miércoles, 14 de abril de 2010

QÜESTIÓ DE VOLUNTAT

...Quan botà a l’andana, alleugerida, el paisatge que va veure la va sorprendre: tot era blanc com la neu. Li feia por fer una sola passa endavant perquè semblava que suràs. No hi havia horitzó, ni terra ferma, ni cel, ni cap objecte, ni persona ni accident geogràfic. Semblava que tot havia estat engolit per la boira. Es quedà quieta. El tren partí cap enrere i va quedar engolit pel blanc. Després de comprovar que estava dins el no-res es mirà a ella mateixa. Estava completa. Per un moment, sospità que també estava fusa dins el no color, però afortunadament no va ser així. S’agafà fortament al seu mocador de coll color taronja. S’amarà d’aquell color intens i càlid i s’imaginà un terra tacat de tulipans. A mesura que ho imaginava, les flors s’anaven dibuixant sota els seus peus. No se’n podia avenir de tot plegat. Fixà la vista en els seus texans blaus i després mirà adalt: un cel esplèndit, sense cap nigul aparegué sobre el seu cap. Era extraordinari. No volia creure el mecanisme. Però no podia aturar-se davant la màgia: observà les seves sabates negres i un esbart de falzies tacà el cel; mirà el seu jersei verd, i tot el terra es cobrí d’herba; s’estirà un rínxol castany i un bosquet aparegué al final de l’horitzó...tot el que imaginava es dibuixava i ho feia a partir dels colors que estaven continguts dins ella. Aquest era el lloc on necessitava arribar. I pensà en els anys d’adolescència, sempre vestida de negre i en el paisatge que generava llavors. I pensà en moltes persones grises que coneixia i en altres blanques i en altres roses...Va somriure: podia crear un nou món perquè havia sabut créixer dins els colors.
- No et creguis, però que el mèrit és només dels colors –va dir una veu que sortia de no sabia on –, jo conec gent vestida amb els teus mateixos colors que del taronja no treuen tulipans sinó foc, que del blau no treuen cel, sinó cops, que del negre no treuen aus sinó buidor...Es va seure davant el paisatge que amb tan d’esforç havia creat i va somriure: efectivament, a vegades tot era qüestió de voluntat.

3 comentarios:

novesflors dijo...

M'ha tornat a encantar. (Continuarà...?)

Frannia dijo...

No volia continuar, però m'has engrescat. Au, un poquet més...

Anónimo dijo...

Buen comienzo