jueves, 31 de diciembre de 2009

FONAMENTAL

Desitjo que tinguem llum i claretat per destriar allò circunstancial d’allò fonamental, que no ens manqui la salut, de cos, d’ànima i d’esperit, que ho facem tot amb il·lusió i afrontem els canvis amb força, que lluitem si escau i practiquem la resistència quan la lluita sigui impossible i l’acceptació inútil, que no passem fam ni solitud, que no oblidem el passat ni tanquem els ulls al futur, sempre amb la mesura justa, que poguem gaudir del present, que no ens deixem arrossegar per sentiments obscurs, que poguem sentir cada minut de vida com un regal, que no deixem de crear i de cuidar i ser cuidats, que no ens oblidem de somniar, que la por sigui útil i que sempre tinguem un gran somriure als llavis per oferir i una càlida abraçada per acollir i ser acollits. Bona entrada d’any i bon camí!

miércoles, 30 de diciembre de 2009

JEAN RHYS

“…una nina fermada per la por, la desconfiança, la timidesa, hipersensible, maniàtica, turmentada, incòmoda amb ella mateixa i amb tot el altres, d’una emocionalitat extravagant, incapaç d’identificar els seus propis desitjos, duta per un sentiment constant d’infelicitat, instal·lada sense motiu tant en la indiferència cap a tot com en la passió capritxosa envers qualsevol cosa, arrebatada per impulsos d’entrega als altres alternats amb aversió cap a la gent, sempre amb la sensació de ser víctima, de no pertànyer a res ni a ningú i, al mateix temps, sempre dependent, sempre amb por de ser rebutjada, de no ser estimada. Jean Rhys va ser aquesta especia d’animaló aterit, rar i fràgil, al cantó del precipici, fins el final dels seus dies”. Vaig llegir la descripció que feia Manuel Hidalgo sobre l’escriptora Jean Rhys fa uns dies i un calfred em va recórrer l’espinada. Vaig veure el retrat de la part de mi mateixa que no m’agrada, aquesta part que guaita de tant en tant i que lluito per matar. Sé que aquest assassinat seria indigne, car és la part que em permet escriure i crear, així que no em queda altra que canviar d’estratègia. Vaig recordar que tenia un dels seus llibres, Quartet. Me’l van regalar fa molts d’anys, més de 15, na M., na L. i na T. L’havia llegit, però no el recordava. Així que l’he recuperat. L’estratègia funciona perquè a pesar que m’he transportat fàcilment als carrers de París, a la bohèmia nocturna de principis de segle XX, el triangle amorós-sexual m’ha deixat indiferent. M’he posat a ballar el charleston d’alegria i li he fet l’ullet a la nina turmentada que vaig ser. És dolorós, però ja començo a veure clar. Aquest, E., és l’estat de conciència que tu tan desitjaves.

martes, 29 de diciembre de 2009

DES DEL FAR

Des del far, el cel és més bell que cap altre cel. És fàcil imaginar que som sobre el Pont Neuf a París, o asseguda a un banc de fusta d’un petit poble alemany bevent una tassa de xocolata calenta, o sobre una barca en el Nil, protegida dels cocodrils i tapada amb els versos de Manel Forcano, o simplement a on som realment, dins una nova llar al centre de Mallorca, calenta, amable, sense humitats ni energies negatives. El mar és lluny, certament, per haver-hi construit un far, però aquest és un far molt especial: es comunica amb les muntanyes, amb els estels, amb les aus, amb totes les coses invisibles per a la vista i visibles per al cor. No necessito més descans. Ja m’he netejat. Sigau benvinguts sempre que us vengui de gust.

jueves, 24 de diciembre de 2009

BON NADAL

Guaito per desitjar-vos Bon Nadal. Tinc la casa que sembla un magatzem, però el betlem no pot faltar.
Us enyor. Enyor escriure. Però toca descansar. Fins aviat!


viernes, 11 de diciembre de 2009

UN NOU FAR



Adéu, Guium, adéu…em vas rebre fa quasi dos anys, ben polit, vestit de llar, encara amb un jardí sec i esmorteït, i jo et vaig conrear, et vaig mimar, em vaig vessar dins teu fins que et vaig poder convertir en un refugi amable i especial. Però tu, Guium, transpuaves llàgrimes i humitat, una fredor inhumana procedent, sense cap dubte, de la mala esencia dels teus. No em mereixes, Guium, no…Adéu, poble tranquil, de conreus de vinya i ametllers, de xots que pasturen marcats i dòcils, de gent arrelada a les seves espardenyes i a les seves amargors.
Fins aviat, bona gent que també hi sou, els que ens heu acollit amb amor des de fa 5 anys. Hem trobat un nou far, un lloc per reconstruir-nos i seguir caminant. Tot té un sentit encara que, a voltes, no el vegem.
Frannia tanca un temps, esper que breu. Us enyoraré. Fins aviat. Bones festes i un excel·lent 2010!


jueves, 10 de diciembre de 2009

VISITANT NÚMERO 1.808.669

Jo era la visitant número 1.808.669. Aviat, a dintre, pintures costumistes, de colors estridents i pinzellades amples i gruixudes em deixaren indiferent. Aquella llarga cua de mirades em semblà sense sentit fins que vaig contemplar un quadre terrible, colpidor, fiblador. Tantes marines, tantes gitanes, tantes festes populars, i aquells nens malalts, baldats, diferents, banyant-se al mar sota la vigilància obscura de la moral establerta, deien més de la realitat històrica del moment que qualsevol altra imatge.
Una adolescent, al meu costat, preguntà a la persona que l’acompanyava: “què fa el capellà? els ofega?” . L’acompanyant s’escandalitzà, però jo no vaig trobar que fos cap despropòsit. Em sentia engoixada, negra com la sotana que contemplava i vaig haver d’inventar-me una paraula nova: lletraigua. Perquè necessitava aixoplugar-me de les coses sota els mots que tan estimo. Com ara.

martes, 8 de diciembre de 2009

EL SECRET

Una finestrona al mig del menjador i, al darrera, res més que unes rajoles florides. Busco un secret o un tresor mentre, a la televisió, Ali Baba crida el seu "Obri't Sèsam".
El meu amor prepara una taronjada natural amb taronges valencianes, àcides i dolces, brillants i plenes.
Busco un secret o un tresor i trobo una paret amb una flor.
Els seus llavis toquen els meus suaument. No sap què penso. Ni sap que cerco un secret o un tresor. Com podria creure que busco si me l'acaba de posar sobre els llavis?

viernes, 4 de diciembre de 2009

EL PONT

Fins dimecres...bon pont!

jueves, 3 de diciembre de 2009

FER LES PAUS

Tenia por als monstres peluts i, precisament per això, en veia per tot arreu. Els cans, les caballeres arrissades, les mantes, les ovelles, els pelutxos, tots eren monstres amenaçants. Per això, s’enamorà d’un calb, tenia a casa un moix pelat i tots els materials tèxtils que comprava eren sintètics.
Tenia por a la foscor i, precisament per això, la nit no li mostrava la lluna i els estels sinó ombres només, fantasmagòriques, perilloses.
Tenia por a l’aigua i, precisament per això, tenia a sobre un nigul que la mantenia constantment humida, per dintre i per fora, a punt de l’ofegament.
- Veim el que la por ens mana –li va dir a l’amic. Si jo pens que em decebràs, sempre haurà alguna cosa que em doni la raó.
S’abraçaren sota el paraigua i la pluja repicÀ una cançó que parlava d’un nou món per a ells.

miércoles, 2 de diciembre de 2009

TINC SON

Tinc son. I tinc somniera. Bona nit, xarxa...

martes, 1 de diciembre de 2009

EN AQUELL TEMPS

Es va posar els calçons negres ben estrets i les botes de pell girada també negres, el jersei de punt anglès blau elèctric amb el cinturó més ample que va trobar, el de la civella daurada. No s'oblidà les muscleres ni el mocador al coll amb dibuixos de catxemir, tampoc les arracades circulars, les que semblaven el seient d'un lloro ni el passador al cabell per aconseguir un poc de tupé. Es pintà la ratlla dels ulls ben negra i es dibuixà un piga negra devora el llavi, com la de Madonna. Finalment es posà la jaqueta de pell i sortí de la casa en direcció a la discoteca de moda, "Pàrquing", un lloc on es servien begudes amb noms eròtics i els adolescents com ella es reunien a ballar i lligar. Hi havia tant de fum que es feia difícil respirar, però la música l'enlairava per sobre totes les coses, la feia lliure. Sonava "Need you tonight" i el Pasqual l'agafà de la cintura per fregar-se un poc amb ella. No li importava. Després a classe, l'ignoraria, ja ho sabia, o fins i tot s'enriuria un poc d'ella, però ara ballava amb ella i la feia sentir la més volguda. Volava, voltava i...somniava al racó de la barra poder ballar i ser lliure. Bevia coca-cola i duia muscleres, però no semblava Madonna. Anava vestida de timidesa i el fum del local no l'enlairava; només l'amagava, encara més.

sábado, 28 de noviembre de 2009

CIGARETTES

Va encendre la cigarreta, recolzada a la barana de la torre de Galata mentre els japonesos passaven frenètics d’una banda a l’altra intentant no tocar el seu cul. Ella no s’inmutava. No li importava formar un embús en l’estret voladís. Volia fumar-se el seu tabac tranquil·lament i contemplar la ciutat al seus peus. Hi havia una lleugera calitja i les mesquites se confonien amb els edificis de pisos, i els taxis grocs es fusionaven amb els arbres, i les persones desapareixien…i la mar travessava la ciutat, tota plena de ponts, com una París oriental, de color turquesa i daurat. Podia olorar la cúrcuma des d’allà dalt, el peix fresc del mercat, podia sentir les invitacions a l’oració, intuir el trànsit frenètic de persones i mecaderies, de cultures i ideologies, de mirades enfrontades.
Una japonesa petitona tenyida de ros la mirà despectivament i li digué quelcom que no va entendre. Decidí avançar perquè la calentor de la cigarreta, a punt de consumir-se, li escalfà els dits. Envoltà tota la torre i cada passa que feia trencava una certesa. Els japonesos trencaven el cel amb les seves fotografies constants i ella es trencava per dintre. Però així havia de ser.
Un nen tocava el violí sota el monument i tot el seu amor s’escolava per les cordes. Té fam o té desamor, pensà ella mentre s’encenia una altra cigarreta i llavors un moix ros amb un picarol al coll li fregà les cames, just un instant i no esperà que ella l’acariciàs sinó que fugí correns entre les ximeneies recargolades. Restà, ella, sobre el vell empedrat, envoltada de fum i japonesos, despullada de certeses i carícies, en un país estranger i amb ganes de llançar-se al buit. Però no ho va fer. Encara havia de veure els derviches voltar sobre les pors i les ganes, com ara el fum del seu tabac s’enlairava en espiral fent una altra petita torre Galata.

NO SABIA...

No sabia que, a voltes, el foc pot apagar-se amb una sola llàgrima. He descobert que, sovint, les persones fan coses mesquines i es transformen en animals perquè es deixen manar per la por i per la tristesa. Ens passam la vida defensant-nos de tot quan potser una abraçada ho esvairia tot. Però desconfiam. Però tenim por.

M'acab de llevar un pes de sobre. Però me n'he posat un a dintre.

viernes, 27 de noviembre de 2009

HI HA FOC A LA MUNTANYA

Sembla que hi ha foc a la muntanya. Veurem si se crema el bosc. I si arriba a la casa... Tinc poca aigua per a fer-hi front; ara mateix, si obro la boca, només em surt més foc...

jueves, 26 de noviembre de 2009

LA RATA

Tancat dins l’armari-taüt veia passar la vida dels altres i les seves passes esperançades li robaven l’alè. No podia sofrir sentir-los riure, veure’ls vestits o desvestits d’alegria orgànica, olorar els seus somnis. Com una rata, sortia els vespres, cercava els amagatalls, els racons, s’enfilava per les ombres i, protegit, feia de les seves.
Sovint s’adonava de la repugnància que despertava en els altres i en aquells moments la cua li creixia, el pèl se li eriçava, les urpes rapinyaven totes les coses que tocava i els ulls se li empetitien cada cop més. Començà a moure’s com una rata, actuar com una rata, grinyolar com una rata, rovegar com una rata, fer pudor com una rata i tot allò mesquí s’instal·là dins les seves mans, cada cop manco humanes. Amargat per la evidència, capgirà els sentiments i començà a sentir-se a gust dins aquell paper. Volia que li tinguessin por. Però no sabia que les rates no fan por, fan oi. Però no sabia, que els moixos, sempre, s’acaben menjant les rates. Miau!

martes, 24 de noviembre de 2009

EL PÀNIC

Tot i que la por té una funció clarament necessària: prevenir-nos dels perills i que respon al clar sentit de conservació de la nostra espècie o de la vida en general, és evident que ha transpassat funcions, s'ha enquistat com una mala cosa, ens mou com si fossim titelles, ens paralitza o ens llança cap a situacions incòmodes.

És trist pensar que, a vegades, sols ens mou el pànic, però almanco li dóna una cara amable a aquest sentiment tan negre. Benvingut sigui el moviment, encara que acabi en correguda o en fuita, sempre millor que la paràlisi.

Jo no diria mai a ningú: "no tenguis por". Jo li diria: "gestiona bé la teva por, fes-te'n amic o amiga seva, mira-la als ulls i camina al seu costat, no al davant o al darrera".

Just això li dic a la imatge que em mostra el mirall i a l'ombra que es descús de les meves sabates, seguit seguit. A vegades, però, li dic tan fluixet, que ni jo mateixa m'escolto.

lunes, 23 de noviembre de 2009

ESTATS D'INSUFICIÈNCIA

Avui les paraules no són meves. Em rendeixo, fascinada, davant l'article publicat pel columnista Enrique Lázaro al diari mallorquí Última Hora, divendres passat. L'Enrique Lázaro sempre sublime, a qui mai voldria conéixer per no sentir-me decebuda, després de més de 15 anys de fidel lectura. En faig la traducció, com puc:
"Quan jo era perit agrònom em vaig especialitzar en estats carencials, rama de la fitopatologia que enlloc d'estudiar allò que li sobra a una planta per estar a gust (agents agressius, paràsits, fongs, malalties), s'ocupa exclusivament d'allò que li manca, que sol ser molt. Fins i tot, en allò referent als mals que afligeixen a les criatures vives, sempre hi ha més derivats d'allò que manca que a conseqüència d'allò que sobra, o lo que és igual: a la llarga, una carència causa més coses destroçades que una agressió i és més fàcil defendre's d'un atac que d'una absència. Per altra banda, res millor que les plantes per iniciar-se en l'estudi dels estats carencials perquè a diferència de la gent, que exhibeix les seves ferides però amaga les seves carències, els vegetals són en això més explícits que un manual d'autoajuda i basta mirar-li les fulles a una prunera per saber si li manca potasi o nitrògen o ferro o el que sigui. Si alò que li manca és aigua, ja ho manifesta a gran distància sense cap vergonya perquè la set és la set i per això tots som eloqüents. Podria passar que a aquesta prunera li mancàs de tot, nitrògen, potasi, ferro, aigua, expectatives de futur...i ademés les fulles de les branques baixes estessin mossegades per una cabra. Però jo de la cabra no m'ocupava perquè allò meu són els estats carencials, també anomenats estats d'insuficiència, amb els que vaig arribar a ser gran especialista. Però no em va semblar suficient. Naturalment, quan ho saps tot respecte de la insuficiència, t'entren moltes ganes de fer-te escriptor i quan descobreixes que això tampoc és suficient (d'aquí que no hagi pruneres escriptores) ja has arruinat la teva vida. És el que em va passar. I com un especialista en estats carencial, per deformació professional, té tendència a veure carències per tot arreu, aviat vaig accedir a un grau de mestria en el que no sols detectes la manca de nitrògen en una lletuga, sinó la manca de nitrògen en el nitrògen i la insuficiència de potasi en el potasi. Es el moment en el que ja es pot començar a escriure bé, si no fos perquè escriure bé és completament insuficient. Així que ho vaig deixar i em vaig fer periodista, tal volta el primer fitopatòleg periodista i hora és ja de dir que, francament, em sembla poc. Potser em manqui ferro o aigua o què sé jo. A vegades, mentre rego els cossiols, pens que mai hauria d'haver abandonat aquell cultiu de pruneres. Els vegetals duen les seves carencies amb dignitat i els hi manqui el que els hi manqui (a vegades els hi manca terra o espai) mai es posen com nosaltres. La gent, en canvi, sempre s'està queixant. Amb raó. Ens manquen coses que ni tan sols existeixen. I ara què faig? Disculpin aquestes cavil·lacions de nula actualitat, però és que jo sols volia ser perit agrònom".
Sublim.

sábado, 21 de noviembre de 2009

METAMORFOSI

Tot està inventat. Totes les idees que ens passen pel cap, abans han passat per un altre cap. Jo també som la noia Xocolata...

ES BUSCA



Es busca seguidor número 14. Això de tenir-ne 13 dóna males vibracions. M'ho ha fet veure un pèl-roig que passava sota una escala oberta, avui matí, quan m'ha trobat tota nerviosa, després d'haver atropellat un moix negre que havia saltat davant el meu cotxe perquè una ferradura cap per avall li havia caigut d'una finestra. El meu veí, un senyor vestit de groc, havia romput sense voler un mirall, quan la sal que tenia sobre la taula li havia caigut. Estava restaurant la ferradura i, amb tot el moviment, li ha partit disparada. Crec que tot això ha passat perquè m'he llevat amb el peu esquerre i perquè he obert el paraigüa dins casa per llevar-li la pols i perquè el pa ha quedat al revés sobre la taula. O bé perquè tinc 13 seguidors, no?

viernes, 20 de noviembre de 2009

ESPERANÇA O EXPERIÈNCIA

Emilie tenia flors per dintre, flors de paper xarol, brillants i renoueres, que creixien a velocitat supersònica i, per tant, també ràpidament es mustiaven i morien. Tenia vegetació trepadora, que aviat s'enganxava de les parets i adornava les coses. Però, n'havia de tenir sempre cura, retallar els nous brots, redirigir-la cap a on ella volia. Era cansat. Recordava un matí, que havia despert tota cuberta de vegetació perquè tenia febre hi havia dormit 30 dies amb les seves nits. Ni bevia ni menjava; sols dormia i somniava i, mentrestant, la selva del seu interior la tapava. Curiosament, però, no hi niaven aus ni els animalons hi volien fer la casa.

Un dia, s'adonà que tota aquella flora impossible li brotava de les ferides i decidí trobar el costurer que li havia de cosir els traus de la pell. En això estava, Emilie, mentre al seu pas es desmaiaven il·lusions i es trencaven alguns òrgans. Però jo entenc el seu camí, encara que em dolguin les seves passes. Estava cansada de flors i violes. Necessitava tocar carn, omplir les mans de quelcom sòlid que no es mustiàs a velocitat de vertigen, que no l'ofegàs al primer descuit. O això crec...

Emilie tenia esperança i poca experiència. Com tots en algun moment de les nostres vides.

jueves, 19 de noviembre de 2009

SENSE PARAULES

miércoles, 18 de noviembre de 2009

I TU, QUÈ NOMS?

Aquest nom insignificant i afable, un poc onomatopeic, darrerament havia adquirit universalitat i importància des de que la núvia del tenista el passejava per tot arreu. El nom més versionat de la història - Francesca, Francisca, Francina, Xisca, Xesca, Francis, Paquita, Paca, Curra, Xis, Cisca, Xisqueta, Francisqueta, Kika, Xisqui, Fran…-, el nom de pepa o d’animaló, havia abandonat les peixateries i els arravals i es passejava pels llocs més elegants. Però, a pesar d’això, podria qualque poeta escriure mai un “Sonets a na Xisca”?, podria la musa d’un gran escriptor no anomenar-se Beatrice o Leonor i sí Xisqueta? Podria un perfum convertir-se en Eau de Xis? Dificilment.
De petita no li agradava el seu nom. Li hagués agradat més que el seu nom fos Carolina, Mònica o Irene. De més gran li hagués agradat tenir un nom més curt i més nostre, per exemple, Aina. I ara, curiosament, només volia tenir el nom que tenia, el de madona de possessió, el d’esternut, el de guspira, el versionat, el de mil cares, el valent o el boig, segons es miri, el sincer, l’honest, el transparent. Coses de l’edat. I de que, ja ho diuen, “el roce hace el cariño”. I tu, què noms? Ets el teu nom?

martes, 17 de noviembre de 2009

ALERTA

Un amic m'ha enviat aquesta cançó per animar-me a seguir endavant. M'agrada. Bàsicament per la connotació que té la paraula "alerta" pels mallorquins, no només un advertiment sinó també una promesa de lluita, de triomf. És ben veritat que hi ha corones que no serveixen per res en segons quins indrets, però també és cert que la princesa és princesa, com el moix és moix, o l'au és au i voler fer un altre paper només serveix per sofrir. Alerta quan la princesa començi a caminar, alerta, perquè trobarà el camí i serà més princesa que mai.

DUBTES



He tornat vella. Ni el meu cos ni la meva ànima resisteixen com abans. Cerquen, indolents, la posició més engrescadora, savis gira-sols de tot allò difícil d'explicar. Quan tenia 10 anys manco podia viure de moltes maneres diferents, tenia força física i mental, per aguantar situacions poc ideals, però ara...

Durant els anys que tinc de vida, he netejat culets d'infant, els he entretingut i passejat plena d'energia; he estat fermada a una caixa a Carrefour, aguantant clients i cançonetes de Nadal, repicant dins el cap hores i hores; he venut llibres, he carregat les capses, he posat mil etiquetes, he suportat fires a l'aire lliure amb pluja i amb sol; he passat dades a ordinadors, xifres i lletres potser més útils del que sempre he cregut; he gestionant telefonades i cartes i queixes, aguantat polítics trepadors i altra flora i fauna; he donat classes...

Sovint -excepte donant classe- em sentia fora de lloc, sentia que podria trobar una ocupació que em fés sentir més útil i que ajudàs als altres. I aquest sentiment és ara tremendament fort, impossible de fermar o ofegar. Avui mateix, em trob navegant dins un mar de dubtes i tot i saber cap a on he de donar la passa, tinc por.

lunes, 16 de noviembre de 2009

JOCS


Què dirieu, hi ha un moix o n'hi ha dos? Fixau-vos bé en la imatge...
Conclusió: les coses no sempre són com semblen al primer cop d'ull.

sábado, 14 de noviembre de 2009

PORNO

Avui al matí, quan el meu fillol de 7 anys ha vist aquest quadre que tinc a la sala, ha exclamat:
- Ualaaa, Nina, però si tens "porno"!!!.
Després de l'atac de rialles inicial li he hagut d'explicar de manera molt simple que quan es veia un cos nu a un quadre no es deia porno sinó art. L'anècdota, més una llarga conversació de fa una estona amb una amiga molt estimada, m'han fet pensar, un cop més, en la manera única que cada un percebem les coses i com necessitam etiquetar-les.
Jo tinc molts de defectes: un d'ells, dir el que pens de les coses. No ho dic despòticament ni pensant que tinc la veritat absoluta; ho dic per expressar, perquè consider que el respecte i l'estimació cap a un altre passa per aquesta sinceritat.
Les opinions són judicis? Crec que depèn del que les rep.
No sé si arribaré aprendre a ser més dòcil o discreta o hipòcrita o condescendent -si són aquests els adjectius que poden descriure allò contrari al que som-, no sé si aprendré a deixar de ser tan passional i espontània i sincera, possiblement no, però sé demanar perdó si faig mal amb les meves opinions i sé que les meves opinions les dono única i exclusivament perquè i quan estim.
L'art pot ser porno i el porno podria arribar a ser art, però Chagall, petitó meu, el que va fer va ser expressar, talment com ho intento jo.

viernes, 13 de noviembre de 2009

RULES

-Mai li donaràs un martell a un infant, regla número 1 –va dir Déu.
-Per què, Déu? El martell és una eina, serveix per arreglar objectes romputs, serveix per construir noves coses…
- Sí, però un infant no el sap emprar ni sap, que mal utilitzat, pot ser un objecte molt perillós. Per a ell mateix, per als altres i per a les coses del voltant.
Assentí convençuda
- I la regla número 2? –preguntà encuriosida
- No et ficaràs on no et demanin. És més, no et ficaràs encara que t’ho demanin. I regla número 3…escolta cada dia samba!

jueves, 12 de noviembre de 2009

CALENDARIS

Un iman pels éssers diferents, pels sord-muts ocasionals, pels que fugen, pels homes-gra, pels fantasmes i els vampirs, pels poemes trencats, pels contes amb final sobtat, per a les veus a cau d’orella i les pipelles enganxades a la galta, per a les maniobres d’escapisme, per a les distàncies transoceàniques, per a les segones posicions i els no-oblits, un iman per a totes les tardors, pels calendaris de butxaca.

miércoles, 11 de noviembre de 2009

UN VAMPIR DINS LA GÀBIA

Tenia ben constatada la seva fascinació per Nosferatu, per Drácula, per tot monstre possible o inventat xuclador d’energia. També sentia el cos com una gàbia. I es preguntava què l’havia conduida fins aquells insans paranys de l’ànima. Envejava sanament la persona capaç de ser feliç amb poc, amb una posta de sol jordana o amb un poc d’arròs bullit menjat amb les mans. Potser ho era un poc vampírica ella mateixa i estava condemnada a intermitents àpats de sang que la feien sentir poderosa, però no la saciaven mai; potser l’au que en realitat era –diürna o noctura, què importava- necesitàs desfer-se’n d’aquella engabiada realitat. Es mirà al mirall i es veié. No era un vampir. I aquell buit a l’estómac i aquella fluixessa dels membres i aquell lleuger mal de cap, no eren manca d’energia, no, sols enyor, només, aiximateix enyor.

martes, 10 de noviembre de 2009

PARETS I MURS

Ara que es conmemoren caigudes de murs, recordo com de petita em castigaven de cara a la paret, i penso que la humanitat pren sovint decisions tan senzilles com puerils que no ens fan evolucionar. Totes les vides que es van perdre, ansiant botar murs; totes les penes i sofriments que s'aïllaren; totes les vides separades per un mur...i ara l'alegria d'haver-se enderrocat es simbolitza en petits murs de dominó que cauen fàcilment, símbols plàstics, més o manco bells, que mai arribaran a explicar aquells anys. Berlín no és un record. Hi ha molts de murs encara per destruir. Hi ha altres maneres d'aprendre que no sigui castigar de cara a la paret.

lunes, 9 de noviembre de 2009

VIDA D'UN TRANSPORTISTA


Plou, però ha de entregar una nevera. Quatre pisos sense ascensor i una senyora esquerpa, amb aires de superioritat, que més que ajudar destorba. Ni propina ni una cerveseta per agafar forces. Quina vida de ca! A Sèrbia era director de marquèting d’una empresa d’electrodomèstics, aquí els ha de transportar amunt i avall sobre la seva esquena ja madura i cansada. Ja no té edat. Li fa mal el cos. I l’ànima.
Almanco ja no plou. Ara ha d’entregar una nevera i una rentadora. De nou un pis sense ascensor, però ara és un segon. La jove que els ha obert la porta, té el posat més amable. Propina i dues cerveses. El dia comença a somriure. Potser la pròxima entrega serà una planta baixa i la madona una model que els hi alegrarà la vista i els encalentirà el coret unes hores amb la seva flaire de perfum francès.
Arriba a casa rebentat. La dona fa olor a fregidura i llexiu, però l’acull amb el somriure més meravellós del món. El besa, l’acaricia, li posa un bon plat calent sobre la taula, el fa sentir el rei que no és per a tots els altres.
-Com ha anat el matí? –li demana dolçament.
-Una al·lota ens ha donat propina i una cervesa. Ges –i li dona un bitllet-, posa’l dins la gedriola del Patrick. Vaig a dormir vint minuts que ens espera una tarda dura…
Es tomba al sofà, però des del pis del costat es sent una música…”quienes somos? De dónde venimos? A dónde vamos?”…i és incapaç d’aclucar els ulls.

domingo, 8 de noviembre de 2009

T'ESPERO

Tarda plujosa i ventosa. Estufa i manta. Enyors i paciències. I tota l'esperança i tot l'amor només per a tu.

RENOUS

M’he llegit, en un capvespre, “El hombre que vio caer a Deleuze”, de José Vidal Valicourt. A pesar que darrerament només llegeixo en català i només llegeixo filosofia, el llibret blanc immaculat i la possible temàtica de les caigudes, m’ha tentat.
Del llibre, rescato una frase: “Vivir, pienso, consiste en hacer ruido”. I aquesta frase m’ha fet recordar com una dona un dia, mort el seu marit, recordava amb tendresa i alçava a fet diví les ventositats i els roncs del seu home, car aquest renou era l’únic que l’indicava, els darrers mesos de la seva vida malalta, que ell encara era viu.
Em pregunto, quins sons fan que la meva presència ocupi un lloc viu en aquest espai i escolto les meves passes, a voltes cansades i lleus, altres ràpides i incansable; i m’escolto rovegar els àpats, quasi sempre amb gust; i em sento fer simfonies de tecles sobre el meu ordinador, un pic al dia com a mínim; i sento la meva veu parlant per telèfon, tres cops al dia amb el meu estimat, una amb la meva família, de tant en tant amb alguns amics; i a vegades també canto, fluixet i malament, però canto; i crec que ronco els vespres; i, ara que estic sola, parlo un poc amb les coses, que no vull que se m’atrofii la veu, ja que encara que no parlo massa alt ni sé cridar, encara tinc coses a dir...

sábado, 7 de noviembre de 2009

UN SENTIT

Un i altre pic t’enyoro. Se’m fa difícil afrontar les coses quotidianes, les rates mortes, els canvis, les bones notícies, els neguits, les sortides sense tu, les hores d’absència, les no-abraçades. Un i altre pic em demano quin és el sentit de tot plegat. Però segur que el té, segur…

viernes, 6 de noviembre de 2009

MISTERIS

ENRIC, T’ESTIM...començava dient aquella nota, no més gran que una cuartilla, que acabava de treure del sobre. Havia arribat per correu a la redacció dirigida a la secció de Cartes al director, però amb el seu nom i cognom a un cantó del sobre. No hi havia remitent.
-Ges - li havia dit na Gomis esquerpa i l’havia col·locat sobre l’ordinador -, una admiradora secreta.
L’havia obert desganat i de sobte, cony, s’havia trobat aquell ENRIC, T’ESTIM... Va seguir llegint : jo no sé que faria per ser, al manco per uns instants, l’al·lota rossa del binomi de Newton – es referia a un dels seus textes, que es publicà feia unes setmanes -, i que l’Enric Planells - ell, cony - s’hagués fixat en mi. Jo no sé que faria per ser una estona el seu impacte. Amb això em conformava. Aquest desig meu, tan abstracte i difícil com la fórmula científica, pren súbitament forma i deixa de ser secret, fins i tot per a mi mateixa. Fins ara jo no sabia perquè les “Confessions” era el primer que llegia tots els matins, perquè retallava la columna - més d’un pic he mutilat diaris aliens - i la guardava en el calaix dels meus tresors. Sentir per primer cop, als quaranta anys, aquesta fascinació adolescent o és malaltia o és impacte. El meu impacte particular. Això em passa per no haver embogit als catorze anys per cap dels Hombres G i no haver empaperat mai la meva cambra amb posters de Luis Miguel o Patrick Swayze, per tenir en la meva carpeta d’institut a Hudrey Hepburn, a Charles Chaplin, i al Breton de Man Ray, el de la libèl·lula sobre la galta, perversa i constant com una llàgrima. Aquestes rareses es paguen qualque dia : Enric, t’estim...
I cap signatura. Sense cap dupte, cony, era una broma. Mai havia aixecat aquests tipus de passions, ell. O al manco mai les hi havien confessades. Va somriure, s’observà deformat en el reflex de la cullera del cafè i s’arreglà el coll de la camisa. Aquella nota era un misteri, però el feia sentir molt feliç. El vespre li contaria a la dona. Potser saber un fet així reviscolàs la passió apagada.
La dona va somriure mentre li explicava i repetí burleta un parell de pics “Enric, t’estim”.
-Escolta –va demanar ell, detectivesc-, i a tu, d’adolescent, t’agradaven els Hombres G?
N’Enric, tot i ser un respectat periodista i un home madur, no sabia que hi ha moments en que la vida t’acluca un ull, et fa un gest simpàtic, t’injecta il·lusió i et demostra que creure en un mateix és possible, que moltes coses que ens semblen misteris sols són belleses que ens escalfen el cor, sols són ditades de mel que ens mereixem per alguna raó...

jueves, 5 de noviembre de 2009

LA ROSA S'OBRE

M’assec a la butaca i mir el seu amor com si veiés una pel·lícula o llegís un llibre. A voltes, voldria no mirar, que no tenguessin testimonis, però com no mirar la flor que neix i es fa esplendorosa? Com no mirar tanta bellesa?
La seva història em fa pensar en mi mateixa, em fa reviure emocions i actituds antany viscudes, em fa recordar a aquella dona amb aus als cabells de no fa tant, que ara ja només juga amb els fils de colors i les paraules per teixir una vànova de caloreta i tranquil·litat. M’adono de com he canviat, com he desviat la passió cap a paranys manco perillosos, com he tranquilitzat la meva ànima i he adormit el meu ego, com el desig que em mou ja no té ni aquella negror ni aquella vermellor d’abans, sinó que és ple de llum.
Jo no sé quin futur m’espera i quins altres canvis provocarà aquest futur, però sé que tinc un present seré, que he assolit un grau de maduresa acceptable i que, en general, estic bé. Potser enyori l’arrebatadora violència del desig, aquella sensació de caminar, equilibrista, sobre la corda, aquell sentiment de tenir el cor obert com una magrana…però poc. No ho bescanvio per la quietud de les coses certes, dels peus posats a terra, de l’amor arrelat i tendre.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

FOC PETIT


Els focs ràpids són els que primer s'apaguen. És veritat que si posam un cartró dins la ximeneia les flames prendran ràpidament, però aviat el cartró es farà cendra. En canvi, el foc petit és el que perdura, el que fa caliu, el que encalenteix més a poc a poc, però més temps. No serà majestuós ni extraordinari, no tenyirà de vermell i groc tota l'estança, però templarà l'ambient, calmarà els ànims, serà ideal per torrar-hi sobrassada, boniatos o castanyes i ens donarà aliment.

martes, 3 de noviembre de 2009

MÀGIA


Quan plovia, el mag de pedra de l'escalinata, rajava aigua. Però ella s'imaginava que el que treia de la boca era màgia líquida, i per això s'hi rentava les mans i la cara, ansiosa per ser tan maga com ell. Això va ser, a partir dels 10 anys, quan va aconseguir perdre-li la por, car fins llavors era incapaç d'atracar-se al que ella creia que era un monstre. Va ser la minyona anglesa -que en realitat era irlandesa, però tothom li deia l'anglesa- que li va fer perdre la por.
Però no ho veus, li deia, no veus la cara de mag que té?
Quin mag és?, preguntava ella gens convençuda.
És el mag Al-Jeshus, no el coneixes?
Ella mai havia sentit parlar d'aquest mag, per això es quedà fascinada quan la minyona li contà la història: el mag Al-Jeshus havia tingut un naixement més que especial, car ho havia fet amb els peus dins territori cristià i el cap dins territori musulmà, en un punt de la cruïlla d'un camí que connectava occident amb orient. Els detalls del naixement eren llargs i difícils de creure, però el cert és que hi nasqué sobtadament, quan ningú s'ho esperava i va ser tocar el terra quan es produí el primer miracle: un eclipsi de sol.
Moltes varen ser les màgies i prodigis que va fer al llarg de la seva vida, i fins i tot, després de la seva mort i contava la llegenda que qualsevol cosa que tocàs es convertia en prodigiós. Des de que ho va saber no deixava de beure aigua de la seva boca i aviat tingué els cabells més rulls i més rossos que mai, i aviat tingué les galtes més rosades que ningú, i aviat es convertí en una joveneta tan preciosa que tothom la coneixia en la contrada com la bella de Raixa.
La seva història és un secret que només coneixen els enamorats que beuen de la boca del mag, que, per cert, ja quasi mai treu aigua. Potser perquè vivim un temps amb ben poca màgia.

lunes, 2 de noviembre de 2009

NOVEMBRE

Perquè la tardor no sigui sols un seguit de fulles seques dutes pel vent i l'aigua.


Perquè la tardor, sigui la força del color.
Tot canvi d'estació és positiu.





L'ANELL

Pesava i li estrenyia el dit, l’anell. Era impossible que hagués engreixat instantàniament en una sola nit. El mirà. Era d’argent. Com una escata de peix abisal. Com la cuirassa d’alguns insectes. Com l’ull cec de la bruixa dels contes. Com la llum de la lluna reflectida sobre l’aigua de l’estany. Se’l tragué del dit amb certes dificultats i el deixà sobre la taula. Tenia la marca sobre la pell, conservada en blancor sota la protecció de la joia. Era un símbol. Era la presència de l’absència, la protecció de la incògnita, la llum de les coses en la seva mà. Es sentia amputada i se’l tornà posar. Llavors li vengueren al cap imatges de niguls volant a velocitat de vertigen pel cel, de vastos camps de blat a punt de rebre una tempesta, d’un petit escarabat amagant-se sota una gírgola dins l’ombrívol bosc, d’un cementeri ple de flors, d’una manifestació de centenars de persones demanant la pau, d’un vaixell pescador carregant les xarxes, d’uns dits llargs i prims teclejant un ordinador, d’un ramat d’ovelles assegudes a una taula prenint te i pastes, d’una orquestra immensa tocant i tocant…ja tornava ser ella. L’anell no l’estrenyia. I havia recuperat la imaginació.

domingo, 1 de noviembre de 2009

EL PEIX

Feia segles que vivia dins l'estany. L'havien volgut pescar homes, infants, lladres, fantasmes i alguna dama boja, però ell seguia viu dins les tèrboles aigües del seu estany artificial, al peus de les muntanyes i de la Gran Casa, abandonada ara. Sí, feia segles, em podeu creure. S'havia alimentat de quelcom inquietant i maligne, de quelcom tan lleig i llefiscós com la por i havia augmentat de tamany de manera quasi monstruosa, fent-se el rei indiscutible del gran safareig i cap altre peix el podia fer botar del seu reial lloc.
Li agradava atracar-se al mirador quan els habitants de la casa prenien el te. Sempre li tiraven alguna mica de pa o alguna llepolia per veure'l atracar-se, sempre l'entretenien amb les seves veus especials, de nins, o d'enamorats, car no havia massa diferència en el to, sempre s'admiraven de veure la seva majestuosa nedada, silent, sobrenatural.
A vegades, alguna bella dama llegia poemes en veu alta i ell s'atracava, silenciós, com una ombra, a escoltar-la. Altres, alguna ànima negra, anava al mirador a vessar la seva ràbia i el horitzó s'enfosquia i ell s'alterava però creixia i creixia. Altres pics, un nin el confonia amb una sirena o una fada i la tendresa l'irisava les escates.
El peix ja era vell, semblava inmortal i no es cansava de fingir que es deixava pescar. Era hàbil per fugir de l'ham o amagar-se entre les roques del fons o sota els nenúfars.
N'hi ha que diuen que és un peix volador, que de dia neda i de nit, solca el cel de la possessió. N'hi ha que diuen que pescar-lo ha de ser la major sort.

sábado, 31 de octubre de 2009

VIDA I MORT

No vull poetitzar ni reflexionar, no em vull lamentar, no vull enyorar. Hem d'honrar als morts i més hem d'honrar la vida.

viernes, 30 de octubre de 2009

VOLEN

Volen i des de la immensitat del blau ho veuen tot minúscul i insignificant. Volen sobre l'illa ideal que han fabricat, plena de llum i cotó. Els avions no molesten i les altres aus són viatgers estranys que no destorben el seu trajecte. Volen ingràvits, fan cabrioles, fan gutipiris a la nit i a les pluges. A tot això, els poetes, li diuen amor.

jueves, 29 de octubre de 2009

CRAZY

Empès per la bogeria del viure, creua deserts i es queda immòbil davant la sed. Els signes presagien importants canvis, però ell no els veu. Necessita diòptries per veure que les emocions no es venen, que tenen acne d’adolescent, de puresa, que condueixen sense xòfer i que volen arribar a un lloc concret. A vegades, s’asseu sobre un terrat a fer sonar el seu saxòfon. Tots els fumerals semblen monòlits, o oboes invertits que l’acompanyen en la seva melodia de solitud. No sap si algú l’escolta ni l’importa, però sempre hi ha una moixeta nocturna, que camina obliquament pels cantons de les teulades. I això li basta. Clouen, els estels, la nit boja.

miércoles, 28 de octubre de 2009

DOLOR

Com mirar als ulls al dolor? Què dir quan no hi ha consol? Han mort, de sobte, sense saber que morien i els que queden vius han de restar amb aquest dolor dins el cor, el de no haver-se acomiadat de manera especial, el d'haver de seguir sense ells, el de no poder abraçar, un cop més, només un, els seus cossos.
Té els ulls plens de pedres i arena, té cops per tot arreu i les butxaques buides: de coses, de records, de vida. Resta dins el llit, sense ells, sense casa, sense abraçades i amb molta por. Hi ha tràngols difícils de passar, impossibles de passar.
Tinc els seus ulls i els seus cabells i una part de sang que em corre per les venes és igual a la seva. Tinc el seu llinatge capgirat, el que és davant és darrera, i tot a no poder atracar-me al seu dolor, el puc imaginar, el puc sentir, el puc somniar...i em dol. Descansau en pau, sang de la meva sang.

martes, 27 de octubre de 2009

AVUI, DESTRUCCIONS


Cases amb encletxes per on passa la mà…i ningú diu res (fins que la gent mor).
Llocs de feina amb forats d’indignitat plens de feres ferotges…i ningú diu res (sols per criticar en la intimitat).
Joves farcits de quantitats poc recomanables de drogues, alcohol, supèrbia, desmotivacions i tristeses…i ningú diu res (tenen por).
Polítics de totes les tendències imputats en delictes diversos…i ningú diu res (ja sembla normal).
Bosses de pobresa extrema voltant el cantó…i ningú diu res (s’ha de tapar).
Hipocresies diverses…i ningú diu res (hipòcritament també).
Comportaments paranoics, maniacs, neuròtics, extrems, canviants…i ningú diu res (qui més qui manco pateix el mateix caos)
L’objectiu és arreplegar doblers, posicions socials, admiracions, enveges…i ningú diu res (el contrari és de fracassats)
I dins el ball de màscares, una petita esperança: la capacitat d’expressió.

lunes, 26 de octubre de 2009

VALÈNCIA I AMOR

A València hi ha un carrer que té geranis i ombres, humitats i tenebrors, saliva i enteniment. Si voleu saber quin és: el carrer de Cavallers…
Ens entenem, estimat. Hem fet molt de camí i hem anat esborrant tots els prejudicis i totes les pors. Cada dia, em meravello descobrint la teva integritat, la teva dolçor, la teva honestedat, la teva generositat. Cada dia, em meravello veient com també les has fet créixer en mi. Tu toques i jo cant, efectivament, i tot el camí que feim és per anar endavant. Els comentaris maliciosos em fan somriure; fa temps que sé que la vida és allò que pot desaparéixer en una dècima de segon. N’estic certa. I fa temps que sé que la vida al teu costat és allò que ho omple tot d’eternitat.

viernes, 23 de octubre de 2009

LA VIDA

Això és la vida: el bes i el puny i el temps que corr, frenètic, com si fos un ball.

jueves, 22 de octubre de 2009

SENSE VEU

Estic sense veu. Deixarem que els altres diguim per mi.

miércoles, 21 de octubre de 2009

L'ABRAÇADA

Plou intensament i bufa el vent amb violencia així que la tempesta no pot passar desapercebuda per a la dona que mira per la finestra, a pesar que quan ha guaitat no n’era conscient, car mirava, en realitat, més enllà de les coses, cap un espai invisible que era dins seu. El repic de les gotes de pluja i les ratxes de vent intens l’han retornada a la tangibilitat: veu com els estudiants corren sota els seus paraigües i com les gavines volen baixen, cercant aixopluc. De sobte, s’adona que la corrent ha fuit i per tant no té llum, no té aigüa calenta, ni calefactor, ni televisió, ni música, ni ordenador, ni telèfon perquè és inalàmbric, ni móbil perquè no té bateria i no el pot carregar, ni possibilitat de cuinar perquè l’encimera també és elèctrica. Ara és tot l’espai que l’envolta el que ha tornat invisible ja que, perduda la utilitat, les coses entren dins un limbus quasi oníric. Es sent desemperada. Té fred. Es recosta al sofà i es tapa amb una manta. S’enrecorda que el vespre ha somniat la seva abraçada i, ara, tanca els ulls per reviurer-la. Per la sensació experimentada durant el somni podria jurar que realment havia passat, la qual cosa demostra que la funció de l’intel·lecte és primordial a l’hora de percebre correctament la realitat. Obri els ulls i veu un anunci d’una revista que diu “Gaudir quasi mai té a veure amb la raó, quasi mai”. I, mal que li pesi, pensa que és veritat, perquè si així fos podria gaudir tant del record del somni, sabent que no és real, com de la pròpia sensació. Això li fa pensar en totes les vegades que ha donat per certa una creença que, en realitat, sols era fruit de la seva sensació, com pensar que l’estimava perquè tots els pèls del cos se li eriçaren quan la mirava, o pensar que ell era bo perquè les seves mans càlides l’omplien de calma, o pensar que hi havia quelcom màgic entre ells perquè, de tant en tant i sorpresivament, somniava que l’abraçava, res de somnis eròtics, res, simplement una abraçada plena i intensa, de sensacions tan fortes que semblava real. Arrufada al sofà espera que torni la realitat a les coses que l’envolten i escriu. Mentres, fora, la tempesta creix.

lunes, 19 de octubre de 2009

FORÇA

M’ha dit jove, rebel, independent i resistent. Ha dit que les meves lletres són l’antitesi de l’estupidesa, que tenen força, dignitat, que són esplèndides. I jo m’he fus davant el crític literari, davant l’escriptor, davant el mestre. No m’ha vist mai, aquest home. No m’ha sentit la veu. I mai he tingut oportunitat de dir-li que ja no som tan jove, que la rebel·ldia se m’enganxa per les cames, darrerament, i em fa ensopegar seguit seguit, que he deixat de ser independent des de que estic enamorada, que escric missatges quan vaig gata que m’hauria d’empassar, que som resistent, això sí, però també en les errades i les estupideses, que procur ser digna, però que dubto que arribi a l’esplendor i que la força, sovint, se’m va –no per la boca com diria la dita- sinó per les paraules escrites, i em quedo desinflada, vessada en uns fulls que donen una imatge molt diferent a la que veig quan em miro al mirall.
Però el cert és que m’han emocionat les seves paraules, les agraeixo, les gaudeixo, no sé si les mareixo, m’han fet feliç.

domingo, 18 de octubre de 2009

ENRERE

-Mai mires enrere quan ens acomiadam .-li va dir ell mentre esperaven a la cua de facturació de l’aeroport.
-No? –preguntà ella, sorpresa, com si de sobte el mirall li hagués mostrat una imatge improcedent.
-No, no ho fas. Jo sempre et mir, fins que has desaparegut de la meva vista. Tu mai, segueixes endavant, sense mirar enrere.
-Avui et miraré –li va prometre mentre el besava.
Quan s’acomiadaren, ell girà el cap una dotzena de vegades, fins que les escales mecàniques se l’engoliren. Ella no deixà de contemplar-lo, somrient, a pesar que no tenia ganes de somriure. Pensà en el que li acabava de dir. Curiosament, ella creia que un dels seus pitjors defectes era precisament que mirava massa sovint enrere. Potser per això, per aquesta constant mirada cap al passat que no li agradava, actuava totalment a la inversa i la seva actitud semblava distant i freda.
Dins l’avió, sobre la mar de niguls, mirà molts de cops enrere: es remontà a aquell dissabte horabaixa en el seu minúscul apartament quan escrigué “Les frugals transgressions”. Esperava una trucada de telèfon que no arribava i, a canvi, les paraules, brollaven sense contenció des del seu bolígraf; viatjà fins aquell vespre de Sant Sebastià, sota els coets artificials i a l’esquena l’home que l’hauria d’estimar breument, però amb intensitat; pensà en l’abraçada inmensa de l’amiga, banyada en plors, l’únic pic que la va veure plorar en aquells quatre anys; pensà en les rialles de la mare, aquella nit de Cap d’Any, després de veure la còmica capgirar la seva cama de goma; pensà en els ulls del seu petit fillol quan es deixava fotografiar amb una galleta Maria a la mà; pensà en les nits amb els amics a la cerveseria, sota els follets i les fades; pensà en la carabassa pintada de colors que va rebre un Nadal com a regal o auguri; evocà la primera vegada que ell li agafà de la mà mentre passejaven pel Passeig Sagrera; va veure pujades a muntanyes amb molt d’esforç i desfici; sentí el calor sobre el seu ventre i la veu càlida a cau d’orella fent la pregunta fatídica: què t’han fet els homes?; va veure tant que pensà que, a partir de llavors, no evitaria més fer la vista enrere, car el que ara era estava format per totes aquelles visions passades i que la pena de la pèrdua seria menor perquè sabia que tot allò que desapareix, d’una manera o altra, retorna.
I quasi sense adonar-se’n arribà el dia que, de nou, ell l’esperava rere les barreres de l’aeroport, aquest cop per acollir-la.

ELLES


Elles, transparents i encara brillants, buides de saba però encara continents de riures i paraules.
Beure vi i donar voltes al voltant de les belles,
millor és que entregar-se a l'escepticisme.
Si a l'infern van l'ebri i el que estima,
ningú li veurà el rostre al paradís.
(Omar Jayyam)
Elles, vençudes i encara erectes, utilitzades però encara plenes de nit, dringen quan les recullo i es resisteixen a abandonar-me.
Elles, les il·lusions...

sábado, 17 de octubre de 2009

EL MONSTRE

Tenia son encara. S'havia quedat adormit, el capvespre passat, davant la televisió, mentre feien un programa sobre extraterrestres. Recordava els caperrots ovalats i aquells immensos ulls negres entre dormida i dormida i aviat decidí ficar-se al llit i descansar de debó. Li resultava estranya, aquella son, car no havia tingut un dia excessivament dur, però possiblement era cansament acumulat, emocions contingudes, energia devorada o devoradora. Dormí com un angelet tot el vespre, i quan sonà el despertador encara tenia son. Què estrany, pensà, però s'estirà tant com va poder i obrí els ulls. Sentia el cos gelatinós, pesat i amb els ulls mig aclucs es dirigí al bany. El mirall reflectí una imatge d'allò més terrorifica. Alçà els braços i uns fins tentacles es bellugaren nerviosos; s'atracà al mirall i no trobà ulls ni somriure; observà la pell i es veié transparent com un paper de calc. No se'n podia avenir de tot plegat. Mirà al seu voltant: no havia aire, sinó aigua; no havia mobles, només algues bellugadisses i estrelles de mar; el mirall no era més que el vidre que el contenia i el separava d'un grapat de persones, com ell havia estat abans, que el contemplaven. Volgué cridar aterrit, però no tenia veu. En què s'havia convertit? Un grumer verinós, això era. S'atracà al vidre i deixà que li fessin fotografies, impotent, mentre s'inflava de ràbia i es desinflava de por, mentre s'inflava de ràbia i es desinflava de por...




viernes, 16 de octubre de 2009

SOM INCAPAÇ

Som incapaç de dormir amb calcetins encara que faci molt de fred, ni d’observar, circumspecta, una baralla, un encontre apassionat o un joc d’animals o infants. Som incapaç de despreciar la pal·lidesa, car sempre m’han semblat les pells blanques molt més atractives que les altres, ni de partir a corre-cuita per cap motiu: si m’han decebut vull explicacions; si tinc por, em paralitzo; si he de fugir, ho faig a poc a poc perquè no es noti. Som incapaç de dormir a un lloc llardós ni de gaudir amb fruïció dels indrets plens de gent. Som incapaç de pujar a un arbre, primer perquè no tinc agilitat, ni equilibri, ni flexibilitat i també perquè m’atemoreixen les alçades. Som incapaç de menjar peix sense clavar-me alguna espina ni sé empessar-me les llàgrimes quan estic triste o pre-menstrual. Som incapaç de romandre tranquil·la devora un infant, ja que sempre pas pena de que es faci mal ni sé tenir la boca tancada quan alguna cosa em capgira, em corprèn o m’apassiona, a no ser que l’orgull em tingui mordassada. Som incapaç de fer una bona foto a una papallona, ni maquillar-me els llavis sense mirall, ni llançar-me d’un trampolí o una roca cap a l’aigua, ni d’anar amb patins sense fregar al terra amb el cul seguit seguit. Som incapaç de portar una safata, a velocitat normal, sense vessar el que duc dintre, ni caminar amb talons més enllà de deu metres. Som incapaç de passar-me un sol dia sense escriure unes frases, fer una abraçada o una besada –encara que sigui en la distància o dins la son-.Som…buf, som incapaç de tantes coses que no acabaríem mai.

jueves, 15 de octubre de 2009

INCAPACITATS

Melody Gardot pateix una incapacitat d'oïda, vista i mobilitat. Ella diu que no li agrada el terme discapacitat perquè llavors tots hauríem de definir-nos així ja que hi ha coses que no podem fer. Prefereix parla de coses que és capaç de fer i coses que no és capaç de fer. N'estic completament d'acord. Se m'acut un llistat llarguísim de coses que som incapaç de fer. Demà les escriuré, que avui estic mental, física i energèticament esgotada. Good nigth!

miércoles, 14 de octubre de 2009

VISITES

Fa dies que somnio amb tu, E. La teva partida em sembla de mentides i encara imagino que rebré un missatge teu o una trucada. No parlo ja mai de tu. No puc. Jo crec que em visites en somnis perquè estàs trista, perquè et fa pena veure com la triada d'amics s'ha desfet. Però tu eres l'eix, amiga, ho saps, sense tu era impossible. Ell és dolorós per a mi i potser jo ho sigui per a ell. I no en podem fer res. Perdona'm, amiga, no hem estat a la teva alçada. Les mimoses creixen. El pi, no ho sé perquè no he tornat a visitar l'indret. Els aprenentatges creixen també. I l'enyorança és plena d'amor.

martes, 13 de octubre de 2009

HI HA MALENCONIES...

Hi ha malenconies que resten assegudes sobre les cames mentre sopes o prens el cafè, o esperen arrufades dins els palmells per molt que t’afanyis a tenir les mans plenes de coses, o cauen pel lòbul de l’orella i regalimen seguit seguit sobre les espatlles i vas humida mollant bassiots pels carrers i tothom mira i ningú diu res. A vegades aquestes melangies no són mereixadores de l’objecte que les provoca i voldries netejar-les amb lleixiu i que res restàs dels records que les provoquen. T’agradaria posar un sentinella a la porta del cor, perquè no deixàs passar sentiments oblics ni vaixells sotsobrats. Hi ha malenconies que t’empenyen a fer errades d’ortografia i els temps verbals es capgiren i uses el present per parlar del passat i uses el present per parlar del futur. Llavors, te n’adones i prens la decisió de vestir-te de Còrsega antiga i fingir que no t’importen les seves absències.

lunes, 12 de octubre de 2009

LA MOSCA

Berena en companyia d’una mosca, una d’aquelles tranquiles, que volen en càmara lenta i s’entretenen caminant sobre les coses. L’observa amb ulls de científic i s’adona que tot i voler tastar tots els restes del plat: pa, mermelada de pruma i de figa, formatge blanc, sucre no es pot resistir al cafè amb llet. A la tassa retorna un i altre pic, xuclant les minúscules bombolles de llet cafeïnada. Se l’imagina després dels efectes del cafè, gata de nervis, volant frenètica, fent voltes repetides que no van enlloc i només emprenyen. Se la imagina molestant a algú, potser a ella mateixa, tan insistenment, pobra, que provocarà que la matin. S’imagina que si aquesta mosca no hagués tastat avui l’addictiu cafè el seu destí hagués estat un altre. Potser hagués volat plàcida sobre el llom d’alguna vaca, hauria fet l’àpat sobre un moix esclafat a la carretera o hagués travessat el poble fins arribar a un indret ple de por. Però ha hagut de topar-se amb el cafè amb llet. I el seu mata-mosques implacable que l’ha morta… “per si les mosques”.

domingo, 11 de octubre de 2009

NIT


Cau la nit, com un llençol daurat, com l'univers que guarden els ulls de mel enyorats, com un glop de cervesa rossa dins un horabaixa assedejat, com una joia d'aram. M'espera la solitud negra, la d'ala de mèrlera, però no m'importa perquè el cor, avui, el tinc ple de sol.

sábado, 10 de octubre de 2009

LA TRIA

L’havien assassinat a cinquanta-quatre vides, humiliat a dos mil, estafat a set, abandonat a vuinta-vuit, violat a dotze, enganat a mil i una, torturat a tretze... i cada cop que partia pensava: i de què cony serveix la reencarnació? Tanmateix, però, quan tornava néixer ho feia triant estimar.

viernes, 9 de octubre de 2009

LA FORTUNA

Es trobaren a una taula una orientalista, un racionalista, dues existencialistes, un estoic, un romàntic i un príncep.
L’orientalista es va seure tímidament i esperà amb els ulls baixos. De camí al sopar, havia recollit una branqueta de cirerer florit i la va col·locar llavors devora el seu plat, entre la cullera i el torcaboques, com si fos un cobert més.
El racionalista, que ja hi era quan ella arribà, es dedicà a observar-la minuciosament, cada gest, la roba, les postures, les mirades. Com a bon deixeble de Kant sabia que el que veia no tenia perquè ser la realitat així que jugà a variar la visió que tenia de la desconeguda amb la intenció, utòpica altrament, de fer-se la idea més fidel possible de la seva persona, cosa també difícil tenint en compte l’elegant i delicat hermetisme de l’orientalista.
Les dues existencialistes arribaren juntes. Eren molt amigues, a pesar de la coincidència de caràcters. Dubtaren una bona estona quin lloc de la taula seria el més apropiat per seure’s, si de front una amb l’altra o de costat, si al cap de taula o al mig, si juntes o separades; sospitaren, si més no, que la vetllada seria absurda i renegaren de qualsevol esperança de diversió; s’enfonsaren ràpidament davant els àcids comentaris del racionalista i rebutjaren la serenitat de l’orientalista, tot atribuint-li un artifici que només era dins els seus judicis nihilistes. Eren com dues ombres a cap de taula, finalment, totes vestides de negre, totes austeres i fermes com un interrogant incòmode.
L’estoic ja es veia venir com seria la vetllada i es preparava per suportar-la, com no, estoicament, mentre el romàntic començava a suspirar per una de les existencialistes, enlairant-la sobre tots els altres i començant un combat dialèctic entre ell i la resta del món de la taula (excepte la seva nova i potencial estimada).
Tots ben asseguts a la taula i lleugerament embriagats pels ardorosos vins que ja havien degustat, esperant l’amfitrió, el Príncep, que no arribava, especulaven sobre el sentit d’aquell encontre. Evidentment, no van treure res en clar, fins que el Príncep entrà majestuós a la sala, quan més acalorats estaven els ànims dels convidats: l’orientalista de mirada zen intentant mantenir un equilibri interior a punt d’esvair-se; el racionalista intentant assumir tots els punts de vista possibles d’aquell grapat de sers extranys; una existencialista, enfonsada dins els paranys de l’avorriment i l’altra intentant fugir de l’exaltació invasora del seu recien enamorat; l’estoic observant-ho tot amb paciència; i el romàntic, embriagat de passió, amb el cor dins la mà bategant insultant i esquitxant de sang les parets.
- “Estic disposat a sostenir –va dir solemne el Príncep-, que la fortuna és l’àrbitre de la meitat dels nostres actes, però que, en major o menor mesura, ens permet controlar l’altra meitat”
I rigué maquiavèlicament, car sabia que el sopar, a partir d’aquella revelació, seria prou interessant i potser duraria un parell de segles.

jueves, 8 de octubre de 2009

SORTIDES

Hi ha persones que han sortit de la meva vida poc dignament, ho pensava aquests dies. Em preguntava si hauran pensat alguna vegada dignificar la seva partida d'alguna manera, una disculpa tal volta, una explicació, una carícia. M'agradaria pensar que sí, i que sols l'orgull els ha aturat. No vol dir que ho entengui, però.
No obstant, la sortida de la que avui vull parlar ho és digna, i ben digna. L'autor ha escrit amb humor i tendresa i els personatges són ben originals: el taxidermista, el tossut que no es dóna per al·ludit quan arriba la mort, el candidat a sicari municipal, l'envejosa amiga, l'actor secundari que mor seixanta-nou vegades, el trencadís, el poeta i el seu admirador...un univers ben particular que ens mostra de manera digníssima aquest traspàs que tant ens consta assumir a alguns.
En recomano la lectura perquè és fresca i parla dels canvis amb naturalitat, humor negre i humor blanc.
Em quedo amb el microrelat "Motius" perquè explica en vint-i-tres claríssimes paraules el vertader significat de la pèrdua, d'algunes pèrdues, les indignes: "Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota". Magistral!



miércoles, 7 de octubre de 2009

PETITA HISTÒRIA PARANÒICA



Tenia afició per les persones, per tota la xarxa de comportaments humans que continuadament se li mostraven i els estudiava des de diverses perspectives: la filosòfica, la psicològica, la social, la cultural i la intimista. Això li donava certa rigidesa relacional que feia que les persones li fugissin del costat, car es sentien insistentment analitzades, com a insectes o animalons de laboratori observats per una supèrbia mirada científica, freda i analítica. Intentava contrarrestar aquesta tendència amb un exercici de humilitat sincer i treballat, però llavors s’adonava que donar-se només implicava romandre a l’abast de la invasió dels altres. La devorarien, famèlics, si es deixava. Almanco això pensava després d’haver pogut contemplar en nombroses ocasions els seus esperits esporuguits i roïns, disfressats de somriures i bones paraules. No tots eren iguals, per descomptat, hi havia persones molt sinceres i nobles, que curiosament li cridaven manco l’atenció, com si fos un petit explorador, més interessat en els ferotges felins que en les papallones africanes, precisament pel perill que comportava la primera opció.
Feia temps que passava un període d’aïllament. Veia a les persones com un grup col·lectiu sense característiques pròpies i diferenciadores. La claca estava constituïda per esterotips, més o manco agradables, més o manco mesquins, que sobreexplotaven la seva relació sempre en benefici propi.
-Veus les coses com si fossis un petit dictador –li va dir l’amant, un poc atemorida davant les seves emocions
-M’he de protegir –li va contestar-, que no ho veus tu com es comporten?
S’acariciava el curt bigoti mentre ho deia.
-Però, Adolf...
-Calla.I l’observà inquisidorament. Ella era filosòficament platònica, psicològicament inestable, socialment adequada, culturalment limitada i íntimament sensual. Potser també s’hauria de protegir d’ella. De tots. De les races. Del món

lunes, 5 de octubre de 2009

BARCELONA

Barcelona, els peus plens de ferides, però el cor encès. Les presses, els orientals, el vell hostal, les Rambles plenes de gent i estàtues humanes, la boquèria convertit en mercat medieval, el barri gòtic pintat de graffitis i orins carregats de passat i present, el modernisme regalimant per les façanes, el Metro vertebrat, les ondulants formes de Gaudí, el menjar ràpid, les bromes, els coloms, la mar enfront el descobridor.

Barcelona i tu, amor meu, més intens, més dedins, més present en totes les coses, més meu, més teva...que mai.

viernes, 2 de octubre de 2009

POÈTICA CRISI O LA MORT D'UN POLÍTIC



Que no li parlés de revolucions, no estava ell per evolucionar en aquelles circumstàncies. No volia saber res de persones, es passava el temps tancat dins la llibreria de la plaça cercant poesia francesa, poesia portuguesa, o qualsevol poesia, sense parlar amb ningú, desmesuradament isolat, com un peix solitari fent voltes pausades i indolents dins el seu còncau espai. Havia perdut el nord i s’entossudia a romandre dins el sud calorós i gelatinós de la indolència, hores i hores llançades al terra. La boca, pastosa i aspre com el codony, rellegia versos d’Espriu i mirava de reüll passar la vida.
Que no li parlés de revolucions, la oposició. L’havien empresonat, havien esborrat la història, les claus eren al fons de l’oceà sense tresor i ja res protegiria el cor i el coll de la imminent tragedia. Veia un futur sense mugrons i no li importava. Veia el futur sense retorn. Veia la farsa amb floritures literàries, de la fonda crisi, més clar que mai. I reia, boig, engatat de política i teatre.Que no li parlés de revolucions, el país. Volia llegir poesia i descansar

jueves, 1 de octubre de 2009

CATERINA

Fa temps que estic cansada d’escriure coses meves, que, al cap i a la fi, tampoc són tan importants, però com que som incapaç de tancar la paradeta, he decidit donar un gir a aquest blog: com que estic intentant millorar el meu nivell de català, a partir d’ara intentaré escriure cada cop un petit conte, amb la finalitat d’exercitar la creativitat, practicar el vocabulari que em dóna més problemes, i deixar un poc de banda la Frannia massa intimista i personal. No sé si en seré capaç. Això només és un propòsit d’intencions.
Avui començarem amb el petit conte –sempre amb un missatge al darrera- de:

CATERINA

Na Caterina era la filla de l’ambaixador del país de l’Albercoquer, un indret especialment conegut per la seva gastronomia i la omnipresència de la dolça fruita, però que poca gent sabia ni tan sols situar en el mapa. Era un lloc petit i tranquil, cassolà, eixerit sobre una devesa plena d’arbres. Res d’interessant solia passar en aquella terra i els jorns s’entrellaçaven un amb l’altre a l’aroma de la mermelada d’albercoc, la coca d’albercoc, el porc amb salsa d’albercoc i el suc d’albercoc i maduixa. Fins que les orenetes arribaren i, amb elles, la desgràcia: el seu pare va ser assassinat i des de llavors l’enyorança la tenia esclavitzada: havia canviat el carácter tan bruscament que tothom li perdonava –comprensibles davant el dolor de la pèrdua-, però el cert és que es passava el dia avaluant a tots els seus servents, convençuda que la mà criminal havia sortit d’entre ells. Cercava per tot arreu una resposta, la confirmació de qualsevol sospita, el fil que la dugués a la boca del Minotaure, però no per ser engolida, no, sinó per poder acomplir la seva revenja. Cercava davall de les pedres, damunt els armaris, però res servia per transformar el seu pare en un nou Llatzeret. Recordava els seus ulls maragdins, el resplendor meravellós de la seva mirada, i llavors un tràfec d’idees se agemolien davall el seu hipotàlem i allà, com un filaberquí o el treball d’un ferreter, la golpejaven, la incidien, fins que amb un mal de cap impossible d’aguantar, i amb els ulls plens de pampallugues, havia de deixar-ho tot córrer i anar-se’n al llit a descansar.
Tot això no tendria més importància si no fos perquè na Caterina, dos mesos després de la mort del pare, es trobà un queixal seu dins la xemeneia, al costat d’unes arracades que no eren de la seva mare, també difunta, ni d’ella ni de ningú de la família, sinó de la Reina del país. I llavors deixà de banda les seves passes desnerides perquè aprengué que no es pot anar en contra de segons quins monstres. Diuen que va emigrar, al cap d’un temps, al país de les Llimones i allà n’és relativament feliç, tot i que ha mudat el caràcter i ja no és suau com la pell de l’albercoc, sinó àcida i molt cítrica.

miércoles, 30 de septiembre de 2009

EL BOSC, UN CONTE

- Obri les cames, molt bé, atraca el cul cap aquí, així, perfecte…no et faré mal…
L’introdueix l’aparell suaument, però li fa mal. Li cou i li crema. El mou suaument dins ella, mentre observa atent les seves reaccions.
- No has tingut fills, eh? –li diu-.
Ella nega amb un moviment de cap.
- i…jo diria que darrerament no has tingut relacions sexuals .-continua.
- No, efectivament- li contesta secament, encara que sap que no cal que digui res: nota els seus genitals tens, durs com la pedra.
Llavors ell la mira dolçament als ulls i li diu:
- I estàs trista perquè et sents sola.
Certament està massa trista per ser conscient de la situació i tímidament ho afirma.
Més tard, al carrer, s’adona de l’absurd de tot plegat: que un ginecòleg desconegut li endevini que no és mare no li sembla estrany; que sigui capaç d’establir que fa temps que no té relacions, tampoc; però i la solitud? A quina part del sexe femení es nota la solitud? I es visualitza, de nou, ben oberta de cames mentre aquell ginecòleg alemany, sense cap respecte, tresca pels baixos i la trista solitud, sense fi, gelatinosa i táctil, s’escola entre els seus dits convenientment protegits pel làtex.
Dubta si ho ha somniat. Acaricia el seu ca, es col·loca la sabata dreta, que li rua la calça, i continua caminant, sobre un nígul, en direcció a l’estació de tren.

No totes les persones són iguals, ni tampoc ho són tots els llebrers. Un llebrer, a Alemanya, per exemple, elegant i ossut, exòtic, aristocràtic, pot entrar a un cafè de luxe i beure una botella d’aigua sense gas sobre la moqueta marró xocolata. I una mallorquina amb llebrer, si sap comunicar-se i té bona planta, encara que tingui trets racials, estigui trista i vengui del ginecòleg, també podrà prendre una exquisida aigua amb gas, un xic picant, asseguda a una chaise longe plena de coixins d’avellutat verd. Podrà acariciar al llebrer i dir en veu baixa però contundent: Seu, Benito! I ningú riurà si la sent pel nom tan poc apropiat per a un ca tan estirat perquè a Alemanya el so Be-ni-to és clàssic i ferm.
Ha costumitzat la seva bossa amb la foto de Benito perquè és una valenta defensora dels animals i potser els estimi més que les persones, car la seva indefensió l’aclapara. Sempre procura portar a sobre un element que faci referència als animals, ara una motxilla amb forma de cap de conill, ara unes arrecades d’argent que són girafes, ara unes sabates folrades amb un estampant que imita la pell de les vaques, ara unes calces amb dibuixos brodats de poriols. Benito és el fill que no té, és el marit que calla, avorrit, les tardes de diumenge, és l’amic de la infantesa, sord-mut i pèl-roig, amb aquells ulls verds tan vius i tan parladors que la seguia a totes bandes sense fer renou, és la part d’ella mateixa que inconscientment adora: la part submisa i indefensa, car secretament voldria tenir algú que la cuidàs com ella ho fa amb el cussó.
Després de la visita al metge i el seu surrealista diagnòstic, han vingut a passejar per la ciutat de Frederic el Gran, pels jardins del Palau de Sanssouci, plens d’aigua i flors, pels seus boscos trepadors i màgics. Necessita desintoxicar-se del Berlín quadriculat de graffitis i façanes brutes de fum on viu des de fa tres anys. El marit, que ha hagut de viatjar al nord del país, serà fora tot el cap de setmana. No notarà gaire l’absència perquè Lutz parla poc. Creu que no l’enyorarà, tot el contrari, podrà fer tot allò que no fa quan ell hi és: sopar a les onze del vespre, escoltar música pop dels anys 80 amb el volumen ben alt, caminar descalça per la casa, dormir despullada, fumar tabac lligat…No és que Lutz li prohibeixi expressament tot això, però ella entén, com ho faria un llebrer intel·ligent, què és el que no pot fer.

S’acaba l’aigua amb gas i, revitalitzada, es dirigeix cap al bosc. Des de la part de la ciutat on es troba haurà de creuar un pont antic per arribar-hi, tot de pedra i fusta, que travessa un riu poc caudalós. La natura els engoleix a mesura que caminen sobre les fulles roges. La claror es penja de les poques clarianes que els arbres respecten i aviat té la sensació d’estar-se’n ficant dins un pou. Benito es resisteix a continuar. Sap que passa alguna cosa.
-Trista solitud –crida –vés-te’n d’aquí. I mentre crida es va despullant. Té fred, però no li importa. Llança la roba entre la fullaca. Es descalça. Es fuma un cigarret lligat. I comença a cantar, descomposta: “a quien le importa lo que yo haga, lo que yo digaaaaaaaaa”. De sobte un siulo quasi imperceptible creua l’aire. Benito gemega intuit l’escena just unes dècimes de segon abans que passi. Ella, amb els ulls clucs, ballant a ritme d’Alaska no s’adona de res. I de sobte, un cop al cor. Cau al terra. Veu una línea borrosa sobre el nas, com si tingués una fletxa atravessant el seu cor. I arriba la pau. I no s’adona de l’infern que comença per l’innocent caçador furtiu, que va al bosc de tant en tant per fer-se passar l’estrés i que l’ha confós amb una gacel·la perquè, amb les presses, es va deixar les ulleres al despatx.

martes, 29 de septiembre de 2009

BIPOLAR

A vegades pensa que té un transtorn bipolar. No li han diagnosticat mai, però qui sap, de la mateixa manera que és bicèfila quan escriu, bifàsica quan estima, bifocal en la seva vista, bifurcada en les seves decisions, bilingüe en la llengua, bizantina en moltes coses i bípede quasi sempre, potser sigui bipolar en el seu cervell. I això com es cura? Basta la poesia?

lunes, 28 de septiembre de 2009

EGOISME

A tots se'ns oblida que l'autoaïllament, el replegament dins el pou, té molt a veure amb una negra emoció : l'egoisme. Ens negam a l'altre. Però sobretot a nosaltres mateixos. Tenim l'obligació de lluitar contra això.

domingo, 27 de septiembre de 2009

SOLITUD COMPARTIDA

Em telefones tres cops al dia i em vas narrant les teves passes per la ciutat nova. Em dius els noms dels carrers, m’expiques el que hi veus, les coses que passen. Jo sovint em sento com si em trobàs dins la teva butxaca. Però em manca poder sentir la teva caloreta, el teu olor, per poder creure-m’ho.
Diumenge desperta gris. Decideixo restar a casa avui. M’he acostumat a caminar al teu costat i ara la unitat –no d’unió sinó de u- es fa molt difícil.
Guaito dins aquesta xarxa de solituds compartides i no m’és complicat trobar altres sensibilitats semblants a la meva. Hi ha embulls, desaparicions, anades i vingudes, històries disfrassades de solitud. Voldria ser capaç d’esvair-les a totes, però no tinc forces. Jo mateixa m’hi trobo, nuada, fuita, entre un port i l’altre, esgotada. Trunyellarem històries i mots mentre el temps passa, a veure si el nus es desfà, si retrobarem els tresors perduts, si els que se’n van tornen i els que han tornat queden, si la solitud compartida és manco solitud per això, si el dia torna néixer ple de llum.

sábado, 26 de septiembre de 2009

SORT I ATZAR

Sort de l'atzar...

viernes, 25 de septiembre de 2009

ULLERES

M'han posat ulleres! Però juro i perjuro que només les duré per escriure davant l'ordinador! Ara mateix duc un mareig viatger: tot més nítid -tant que fa por- però lleugerament corbat. I és que com no podia ser d'altra manera fins i tot per això he de ser rareta i tinc un ull de cada manera: miop de l'esquerre i hipermètrop del dret. Jo el que vull és veure-hi clar, encara que només sigui quan somnio...

jueves, 24 de septiembre de 2009

RESPIR...ESCRIC

Diuen que un tuareg va dir un dia, referint-se als occidentals: “vosaltres teniu el rellotge; nosaltres tenim el temps”.
També diuen que Oscar Wilde va aconsellar un dia: “no faceu res que no pogueu contar en la sobretaula”. Crec que, en part, és per això que cont històries, per poder abastir el temps que ens ha fuit, per poder viure tot allò que es considera inapropiat i es pot explicar.
Avui m’han dit que “Camp de mèrleres” es troba en el número 10 dels més venuts a Palma, cosa que no vol dir que s’hagi venut molt, però sí el suficient, en uns temps de crisi com el que ens ha tocat viure i en unes circumstàncies un poc atípiques sense haver-ne fet publicitat, com per poder donar unes gràcies ben grans. Això demostra que sou molts els amics que m’heu recolzat, no importa les raons.
No sé si publicaré més llibres mai, però aquest havia de sortir. Gràcies, de nou.