lunes, 22 de marzo de 2010

EN TERRA HOSTIL

No puc imaginar-me un món en el que el contacte físic sigui impossible. Sols els contes de ciència ficció contemplen aquesta possibilitat. També la vida pública a indrets i a moments històrics on la religió ha manat sobre el sentit comú i ha ofegat a tots els altres sentits. Podria imaginar-me un món sense besades, però mai un món sense abraçades. I, en canvi, això és el que els hi passa als malalts de la desconeguda i, afortunadament, raríssima, Síndrome de la Sensibilitat Química Múltiple, una malaltia crònica inmunològica que fa que les persones que la pateixen reaccionin exageradament davant qualsevol objecte no-natural, amb episodis de fotofobia, extrema sequedat, espasmes pulmonars i problemes digestius. Podeu imaginar que algú no pugui abraçar-te perquè t’has dutxat al matí amb un sabó, el de sempre, compost per productes químics? I perque t’has perfumat abans de sortir de casa i t’has posat aquell jersei amb un 20% d’acrílic? Us imaginau que si ho fa s’arrisca a quedar ceg, a quedar-se sense pell com les serps o a morir per culpa d’una aturada pulmonar o multiorgànica? Doncs hi ha persones que ho pateixen, que viure és per elles romandre en terra hostil, que estimar i comunicar-se també ho és, que estan condemnades a morir perquè tot, gairebé tot, està avui en dia, compost per substàncies químiques. Ni parlar cara a cara, perquè tota la química que emana el cos, els mata, ni escriure cartes perquè el paper i la tinta són química, ni escriure davant un ordinador perquè el plàstic del pc els pot ofegar, ni parlar per telèfon perquè els mòbils o els auriculars també contenen substàncies químiques en la seva composició...
Pensar que els que tenim la immensa sort d’estar sans ens autoaïllam, a vegades, fins el punt de passar dies sense tocar a un altre, em fa fredat.
Tocar, punyir, acariciar, estrènyer, abraçar, covar, sostenir…quina sort i quina bellesa. No fer-ho, tenint la possibilitat, quin pecat.

6 comentarios:

novesflors dijo...

No sabia res d'això. Em sembla terrible, terrible.

joanfer dijo...

Jo també desconeixia aquesta enfermentat. Realment és trist.
L'altre dia, precisament, vaig fer una activitat amb els meus alumnes de segon en el que treballavem les emocions. Era una activitat que ja havíem fet i que els hi agradava molt. L'activitat tractava d'expressar-se els uns als altres sentiments positius o negatius segons unes consignes que jo donava. Però vaig voler fer una petita variació en el joc: havien d'expressar-se amb l'altre, però agafats de la mà. Pots creure que se'ls hi feia un món a alguns? N'hi havia que eren capaços de dir-se coses emotives, però incapaços de tocar a aquella persona...
Malauradament estem en una societat que no educa en el contacte físic, en l'abraçada, en l'expressió màxima dels sentiments. Quan valorarien els que pateixen aquesta enfermetat poder fer una activitat com aquesta podent agafar l'altre sense cap problema...

Carme dijo...

Que trist, això no és vida!

Pere dijo...

Aquesta malaltia és una putada!
Moltes persones no poden abraçar-se, besar-se etc.sobre tot alguns homes perquè els dóna vergonya, ho consideren un signe de debilitat, cosa de dones ...

Bona nit Frannia.

Frannia dijo...

Joanfer: molt interessant el teu experiment i, sí, Pere, alguns homes tenen més resistència, però també algunes dones, no et creguis. Tampoc crec que sigui una qüestió de sexes, sinó d'educació.
Novesflors, Carme, jo tampoc la coneixia fins fa unes setmanes que vaig llegir un article i una entrevista a una malalta. Realment engoixant. A tocar, estimats, a tocar...

Joan dijo...

ostia, m'has deixat de pedra amb aquest artícle.
Deu ser terriblement difícil poguer viure aixi... hauriem de reflexionar tots una mica més a vegades.