SI TOT EL MÓN FOS COM VOS...

M'agradaria poder dir aquestes paraules a moltes persones, a qui espera un amor, a qui pateix per un, a qui m'ompl la vida de felicitat, a qui pensa amb mi, a qui cuida, a qui es desespera però no abandona la llum del seu interior, a qui ha perdut una part d'ell mateix, però segueix endavant, a qui viatja, a qui aprèn, a qui tracta bé, a qui respecta, a qui crea, a qui té paciència, a qui somnia, a qui no oblida, a qui col·lecciona, a qui ensenya, a qui guarda ramats, a qui fa equilibris a dalts del món, a qui neix noves flors cada albada, a qui fila, a qui fa poesia, a qui camina sense sabates...m'agradaria poder dir-ho clarament, mirant als ulls.

HÀBITS

Escoltava aquesta cançó i no he pogut evitar pensar en tu.
Llegia Marina i no he pogut evitar pensar en tu: “…els hàbits ens ajuden. Ens permeten realitzar amb facilitat –o al menys amb més soltura-el que sense ells seria molt costós. Si tinc l’hàbit de la lectura, llegiré sense esforç. I si tinc l’hàbit de l’ordre, no tendré que perdre hores cercant un paper. I si tinc l’hàbit de la distinció, no m’encallaré en coses mesquines. Tradicionalment s’han anomenat virtuds a allò que són hàbits i faciliten la posada en pràctica de les solucions més inteligents per als nostres problemas…”
Com convertir idò els desitjos o els propòsits en hàbits?
Conduia de cap a casa i pensava: estic cansada, però trobaré un moment per escriuré al blog. Hàbit o addicció?

BRUIXA

Sabia que la teva cara em sonava. Però les teves maneres, tan groseres i desagradables, em venien de nou. No estic acostumada a tractar amb animals com tu. Ara ja sé qui ets, bruixa...un titella, un personatge, un entreteniment, una criatura. Però no em provocaràs cap avaria, no ho creguis. La teva màgia just és fum.

L'ATAC DE LES ORONELLES

Na Pomona té un niu d'oronelles al seu porxo. Amb la panxa plena de síndria fresqueta i paraules, ens hem assegut just davall per seguir alimentant-nos de reflexions. De sobte, les dues oronelles, pare i mare, han començat el seu atac alternat i intermitent. Volaven en picat cap als nostres caps mentre xisclaven enfadades. Evidentment hi havia molt d'espai per passar entre nosaltres i la paret, però elles no volien intruses així que, cortesment, ens hem desplaçat un poc i llavors, tranquiles, han abandonat la seva ofensiva i han retornat al seu niu. Aquest espectacle inèdit m'ha fet pensar com, a vegades, les persones també actuam així: qualsevol ser o situació inofensiva ens sembla un perill. I atacam. Perquè ens volem defensar. Jo t'enyor, saps? Molt. I em sap greu haver estat al lloc i al moment inadequat, destorbant el teu niu. T'enyor. Perquè és natural, com l'instint de les oronelles. Independentment de tot l'amor que don a qui no ets tu.

ANEM A PESCAR

Anem a pescar, amb el far a la nostra esquena, que totes les vivències del passat siguin aprenentatges que ens il·luminin, fins i tot quan encara sigui de dia i pensem que controlam la foscor.

Anem a pescar criatures marines, algues bellugadisses, llàgrimes salades, missatges dins ampolles, perles i tresors submergits.

Anem a pescar en companyia, agermanats amb la il·lusió de compartir les troballes.

Anem a pescar pel plaer de pescar, encara que el peix es torni llançar immediatament a l'aigua per deixar-lo reviure.

GUERRILLERA

Diu Eduard Punset que les persones tenen més capacitat d'estimar a mesura que es van fent grans. Ho argumenta dient que a mesura que els anys passen anam arxivant dins el nostre cervell més records i emocions, i el seu cúmul és el sustens per a la capacitat creativa i metafòrica que fa que augmenti la felicitat. Com? Idò a més capacitat metafòrica més probabilitat de donar categoria d'amor a un encontre amb algú que, potser anys enrere no seria de tanta importància, o, com no ens cansam de repetir, la capacitat de trobar la felicitat en totes les petites coses, que abans potser passaven desapercebudes.

M'ha fet gràcia llegir aquest article perquè precisament a mi em passa a la inversa. Record que a la meva amiga E. li feia molta gràcia aquesta capacitat meva de trobar metàfores i senyals per tot arreu. Jo ja ho havia integrat com un tret de la meva personalitat, però ara ho analitzo i veig que va recés. Em passava molt més de petita. També abans era més fàcil per a mi enamorar-me de persones i situacions, de la vida i totes les seves petites coses. Ara he de fer esforços. Estic realment guerrillera, hipercrítica, permanentment en tensió i molt decebuda. El que abans em semblaven comportaments o actituds del caràcter, ara em semblen qüestions intolerables. Però no perdo la capacitat metafòrica. De fet, ara m'ha vingut al cap una imatge d'un conte que vaig escriure fa un temps en el que el protagonista, un adolescent graffitero, s'imaginava creuant les Rambles (també en tenim, aquí, igual que a Barcelona, però a petita escala) i tallant les flors al seu pas amb les seves mans-tisores...Crec que em passa un poc això, estic guerrillera, rancuniosament, adolescentment, irasciblement guerrillera. Punset, o t'ho t'equivoques o jo som l'excepció que et confirmarà la regla.

TANCAT PER TREBALL

Aquest espai romandrà provisionalment tancat per treball excessiu. Però la casa s'airejarà els caps de setmana. Esper que llavors em visiteu o, almenys, guaiteu per la finestra. Fins aviat.

I PER QUÈ?

Jo plor pels que no poden plorar.