LA VIDA SECRETA DELS SILENCIS

Quan algú s’entesta a pensar que el fet d’explicar les emocions sentides no és un lliure exercici d’expressió sinó un judici, un intent d’imposar les pròpies idees i la negació de que tots tenim un punt de vista diferent igualment vàlid, no queda altra que reconar les paraules i deixar pas als silencis.
Qual algú pensa que l’altre usa les paraules per jugar o per atacar, enlloc de per expressar (que és el seu dret), no queda altra que deixar pas al silenci. Saps què és de fácil mirar les pròpies paraules com una visió de les coses i, en canvi, les dels altres com un atac. És curiós constatar com, sovint, les paraules van per un vent i les actituds per un altre i com els que es defensen de fantasmes també ataquen al mínim entrebanc.
Hi ha persones que tenen tendència a fer reflexions en veu alta i conten coses de la seva vida, interior i exterior, no frívolament ni egocentricament, sinó com necessitat vital, com qui necessita respirar o riure o somniar i ben convençudes de que són pols (que ni la gent que es suposa que t’estima i et coneix sigui incapaç de veure això és una gran decepció). Davant els que contemplen aquest fet com un intent d’imposar la seva veritat o les seves coses i no com una necessitat de comunicació, només resta deixar pas al silenci.
Qui està constantment comparant o buscant culpables és perquè necessita, precisament, un judici de valor per seguir endavant. Resulta bastant curiós també com, normalment, aquestes persones que s’han de recolzar sovint en la opinió dels demés no toleren, en canvi, les valoracions suposadament negatives i troben en els altres inflexibilitat, a partir de la seva pròpia mirada inflexible.
Com que darrerament no em trobó bé devora persones així, com que he intentat per activa i per passiva demanar respecte i no l’he trobat, ara només em queda passar un temps de silenci. És necessari. M’he cansat de donar (o pensar que don) i no rebre. Que ningú pensi que aquesta actitud meva, ve perquè em crec en posessió de veritats absolutes i no tolero les veritats dels altres. Aclareixo: no és el contingut de tot plegat el que m’ha dut a prendre aquesta decisió; és el que jo sento com una manca de respecte, són les formes que m’han acabat tocant els nassos. Entre la meva multitud de defectes, un d’ells és tenir molta paciència, tota la que em permet la fe i l’estimació en l’altre, però, malauradament, al perdre-la i sentir-me decebuda, em radicalitzo, ara sí, i marxo. Necessitava respecte cap a la meva persona i les meves emocions i no n’he trobat. Ara necessit espai i inaugur, per tant, amb qui ha tensat tant la corda que l’ha rompuda, l’etapa dels silencis.