domingo, 21 de marzo de 2010

EL SILENCI

Cercava un llibre per regalar. Tenia quinze minuts per triar-ne un entre els centenar que apareixin davant seu, durant la Setmana del Llibre en català. Entre tots ells, el llibre la trià a ella: va veure una branca de cirerer florida i una noia japonesa adormida i, entre ambdues imatges, un títol: “El silenci”. Curiosament la persona per a qui era el llibre li havia parlat molt i darrerament del silenci, primer capgir de cor. Girà el llibre per llegir-ne la contraportada: “En una habitació de Formentera, un home parla suaument, durant tota la nit, a una noia adormida, despullada. Ella és Umiko, una jove japonesa que fa classes de meditació i que creu en el poder de la curació espiritual. Està malalta de càncer, i no dubta ni un segon a desafiar la medicina convencional…”, segon capgir de cor, i ara la seva ment d’una amiga a l’altra, la que ara restava, feta cendre, dins aigües de Formentera precisament. Cercà qui era l’autor: Gaspar Hernàndez, tercer batec, l’autor que havia descobert poc temps després de la seva mort i que llegia –enlloc d’escoltar-lo que hagués estat alló lògic ja que conduïa un programa de ràdio- des de llavors al seu blog “L’ofici de viure”. No s’ho pensà. Comprà un llibre per a la primera amiga, ja que la novel·la parlava del poder de la confiança, dels límits i de les situacions extremes, i tot i que el silenci de l’amiga era un silenci diferent del narrat, pensava que li podria servir. I en comprà un altre per a ella.
A mesura que llegia, trobava totes les converses i reflexions que havien sortit aquells darrers anys, acompanyant el procès de la malaltia de l’altra amiga: la devastació del càncer, l’intent per guarir-se a si mateixa fent-se també responsable de la malaltia –quelcom terrible per a un malalt, que l’últim que necessita és sentir-se culpable-, el desafiament i allargament de la vida, davant les expectatives mèdiques, i la constatació del poder del cos per curar-se a si mateix, tot i que no sempre i del tot, el dolor com a objecte de meditació, l’estat elevat de la consciència, l’acceptació de la tristesa, el Jodorowsky –que l’amiga també venerava i a ella li semblava un xarlatà-, l’intent per trascendir aquell tràgol tan difícil…
La seva amiga, després de gairebé 5 anys de lluita, s’anà, com també partí Baltasar Porcel –continuament citat a l’obra-, a pesar de les seves extraordinàries forces vitals, però aquest silenci deixat amb les seves morts, amb les seves absències, era en ell mateix un espai ric, com ho eren els silencis que l’autor deixa al seu programa de ràdio. Diu l’escriptor “anam per la vida pensant la realitat”. En canvi, dins el silenci la vida simplement esdevé. Per això, l’importància de la meditació. Va pensar que ara mateix, els morts meditaven, a punt per tornar a la vida ben aviat i aquesta creença, certa o no, pensada o intuïda, li va donar conhort. Com també ho va fer l’anècdota del monestir budista i les fulles vermelloses i grogues que el mestre va tornar escampar per tot arreu, després del poderós esforç de recollir-les: “El resultat no té cap importància. Allò important és el treball que has fet. I jo te l’agraeixo”. De sobte, s’adonà de com li agraia a l’amiga haver-la acollit dins aquell procès. Era veritat que s’havia sentit molt frustada quan va morir, però ara, passat ja 1 any, podia agrair-li aquells anys. A vegades pensava que potser no havia après tot el que calia. S’havia barellat feia poc amb una altra amiga ("jo també ho he passat malament aquests darrers dies, no per un amor sinó per una amistat, però, bé, al cap i a la fi, també és amor. I m'he sentit enganyada. I m'he sentit impotent. I m'he sentit sola. I m'he sentit ofesa. I m'he sentit maltractada. I m’he sentit incompresa. Però també m'he posat en la pell d'ella, encara que no ho vegi, i pensat que tal volta ella també s'ha sentit exactament igual i enlloc de trascendir-ho, a baixat als inferns, ha connectat amb aquest monstre o animaló que duim a dins (alguns més que altres) i ho ha embullat encara tot més. Ella diu que està tranquil·la, però no ho crec. I saps per què? No perquè m'hagi fet mal i jo n’hagi fet a ella, sinó perquè no és ella qui viu ara. Va disfressada. I no s'hauria de disfressar si s'estimàs. Estima't. I comença de nou. Com em deia un amic meu fa uns dies...és que no sabem estimar. Supera-ho si no hi ha volta enrere, però no amb ràbia o resignació sinó plenament conscient que això que ha passat és el millor que podia passar, i si no ho és, com a mínim n'has de treure un aprenentatge. Crec que no ens queda altra, davant els desencontres i entrebancs que ens trobam en la vida. Perquè això també és la vida, més vida que no aquest estat ideal i perfecte cap al que que correm constantment i que només es troba dins el nostre cervell”, això havia escrit) i no li agradava aquesta nova mort que implicava la seva ruptura fraternal, però veia aquest moment com un moment crucial, l’espai en que el cos i la ment s’havien esforçat al màxim pera conseguir una cosa diferent, l’estat en definitiva, de consciència, del qual tan parlaven amb l’amiga malalta. I per això restava en la postura esforçadament triada. I potser és que no importava tan el resultat i sí tot el que havia esdevingut mentre el cercaven.
Reflexionà sobre tot plegat, aquell matí primaveral, de nou plugós; col·locà el llibre a la prestatgeria, en un lloc visible, fácil de trobar, i es disposà a continuar vivint, mentre el seu cos i la seva ment i el seu Déu volguessin.

7 comentarios:

novesflors dijo...

Un post molt bonic. I el quadre de Diego Rivera, també.

josepmanel dijo...

Immers ara mateix en una història semblant (la vida té aquestes coses i ens fan coincidents en moltes altres també) t'he de dir que m'han agradat molt les teues paraules. Fa molt que mire d'entendre l'existència com l'essència de la provisionalitat i, per això mateix, l'esforç de portar només l'equipatge suficient per ser i fer feliç. I aprofitar el moment. Bo, una abraçada.

Frannia dijo...

Gràcies, Novesflors.
Josepmanel, et recomano el llibre, encara que sé que la teva sensibilitat també et durà pel camí adequat, llegint només el que diu el teu interior :)

Carme dijo...

Em quedo amb aquest fragment, que per ami és molt significatiu.

Diu l’escriptor “anam per la vida pensant la realitat”. En canvi, dins el silenci la vida simplement esdevé. Per això, l’importància de la meditació.

Jo també he anat molt sovint "pensant la realitat" mica en mica aprenc apensar-la menys... i crec que això és bo.

- assumpta - dijo...

El tinc, pendent de llegir. No sé si ara és un bon moment. Potser seguirà al prestatge una mica més de temps.

Quant he llegit "la teva veu", m'he llegit a mi mateixa, amb un cas que potser te punts de semblança amb una (creia jo) amistad, que està clar que mai no va ser de veritat, per part d'ella... a mi em sap molt i molt greu... a ella... no ho sé...

Petons.

Jordi Cirach dijo...

M'encanta que em regalin llibres, però la tasca ingent de regalar un llibre m'és difícil. Sempre he regalat "Mirall Trencat" a tothom que em coneix per la meva devoció literària a la gran escriptora Rodorediana.
Una forta abraçada! Per cert, m'he adherit aquest blog. Desitjo que també t'interessi el meu, una abraçada!

L'imperdible de ℓ'Àηimα

>Jordi Cirach

Frannia dijo...

Carme: sí, és una frase que he extret especialment perquè a mi també em va dir molt. Ens fa molt mal anar pensant la realitat, ens roba el viure lliure.

Assumpta: passat el primer moment de dolor i decepció, jo no he dubtat de la seva amistat. Crec que això no és important (i tanmateix elles sempre ens diran que sí que ens estimaven), crec que és millor veure-ho amb uns altres ulls: les seves maneres de pensar la realitat les han dutes en fora de nosaltres. Mai sabem si ha estat el més bo o el més necessari per trobar-ne un aprenentatge.

Jordi Cirach: moltes gràcies. Benvingut a casa meva! Ara et miro...