A vegades em passa que no sé caminar cap on m’agradaria fer-ho. Tinc ben clar que és el camí del mig el que vull seguir i, de cop i volta, em trobo caminant per un altre indret. Ni m’he adonat de com he arribat allà i desfer el camí ja no és possible. A vegades em passa que veig clarament com els meus actes no s’han entés i poc a poc les paraules s’han trunyellat amb els fets i tot ha esdevingut el contrari del que volia. A vegades em passa que no aconsegueixo explicar res. No suporto la idea que algú cregui que em fic on no em correspon. Hauria de ser més diplomàtica, ja ho sé, ulls, oïda i boca tancades, però aquesta passió que me’n dur aquí i allà i em fa opinar i em fa posicionar-me i em fa reflexionar i em fa comunicar i em fa comportar-me com la mare que no som, aquesta passió, ja dic, em condueix sense fre, em du cap a paranys difícils de conquerir. La meva sensibilitat té ales urticants, la meva energia té cames veloces i nervioses, la meva capacitat de reflexió té aspecte de tiburó martell, el meu cor guerrer em surt, seguit seguit, per la boca. I és que, com deia la cançó, no es pot anar per aquesta vida sent “un cor estés al sol”. Lamento que alguns no m’entenguin. M’obsessiona la incomunicació. Si avui pogués ser inventora, inventaria l’interruptor de la consciència, la màquina de la veritat, el llenguatge sense metàfores i l’escrit sense “entre línies”. A vegades em passa que les flors pesen molt.sábado, 6 de marzo de 2010
A VEGADES
A vegades em passa que no sé caminar cap on m’agradaria fer-ho. Tinc ben clar que és el camí del mig el que vull seguir i, de cop i volta, em trobo caminant per un altre indret. Ni m’he adonat de com he arribat allà i desfer el camí ja no és possible. A vegades em passa que veig clarament com els meus actes no s’han entés i poc a poc les paraules s’han trunyellat amb els fets i tot ha esdevingut el contrari del que volia. A vegades em passa que no aconsegueixo explicar res. No suporto la idea que algú cregui que em fic on no em correspon. Hauria de ser més diplomàtica, ja ho sé, ulls, oïda i boca tancades, però aquesta passió que me’n dur aquí i allà i em fa opinar i em fa posicionar-me i em fa reflexionar i em fa comunicar i em fa comportar-me com la mare que no som, aquesta passió, ja dic, em condueix sense fre, em du cap a paranys difícils de conquerir. La meva sensibilitat té ales urticants, la meva energia té cames veloces i nervioses, la meva capacitat de reflexió té aspecte de tiburó martell, el meu cor guerrer em surt, seguit seguit, per la boca. I és que, com deia la cançó, no es pot anar per aquesta vida sent “un cor estés al sol”. Lamento que alguns no m’entenguin. M’obsessiona la incomunicació. Si avui pogués ser inventora, inventaria l’interruptor de la consciència, la màquina de la veritat, el llenguatge sense metàfores i l’escrit sense “entre línies”. A vegades em passa que les flors pesen molt.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
7 comentarios:
Hi ha una altra manera d'actuar? (la pregunta és retòrica, però espero que ja m'entenguis)
Efectivament. Actues com creus que ho has de fer. Dius el que creus que has de dir. Per descomptat, sents el que has de sentir.
A partir d'aquí, tan els qüestionaments que et fas a tu mateixa i als altres, com la repercusió que el que tu ets i fas tengui en els altres, tenen una importància mínima. Estar massa pendent de tot això és el que et fa perdre el camí, el TEU camí.
M'encanta notar la sang vermella a les venes! No deixis de ser així! Ben pensat, no crec que puguis, ni vulguis! ;)
A vegades els altres no ens entenen... ni nosaltres entenen amb els altres, fins i tot quan creien que si que ho hem fet. Les persones sóm fetes d'aquesta pasta.
És dur, però és així. A vegades també té la seva gràcia.
Vas fer el que creies millor en aquell moment, segur.
Les persones som complicades de mena. Si tot sovint no ens entenem nosaltres mateixos, com podem demanar que ens entenguis els demés?
No et preocupis, la vida ens durà per nous camins i tornarem a actuar segons ens dicti el cor en aquell moment, no sempre ho encertem, però també dels errors s'apren.
Mil petonets, Frannia!
Allau, com el teu nom indica, tampoc es tracta d'anar formant allaus a tot arreu per culpa del que dius...Jo no questiono la meva actitud perquè, efectivament, és la meva, la que em surt del cor, però reflexionar sobre els efectes que provoca o sobre la incomunicació és necessari.
Xicarandana, no perdo el camí. Sé on som. Simplement, perquè som persona, em dol fer mal quan aquesta no és la intenció. La gent que pensa que la seva veritat és inamovible, a pesar de provocar dolor, és la que perd el camí.
Filadora, sí, no puc anar en contra del meu tarannà, que és ser pacient fins a un límit. Potser hauria d'explosionar més sovint perquè les erupcions comptades no vinguessin tant de nou.
Intransigent, sí, la nostra pasta és sorprenent.
Assumpta, no sento això com un error, però no m'agraden les conseqüències. Si més no, em serveixen per adonar-me que no puc intervenir en allò que l'altre entèn. No és culpa meva si se'm malinterpreta. Però em dol.
Publicar un comentario