NECIS

Cau dins les meves mans un article que es titula “Sobre el pesimismo activo” i que m’il·lustra de manera molt clara el que em ronda aquests dies pel cap i, en canvi, em costa tant expressar. Parla, aquesta reflexió, sobre dues maneres oposades d’entendre la vida: l’optimisme infantil o síndrome del neci (i cito: “la improvisación, la negación descarada de sus propios actos, la queja victimista que echa la culpa a otros, la afirmación de que “no pasa nada” o al menos nada grave”) i el pesimisme tràgic, clarament hereu de tota una filosofia occidental antiquíssima que no és més que por a la mort, transformada, en conseqüència, en por a la vida, entesa aquesta, sols, com un seguici de sofriments. La resposta conductual varia clarament des d’orient a occident. La no-acció oriental xoca clarament amb l’ímpetu occidental. Però no vull escriure avui en aquests termes tan amplis i tot i que l’article es recolza clarament en aquestes premisses per fer-ne una crítica política i sociològica d’Espanya, jo el que vull és utilitzar aquesta dualitat de visions per parlar de persones concretes.
No hauria de ser un problema que dos necis -un absurdament optimista i un altre injustificadament pesimista- poguessin conviure i compartir. De fet, pens que no sols no hauria de ser un problema, sinó que hauria de ser un incentiu per aprendre un de l’altre, però el que passa és que normalment qui es creu obert de pensament és el més inflexible, qui sent una opinió com una crítica és el primer que jutja, qui vol demostrar llibertat és el que més sofreix quan es sent desvinculat, qui pensa que els altres es mouen per cops de lluna és el que manco seré i cabdal és, i llavors la comunicació i el reencontre es fa difícil, per no dir impossible. Em pregunto com així aquestes diferències són per a algunes persones energia que els atreu i en canvi, per a altres, sols és energia que repel. Potser sigui perquè n’hi ha que sols cerquen el seu propi reflex en els altres, i una energia egoísta –la del propi plaer- els guia arreu. Ho puc entendre, puc veure que la por a morir, a envellir, a sofrir els aboqui dins una espiral aparentment vital en la que l’únic objectiu és atresorar. El que sigui. Dones. Vivències. Experiències. Admiracions. Reptes. Límits. Hores. Però…s’apren alguna cosa de tot això o només es consumeix frenèticament? Tot el que es consumeix sense mesura s’acaba esgotant. Quan s’esgoten il·lusions pròpies, o experiències úniques, se’n cerquen de noves. Però què passa amb les persones? Amb aquells altres éssers, a vegades iguals a vegades diferents? La paraula amistat també es pot atresorar, però els amics, no. S’han d’estimar, s’han de cuidar. Ficats dins una capsa només es fan malbé. Llançats a l’aire també desapareixen.
Ja no t’agrado perquè penses que som diferent a tu. Ja no t’agrado perquè t’expresso el que sent. Ja no t’agrado perquè et poso un mirall davant la cara. Ja no t’agrado perquè molest. Ja no t’agrado perquè no et serveixo. Així ho sent. I tot a saber utilitzar tan bé la paraula, els dos necis erram i parlam en llengües diferents. No oblidis, amic, que a pesar de ser tots siurells diferents, estam fets del mateix material i ben igual ens acabarem rompent.