miércoles, 24 de marzo de 2010

EGO-OFENSES


Estratègies de supervivència de l’ego: lluita injustificada, evasió infantil i congelació de moviments.
Això era i no era, un titella mostatxut que vivia manejat per les mans d’un poderós rei, el Gran Ego I. El petit teatret que habitava tenia bells colors, blaus turqueses pel cel i els rius, verds maragdes pels arbres i els granots, grocs elèctrics pel sol i les pedres, vermells intensos pels insectes i les flors. Era petit, però acollidor, aquell regne de cartró. L’únic problema és que el titellaire rei Ego no deixava en pau al pobre titella mostatxut i el feia barallar-se seguit seguit contra dracs, genis i animals, o el feia volar nit amunt encalçant la lluna plena o, pitjor fins i tot, perseguint el reflex de la lluna dins l’aigua, o el deixava al racó d’una cova, mort de por. Les històries sempre eren les mateixes: una guerra, un amor, una pena. El públic seguia, fidel, els contes, no perquè els hi agradassin massa, sinó perquè tenien por al Rei Ego i perquè tampoc coneixen gaire cosa més i això els entretenia. Un dia, però, el titella mostatxut es va rebel·lar. Tallà les cordes invisibles que l’unien al Rei Ego i botà de l’escenari de cartó. N’hi ha que diuen que va caure per l’aubelló de la pica i es va ofegar. Altres, però, diuen que no, que cansat de vendre la seva ànima perquè es beneficiàs l’ego, va pegar el bot que el transformà de titella en ànima. A partir de llavors l’Ego va restar al servei de l’ànima i s’acabà el teatre. FIN.