jueves, 22 de abril de 2010

EL DIABÈTIC I LA CULPA


El Sr. Feliu era un home un poc gris, correcte, ben plantat, amable i educat, però sense llum als ulls. La primor l’havia encorbat un poc (o potser la solitud) i els cabells començaven a aclarir-se damunt la coroneta, expandint-se com una taca de tinta cap a les entrades del front. Tot i això, era un home interessant. O així ho pensava la Victòria, la seva núvia de tota la vida, amb qui mantenia una relació més fraternal que altra cosa, des de feia setze anys i amb qui no arribava a donar la passa de casar-se. Vivia sol, doncs, a una casona vella del centre antic de Palma, envoltat de moixos i un canari groc com el sol. Els dilluns i els dimecres, la Ramona, una senyora de la neteja que pràcticament l’havia vist nèixer, anava a la casa per fer un poc net, car el Sr. Feliu era un home educat a l’antiga i no podia ocupar-se de les coses de casa, excepte el cuinar, que li apassionava. Quasi podríem dir que la Ramona era més conscient de l’estat del Sr. Feliu que la seva pròpia núvia. Aviat s’adonà que alguna cosa passava. El veia menjar molt, a pesar de continuar prim com una canya. També anava molt al bany. I sabia que darrerament l’havien trobat, més d’un pic, adormit, dins el seu despatx del museu arqueològic, d’on era el Cap. Quan el va trobar filtrejant amb una dona uruguaya, bastant més jove que ell i absolutament antagònica a la Victòria, no en va tenir cap dubte:
- Tu estàs malalt –li va dir – tu tens sucre.
I efectivament, així va ser. El Sr. Feliu es convertí en diabètic, deixà a la seva núvia de tota la vida, es casà amb la sudamericana, despatxà a la meitat de la plantilla de la biblioteca, es barellà amb la Ramona i començà una nova vida, com si res.
La tragèdia de tot plegat no estava tan en les diferents ruptures sinó en que, a part del dolor inherent en les pèrdues, tot havia esdevingut de manera asincrònica. Quan una ruptura es produeix per mutu acord pot ser hagi sensació de fracàs, però els esperits es troben en pau i tot esdevé amb relativa naturalitat. Però desgraciadamet, les ruptures més comunes i les que protagonitzà el Sr. Feliu n’eren unes, eren de les que sempre n’havia un que decidia per l’altre o que li traspassava la responsabilitat per a que s’accelerassin els esdeviments per no haver d’assumir responsabilitats. De fet, si observassim l’escena com si estassim a un zoològic contemplant les monees, veuríem com el Sr. Feliu va acomiadar als seus empleats sense cap motiu concret. Hagué de pagar una petita indemnització per comiat improcedent, això sí, però econòmicament s’ho podia permetre i, al cap i a la fi, compensava en escreix el no haver-los de veure més. No l’importava, en aquest cas, ser el dolent de la pel·lícula. Venia la culpa a canvi de la indemnització. Amb la Victòria, però, no podia fer servir aquells mètodes, així que anà creant un ambient insoportable i a partir de la manipulació aconseguí que fos ella la que donàs per acabada la relació. Ni seria culpable a la vista dels altres ni hauria de pagar indemnització.
- Un manipulador –li va dir la Ramona, indignada- és qui no accepta la culpa de les seves accions, qui fa mal gratuït, qui no es responsabilitza dels seus actes, qui repetirà la conducta fins a l’infinit i mai podrà passar pàgina.I dit això, el Sr. Feliu, com no, acomiadà a la Ramona. Sense indemnització ni manipulació. Sense, tan sols, ni el vessament d’una llàgrima.

5 comentarios:

Pere dijo...

Potser la uruguaiana era molt dolça, per això li va pujar el sucre.
La senyoreta Victòria segur que era molt sosa, però el que jo no hagués fet mai és acomiadar la Ramona ...

Bona tarda Frannia.

Frannia dijo...

He, he...aquests contes que escric...a vegades són un poc surrealistes, eh? no tenen ni cap ni peus.
Bona tarda, Pere.

Estonetes dijo...

Doncs jo sí que li veig el cap (i també diria que els peus) :)

Filadora dijo...

Estic amb l'Estonetes, crec que de tant real que és fa por i tot. Conec molta gent ben capaç d'actuar com el Sr. Feliu.
Molt ben escrit nena! uau!!!!
Bon St. Jordi!!

Frannia dijo...

Gràcies, amics, sovint penso que els meus escrits són massa críptics. Però m'alegra sentir que comuniquen.