domingo, 27 de septiembre de 2009

SOLITUD COMPARTIDA

Em telefones tres cops al dia i em vas narrant les teves passes per la ciutat nova. Em dius els noms dels carrers, m’expiques el que hi veus, les coses que passen. Jo sovint em sento com si em trobàs dins la teva butxaca. Però em manca poder sentir la teva caloreta, el teu olor, per poder creure-m’ho.
Diumenge desperta gris. Decideixo restar a casa avui. M’he acostumat a caminar al teu costat i ara la unitat –no d’unió sinó de u- es fa molt difícil.
Guaito dins aquesta xarxa de solituds compartides i no m’és complicat trobar altres sensibilitats semblants a la meva. Hi ha embulls, desaparicions, anades i vingudes, històries disfrassades de solitud. Voldria ser capaç d’esvair-les a totes, però no tinc forces. Jo mateixa m’hi trobo, nuada, fuita, entre un port i l’altre, esgotada. Trunyellarem històries i mots mentre el temps passa, a veure si el nus es desfà, si retrobarem els tresors perduts, si els que se’n van tornen i els que han tornat queden, si la solitud compartida és manco solitud per això, si el dia torna néixer ple de llum.

4 comentarios:

el gatot dijo...

no fa gaire em deies que havia -jo- de creure... i ara ets tu la descreguda? :)
petonets solitaris amb retrobaments per esperar!

Frannia dijo...

:) Sol passar...fluctuam, Gatot, de l'esperança a la desesperació i un altre pic cap a l'esperança...

pH dijo...

Afortunadament la solitud compartida ens ajuda i ens fa marxar de l'aillament, que això si que seria estar al fons del pou....

Pomona dijo...

És tan fina, la línia que separa la solitud de l'aïllament, i s'hi està tan bé al fons del pou...
Però cal no oblidar que sempre s'hi està molt millor a fora, i amb companyia.