EL DILUVI

El diluvi, l'enfonsament de l'Atlàntida, totes les inundacions que en major o menor mesura apereixen en l'antiguitat de totes les cultures, tantes vegades que hem quedat anegats en llàgrimes, l'home que és, sobretot, aigua, 9 mesos formant-nos dins un llit aquàtic, poc temps per deshidratar-nos i desaparéixer, aigua per regenerar, pel bautisme en tantes creences diferents, pluja per canviar d'estació, diluvi d'orina quan no podem soportar la por...som aquosos, som d'aigua, però aquesta natura ens atemoreix. Volem ser foc, terra, aire...i què passa amb l'aigua? Tenim por d'escolar-nos, d'ofegar-nos, d'assedejar-nos...i tanmateix és l'altra cara de la moneda, no n'hi ha d'altre.

ERÒTIQUES I DESPENTINADES

Llegeixo àvidament Eròtiques i despentinades, un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona d’Arola Editors. Ho faig perquè inclou dos poemes meus, perquè la portada és una ígnia ventada de pells, perquè al pròleg Encarna Sant-Celoni, l’entusiasta pastora d’aquest ramat de dones poetes, diu:“Eros, doncs, amb veu i mà de dona: indolent i fervent, descobridor i encobridor, el·líptic i obsessiu, eteri i melós, tebi i distant, descarnat i suggeridor, càlid i tallant, agre i dolç, sensual i xardorós, compartit o no, amb homes i amb dones, o amb tots dos alhora...” en una metafòrica orgia de plaer, com ben bé hauria de ser el tast d’aquest llibre, perquè és primavera, la sang altera, i amor i desig es confonen fàcilment. Llegeixo àvidament i em qued amb un poema de Rosa Comes:
Que la carn es faci vers
I que el vers es faci carn.
Que l’A sigui el llavi moll
I tremolós d’aquell punt àlgid
-febre de l’entrecuix-,
i que l’ungla del dit sigui
sil·laba encavalcada dins el sexe.
Que una M es faci pell:
Pell de mà, melic, mugró,
Mirada mig tancada de desig,
Munió de cabells eriçats en el joc,
El joc de sempre i sempre nou,
La forquilla d’una N apassionada,
Que insisteix en els punts febles
Del plaer. Que el silenci
Faci un crit a la metáfora
I que junts copulin sempre i sense fi,
Sobre el llit ben escandit i rítmic
D’un poema etern i anatòmic
Bon, eròtic i despentinat cap de setmana!

UN COLUMNISTA

Llegir a un columnista de El Mundo em provoca un clar prejudici proporcionalment intens a la meva tendència a no tenir-ne, cosa que potser m'indica que no som tan lliberal i tan lliure com creuria i en el fons em mouen les mateixes pors que a les persones considerades de dretes. Puc afirmar que les meves tendències polítiques i ideològiques difícilment s'atraquen a les dretes, però també intent desfer-me'n dels encaixonaments inútils i, per això, puc llegir a un columnista de El Mundo amb total admiració i gaudir-ne: no sé com és en David Torres, però em meravella com escriu. M'agrada que pugui escriure que veu fades i valquíries en els cossos femenins, m'agrada que, unes línies més tard, pugui compensar tanta dolçor amb metàfores àcides i intel·ligents, potser cruels però copsadores que, al cap i a la fi, així és la vida i així ha de ser la literatura. Possiblement, si el conegués, rebutjaria el seu posat altiu, el seu havà aristocràtic, els seus ulls oliosos, d'aquests que despullen sense cap mena de sentiment i que he vist en les fotos, però com que no el conec, em qued amb la seva lletra magistral i afirm que és un bon escriptor i som capaç de practicar l'esquizofrènia de barrejar-lo dins la mateixa bossa d'admiració literària que sent per altres, com en Bennedetti, en Miquel Àngel Lladó, n'Enrique Lázaro, en Pessoa, n'Albert Herranz, en Miquel Àngel Riera, n'Efak, en Roman Piña, en García Márquez, en Kundera, n'Angel González, na Carmen Martín Gaite, na Gloria Fuertes, n'Àngels Cardona i molts d'altres que ara oblit.

Sospit que qualque dia renegaré d'aquest post -ni l'anonimat m'empara-, però estic en època primaveral, ni fred, ni calor, ni viva, ni morta, ni alegra ni trista, i puc justificar-me dient que tinc estrés, que tanta tonteria és fruit de l'estrés. Estrés post-trasllat, estrés post-dependència a internet,estréspre-solitudd'estiu,estréspostamorequilibratperosensemassapassioibastantarutina, estrés laboral, estrés post-pont, estrés vital en general.

AVUI ESTIC CONTENTA

Avui he comprat una margalidera d'aqueixes que repten i emblanquinen la terra, dos rosers grocs de flors grans, dues boques de lobo avellutades i 30 l. de terra bona.

Avui he parlat de l'amor i l'orgull, amb paraules d'aquestes que el vent fa volar.

Avui he pensat en escriure aquest post dirigit a ell i cridar-li el que no vol escoltar, però finalment no ho faig, certament no es pot obligar a estimar.

Avui he passat pel meu antic carrer i he saludat els veïnats. Trob a faltar el seu control, el seu interès, potser una manera d'amor.

Avui he rebut correu d'amics anyorats i un llibre pagat que parla de belles i bèsties.

Avui m'he engrescat en el compromís de participar en un grup de lectura, cosa que necessit perquè fa massa temps que no llegesc de debò.

Avui he explicat com muntar una empresa a un grapat de joves desganats i avorrits. Pero n'E., en V. i en S. m'han fet riure, com cada dia que els tinc.

Avui he sabut que el petit conte"El circ de Frannia" no ha guanyat, però el projecte no es mata; té unes il·lustracions massa belles per fer-les morir.

Avui he somniat amb un nen que es deia Mr. Parrow i un bebé-calamar que tintava una peixera.

Avui he dinat al cau de cada dia, però he pensat més en el camí de roses que través per arribar-hi que en les quatre parets obscures que m'esperen.

Avui estic contenta.

TANTES COSES A DIR

Si et demanes per què les paraules escrites sembla què tenguin més importància que les dites podria dir-te que allò dit passa per massa filtres, pel que vols dir, pel que et volen entendre, pel que voldries dir, pel del vent que bufa i es porta les paraules; en canvi, allò escrit perdura, més enllà del temps i de les ànsies. Jo sempre m'he expressat millor a través de la paraula escrita, sempre he volgut dir allò important a través de l'escrit, des de ben petita, des que a vaig aprendre la "e" d'elefant i la "a" d'aranya. Per això em mata aquesta condemna a no escriure-vos. Tinc tantes coses a dir...

EM PENJO DE LES FLORS I ELS LLIBRES

Em penjo de les flors, avui que és el dia del llibre, em penjo de les margalides, el roser i els geranis, també de les que encara no he plantat. Ball perquè fa sol i em desferm una mica pensant que ja mai més haurà trons i pluges, lleugera com una llum de far. La ciutat perduda m'ompl de tranquilitat. No és meva, però ompl els meus dies; no és meva, però bressola les meves penes i les meves alegries.

Avui podria haver anat a Sineu, de mercat, amb n'E. i en M. però he triat ballar al jardí, penjar-me de les flors una estona, penjar-me de les lletres una altra. No tinc internet encara, però sempre trobes qualque recurs si hi ha temps.

A les 15h ja faré feina, ja seré presonera de les obligacions. Ahir vespre vaig veure a la televisió un reportatge sobre els presoners de San Quintín, als EEUU. Van de taronja per compensar la grisor de les seves cel·les de 3m2?

Els meus peixos taronja es diuen Ciao i Bacalao. Vam decidir posar-los aquest noms degut a la meva clara tendència a matar-los, perquè s'anassin acostumant a la seva curta vida. I, efectivament, en Ciao ja ens ha abandonat. Em diuen que no és culpa meva, que aquests peixos dins peixeres rodones perden fàcilment la vida. Són taronges com els presoners de San Quintín, també fan voltes, també reben la mà invasora de tant en tant que els manté vius, però sense vida, també compleixen una condemna no sé si justa.

Em queden unes hores de llibertat...res, volia saludar-vos.

TELEFÒNICA M'ENGANA

Un llibreter apreciat ha mort.
Telefònica m'engana: diu que la meva sol·licitud està en tràmit i no és veritat.
He sembrat dues margalideres, un roser i un grapat d'herbes aromàtiques.
Tinc una contractura cervical.
Avui he visitat la fira de la ciència: m'ha encantat contemplar amb un visor estenopeic de principis de segle XX les primeres fotos en 3D.
Us enyor.