SOBRE EL NENÚFAR

Es va seure sobre un nenúfar a esperar que arribàs el tren. Pensava que el fred riu l’engoliria perquè la fulla no seria prou forta per suportar el seu pes, però sorprenentment la va mantenir surant en perfecte equilibri. “El tren porta retard” anuncià un empleat ferroviari que semblava un corb, pel nas punxegut, perquè vestia d’obscur i perquè movia els braços mentre ho anunciava com si hagués de partir volant. Ella es va treure les sabates, les col·locà a un racó del nenúfar i submergí el seus peus dins el llac, disposada a esperar. L’aigua era gelada, tant que cremava. Poc a poc, però, s’acostumà a aquells centenars d’agulles que li picaven les plantes dels peus. Qualsevol cosa per no haver de pensar i distraure un poc la seva ment. De sobte, va sentir una mossegada al dit gros del peu dret. Instintivament va treure el peu de l’aigua i, amb ell, un peix negre de llargs bigots, de la mida d’una sabata. Li agradaven més els peixos vermells, pensà, així que decidí llançar-lo de nou a l’aigua abans que morís. Però el peix li parlà, com ho faria qualsevol peix habitant d’un bosc de te verd com aquell:
- Quan no perdones l’altra – va dir- és perquè no vols perdonar-te a tu mateixa per haver-te deixat enganar.
- Això no és cert –es sentí dir a ella mateixa-, no el perdon perquè no s’ho mareix, perquè m’ha fet mal.
Alçà la vista i veié que els altres passatgers la miraven. Ja era extrany que esperàs sobre una planta, ja ho era que es descalçàs amb aquell fred, més ho era que pescàs un peix xerrador amb el dit gros del peu i insoportablement extrany era que hi tingués una conversació tan profunda.
- Escolta –li va dir baixant el to de veu-, això ho hauríem de parlar en una altra ocasió més íntima, no ho trobes? Torna a l’aigua. Jo et promet que també tornaré a parlar amb tu aviat.
Així ho feren. Però ella es quedà pensativa: S’ha de tenir una gran grandesa de cor per perdonar una ofensa tan gran i tornar començar de zero. S’ha de tenir una gran saviesa de ment per adonar-se’n que l’abús és una esclavitud de per vida que es transforma en un vestit de víctima constant si no es perdona...
Sentí el siulo del tren que arribava per darrera el pujolet. Ràpidament es calçà de nou i botà del nenúfar per pujar, veloç, quan arribàs a l’estació.
Dins el tren, bressolada pel vaivé de la màquina, que era com un ventre matern, calent i agradable, va treure un paper i un bolígraf i començà a escriure: “Benvolguda amiga, saps que de petita, quan eres tan sensible com un floc de neu, patires abusos sexuals, saps que vas mantenir el secret tota una vida, fins i tot a tu mateixa, saps que vas passar per diferents fases i en totes vas odiar i vas culpabilitzar-te, saps que això ha fet que visquis totes les pèrdues com un abús terriblement dolorós i tots els guanys com una possibilitat més d’abús, saps que això ha fet que caminis sobre el fil del penya-segats més d’un pic, saps que això ha fet que no creguis quasi amb res ni per res, saps que això ha fet que estimis als altres molt més del que a vegades s’han marescut i també més del que realment has sentit, però ara has deixat de ser víctima per convertir- te en còmplice dels esdeveniments. Perdona’t i ja no haurà res a perdonar als altres. Sabràs que aquell va ser un ser malalt (a part de malvat). Sabràs que aquells van ser petits homes tan involucionats com tu amb les seves pors i petiteses. Sabràs que aquella és un infant que no sap valorar l’amistat com a mirall ni com a espai de creixement humà, sabràs...sabràs que ja no tindràs la llista de greuges gravada a foc dins el cor i l’amistat i l’amor i totes les coses que facis en la vida, a partir d’ara, seran un espai de proximitat i mútua benevolença, un espai de confidència, afinitat i capacitat d’entrega, el lloc on necessitis que arribi el tren, ni més ni manco”.
Arribà al destí fixat just quan posava el punt final al paràgraf. Quan botà a l’andana, alleugerida, el paisatge que va veure la va sorprendre...però això és una altra història.