miércoles, 10 de marzo de 2010

LA VIDA SECRETA DELS SILENCIS

Quan algú s’entesta a pensar que el fet d’explicar les emocions sentides no és un lliure exercici d’expressió sinó un judici, un intent d’imposar les pròpies idees i la negació de que tots tenim un punt de vista diferent igualment vàlid, no queda altra que reconar les paraules i deixar pas als silencis.
Qual algú pensa que l’altre usa les paraules per jugar o per atacar, enlloc de per expressar (que és el seu dret), no queda altra que deixar pas al silenci. Saps què és de fácil mirar les pròpies paraules com una visió de les coses i, en canvi, les dels altres com un atac. És curiós constatar com, sovint, les paraules van per un vent i les actituds per un altre i com els que es defensen de fantasmes també ataquen al mínim entrebanc.
Hi ha persones que tenen tendència a fer reflexions en veu alta i conten coses de la seva vida, interior i exterior, no frívolament ni egocentricament, sinó com necessitat vital, com qui necessita respirar o riure o somniar i ben convençudes de que són pols (que ni la gent que es suposa que t’estima i et coneix sigui incapaç de veure això és una gran decepció). Davant els que contemplen aquest fet com un intent d’imposar la seva veritat o les seves coses i no com una necessitat de comunicació, només resta deixar pas al silenci.
Qui està constantment comparant o buscant culpables és perquè necessita, precisament, un judici de valor per seguir endavant. Resulta bastant curiós també com, normalment, aquestes persones que s’han de recolzar sovint en la opinió dels demés no toleren, en canvi, les valoracions suposadament negatives i troben en els altres inflexibilitat, a partir de la seva pròpia mirada inflexible.
Com que darrerament no em trobó bé devora persones així, com que he intentat per activa i per passiva demanar respecte i no l’he trobat, ara només em queda passar un temps de silenci. És necessari. M’he cansat de donar (o pensar que don) i no rebre. Que ningú pensi que aquesta actitud meva, ve perquè em crec en posessió de veritats absolutes i no tolero les veritats dels altres. Aclareixo: no és el contingut de tot plegat el que m’ha dut a prendre aquesta decisió; és el que jo sento com una manca de respecte, són les formes que m’han acabat tocant els nassos. Entre la meva multitud de defectes, un d’ells és tenir molta paciència, tota la que em permet la fe i l’estimació en l’altre, però, malauradament, al perdre-la i sentir-me decebuda, em radicalitzo, ara sí, i marxo. Necessitava respecte cap a la meva persona i les meves emocions i no n’he trobat. Ara necessit espai i inaugur, per tant, amb qui ha tensat tant la corda que l’ha rompuda, l’etapa dels silencis.

7 comentarios:

Carme dijo...

Frannia, jo continuo fidel al meu posts d'ahir i penso que el teu silenci continuara dient moltes coses a aquestes persones, el problema és que si no saben escoltar le s paraules, segurament tampoc sabran escoltar els silencis. Sempre és un llàstima, sempre dol, haver de callar d'aquesta manera. Jo també ho faig, aquest a teva actitud me la reconec molt bé. Encertada o equivocada... jo també la utilitzo quan em sembla que les paruales ja no serveixen per allò que han estat dite

Albert Lázaro-Tinaut dijo...

Frannia: les paraules esdevenen fàcilment paranys, perquè sovint no són escoltades, són temudes, posen en evidència no tan sols sentimemts, sinó també (i per això son temudes) la manca de sentiments dels lectors o dels qui ascolten, la seva impotència per "trobar-s'hi" en allò que diu un altre. Al cap i a la fi, això només demostra un gran complex d'inferioritat dissimulat darrere d'un menyspreu manifest.
Els silencis, però, també poden esdevenir paranys, perquè aquells que menyspreen i ignoren hi troben la raó que esperaven trobar per sentir-se satisfets: "aquell que parlava ha claudicat!". El seu ego ha guanyat!
La teva reflexió entre parèntesis "(que ni la gent que es suposa que t’estima i et coneix sigui incapaç de veure això és una gran decepció)" és universal, ens afecta a tots els que manifestem els nostres sentiments i el que pensem. Tenim la llibertat d'expressar-nos i també la de no tenir en compte el que en pensen els altres; val a dir que tenim la llibertat de posar-nos a l'altre costat, però dignificant-nos nosaltres mateixos.
Entre el dret d'expressar-nos i el dret al silenci, jo optaria sempre per la primera opció: sempre hi ha algú que escolta, entèn i comparteix, encara que no ho manifesti.

joanfer dijo...

M'acabo de sentir, gairebé paraula per paraula, absolutament identificat amb tu. I et diré més. Aquesta actitud de cert "aïllament", d'aquest silenci del que parles, la vaig prendre també no fa gaires dies. No sé si és la millor solució. Però, com molt bé dius, quan la nostra paraula no arriba a assolir el que creiem, hem de deixar pas al nostre silenci.
Molts ànims!

Frannia dijo...

Albert, sempre he pensat com tu. Basta només llegir els darrers posts o els darrers comentaris fets. La paraula, sempre. Però hi ha moments en que no queda altra remei.
El silenci, Carme i Joanfer, no és bo, mai, bàsicament perquè com tu ben bé dius, Carme, qui no és capaç d'entendre les paraules tampoc entendrà el silenci (cosa que, per cert, ja m'han demostrat), però ara mateix és el que em surt, no puc fer altra cosa.
El temps posarà tot al seu lloc, n'estic convençuda.

Filadora dijo...

Estic completament d'acord amb tots els punts. A mi em passa això amb algú a qui estimo molt, per això encara em fa més mal. També a temporades he pres la decisió de callar però tampoc ha servit de res perquè l'he acabat enyorant (ell a mi, no) i he necessitat trencar amb el silenci. També moltes vegades he acabat excusant-lo: "se sent contínuament atacat perquè està sotmès a molta pressió, etc.). De vegades la comunicació sembla impossible. No perdo l'esperança que la reflexió o el temps la faci més fàcil. És evident que 2 persones no s'entenen si una no vol!
1 pató preciosa!

Filadora dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Frannia dijo...

Bé, Filadora, potser sí que ell també t'enyori: a vegades les actituds no es corresponen amb les emocions. No obstant, per a tot plegat, consciència i acceptació! :)
Besades!