LLUM

El Cafè "El Velódromo", a l'Eixample de Barcelona, és un local que data de la passada dècada dels 30, gran, d'alts sòtils, grans vitralls i amb una escala de fusta i estora de vellut vermell. S'hi reunien, antany, republicans i intel·lectuals de tota mena i sembla que una revista amb tan de pes com "L'avenç" s'hi va gestar. En aquest ambient especial, tastant un menjar inèdit per a mi: pa amb oli, xocolata i sal, (així, tot junt) el meu home em digué una gran veritat: "És un pecat regalar a un altre la llum que manca a casa teva". Aquesta frase, que deu ser un proverbi oriental, tal volta persa o tal volta del món musulmà, va sorgir arran d'una conversació intrascendent sobre política, sobre la doble moral de molts països europeus, que regalen ajuts a altres països necessitats mentre mantenen la seva pròpia gent dins la pobresa i les penúries, però jo la vaig aplicar a una conversació més personal sobre l'amistat i les relacions en general, i així vaig aconseguir entendre moltes coses de mi mateixa. Ni PNL, ni reflexions, ni lectures, ni discusions, ni voltes i més voltes, sols una frase tan senzilla com aquesta em va encendre l'enteniment. I és que no és possible voler protegir un altre si un mateix no sap protegir-se; no és possible estimar un altre, si un mateix no sap estimar-se; no és possible guiar un altre, si un mateix no sap cap on ha de fer les passes. Per això la meva manera d'estimar, difícilment s'ha entès i tot el que per a mi era donar, en realitat era rebut com una exigència, com un mandat. Em preguntava per què sovint em sento decebuda envers els que m'envolten. No m'ha passat un sol pic i ja diuen que les situacions que es repeteixen en la vida, tenen un sentit i cerquen una superació i un aprenentatge. Crec que és per què esper d'ells el que jo mateixa no em don, és a dir, si no tinc prou llum a casa meva, què faig regalant-la als altres? Així només trobaré foscor i quan l'altre marxi ben il·luminat, cap a altres paranys, em sentiré enganyada i usada, a les fosques, sense llum. No puc canviar els altres, no puc pensar que voldran millorar espiritualment i créixer constanment, com jo intent dia a dia, ni tan sols que voldran restar al meu costat, com jo al seu exactament durant el mateix temps i amb la mateixa atenció i intensitat. La meva lluita ha de ser meva i he de deixar de perllongar-me en els altres, de reflectir-me, d'esperar-me en els seus rostres i els seus gestos, d'emparar-m'hi. Aquesta és la meva part de responsabilitat dins tanta incomunicació. M'agradaria que l'altra part també fos capaç de treure'n un aprenentatge, però si no, ja no m'importa: m'he instal·lat un complex sistema de plaques solars sobre la cocorota :)