FAULA DE LA PAPALLONA QUE ES CREIA LLUERNA

Això era i no era una papallona petita, d’ales de paper groc com els cels de l’albada, una papallona temorenca que vivia en terra de ningú i que creia, per aquelles coses extranyes de la vida, que era una lluerna. Volava, doncs, només de vespre, no massa lluny, i com que no era massa ambiciosa, qualsevol petit raig de llum li bastava, així que de dia dormia i s’entretenia dins un vell piano de cua i, de nit, voleiava com una lluna entorn de la bombeta de l’entrada de la casa, sempre encesa. En comptades ocasions, quedava emmirallada per la llum que sortia de dintre la nevera, al fons del passadís, sense aconseguir mai arribar-hi. Moltes vegades, havia esperat aquell resplandor tènue, a mitja nit, i s’havia esforçat per arribar-hi volant amb totes les seves forces, però sovint quan creuava el llindar de la porta de la cuina, la claror desapareixia i molts de pics havia estat a punt de xocar amb la persona que tocava diariament el piano i que veia de rampallada, talment la llum misteriosa. Evidentment ella no sabia que la llum venia d’una nevera, com tampoc sabia que girava constantment al voltant d’una simple bombeta, ni que el seu únic amic, el piano, no era res més que un vell instrument, inservible sense unes mans humanes que el tocassin. Però la ignorància de les grans veritats, no les absolutes (que no existeixen), sinó les grans, era cosa habitual entre pràcticament tots els éssers vius d’aquell planeta.
Vivia, com deia, dins la panxa d’un senyor piano de cua, un poc remugador i molt irònic, que s’havia resignat a ser tocat en privat, a pesar que fou fabricat amb l’ambició de ser escoltat pel públic més selecte i tocat pels músics més virtuosos. Tenien una bona relació, fins i tot podríem dir que s’estimaven i, si més no, es feien companyia, que ja era molt en aquell món de solituds.
La papallona que es creia lluerna somniava sovint que era una papallona africana, que algú li havia contat –potser una oronella- que era com de coure amb les puntes blanques i que volava i volava sobre els daurats camps de la sabana. Somniava que ho feia en companyia d’una esplèndida papallona Rei, majestuosa, atigrada i càlida. No sabia si hi podia haver incompatibilitats entre dues papallones tan diferents, però què importava! Ningú havia dit que els somnis haguéssin de tenir rigor científic. Aquestes coses li contava a l’amic piano i ell escoltava, amorós, ben segur que somniar no feia mal si no dificultava les pròpies passes.
El piano sabia que la papallona que es creia lluerna, era una papallona ben especial. Potser no tant com una africana, però el suficientment bella com per començar a volar de dia. El camí va ser dur. A la papallona li costava molt creure-ho. Ella es delia amb la música que cada dia, quatre o cinc hores, sortia dels budells del piano i ambdós s’ajudaven, compartien, creixien. Poc a poc, el piano passà de la resignació a l’acceptació i, a pesar, que continuà tan caga-ràbies com sempre, interiorment guanyà amb serenor i saviesa. Poc a poc, la papallona que es creia lluerna, s’adonà que era una papallona real. Estava tan contenta de ser papallona que començà a sentir-se malament en aquella casona i amb tot el que li recordàs la vida nocturna i les voltes sacrificades i infructuoses envers els llums encisadors. Els consells de l’amic piano li resultaven insoportables i malinterpretava tot el que li deia. Deixà de volar al voltant de la bombeta, evidentment; deixà d’escoltar la música del piano; deixà de parlar amb el piano i fer-se’n companyia; però no deixà de desitjar volar cap a la llum de la nevera, el seu somni secret.
Cada cop que el piano li advertia que no ho fes, la papallona li recriminava. “No siguis pesat, piano, no em tractes com un igual. Vull fer el que sent. Som un ésser nou. No vull estar de nou esclavitzada. Tu no tens la veritat”, li deia. “Però, papallona estimada, no m’entens, pas pena per a tu, no vull imposar-te res, però m’estic cansant de que em tractis així…” “Tu ja no ets el mateix, piano, em canses, m’asfixies, sempre vols tenir la raó”. “Però què dius? Som el de sempre. Més cansat. Més vell, això sí. Tu no m’escoltes. T’entestes en entendre les meves paraules com a imposicions. Escoltes el que vols creure. No puc deixar-te que em faltis el respecte. Si la lluerna era respectuosa, també ho ha de ser la papallona. Per què estàs tan a la defensiva? Quina és la por?”
Ni la música, ni les paraules, ni els records serviren per a res. El piano tancà els ulls, es trencà un parell de tecles, ben conscient de que les trencava, i deixà de sonar. Mai va saber si la papallona acabà la boja aventura d’arribar fins la llum de la nevera. Tampoc importava. Ell romput i la papallona congelada, trist final per a una amistat tan especial envoltada de somnis.