HI HA FOC A LA MUNTANYA

Sembla que hi ha foc a la muntanya. Veurem si se crema el bosc. I si arriba a la casa... Tinc poca aigua per a fer-hi front; ara mateix, si obro la boca, només em surt més foc...

LA RATA

Tancat dins l’armari-taüt veia passar la vida dels altres i les seves passes esperançades li robaven l’alè. No podia sofrir sentir-los riure, veure’ls vestits o desvestits d’alegria orgànica, olorar els seus somnis. Com una rata, sortia els vespres, cercava els amagatalls, els racons, s’enfilava per les ombres i, protegit, feia de les seves.
Sovint s’adonava de la repugnància que despertava en els altres i en aquells moments la cua li creixia, el pèl se li eriçava, les urpes rapinyaven totes les coses que tocava i els ulls se li empetitien cada cop més. Començà a moure’s com una rata, actuar com una rata, grinyolar com una rata, rovegar com una rata, fer pudor com una rata i tot allò mesquí s’instal·là dins les seves mans, cada cop manco humanes. Amargat per la evidència, capgirà els sentiments i començà a sentir-se a gust dins aquell paper. Volia que li tinguessin por. Però no sabia que les rates no fan por, fan oi. Però no sabia, que els moixos, sempre, s’acaben menjant les rates. Miau!

EL PÀNIC

Tot i que la por té una funció clarament necessària: prevenir-nos dels perills i que respon al clar sentit de conservació de la nostra espècie o de la vida en general, és evident que ha transpassat funcions, s'ha enquistat com una mala cosa, ens mou com si fossim titelles, ens paralitza o ens llança cap a situacions incòmodes.

És trist pensar que, a vegades, sols ens mou el pànic, però almanco li dóna una cara amable a aquest sentiment tan negre. Benvingut sigui el moviment, encara que acabi en correguda o en fuita, sempre millor que la paràlisi.

Jo no diria mai a ningú: "no tenguis por". Jo li diria: "gestiona bé la teva por, fes-te'n amic o amiga seva, mira-la als ulls i camina al seu costat, no al davant o al darrera".

Just això li dic a la imatge que em mostra el mirall i a l'ombra que es descús de les meves sabates, seguit seguit. A vegades, però, li dic tan fluixet, que ni jo mateixa m'escolto.

ESTATS D'INSUFICIÈNCIA

Avui les paraules no són meves. Em rendeixo, fascinada, davant l'article publicat pel columnista Enrique Lázaro al diari mallorquí Última Hora, divendres passat. L'Enrique Lázaro sempre sublime, a qui mai voldria conéixer per no sentir-me decebuda, després de més de 15 anys de fidel lectura. En faig la traducció, com puc:

"Quan jo era perit agrònom em vaig especialitzar en estats carencials, rama de la fitopatologia que enlloc d'estudiar allò que li sobra a una planta per estar a gust (agents agressius, paràsits, fongs, malalties), s'ocupa exclusivament d'allò que li manca, que sol ser molt. Fins i tot, en allò referent als mals que afligeixen a les criatures vives, sempre hi ha més derivats d'allò que manca que a conseqüència d'allò que sobra, o lo que és igual: a la llarga, una carència causa més coses destroçades que una agressió i és més fàcil defendre's d'un atac que d'una absència. Per altra banda, res millor que les plantes per iniciar-se en l'estudi dels estats carencials perquè a diferència de la gent, que exhibeix les seves ferides però amaga les seves carències, els vegetals són en això més explícits que un manual d'autoajuda i basta mirar-li les fulles a una prunera per saber si li manca potasi o nitrògen o ferro o el que sigui. Si alò que li manca és aigua, ja ho manifesta a gran distància sense cap vergonya perquè la set és la set i per això tots som eloqüents. Podria passar que a aquesta prunera li mancàs de tot, nitrògen, potasi, ferro, aigua, expectatives de futur...i ademés les fulles de les branques baixes estessin mossegades per una cabra. Però jo de la cabra no m'ocupava perquè allò meu són els estats carencials, també anomenats estats d'insuficiència, amb els que vaig arribar a ser gran especialista. Però no em va semblar suficient. Naturalment, quan ho saps tot respecte de la insuficiència, t'entren moltes ganes de fer-te escriptor i quan descobreixes que això tampoc és suficient (d'aquí que no hagi pruneres escriptores) ja has arruinat la teva vida. És el que em va passar. I com un especialista en estats carencial, per deformació professional, té tendència a veure carències per tot arreu, aviat vaig accedir a un grau de mestria en el que no sols detectes la manca de nitrògen en una lletuga, sinó la manca de nitrògen en el nitrògen i la insuficiència de potasi en el potasi. Es el moment en el que ja es pot començar a escriure bé, si no fos perquè escriure bé és completament insuficient. Així que ho vaig deixar i em vaig fer periodista, tal volta el primer fitopatòleg periodista i hora és ja de dir que, francament, em sembla poc. Potser em manqui ferro o aigua o què sé jo. A vegades, mentre rego els cossiols, pens que mai hauria d'haver abandonat aquell cultiu de pruneres. Els vegetals duen les seves carencies amb dignitat i els hi manqui el que els hi manqui (a vegades els hi manca terra o espai) mai es posen com nosaltres. La gent, en canvi, sempre s'està queixant. Amb raó. Ens manquen coses que ni tan sols existeixen. I ara què faig? Disculpin aquestes cavil·lacions de nula actualitat, però és que jo sols volia ser perit agrònom".

Sublim.

METAMORFOSI

Tot està inventat. Totes les idees que ens passen pel cap, abans han passat per un altre cap. Jo també som la noia Xocolata...

ES BUSCA

Es busca seguidor número 14. Això de tenir-ne 13 dóna males vibracions. M'ho ha fet veure un pèl-roig que passava sota una escala oberta, avui matí, quan m'ha trobat tota nerviosa, després d'haver atropellat un moix negre que havia saltat davant el meu cotxe perquè una ferradura cap per avall li havia caigut d'una finestra. El meu veí, un senyor vestit de groc, havia romput sense voler un mirall, quan la sal que tenia sobre la taula li havia caigut. Estava restaurant la ferradura i, amb tot el moviment, li ha partit disparada. Crec que tot això ha passat perquè m'he llevat amb el peu esquerre i perquè he obert el paraigüa dins casa per llevar-li la pols i perquè el pa ha quedat al revés sobre la taula. O bé perquè tinc 13 seguidors, no?

ESPERANÇA O EXPERIÈNCIA

Emilie tenia flors per dintre, flors de paper xarol, brillants i renoueres, que creixien a velocitat supersònica i, per tant, també ràpidament es mustiaven i morien. Tenia vegetació trepadora, que aviat s'enganxava de les parets i adornava les coses. Però, n'havia de tenir sempre cura, retallar els nous brots, redirigir-la cap a on ella volia. Era cansat. Recordava un matí, que havia despert tota cuberta de vegetació perquè tenia febre hi havia dormit 30 dies amb les seves nits. Ni bevia ni menjava; sols dormia i somniava i, mentrestant, la selva del seu interior la tapava. Curiosament, però, no hi niaven aus ni els animalons hi volien fer la casa.

Un dia, s'adonà que tota aquella flora impossible li brotava de les ferides i decidí trobar el costurer que li havia de cosir els traus de la pell. En això estava, Emilie, mentre al seu pas es desmaiaven il·lusions i es trencaven alguns òrgans. Però jo entenc el seu camí, encara que em dolguin les seves passes. Estava cansada de flors i violes. Necessitava tocar carn, omplir les mans de quelcom sòlid que no es mustiàs a velocitat de vertigen, que no l'ofegàs al primer descuit. O això crec...

Emilie tenia esperança i poca experiència. Com tots en algun moment de les nostres vides.

SENSE PARAULES