miércoles, 18 de noviembre de 2009

I TU, QUÈ NOMS?

Aquest nom insignificant i afable, un poc onomatopeic, darrerament havia adquirit universalitat i importància des de que la núvia del tenista el passejava per tot arreu. El nom més versionat de la història - Francesca, Francisca, Francina, Xisca, Xesca, Francis, Paquita, Paca, Curra, Xis, Cisca, Xisqueta, Francisqueta, Kika, Xisqui, Fran…-, el nom de pepa o d’animaló, havia abandonat les peixateries i els arravals i es passejava pels llocs més elegants. Però, a pesar d’això, podria qualque poeta escriure mai un “Sonets a na Xisca”?, podria la musa d’un gran escriptor no anomenar-se Beatrice o Leonor i sí Xisqueta? Podria un perfum convertir-se en Eau de Xis? Dificilment.
De petita no li agradava el seu nom. Li hagués agradat més que el seu nom fos Carolina, Mònica o Irene. De més gran li hagués agradat tenir un nom més curt i més nostre, per exemple, Aina. I ara, curiosament, només volia tenir el nom que tenia, el de madona de possessió, el d’esternut, el de guspira, el versionat, el de mil cares, el valent o el boig, segons es miri, el sincer, l’honest, el transparent. Coses de l’edat. I de que, ja ho diuen, “el roce hace el cariño”. I tu, què noms? Ets el teu nom?

3 comentarios:

La RaTeta Miquey dijo...

Què fa que quan parleu vosaltres tot soni diferent? madona, Xisca-Xisqueta.. preciós.
Jo si que sóc el meu nom. Comença per M i trobo que és una bonica manera de començar.

petons

La Intransigent dijo...

Tots ho som!
Cada persona dona sentit al seu nom, ja sigui per bé o per mal.

- assumpta - dijo...

Segurament si hagués pogut escollir llavors, no hagués triat aquest. Però m'hi trobo bé, i la "A" és una lletra que m'agrada també. Crec que sí, que diu de mi.