holandès). Ens hem perdut més d'un pic pels carrers empedregats, els camins grocs dels narcisos i les estacions de tren. Però, sobretot, ens hem reafirmat en la idea que tots som tan diferents com iguals, que tots som tan grans com petits i que no hi ha millor manera per engrandir la ment i el cor que viatjar molt.





jueves, 25 de marzo de 2010

TANCAT PER VACANCES

Me'n vaig uns dies. A dintre meu, una estona; a casa, una altra; i a Holanda, un parell de dies més. Tot plegat, potser estigui 2 o 3 setmanes fora guaitar per aquesta finestrona. És ben just i necessari, com deia l'oració. Hi sereu quan torni? M'agradaria.

miércoles, 24 de marzo de 2010

EGO-OFENSES


Estratègies de supervivència de l’ego: lluita injustificada, evasió infantil i congelació de moviments.
Això era i no era, un titella mostatxut que vivia manejat per les mans d’un poderós rei, el Gran Ego I. El petit teatret que habitava tenia bells colors, blaus turqueses pel cel i els rius, verds maragdes pels arbres i els granots, grocs elèctrics pel sol i les pedres, vermells intensos pels insectes i les flors. Era petit, però acollidor, aquell regne de cartró. L’únic problema és que el titellaire rei Ego no deixava en pau al pobre titella mostatxut i el feia barallar-se seguit seguit contra dracs, genis i animals, o el feia volar nit amunt encalçant la lluna plena o, pitjor fins i tot, perseguint el reflex de la lluna dins l’aigua, o el deixava al racó d’una cova, mort de por. Les històries sempre eren les mateixes: una guerra, un amor, una pena. El públic seguia, fidel, els contes, no perquè els hi agradassin massa, sinó perquè tenien por al Rei Ego i perquè tampoc coneixen gaire cosa més i això els entretenia. Un dia, però, el titella mostatxut es va rebel·lar. Tallà les cordes invisibles que l’unien al Rei Ego i botà de l’escenari de cartó. N’hi ha que diuen que va caure per l’aubelló de la pica i es va ofegar. Altres, però, diuen que no, que cansat de vendre la seva ànima perquè es beneficiàs l’ego, va pegar el bot que el transformà de titella en ànima. A partir de llavors l’Ego va restar al servei de l’ànima i s’acabà el teatre. FIN.

PETITA FLOR SILVESTRE


Ahir matí, a la feina, i mentre jo escoltava per internet "L'ofici de viure", en Mates, petita flor silvestre dins aquesta selva política mallorquina, declarava davant un jutge. Molts havien perdut la son per això: els afins, per angoixa; els contraris, pel plaer de veure'l imputat. Jo, sincerament, em centrava en les petites flors que em regalava el programa de ràdio i pensava que si tots haguéssim estat educats dins els valors que l'equip radiofònic divulgava, potser els casos de corrupció serien inexistents.
Ahir horabaixa, il·lusionada, em reunia amb tres floretes més per parlar i despullar-nos l'ànima. Difícil tasca. Ens rentàrem una a l'altra, en un joc un poc cruel i un poc eròtic. I molt necessari. Veurem què passa.
Ahir capvespre, ja tombat la nit, parlava amb una altra amiga que té pau d'ànima, sobre les flors mortes i així jo feia una passa más cap a l'acceptació de les coses.
Ahir vespre, quan vaig arribar al cotxe, energèticament xuclada i físicament cansada, ja eren les 21:3oh. Em vaig trobar una flor silvestre de color lila enganxada al "neteja-parabrises" del darrera. Tot i saber, que possiblement va ser un fet casual, em va agradar imaginar que algú l'havia col·locada allà per a mi, conscient i clarament per a mi, la morena del C3 color de cirera madura i, per primer cop en tot el dia, vaig somriure de debò.

lunes, 22 de marzo de 2010

EN TERRA HOSTIL

No puc imaginar-me un món en el que el contacte físic sigui impossible. Sols els contes de ciència ficció contemplen aquesta possibilitat. També la vida pública a indrets i a moments històrics on la religió ha manat sobre el sentit comú i ha ofegat a tots els altres sentits. Podria imaginar-me un món sense besades, però mai un món sense abraçades. I, en canvi, això és el que els hi passa als malalts de la desconeguda i, afortunadament, raríssima, Síndrome de la Sensibilitat Química Múltiple, una malaltia crònica inmunològica que fa que les persones que la pateixen reaccionin exageradament davant qualsevol objecte no-natural, amb episodis de fotofobia, extrema sequedat, espasmes pulmonars i problemes digestius. Podeu imaginar que algú no pugui abraçar-te perquè t’has dutxat al matí amb un sabó, el de sempre, compost per productes químics? I perque t’has perfumat abans de sortir de casa i t’has posat aquell jersei amb un 20% d’acrílic? Us imaginau que si ho fa s’arrisca a quedar ceg, a quedar-se sense pell com les serps o a morir per culpa d’una aturada pulmonar o multiorgànica? Doncs hi ha persones que ho pateixen, que viure és per elles romandre en terra hostil, que estimar i comunicar-se també ho és, que estan condemnades a morir perquè tot, gairebé tot, està avui en dia, compost per substàncies químiques. Ni parlar cara a cara, perquè tota la química que emana el cos, els mata, ni escriure cartes perquè el paper i la tinta són química, ni escriure davant un ordinador perquè el plàstic del pc els pot ofegar, ni parlar per telèfon perquè els mòbils o els auriculars també contenen substàncies químiques en la seva composició...
Pensar que els que tenim la immensa sort d’estar sans ens autoaïllam, a vegades, fins el punt de passar dies sense tocar a un altre, em fa fredat.
Tocar, punyir, acariciar, estrènyer, abraçar, covar, sostenir…quina sort i quina bellesa. No fer-ho, tenint la possibilitat, quin pecat.

LA CASA ENCANTADA


La casa encantada ens habita els budells. Creix i es ramifica per tota la nostra còrpora i envaeix els dubtes i els racons. La casa encantada, ara que és primavera, ens omplirà les finestres de flors.

domingo, 21 de marzo de 2010

EL SILENCI

Cercava un llibre per regalar. Tenia quinze minuts per triar-ne un entre els centenar que apareixin davant seu, durant la Setmana del Llibre en català. Entre tots ells, el llibre la trià a ella: va veure una branca de cirerer florida i una noia japonesa adormida i, entre ambdues imatges, un títol: “El silenci”. Curiosament la persona per a qui era el llibre li havia parlat molt i darrerament del silenci, primer capgir de cor. Girà el llibre per llegir-ne la contraportada: “En una habitació de Formentera, un home parla suaument, durant tota la nit, a una noia adormida, despullada. Ella és Umiko, una jove japonesa que fa classes de meditació i que creu en el poder de la curació espiritual. Està malalta de càncer, i no dubta ni un segon a desafiar la medicina convencional…”, segon capgir de cor, i ara la seva ment d’una amiga a l’altra, la que ara restava, feta cendre, dins aigües de Formentera precisament. Cercà qui era l’autor: Gaspar Hernàndez, tercer batec, l’autor que havia descobert poc temps després de la seva mort i que llegia –enlloc d’escoltar-lo que hagués estat alló lògic ja que conduïa un programa de ràdio- des de llavors al seu blog “L’ofici de viure”. No s’ho pensà. Comprà un llibre per a la primera amiga, ja que la novel·la parlava del poder de la confiança, dels límits i de les situacions extremes, i tot i que el silenci de l’amiga era un silenci diferent del narrat, pensava que li podria servir. I en comprà un altre per a ella.
A mesura que llegia, trobava totes les converses i reflexions que havien sortit aquells darrers anys, acompanyant el procès de la malaltia de l’altra amiga: la devastació del càncer, l’intent per guarir-se a si mateixa fent-se també responsable de la malaltia –quelcom terrible per a un malalt, que l’últim que necessita és sentir-se culpable-, el desafiament i allargament de la vida, davant les expectatives mèdiques, i la constatació del poder del cos per curar-se a si mateix, tot i que no sempre i del tot, el dolor com a objecte de meditació, l’estat elevat de la consciència, l’acceptació de la tristesa, el Jodorowsky –que l’amiga també venerava i a ella li semblava un xarlatà-, l’intent per trascendir aquell tràgol tan difícil…
La seva amiga, després de gairebé 5 anys de lluita, s’anà, com també partí Baltasar Porcel –continuament citat a l’obra-, a pesar de les seves extraordinàries forces vitals, però aquest silenci deixat amb les seves morts, amb les seves absències, era en ell mateix un espai ric, com ho eren els silencis que l’autor deixa al seu programa de ràdio. Diu l’escriptor “anam per la vida pensant la realitat”. En canvi, dins el silenci la vida simplement esdevé. Per això, l’importància de la meditació. Va pensar que ara mateix, els morts meditaven, a punt per tornar a la vida ben aviat i aquesta creença, certa o no, pensada o intuïda, li va donar conhort. Com també ho va fer l’anècdota del monestir budista i les fulles vermelloses i grogues que el mestre va tornar escampar per tot arreu, després del poderós esforç de recollir-les: “El resultat no té cap importància. Allò important és el treball que has fet. I jo te l’agraeixo”. De sobte, s’adonà de com li agraia a l’amiga haver-la acollit dins aquell procès. Era veritat que s’havia sentit molt frustada quan va morir, però ara, passat ja 1 any, podia agrair-li aquells anys. A vegades pensava que potser no havia après tot el que calia. S’havia barellat feia poc amb una altra amiga ("jo també ho he passat malament aquests darrers dies, no per un amor sinó per una amistat, però, bé, al cap i a la fi, també és amor. I m'he sentit enganyada. I m'he sentit impotent. I m'he sentit sola. I m'he sentit ofesa. I m'he sentit maltractada. I m’he sentit incompresa. Però també m'he posat en la pell d'ella, encara que no ho vegi, i pensat que tal volta ella també s'ha sentit exactament igual i enlloc de trascendir-ho, a baixat als inferns, ha connectat amb aquest monstre o animaló que duim a dins (alguns més que altres) i ho ha embullat encara tot més. Ella diu que està tranquil·la, però no ho crec. I saps per què? No perquè m'hagi fet mal i jo n’hagi fet a ella, sinó perquè no és ella qui viu ara. Va disfressada. I no s'hauria de disfressar si s'estimàs. Estima't. I comença de nou. Com em deia un amic meu fa uns dies...és que no sabem estimar. Supera-ho si no hi ha volta enrere, però no amb ràbia o resignació sinó plenament conscient que això que ha passat és el millor que podia passar, i si no ho és, com a mínim n'has de treure un aprenentatge. Crec que no ens queda altra, davant els desencontres i entrebancs que ens trobam en la vida. Perquè això també és la vida, més vida que no aquest estat ideal i perfecte cap al que que correm constantment i que només es troba dins el nostre cervell”, això havia escrit) i no li agradava aquesta nova mort que implicava la seva ruptura fraternal, però veia aquest moment com un moment crucial, l’espai en que el cos i la ment s’havien esforçat al màxim pera conseguir una cosa diferent, l’estat en definitiva, de consciència, del qual tan parlaven amb l’amiga malalta. I per això restava en la postura esforçadament triada. I potser és que no importava tan el resultat i sí tot el que havia esdevingut mentre el cercaven.
Reflexionà sobre tot plegat, aquell matí primaveral, de nou plugós; col·locà el llibre a la prestatgeria, en un lloc visible, fácil de trobar, i es disposà a continuar vivint, mentre el seu cos i la seva ment i el seu Déu volguessin.

sábado, 20 de marzo de 2010

NOWROOZ ESPECIAL

Aquest cop, l'inici de la primavera -i l'any nou persa- és especial. Primer i principalment perquè el persa no és a casa i després perquè la taula que he acabat muntant és una versió ben estranya: els jacints encara no han florit per culpa de les pluges, la neu i el fred; no tinc peixos vius -cansada de que se'm morin a les poques setmanes- així que els he pintat; no tenia pomes a casa i n'he hagut de posar una de marbre; he oblidat posar l'ou; el vinagre és de mòdena i fa una pudorada i com que tot ja era una versió massa lliure i surrealista, he decidit col·locar una postal amb una imatge de Chagall, uns dibuixets perses que tenia penjats a la galera quan vivia sola a l'apartament i un Sant Pancraci, ole! Tindrà tot això conseqüències devastadores per al 2010? Em caurà una maladicció més cruenta que les de les piràmides egípcies? O per el contrari m'instal·laré dins l'harmonia i la bona sort? Ara ja està fet...Feliç primavera!

SENSIBILITAT POÈTICA

Il·lustració de Kristina Sabaite




Resultat: Poema núm. 1: Home (Lluís Servera); poema núm. 2: dona (Àngels Cardona)
Recompte: 2 persones han encercat plenament, Albanta i Filadora. Llum i Pere han encertat parcialment. Els altres 3 han errat.
Conclusió: evidentment la mostra és massa reduïda (anant al blog de Carme, trobareu una mostra més acurada i àmplia, i una prova que personalment m'ha encantat: un home va escriure un poema amb la paraula ventre!). Tot i així continua guanyat la tendència que resulta impossible definir el sexe del poeta pels seus escrits. Dels que ho han encertat, Albanta diu haver-ho fet per intuició. La resta d’argumentacions han estat ben il·lustratives, sobretot les que relacionen vocabulari violent amb gènere masculí. Crec que la conclusió final és, com ja defensàvem, que tots, homes i dones, mentre tinguem sensibilitat poètica, podem escriure de qualsevol tema i que l’única mirada que destaca no té nom de sexe sinó de COR. Gràcies!!!

viernes, 19 de marzo de 2010

AMOR, POR I MIRADES

I ara mira el món des del darrera d'una finestra, ben protegida. Tanmateix, però, el forat que la connecta amb l'exterior continua sent el cor i, per allà, tot s'hi escola. Pensa en com mirava les pel·lícules de terror quan era petita, la cara ben tapada amb les dues mans, però els dits ben oberts per entreveure-hi. Pensa com ara, el seu fillol de 10 anys també mira d'igual manera, les escenes d'amor que veu per la televisió. I pensa que potser no vagi ell tan errat, i l'amor pugui arribar ser, a vegades, la pitjor de les pel·lícules de por.


(Demà tindreu el resultat de l'experiment del post anterior. Qui no hagi participat, encara ho pot fer, així com també al blog de Carme Rosanas, "Col·lecció de moments". Animau-vos que és ben interessant)

miércoles, 17 de marzo de 2010

UN EXPERIMENT

Ahir vaig participar en una tertúlia literària sobre dona i poesia. Alguns dels participants pensaven que havia una mirada poètica masculina i una altra femenina. Jo pens que no, que existeix una sensibilitat comuna -hi ha persones que la tenen i n'hi ha que no-, independentment del seu sexe. M'ajudau a fer un experiment? Vull incloure ara dos poemes, sense citar el seu autor. Un l'ha escrit una dona i l'altre, un home. Voleu partipar i dir-me quin trobau que l'ha escrit l'home i quin la dona? Voleu argumentar el per què? A veure si podem contribuir a aquesta polèmica antiga i establir alguna conclusió...

POEMA 1

La poesia pot poc,
però és la cantonada del pensar
que no apareda el silenci,
ni ofega la idea, ni espolia la paraula,
ni tanca l’acció,
ni deixa l’emoció de banda,
Ni s’expressa dins un corral unívoc,
Ni es maneja dins un blanc empresonat.
Excel·leix constant com una vida apenes començada.

POEMA 2

És l’hora del llop,
el temps de les entranyes perdudes
quan el cel sense lluna
i sense lluna l’udol ressona
sobre una terra erma de pes i consol.
Harpia es confon
arravatada de foc
arravatada de llum
que li ve donada per ràbia inacabada
per ràbia de fel i fetge
queixalada per les serps del gemec.
Calabruix li vessa les galtes
del cap corona d’aritja
ceptre escandalós de sexes
en mans tocades d’àliga.
Ës l’hora del llop.
Hora de sortir a veure
com s’esbudella el temps
pels carrerons de ciutat.

martes, 16 de marzo de 2010

LLUM



El Cafè "El Velódromo", a l'Eixample de Barcelona, és un local que data de la passada dècada dels 30, gran, d'alts sòtils, grans vitralls i amb una escala de fusta i estora de vellut vermell. S'hi reunien, antany, republicans i intel·lectuals de tota mena i sembla que una revista amb tan de pes com "L'avenç" s'hi va gestar. En aquest ambient especial, tastant un menjar inèdit per a mi: pa amb oli, xocolata i sal, (així, tot junt) el meu home em digué una gran veritat: "És un pecat regalar a un altre la llum que manca a casa teva". Aquesta frase, que deu ser un proverbi oriental, tal volta persa o tal volta del món musulmà, va sorgir arran d'una conversació intrascendent sobre política, sobre la doble moral de molts països europeus, que regalen ajuts a altres països necessitats mentre mantenen la seva pròpia gent dins la pobresa i les penúries, però jo la vaig aplicar a una conversació més personal sobre l'amistat i les relacions en general, i així vaig aconseguir entendre moltes coses de mi mateixa. Ni PNL, ni reflexions, ni lectures, ni discusions, ni voltes i més voltes, sols una frase tan senzilla com aquesta em va encendre l'enteniment. I és que no és possible voler protegir un altre si un mateix no sap protegir-se; no és possible estimar un altre, si un mateix no sap estimar-se; no és possible guiar un altre, si un mateix no sap cap on ha de fer les passes. Per això la meva manera d'estimar, difícilment s'ha entès i tot el que per a mi era donar, en realitat era rebut com una exigència, com un mandat. Em preguntava per què sovint em sento decebuda envers els que m'envolten. No m'ha passat un sol pic i ja diuen que les situacions que es repeteixen en la vida, tenen un sentit i cerquen una superació i un aprenentatge. Crec que és per què esper d'ells el que jo mateixa no em don, és a dir, si no tinc prou llum a casa meva, què faig regalant-la als altres? Així només trobaré foscor i quan l'altre marxi ben il·luminat, cap a altres paranys, em sentiré enganyada i usada, a les fosques, sense llum. No puc canviar els altres, no puc pensar que voldran millorar espiritualment i créixer constanment, com jo intent dia a dia, ni tan sols que voldran restar al meu costat, com jo al seu exactament durant el mateix temps i amb la mateixa atenció i intensitat. La meva lluita ha de ser meva i he de deixar de perllongar-me en els altres, de reflectir-me, d'esperar-me en els seus rostres i els seus gestos, d'emparar-m'hi. Aquesta és la meva part de responsabilitat dins tanta incomunicació. M'agradaria que l'altra part també fos capaç de treure'n un aprenentatge, però si no, ja no m'importa: m'he instal·lat un complex sistema de plaques solars sobre la cocorota :)

lunes, 15 de marzo de 2010

GUAPA!

Fa uns dies, vaig anar a veure una obra de teatre que es titulava "Pes zero", una obra tòpica i típica, però interessant i divertida, amb pretensions didàctiques i que ens mostrava de manera clara l'esclavitud de la moda actual, el miratge d'una bellesa anorèxica, i la dualitat entre dona magre i amargada i dona grassona i alegre (dualitat amb la que discrepo, això sí), explicat amb un llenguatge podríem dir tragicòmic, no mancat de veritat. L'obra acabava en un missatge sa i recomanable, el de dir-nos cada dia "guapa" sigui com sigui el nostre aspecte i les nostres circumstàncies.
Dissabte no vaig poder evitar fer aquesta foto i ara dic doblement "guapa!", a les formes arrodonides i plenes de l'esculptura i a totes les dones que així les tenim, i a la meravellosa ciutat de Sitges, desdibuixada al darrera.
Tot i a la subjectivitat de la mirada, àmpliament tractada aquests darrers dies, hi ha belleses, hi ha veritats irrefutables, com aquesta, no ho trobau? (Admeto que em digueu que no, és una frase feta :))

domingo, 14 de marzo de 2010

SÍMBOLS

No sé si aquest post d'avui parla de "la ment" o del "lament". Tal volta del lament de la ment...
Estic cansada. Vull dormir. Sé que el paó, per a la cultura cristiana, simbolitza la resurrecció, l'eternitat i la saviesa. No sé si aquesta imatge l'he pressa avui matí per pura casualitat. No sé si simbolitza res en especial. Tinc massa son. Demà serà un altre dia per imaginar i creure...

jueves, 11 de marzo de 2010

FAULA DE LA PAPALLONA QUE ES CREIA LLUERNA

Això era i no era una papallona petita, d’ales de paper groc com els cels de l’albada, una papallona temorenca que vivia en terra de ningú i que creia, per aquelles coses extranyes de la vida, que era una lluerna. Volava, doncs, només de vespre, no massa lluny, i com que no era massa ambiciosa, qualsevol petit raig de llum li bastava, així que de dia dormia i s’entretenia dins un vell piano de cua i, de nit, voleiava com una lluna entorn de la bombeta de l’entrada de la casa, sempre encesa. En comptades ocasions, quedava emmirallada per la llum que sortia de dintre la nevera, al fons del passadís, sense aconseguir mai arribar-hi. Moltes vegades, havia esperat aquell resplandor tènue, a mitja nit, i s’havia esforçat per arribar-hi volant amb totes les seves forces, però sovint quan creuava el llindar de la porta de la cuina, la claror desapareixia i molts de pics havia estat a punt de xocar amb la persona que tocava diariament el piano i que veia de rampallada, talment la llum misteriosa. Evidentment ella no sabia que la llum venia d’una nevera, com tampoc sabia que girava constantment al voltant d’una simple bombeta, ni que el seu únic amic, el piano, no era res més que un vell instrument, inservible sense unes mans humanes que el tocassin. Però la ignorància de les grans veritats, no les absolutes (que no existeixen), sinó les grans, era cosa habitual entre pràcticament tots els éssers vius d’aquell planeta.
Vivia, com deia, dins la panxa d’un senyor piano de cua, un poc remugador i molt irònic, que s’havia resignat a ser tocat en privat, a pesar que fou fabricat amb l’ambició de ser escoltat pel públic més selecte i tocat pels músics més virtuosos. Tenien una bona relació, fins i tot podríem dir que s’estimaven i, si més no, es feien companyia, que ja era molt en aquell món de solituds.
La papallona que es creia lluerna somniava sovint que era una papallona africana, que algú li havia contat –potser una oronella- que era com de coure amb les puntes blanques i que volava i volava sobre els daurats camps de la sabana. Somniava que ho feia en companyia d’una esplèndida papallona Rei, majestuosa, atigrada i càlida. No sabia si hi podia haver incompatibilitats entre dues papallones tan diferents, però què importava! Ningú havia dit que els somnis haguéssin de tenir rigor científic. Aquestes coses li contava a l’amic piano i ell escoltava, amorós, ben segur que somniar no feia mal si no dificultava les pròpies passes.
El piano sabia que la papallona que es creia lluerna, era una papallona ben especial. Potser no tant com una africana, però el suficientment bella com per començar a volar de dia. El camí va ser dur. A la papallona li costava molt creure-ho. Ella es delia amb la música que cada dia, quatre o cinc hores, sortia dels budells del piano i ambdós s’ajudaven, compartien, creixien. Poc a poc, el piano passà de la resignació a l’acceptació i, a pesar, que continuà tan caga-ràbies com sempre, interiorment guanyà amb serenor i saviesa. Poc a poc, la papallona que es creia lluerna, s’adonà que era una papallona real. Estava tan contenta de ser papallona que començà a sentir-se malament en aquella casona i amb tot el que li recordàs la vida nocturna i les voltes sacrificades i infructuoses envers els llums encisadors. Els consells de l’amic piano li resultaven insoportables i malinterpretava tot el que li deia. Deixà de volar al voltant de la bombeta, evidentment; deixà d’escoltar la música del piano; deixà de parlar amb el piano i fer-se’n companyia; però no deixà de desitjar volar cap a la llum de la nevera, el seu somni secret.
Cada cop que el piano li advertia que no ho fes, la papallona li recriminava. “No siguis pesat, piano, no em tractes com un igual. Vull fer el que sent. Som un ésser nou. No vull estar de nou esclavitzada. Tu no tens la veritat”, li deia. “Però, papallona estimada, no m’entens, pas pena per a tu, no vull imposar-te res, però m’estic cansant de que em tractis així…” “Tu ja no ets el mateix, piano, em canses, m’asfixies, sempre vols tenir la raó”. “Però què dius? Som el de sempre. Més cansat. Més vell, això sí. Tu no m’escoltes. T’entestes en entendre les meves paraules com a imposicions. Escoltes el que vols creure. No puc deixar-te que em faltis el respecte. Si la lluerna era respectuosa, també ho ha de ser la papallona. Per què estàs tan a la defensiva? Quina és la por?”
Ni la música, ni les paraules, ni els records serviren per a res. El piano tancà els ulls, es trencà un parell de tecles, ben conscient de que les trencava, i deixà de sonar. Mai va saber si la papallona acabà la boja aventura d’arribar fins la llum de la nevera. Tampoc importava. Ell romput i la papallona congelada, trist final per a una amistat tan especial envoltada de somnis.

miércoles, 10 de marzo de 2010

LA VIDA SECRETA DELS SILENCIS

Quan algú s’entesta a pensar que el fet d’explicar les emocions sentides no és un lliure exercici d’expressió sinó un judici, un intent d’imposar les pròpies idees i la negació de que tots tenim un punt de vista diferent igualment vàlid, no queda altra que reconar les paraules i deixar pas als silencis.
Qual algú pensa que l’altre usa les paraules per jugar o per atacar, enlloc de per expressar (que és el seu dret), no queda altra que deixar pas al silenci. Saps què és de fácil mirar les pròpies paraules com una visió de les coses i, en canvi, les dels altres com un atac. És curiós constatar com, sovint, les paraules van per un vent i les actituds per un altre i com els que es defensen de fantasmes també ataquen al mínim entrebanc.
Hi ha persones que tenen tendència a fer reflexions en veu alta i conten coses de la seva vida, interior i exterior, no frívolament ni egocentricament, sinó com necessitat vital, com qui necessita respirar o riure o somniar i ben convençudes de que són pols (que ni la gent que es suposa que t’estima i et coneix sigui incapaç de veure això és una gran decepció). Davant els que contemplen aquest fet com un intent d’imposar la seva veritat o les seves coses i no com una necessitat de comunicació, només resta deixar pas al silenci.
Qui està constantment comparant o buscant culpables és perquè necessita, precisament, un judici de valor per seguir endavant. Resulta bastant curiós també com, normalment, aquestes persones que s’han de recolzar sovint en la opinió dels demés no toleren, en canvi, les valoracions suposadament negatives i troben en els altres inflexibilitat, a partir de la seva pròpia mirada inflexible.
Com que darrerament no em trobó bé devora persones així, com que he intentat per activa i per passiva demanar respecte i no l’he trobat, ara només em queda passar un temps de silenci. És necessari. M’he cansat de donar (o pensar que don) i no rebre. Que ningú pensi que aquesta actitud meva, ve perquè em crec en posessió de veritats absolutes i no tolero les veritats dels altres. Aclareixo: no és el contingut de tot plegat el que m’ha dut a prendre aquesta decisió; és el que jo sento com una manca de respecte, són les formes que m’han acabat tocant els nassos. Entre la meva multitud de defectes, un d’ells és tenir molta paciència, tota la que em permet la fe i l’estimació en l’altre, però, malauradament, al perdre-la i sentir-me decebuda, em radicalitzo, ara sí, i marxo. Necessitava respecte cap a la meva persona i les meves emocions i no n’he trobat. Ara necessit espai i inaugur, per tant, amb qui ha tensat tant la corda que l’ha rompuda, l’etapa dels silencis.

martes, 9 de marzo de 2010

EL COSSIOL

El cossiol compliria 100 anys el 4 de maig de 2010. Li havien dut a la padrina Magdalena de Barcelona com a regal de nuviatge, juntament amb un altre de bessó, ambdós col·locats sobre dues columnes d’idèntic disseny. Els va posar a l’entrada de la tenda de mobles del carrer Sant Miquel, perquè tothom els veiés i els admiràs, però contrariament del que desitjava eren ben pocs els que els admiraven, car aquell estil tan floral semblava a l'illa, encara, poc elegant.
L’any 1922, quan la casa del Molinar va estar enllestida els traslladà allà, sota l’arc que separava el rebedor de la sala i dins aquella ombra restaren fins l’any 1983. Després ocuparen el racó d’un traster i es feren malbé a causa de l’humitat i el pas del temps.
Ara, la filla de la fillola, n’ha aconseguit salvar un i l’ha col·locat a la nova llar, massa plena d’absències encara. Recorda, curiosament, que quan la padrina morí i desferen el contingut de la casa, ella, de vuit anys escassos, descobrí que dins aquells cossiols no hi havia terra ni plantes, sinó arena. Arena blanquíssima de la platja del Portitxol, i dins l’arena, un grapat de pastilles blanques i petites, que la padrina s’hauria d’haver près diariàment per evitar perdre el capet, o si més no, per tenir-la adormida mentre el perdia. Recorda aquest detall i que va pensar, tot i ser una nena, que la padrina era molt valenta. També recorda les arracades d’atzabeja, la colònia verd-blavosa que comprava a betzec, el quadre de l’Àngel de la Guarda que li feia molta por, la vaixella guardada dins el cantarano i embolicada amb paper de diari devora la trunyella de pèl natural de la repadrina i, com no, la figura de fallera que treia fum pel cigarr i que era, en realitat, un objecte per cremar encens.
Mira el cossiol ara, i sap que ha contemplat moltes llàgrimes i molts riures i se n’alegra de tenir-lo a casa perquè continui la nissaga de vida.

OCELLS QUE NO VOLEN

I en aquests dies hivernals de reflexió i serenor, tres o quatre idees obsessives que em ronden pel cap i no deixen que els ocell prenguin el vol: per què ens costa tan comunicar-nos, per què hi ha mirades tan diferents davant els mateixos fets, per què la incomunicació em dol, per què algunes mirades em deceben...
Si és veritat que ja no he de canviar-me el rostre, si és veritat que practico el poder de la consciència i l'acceptació, si és veritat que puc expressar el que hi ha dins el meu cor, per què estic tan trista?

sábado, 6 de marzo de 2010

A VEGADES

A vegades em passa que no sé caminar cap on m’agradaria fer-ho. Tinc ben clar que és el camí del mig el que vull seguir i, de cop i volta, em trobo caminant per un altre indret. Ni m’he adonat de com he arribat allà i desfer el camí ja no és possible. A vegades em passa que veig clarament com els meus actes no s’han entés i poc a poc les paraules s’han trunyellat amb els fets i tot ha esdevingut el contrari del que volia. A vegades em passa que no aconsegueixo explicar res. No suporto la idea que algú cregui que em fic on no em correspon. Hauria de ser més diplomàtica, ja ho sé, ulls, oïda i boca tancades, però aquesta passió que me’n dur aquí i allà i em fa opinar i em fa posicionar-me i em fa reflexionar i em fa comunicar i em fa comportar-me com la mare que no som, aquesta passió, ja dic, em condueix sense fre, em du cap a paranys difícils de conquerir. La meva sensibilitat té ales urticants, la meva energia té cames veloces i nervioses, la meva capacitat de reflexió té aspecte de tiburó martell, el meu cor guerrer em surt, seguit seguit, per la boca. I és que, com deia la cançó, no es pot anar per aquesta vida sent “un cor estés al sol”. Lamento que alguns no m’entenguin. M’obsessiona la incomunicació. Si avui pogués ser inventora, inventaria l’interruptor de la consciència, la màquina de la veritat, el llenguatge sense metàfores i l’escrit sense “entre línies”. A vegades em passa que les flors pesen molt.

REVIVAL 70

Es mou per la xarxa la idea de recordar una cançó dels anys 70. Com que vaig guaitar a aquest món l'any 1974, difícilment puc incloure cançons d'aquelles que sonaven als saraos o al tocadiscos de l'habitació, així que us poso la banda sonora de la meva infantesa. A que ara enteneu millor algunes coses?

viernes, 5 de marzo de 2010

QUATRE MIRADES


I a mi que els expressionistes cada cop m'agraden manco. I que de tota l'exposició em quedo amb aquesta "Senyoreta Mary" de Hanns Ludwig Katz, jo crec que precisament perquè no sembla massa expressionista. Els colors reals eren impresionants, això sí, però el simbolisme que amaga em sembla més surrealista que altra cosa...
Però si vull resumir alguna cosa de l'experiència és com quatre mirades -les dels que hi erem- han interpretat una mateixa imatge de manera diferent. És molt interessant comprovar-ho i és quelcom que haurien de fer els inflexibles, els que es mouen per la vida amb cucales pensant que la seva visió és la correcta.
Davant la imatge d'una dona agenollada que ha resultat ser un nu, segons explicava el títol del quadre, na R. ha vist una dona que netejava el terra (i vestida), n'A. ha vist una dona caiguda al terra (i vestida), en M. ha vist una dona nua en posició eròtica (despullada) i jo he vist una dona vestida a punt d'alçar-se i córrer, com fan els atletes en una cursa...hi podem treure punta del significat d'aquestes quatre mirades? A mi em basta pensar com un objecte concret pot generar quatre realitats, quatre mirades, quatre idees. Com no ha de passar el mateix davant tot allò inebastable, davant les emocions, sempre tan personals i etèries?
Com a mínim, mentre hagi vida, sempre ens quedarà la capacitat d'expressar-nos. I tal volta, també després.

jueves, 4 de marzo de 2010

NECIS


Cau dins les meves mans un article que es titula “Sobre el pesimismo activo” i que m’il·lustra de manera molt clara el que em ronda aquests dies pel cap i, en canvi, em costa tant expressar. Parla, aquesta reflexió, sobre dues maneres oposades d’entendre la vida: l’optimisme infantil o síndrome del neci (i cito: “la improvisación, la negación descarada de sus propios actos, la queja victimista que echa la culpa a otros, la afirmación de que “no pasa nada” o al menos nada grave”) i el pesimisme tràgic, clarament hereu de tota una filosofia occidental antiquíssima que no és més que por a la mort, transformada, en conseqüència, en por a la vida, entesa aquesta, sols, com un seguici de sofriments. La resposta conductual varia clarament des d’orient a occident. La no-acció oriental xoca clarament amb l’ímpetu occidental. Però no vull escriure avui en aquests termes tan amplis i tot i que l’article es recolza clarament en aquestes premisses per fer-ne una crítica política i sociològica d’Espanya, jo el que vull és utilitzar aquesta dualitat de visions per parlar de persones concretes.
No hauria de ser un problema que dos necis -un absurdament optimista i un altre injustificadament pesimista- poguessin conviure i compartir. De fet, pens que no sols no hauria de ser un problema, sinó que hauria de ser un incentiu per aprendre un de l’altre, però el que passa és que normalment qui es creu obert de pensament és el més inflexible, qui sent una opinió com una crítica és el primer que jutja, qui vol demostrar llibertat és el que més sofreix quan es sent desvinculat, qui pensa que els altres es mouen per cops de lluna és el que manco seré i cabdal és, i llavors la comunicació i el reencontre es fa difícil, per no dir impossible. Em pregunto com així aquestes diferències són per a algunes persones energia que els atreu i en canvi, per a altres, sols és energia que repel. Potser sigui perquè n’hi ha que sols cerquen el seu propi reflex en els altres, i una energia egoísta –la del propi plaer- els guia arreu. Ho puc entendre, puc veure que la por a morir, a envellir, a sofrir els aboqui dins una espiral aparentment vital en la que l’únic objectiu és atresorar. El que sigui. Dones. Vivències. Experiències. Admiracions. Reptes. Límits. Hores. Però…s’apren alguna cosa de tot això o només es consumeix frenèticament? Tot el que es consumeix sense mesura s’acaba esgotant. Quan s’esgoten il·lusions pròpies, o experiències úniques, se’n cerquen de noves. Però què passa amb les persones? Amb aquells altres éssers, a vegades iguals a vegades diferents? La paraula amistat també es pot atresorar, però els amics, no. S’han d’estimar, s’han de cuidar. Ficats dins una capsa només es fan malbé. Llançats a l’aire també desapareixen.
Ja no t’agrado perquè penses que som diferent a tu. Ja no t’agrado perquè t’expresso el que sent. Ja no t’agrado perquè et poso un mirall davant la cara. Ja no t’agrado perquè molest. Ja no t’agrado perquè no et serveixo. Així ho sent. I tot a saber utilitzar tan bé la paraula, els dos necis erram i parlam en llengües diferents. No oblidis, amic, que a pesar de ser tots siurells diferents, estam fets del mateix material i ben igual ens acabarem rompent.

martes, 2 de marzo de 2010

ALS 6 ANYS

La iniciativa de Jesús M. Tibau de rescatar un escrit seu dels 9 anys, m'ha dut a cercar els dos únics quaderns que tinc guardats de la meva infantesa. Tenia 6 anys i escrivia coses com aqueta: "Dia 23 de marzo de 1981
¿Cómo se hace una pelota de trapo? Con trapos
¿Qué te gusta coleccionar? Dibujos
¿Lees historietas? Sí. ¿Cuáles? Fatin
Cuenta la última historia que has leido
De el padre de zipi i zape que pesaba ciento vinte kilos y sus hijos le regalaron una balanza y hacia Futin y se adelgazó y para celebrarlo corrieron toda la familia pero padre de zipi i zape se cayo y lo llevan a son dureta y cuando se peso estava gordo y regañó ha los niños".


També dibuixava aquestes altres.
Escriptora o dibuixant? Filòloga anglesa està clar que no.

lunes, 1 de marzo de 2010

REPARTINT BLAU

Treballar amb les mans i fer que un objecte vell agafi el blau de la mar. És això acció? Per actuar no és necessari ser inconscient. Tampoc per trobar-se. I molt manco per guanyar-te l’estimació dels altres.
Actuar pausadament, passa a passa, assaborint les hores, això faig, això he fet avui…











domingo, 28 de febrero de 2010

PER A TU

Per a tu, les primeres. Sé que, des del cel, somrius.

sábado, 27 de febrero de 2010

Sílvio Rodríguez em recorda un temps no viscut, el d'una adolescència plena de somnis, on vaig ser capaç de donar gràcies i seguir endavant a pesar de ser un femení atemorit i a pesar de tots els vius i tots els morts que m'habitaren.

M'anava a la fonoteca pública a estudiar i escoltava, entre d'altres, aquesta cançó un pic rere altre. Em donava força, em traslladava a imaginaris on, a la fi, podia manar sobre mi mateixa.

Ara veig que a pesar de que tot el viscut no se sembla massa a allò somniat, he assolit un grau de llibertat extraordinari: tranquil·la o neguitosa, alegra o trista, de peus o agenollada, ja no he d'arrebassar-me el rostre.

jueves, 25 de febrero de 2010

TRES SOMRIURES



Vicencs Ferrer es guiava per una idea: “Si hi ha qualque problema, trobarem la solució i, si no la trobam, la Providència ens ajudarà” i sobre aquesta base es va crear la idea de “home en acció” que el va acompanyar tota la seva vida.
Va ser llegir-ho i tot d’una va veure clarament que en aquella frase es fusionaven les dues idees contraposades que havien estat debatent els darrers dies: acció i acceptació, moviment i espera, fe en un mateix i fe en el destí. Va somriure i la família Ferrer li retornà el somriure des de la revista on ho llegia i va veure en ells, en tota la seva humanitat i imperfecció la perfecta imatge del que ha de ser estar viu.
Més tard, conduint cap a la feina, va sentir una sensació sobre els llavis, una petita fredor, com si rebés un bes invisible. Va interpretar que algú estimat se’n recordava d’ella en aquell moment, i de nou, va somriure.
Al despatx, acabant la feina diària de revisar la premsa, el cor li va fer un tomb: també ell somreia des d’una fotografia en la plana del diari. Recordà com el vespre anterior, quasi inconscientment, va fer un gest que repetia des de que tenia memòria, un hàbit aparentment absurd, sense cap fonament ni científic ni espiritual: demanar un desig quan li quèia una pipella. L’havia de recollir amb un dit i bufar. Si la pipella volava, el desig es complia; si la pipella quedava aferrada a la pell, no. Va demanar: “m’agradaria veure’l”, quelcom impossible degut a la distància real i autoimposada. La pipella volà. I, efectivament, el va acabar veient, en fotografia, això sí. Tres somriures en sis hores, bona proporció.

martes, 23 de febrero de 2010

UNA HISTÒRIA REAL

Una perruqueria de barri, amb les parets pintades de lila obscur i el terra grisenc. Dues fotos de models guapíssimes amb pentinats impossibles. Una perruquera, vestida de negre, tenyida de ros i amb extensions, el to de veu molt alt i el gest nerviós.
Perruquera: Te gusta asín?
Clienta: sí, va bé…ai, quin mal que tinc a la boca…
Perruquera: Sabes lo que ties que aser? Ves a una farmacia y pide xxxxxxxxx, que es una crema mu buena que me mandó el dentista. Te la pones asín (s’estira els llavis de la boca), en la vagina…
Clienta 2: (ulls com a plats) ¿???????
Perruquera: te la pones en la vagina (insisteix) y cuando lo mezclas con saliva, coño, perfecto. Yo padezco musho dezo
Clienta: aha…
Clienta 2: (ulls al terra)
Silenci. Les boles de cabells redolen entre les cadires. El secador de cabells es posa en marxa imitant una melodia llunyana, de Far West. El sol comença a pondre’s i les ombres dels arbres del jardí entren dins la perruqueria, lànguides.. S’ha produït una petita escena quotidiana, digna de la millor obra costumista.
Finalment, això sí, el pentinat fet, perfecte!

domingo, 21 de febrero de 2010

ARRISSANT EL RÍNXOL II


Continuam la lectura i trobam més divergències d’enteniment entre l’autor i jo. L’autor defineix la realitat com “allò que es resisteix”. Jo, en canvi, l’entenc com “allò que esdevé”. I aquí una de les qüestions que més separen els nostres mirars. Com que per a l’autor la realitat se li resisteix, llavors necessita coneixer-la per superar-la, mentre que si per a mi, simplement esdevé, el que necessito no és tant comprender-la com vivir-la, cosa que no significa que estigui exempta de reflexió. La possibilitat, llavors, de no ajustar-me a la realitat (si és que la realitat existeix), de no saber el que s’ha de fer o de fer-lo malament, no pren una dimensió tan dramàtica com pren per a un reflexiu com el que ens presenta l’autor. Qüestions com la supèrbia, la peresa, el dubte, la por o la ignorància s’accepten amb manco dolor. Bé, potser d’aquesta llista, obviaria la por, car representa una força paralitzadora massa potent pel que té fe en l’esdevenir, com sense cap dubte, la té pel que confia massa en el pensament ja que pot distorsionar qualsevol idea.
Un altre punt ben interessant és el concepte d’amor. Aquest estudi en conté una reflexió que m’ha copsat. Diu: “Amar al prójimo es un propósito loable, amar a mi pareja es una cotidianeidad, algo inmediato. No es una norma que pueda guiar mi conducta, es mi conducta”. Bé, estimat autor, hi ha persones al món - entre les que em compto -, que no sabem fer aquesta diferenciació. Per suposat existeix més o manco intensitat d’estimació entre l’amor que sentim per la nostra parella i la que podem sentir per un altre ésser humà amb qui no compartim cap vincle, però es tracta simplement d’això, d’una graduació d’intensitat. Estimar a l’altre, sigui qui sigui, també és la nostra conducta, no un propòsit davant el que ens obligam actuar perquè així ens han educat o pel que sigui. El que jo intueixo en aquest paràgraf citat és una obligatorietat d’amor cap a l’altre, que em resulta completament aliena i que pens que també pot desvirtuar l’amor que es sent per la pròpia parella, ja que sermbla que se la col·loca en una posició completament extraordinària i això, tard o d’hora, passa factura.
L’amor es sent, no es pensa. I si no es sent, s’accepta perquè obligar-se a estimar és molt cansat, és una lluita constant, una decepció constant, una pèrdua d’energia brutal. No crec que la recerca del coneixement condueixi a l’amor. Condueix a molts paranys interessants i necessaris, però al camp de l’amor només s’arriba a través d’un camí: el de l’amor a un mateix i, per extensió, a tots els éssers vius, en la mesura que la nostra evolució espiritual ens permeti.

sábado, 20 de febrero de 2010

ARRISSANT EL RÍNXOL

Començo a llegir la tesina “Activarte. Invitación a las técnicas del yoga para mejorar la acción”, d’un autor més savi del que ell pensa i de qui no puc dir el nom perquè no li he demanat permís. Està bé que ara ho llegeixi, ja que estic tan poc “activa” i tot i que mai he aconseguit practicar ioga d’una manera conscient (massa rigidesa corporal, massa poca concentració mental), trobo interessant analitzar els principis filosòfics que contenen aquest estudi. Parla l’autor, si ho he entès bé, sobre l’acció, com un esforç per trobar l’oportunitat entre la pluralitat d’opcions i fer-ho a partir d’un equilibri entre fermesa, estabilitat i resistència per una banda i comoditat i flexibiliat per a l’altra, tot això unit –si el que es vol és fer una acció ben guiada- a l’amor i al coneixement, i tot plegat –acció-amor-coneixement- concebut com a principi vital cap a la recerca de la felicitat. Em sembla una teoria preciosa i necessit llegir-me tot el llibret per valorar-ho més profundament, però a priori vull fer un parell d’observacions: quan l’autor diu “una mente que ve con claridad permite tomar decisiones y realizar actos que llevan hacia esa libertad, son actos bien guiados (…). En cambio, la falsa comprensión proviene del ego el deseo, la repulsión y el temor (…)”, em centro principalment en dues paraules: mente i ve. Aquest verb clarament té a veure amb el concepte de consciència sobre el que darrerament estic insistint, però el que no trob adequat és unificar-ho al concepte de ment perquè, autor, crec de veritat que aquest “veure” només té a veure amb el cor i crec que aquest és el punt, tan difícil de posar en pràctica. Perquè precisament la ment és la que treballa amb totes aquelles altres premises que s’anomenen com la por o l’ego o el desig. Seria com si la ment fos un mirall i allò a reflectir no tingués imatge. S’haurien de trobar altres eines per poder veure-ho, enlloc d’encaparrotar-se un i altre cop a donar per vertaderes les altres imatges trobades. T’enrecordes, T. quan et demanava un i altre cop: “i com es sap que una decisió es pren amb el cor i no amb el cap?” Mai ho sabia destriar. Tu em deies: “ho saps”. I és així, es sap, no es necessiten miralls.
Per altra banda, potser la no-acció també sigui una acció. Em pregunto per què ha assolit tan mala fama? No és passivitat, ni distracció, ni covardia. Pot ser serenor. Pot ser consciència. Sigui com sigui, però, em quedo amb un símil que l’autor utilitza de manera molt il·lustrativa: parla de l’angúnia que provoca intentar introduir la fitxa triangular dins el forat de la fitxa circular, generadora però d’un intent per conéixer una acció diferent, un altre camí. Per tant, adonar-se d’això és una primera passa i ja està bé.
Continuaré amb aquesta lectura –darrerament tinc massa fronts oberts-, continuaré dins la meva immòbil acció.