TERCERA GENERACIÓ

Arriba la primavera i a casa meva es celebra la renovació de la vida, el trànsit, la transformació, l'esplendor de la natura, la flor oberta en desordre natural de l'habitual ordre de les coses.

Tenim, per tercer pic, una nova parella de peixos taronja. Després del fatídic suicidi de Yan, que no va poder suportar la mort de Yin; després de la suau partida de Ciao i Bacalao, un rere l'altre, sobrealimentats i assolejats, aquests dos nous peixos que ara veis -Araam i Azizam - han tingut la mala sort de parar a casa. Jo no perdo l'esperança i pens que aquests sobreviuran més del temps esperat. Ingènua, no veig la boja pressó de la peixera que els condemna a fer voltes inútils sense fi. I si la veig, em nego a acceptar que els limitarà i els destinarà a una mort segura. Els experts diuen que aquests peixos no poden viure molts mesos. I jo, primavera rera primavera, insisteixo en tenir fe. Quan parteixen em consol pensant que és el millor que els podria haver passat.

Curiosament acabo avui a Borges i llegeixo: "Duia la supèrbia fins el punt de simular que era benèfic el cop que l'havia fulminat"... Tinc una bona estona de reflexió fins a l'hora de descansar.

LA MORT I LA BRÚIXOLA

Borges té un conte que es diu "La mort i la brúixola". El llegeixo asseguda en el fred vestíbul d'un hospital. El contingut del conte, críptic i reflexiu, m'interessa avui manco que el seu títol, perquè aquesta frase em reflecteix els camins d'aquests darrers dies, car qualsevol cosa de la meva vida quotidiana passa per aquests dos conceptes: la transformació i la recerca. És el cicle que visc ara. He començat Borges sense haver pait Baixauli així que trob interessant, al fil de les seves paraules, fer-ne algunes reflexions borgianes:

1. "La qualitat que ens fa més lliures és la voluntat. Ningú no és més lliure que aquell que és capaç de fer, no allò que li demana el cos o la societat o l'hàbit o el vici, sinó el que li dicta la voluntat". Tinc voluntat? Potser la meva voluntat va suicidar-se fa 35 anys, després del suprem esforç de donar-me la vida a pesar del fil que estrenyia el meu coll.

2. "M'atrauen els penya-segats com m'atraeuen les ones, els ulls de les escales o els dimonis". A mi m'atraeuen els fars, els terrats, les plantes de flors blaves o fulles vermelles, els llavis de les persones, els horrors-vacuis, orgàniscs o artificials i...tantes coses que no cabrien dins aquesta pantalla.

3."El confort és la mort". Llavors aquesta societat nostra, la cultura que ens bressola, les necessitats creades, són una cadavèrica mare que ens educa en la confortable mort d'una vida còmoda i estàtica

4. "Els finals tancats són efectistes, analgèsics, falaços. Res no acaba de colp, en la vida. Ni tan sols la mort anul·la l'existència, car els difunsts ens visiten en fotografies,en gravacions, en textos, en la memòria". Certament. I gràcies.

5. "La meva ceguesa: fugir de mi mateix; el meu destí: trobar-me". La mort i la brúixola.

UN MES

Avui fa un mes que t'has hagut de transformar, cruelment, en record. Tots et seguim estimant i sovint seguim penjats de la sensació de que has de tornar. Et veig dins un somni, en una coincidència màgica, en les fotos, en les converses i t'esper. Però és una espera que neix de la dolçor i un conhort extrany, impropi de mi, com si em diguessis d'alguna manera incompresible que estàs bé, envaeix la teva imatge.

N'hi ha que no poden acceptar que el teu cos no hi sigui i encara no poden contemplar la teva imatge convertida en record. Tenen raó quan diuen que no eres només esperit. Precisament tu eres molt carnal, molt terra, molt orgànica. També eres la persona que vam conéixer, tocar, abraçar, escoltar, olorar, besar, sentir. I fa ràbia saber que ja no existeixes com vas ser. Has deixat tots els llocs que et bressolaren orfes de vida i res els habita, car tu eres la vida que dibuixava tot el que t'envoltava. Així ho sentim encara. I ens fas molta falta. Però no t'engoixis, guapa meva, estarem millor amb el temps. Vull que siguis lliure per seguir el teu camí. Però no t'oblidis de nosaltres. Aviat haurà un racó especial per a tu al jardinet de Guium, quan la mimosa i la bugamvilia es facin fortes i esplèndides. Posaré la tauleta que volia sota la llimonera i els amulets perses, deixaré que les flaires dels rosers i el gessamí s'enduguin la pena i llegiré i escriuré per a tu, per a la teva ànima, pel cos que em mostrares, pel teu record, per a la dona valenta que has estat.

SENSE AIGUA

Diuen que la buganvilla necessita passar set per fer les flors més abundants i vives. Tal volta com alguns poetes. Les crisis, sempre ho oblidam, ens fan créixer.

GRIS

Gris en anglès és grey. Però a EUA li diuen gray. M'hagués deixat tallar una mà ahir vespre instal·lada en l'absoluta certesa que gris només es podia dir grey. No cabia cap altra possibilitat. Com tantes i tantes certeses de les que ens penjam i per les que ens deixam esclavitzar. "El meu anglès és nefast -vaig argumentar-, però els colors me'ls vaig aprendre molt bé: red, blue, green, yellow, black, white, GREY..." Tantes certeses, pesades, asfixiants, absurdes...

I aquest poema d'Oliverio Girondo, pensau que defineix l'amor? És tot això estimar? És més? És manco?

"Se miran, se presienten, se desean,se acarician, se besan, se desnudan,se respiran, se acuestan, se olfatean,se penetran, se chupan, se demudan,se adormecen, se despiertan, se iluminan,se codician, se palpan, se fascinan,se mastican, se gustan, se babean,se confunden, se acoplan, se disgregan,se aletargan, fallecen, se reintegran,se distienden, se enarcan, se menean,se retuercen, se estiran, se caldean,se estrangulan, se aprietan se estremecen,se tantean, se juntan, desfallecen,se repelen, se enervan, se apetecen,se acometen, se enlazan, se entrechocan,se agazapan, se apresan, se dislocan,se perforan, se incrustan, se acribillan,se remachan, se injertan, se atornillan,se desmayan, reviven, resplandecen,se contemplan, se inflaman, se enloquecen,se derriten, se sueldan, se calcinan,se desgarran, se muerden, se asesinan,resucitan, se buscan, se refriegan,se rehuyen, se evaden, y se entregan".

I s'entreguen.

DILLUNS DE MARÇ

Dilluns de març...
...envoltada per la boira corpòria i merengada...
...llegint i gaudint de "L'home manuscrit", de Manuel Baixauli...
...esperant el tren...
...sentint les confessions adolescents de 5 donetes centrades en els beures, l'amor i els riures...
...qüestionant el comportament dels homes, com a gènere...
...doblegant, feridora, una fulla del llibre, concretament el fragment que deia:"He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi"...
...pensant en la mort den Pepe Rubianes...
...pensant en la mort de n'E...
...pensant que, precisament, havia vist a en Pepe Rubianes al teatre de Lloseta en companyia d'ella...
...sofrint un mal rovegador i penetrant, però suportable, a l'espatlla esquerra...
...començant la setmana un poc enfora dels que vull i el que vull...
...romànticament envoltada de boira, mentre a Ciutat, una veintena de quilòmetres enllà, tota la boira ja havia sigut esvaida pel trepitjar dels vianants...

JUGAR DINS L'HERBA

Hi ha dies que voldria rodolar per l'herba com un infant, submergir-me dins el verd fresc de la vida i jugar. I no pensar. I no deixar que els pensaments i les accions dels altres m'afectin. Només jugar per l'herba. Hi ha dies que aquest desig em du a fotografiar i a escriure, també un joc.

L'AMISTAT ÉS LA CORDA (INVISIBLE) QUE UNEIX L'AMIC I L'AMAT

Aquests darrers dies tinc molt present la importància de l’amistat, no només per haver-ne perdut una de molt arrelada sinó per les amistats que queden i les que m’agradaria afegir. Curiosament el Tasta’m d’avui –els breus textos que romanen a l’estació de tren per fomentar el plaer de la lectura- hi tracta. És un fragment de “L’amistat”, de Francesc Torralba. Diu coses interessants aquest home. Com aquestes:
- l’amistat no és un be de consum, ni es pot adquirir com un objecte. Es una relació i tota relació exigeix necessàriament alteritat, obertura, permeabilitat i, sobretot, desig.
- Massa sovint s’afirma que la llibertat és la soledad, que la llibertat és la total autosuficiencia i independencia. Res no és més fals. Ens sentim lliures quan estam sols perquè tenim llibertat de moviments però la soledat no es contraposa a la llibertat. De fet, la llibertat és lliurar-se als altres, desfer-se de l’egoisme i de l’amor propi, trencar les barreres que impidiexen donar el bo i millor de cada u.
- L’amistat no és una garantia, ni una assegurança de vida, tampoc no és un contracte ni una relació mercantil, és un llaç fràgil i inestable, un vincle entre un jo disposat a ser un jo i un tu disposat a ser un tu que es revela receptiu i amable. L’amistat demana una alternança de papers. En ocasions cal adoptar la forma de recipient perquè l’amic té molt a dir-nos, i en altres moments nosaltres sentim la necessitat de manifestar-nos i valorem en els amics la seva capacitat d’escolta, franca i oberta sense judici.
- Els amics que s’empresonen tenen data de caducitat.
- L’amor d’amistat és mútua complaença. És com un impuls recíproc de donació de bé.
- Pensar sempre és un acte temerari.
- L’amistat es mou en el pla de la profunditat i no de la superficie, per això és summament difícil de treballar en societats molt epidèrmiques on qualsevol temptativa d’anar al fons causa terror. L’amic és, un amic de les profunditats. Dos éssers superficials no poden ser amics.
- Els infants tenen una especial habilitat per a vincular-se, per a fer amics, per teixir nous vincles. En canvi els adults necessitem pretextos.
- L’amic mai és algú indiferent, irrellevant, aliè. És un acompanyant, no sempre consolador perquè a vegades el que li toca fer és ser un fibló.
- Hi ha persones que tenen una gran capacitat per estimar, però no es deixen cuidar pels altres. L’orgull és un obstacle per a l’amistat, tant o més monumental com la desconfiança.

Pens amb els meus amics, en els que he tingut i he perdut, en els que tinc, en els que tendré i no veig cap diferència entre AMIC i AMOR.

I PER A TU, M.

Sovint després de parlar amb tu, M., podria fer un nou tractat de la BELLESA perquè deixes que les paraules i els pensaments extraordinaris s'escolin pel teu discurs i caiguin lleument com ho faria una ploma. Poc enrenou, molta fragilitat, però un constant calfred després, com el plomissó que et toca l'orella i et fa pesigolles i no pots ignorar fins que no li plantes cara. Avui m'has dit moltes coses importants, però em quedo amb aquestes: que això que li ha passat a n'E. és horrible, però que el que ella ha fet ha estat meravellós -certament és horrible morir amb 36 anys; fer-ho tan bé, amb tanta dignitat i tant d'amor i tanta força com ho ha fet ella és bellíssim-; que ja hi ha unes coordenades marítimes a aigües de Formentera que l'acullen -però jo sé que sols acullen les cendres del seu cos, perquè ella encara és aquí amb nosaltres, dins totes les coses-; que deixi de pujar-me al plat volador de la meva relació per allunyar-me de les coses -molts, al llarg de la història, han cercat paradisos perduts, llocs on amagar-se, jo no puc ser menys-; que a vegades ens afanyam per trobar x cosa, per exemple, unes ulleres que hem deixat sobre la taula, però no les trobam perquè la nostra imatge mental les mostra tancades i les ulleres obertes passen així desapercebudes per a la nostra recerca...Després m'has regalat la "Historia de la belleza", d'Umberto Eco i jo, amb el meu petit tresor sota el braç -i amb el meu gran tresor dins el cor- he partit cap a casa. I així avui tanc aquest cicle d'escrits plens de tristesa. Vull mirar de nou les coses amb ulls nets i clars. Vull veure't a tu davant sempre que vulguis.

PER A TU

Tu vas escriure el 5 d'abril de 1989, amb només 16 anys, aquestes paraules: "...encara que no guanyem tots els partits o guanyem més bé pocs, no ens anirem d'aquest equip sense haver après alguna cosa, que tal volta exteriorment a la gent li sembli poc però interiorment, dins els nostres cors, és quelcom gegant..." Tu ja ho vas dir tot. Em meravella ara que només amb 16 anys ja tinguessis aquesta claretat de pensament, aquesta força i aquesta manera d'entendre el món. Avui hem comprat 4 mismoses per a tu. Hem tornat a plorar un poc, però hem rigut més i això estic segura que t'ha agradat molt. Seguiran els riures, preciosa meva, i les paraules, i els projectes i els àpats i sempre sempre el teu record dins els nostres cors bategants.

EN ESPERA, EN FUGIDA O EN RECERCA

Julio César Navarro era un poeta de 39 anys que morí aquest Nadal de càncer. Em van regalar el seu llibre just en les hores prèvies de la teva mort. Així com ell viatjava i escrivia en el metro de Madrid, jo l'he llegit aquests dies en el tren. M'atravesc a fer-ne la traducció...
Em vaig capbussar dins l'aigua freda del riu
i vaig estar submergit tot el que vaig aguantar,
vaig obrir els ulls i vaig mirar com les bimbolles es movien
al meu voltant, i el va i ve dels meus braços entorn
el meu cos
dins l'aigua obscura. Al final, fins i tot,
vaig poder veure'm a mi mateix a certa distància,
movent-me al mig de l'aigua i les bimbolles,
amb els ulls inexpressius
i el cabell despentinat agitant-se cap a dalt.
Potser ens hauríem pogut adonar
de que alguna cosa desapareixia
i arribava a un punt en que no havia marxa enrere.
Se'ns va oblidar
massa prest que va haver un estiu,
un horabaixa, un llamp
en el que vam deixar de ser nins.
Jo vaig notar que se'm gastava la joventut en somnis sense
avantatge,
que anaven caiguent com les ciutats dels imperis
antics
en els llibres que llegia. Vaig descobrir
que les abraçades eren el tacte furtiu d'allò impossible
i no suportava que la meva il·lusió
s'amagàs tan enfora de la meva vista.
Al moll ens escapàvem els horabaixes,
per nedar plegats.
Aquell estiu ja sentiem la pressa de viure,
que se'ns escolava l'edat entre les mans.
El moll era llavors una fuga a la nostra imaginació
i allà amagàvem les nostres besades i carícies secretes.
En el riu segueix el moll on mai es veu cap barca.
I res canvia,
excepte els avellaners que alteren el seu color quan se n'adonen
que també per a ells s'acaba el temps.

...Som massa gran per encara estar en espera, en fugida o en recerca. Sent que ja no tinc edat per seguir jugant a que no passa res i el temps no passa...El cor em bategava molt fort ahir vespre, sota l'edredó de plomes d'Ikea i el silenci pesat de la nit fonda. Crec que ja no sap com dir-m'ho.

CATÀLEG DE LLOCS EXISTENTS

L'indret de les Fonts Ufanes, sense aigua vista, però molta herba de pastura i ametlles verdes.

La Volta des General, els ametllers florits, l'aigua blavíssima i els riures desencaixants.

Banyalbufar, totes soles, un dia de pluja i reflexions.

Sant Joan i la passejada pel pinar cap a l'hermita.

L'arena blanquíssima de Son Serra de Marina, la calor aferradissa, la bona i reflexiva companyia.

El casc antic de Palma, els itineraris patrimonials, l'ombra de la Seu, les nines de porcellana i totes les paraules.

El teu piset devora Santa Eulàlia, poc viscut, tan desitjat.

Les passejades per Consell i pels vivers Hortus a Santa Maria, carregant el cotxe de terra, colors i vida.

Les xerrades al teu porxo, contemplant l'hort que vas construir amb tanta amorositat, parlant de la vida i la mort, menjant pamboli i Marina.

Les extraordinàries coques de na C. i les paraules consistents i sacsejadores den M. sempre.

Les corregudes de na Brusca.

Les converses en remull al teu safareig mentre parlavem d'amor i dolor.

Les passejades pel Molinar, arran de mar, les esperances i els sortilegis.

Els matins de síndria, cervesa i sol a la platja de Les casetes dels Capellans a can Picafort.

L'energia passional den Leo Bassi al Teatre de Lloseta.

Les cares contingudes dins la pedra a Tossals Verds, l'arròs brut amb un toc de canyella, l'esforç i les ganes, el seguici de vint-i-dos capells vermells nadalencs.

La lluna plena a Lluc, tres mans entrellaçades per a sempre, la pipa d'aigua, les fantàstiques sopes mallorquines den T.

La vetllada a Sa Ràpita, amb bona gent i bons animals i el teu dolor silenciós que t'encargolava.

Els dinars al Ginebró d'Inca i al Celler Can Marró, bon vi, bons àpats, bones converses.

Els solsticis màgicament celebrats.

Les visites a en T. i totes les llàgrimes durant i després.

Els incontables cafès a cateva, a cameva, a Palma, a Santa Maria, a Inca.

Tots els records d'adolescència: l'aeroport de Palma 18 anys enrere, quan et vam rebre amb pancartes de la teva estada a Londres, les noces del meu germà, la sortida al polinesi, les nits de marxa per Gomila, l'excursió a Sóller amb el tren, la visita al Castell de Bellver, l'acampada a Llucmajor, l'acampada a Llucalcari, la Nit de Nadal i les copes, la celebració dels meus 18 anys, totes les sortides a la platja i a la vida.

La teva pell morena.

Els teus ulls profunds.

Les teves abraçades llargues i intenses.

I sobretot els teus riures forts i contagiosos, nets, purs, enfiladissos, "pessigollers", inoblidables.

TRIVIAL FELICITAT

Has mort amb l'incontable goig
d'haver sabut reconéixer la trivial felicitat.
I per això la cerc jo ara.
Em giro les butxaques i les espolso,
i just em cau un lleu polsim del que van ser els teus dies,
i just em cau la darrera píndola,
la que no et vas empassar,
i just ressona el tambor del teu darrer batec.
I la cambra s’enfosqueix i em marejo
i un vol de caderneres engabiades
em frega el clatell
i sento a cau d'orella el breu murmull
que m'ordena: viu!

PLANTAR MIMOSES

Plantarem mimoses i superpoblarem Mallorca del seu groc esponjat i breu.

Farem beneïtures de clown, que són dois sans i màgics, creadors de vida, molt diferents de les beneïtures que es fan diàriament pel món, com tancar-se a una oficina més de 8 hores diàries o deixar-se enganar per governs i societats.

Ens convertirem en sers porosos, capaços d'obrir-se a la força de la vida.

Escriurem tot allò aprés i farem un conte llarg o inacabable que emocioni quan es llegeixi.

Seguirem vivint, però de veres, no només estancats en una rajola de paraules o propòsits sense acció.

La nostra paraula màgica serà "fer". Fer amb fe.

Mantindrem Can Bum actiu.

Seguirem estimant-la i estimant-nos.

Creurem en la nostra bellesa, que és la bellesa d'estar vius.

Seguirem somniant.

Deixarem que lo nou entri i creixi (seria bo poder fer almanco una cosa nova al mes).

Riurem. Riurem. Riurem.

Estimarem. Estimarem. Estimarem.

No la oblidarem ni ens oblidarem de nosaltres mateixos.

Deixarem enrere el lament improductiu, victimista i esclavitzant.

Enllaçarem les mans i podrem plorar a gust sense por de mostrar els nostres cors despulls.

Gràcies, E., pel que ens has deixat. Ho farem. T'ho devem.

L'ESCRIT QUE MAI VOLDRIA HAVER ESCRIT

L’ESCRIT QUE MAI VOLDRIA HAVER ESCRIT

Ets morta. Has partit mentre dormies, em diuen, després de més de 4 anys de lluita i de força. Estúpidament, no t’ho havia dit mai, jo mirava el gerani que em vas regalar fa un temps, te’n recordes?, com si fos l’indicador de la teva salut. Havia descobert que, casualment, cada pic que floria semblaves millorar. Així que ingenuament havia convertit el gerani en el termostat de la teva energia. No t’ho havia dit, clar, perquè encara que sé que adoraves la manera de ser tan poètica i metafòrica, això era un poc massa…
He anat al jardí, tot d’una que he arribat a casa, ara que sé que ja no hi ets a comprovar l’estat del gerani. Està esplèndit, explosionat de color entre un entorn arrasat pel vent i les pluges d’aquest gelat hivern. Està esplèndit, però tu ja no hi ets.
“Per a que pensis amb mi quan el vegis” em vas dir sarcasticament el dia que me’l vas regalar, aquell matí en Inca. Tenies humor per fer inclús bromes d’aquest tipus. I tanmateix sempre he pensat amb tu, ho saps, des del dia que et vaig conéixer, perquè has estat un ser humà ple de vida, com un astre independent i autònom, extraordinari, impossible d’ignorar o oblidar. Si els teus riures han estat el motor de moltes de les nostres hores, més ho ha estat aquest darrer temps que m’has permès estar al teu costat, vivint la malaltia, l’esperança, la desesperança, els riures i les llàgrimes, totes les proves i experiments per sortir-ne, les caminades per la muntanya –ja mai podré deslligar-te de la Volta des General a Banyalbufar-, les reflexions de Can Bum, els àpats, la platja i els banys al safareig, l’hortet, el dolor –“com el pinyol del fruit que s’ha d’obrir perquè el seu cor aparegui al sol cal que coneguis el dolor. I si el teu cor pogués continuar meravellant-se dels miracles quotidians de la teva vida, el teu dolor no et semblaria pas menys meravellós que la teva joia: acceptaries les estacions del teu cor com has acceptat sempre les estacions que passen pels camps (Khalil Gibran)”-…
Perquè és terrible partir a poc a poc convertint-te en un esqueix del que s’ha estat, però tu has demostrat ser, fins i tot en aquests moments, valenta i forta, i ens has deixat acomiadar-nos suaument, assumint la marxa. Volia llegir les teves cartes, que encara guard, de quan te’n vas anar a Londres, volia recordar cada un d’aquells moments d’adolescència en que ballavem i rèiem i pensavem tenir una llarga vida per davant, volia rememorar cada conversa darrera i els teus ulls abisalment negres, cada cop més petits…però estic blocada. Don gràcies, però, perquè fa uns dies vaig tenir un somni en que apareixies contenta, preciosa, esborrada del teu rostre l’expressió de constant dolor que t’acompanyava els darrers mesos, plena de llum. Don gràcies perquè aquesta és la imatge que em ve ara i em fa creure que t’has transformat en un altre ser ple de felicitat i de pau. Això et desitjo, preciosa meva, que estiguis en pau, i que te’n duguis dins les mans tot l’amor que t’hem donat. Esper que saber que t’estimam i sempre t’estimarem t’hagi donat un poc de consol davant el dolor d’haver de partir tan prest.

T’estim, preciosa.

CINISME

El cínic és descarat, desvergonyit, insolent, caradura, fals i hipòcrita. Vivim dins el cinisme. Rebem missatges cínics i hem de contestar amb el mateix cinisme. L'administració és cínica. Alguns desamors també. Als bars et serveixen cafè amb llet i cinisme, que podria ser quelcom tan perillós com la cicuta si no possasim molt de sucre per endolcir-lo (advertència: la sacarina no serveix).

Sempre que he lluitat contra el cinisme m'han dit que no tinc mà esquerra i això no m'agrada gens. La manca de cinisme inoportuna, descol·loca. Així que ara seré terriblement cínica i deixaré que el vent bufi fins al seu enteniment la meva disconformitat amb el seu atrevit, audaç, arrogant, fingit i farsant missatge. Ho faré amb cinisme, per suposat, i així rebrà un fresc "perfecte! Besades". Quina tristesa...

25, 35, 45?

A vegades dubto quina és la meva edat real. Tinc 25 anys il·lusionats per les coses noves i interessants, els tinc en la 'ingenuïtat que em floreix dins les conques dels ulls davant alguns trets i fets humans que encara em sobten, en la pell del meu rostre, genèticament estirada i blanca, els tinc a la veu dolça i en la timidesa d'alguns moments quan l'únic que vull i necessit és que em sostenguin...

Tinc 35 anys als malucs amples, com si hagués estat mare més d'un pic, els tinc en les experiències que he viscut, en la pell dels musles i les anques, ja flàccida i atarongada, als records peculiars que m'aunen a una generació, la que pintava amb plastidecors, coneixia una sola marca d'iogurt, mirava dues cadenes de televisió, escoltava al grup Parchís o llegia "Los Cinco", era capaç de posar-se "hombreres" o calcetins curts amb randetes a sota les sabates manoletines i seguia les tràgiques històries animades d'una Heidi, un Marco o uns Banner i Flapli...

Tinc 45 anys en els cabells blancs que em tap des dels 21, a la fatiga física i mental que m'envaeix després d'una decepció o després d'una festa, a les poques ganes que tinc alguns vespres d'intimar o fer alguna cosa diferent a descansar al sofà mentre al carrer plou i les nines joves deixen que el rímmel taqui les seves galtes enceses sota la pluja, els tinc en les ganes de retirar-me tranquila dins un far amb terra per treballar i escoltar sons de natura, potser també en l'estat de les meves artèries i el meu cervell, cansat de tant de pensament recurrent o itinerant...

Tinc 25, 35 o 45?

UN 6 DE FEBRER

Un 6 de febrer de 1974 vaig néixer amb moltes dificultats. Altres 6 de febrer van venir al món persones importants i en partiren altres com el poeta Jorge Guillén o el Ruben Darío. I així tot és igual, venir i partir, venir i partir...i intentar riure molt entre i entre...

http://www.youtube.com/watch?v=dWYLNbZa1IE

BUROCRÀTICA RESTA

Ja torn tenir una feina burocràtica. I si vull educar, m'hauré d'educar a mi mateixa. Ja tinc temps entre setmana per passejar per ciutat o pel camp, per fer cursos, per anar a recitals o exposicions, per dinar amb els amics, per descansar, ja tinc un sou i un horari dignes...però ja no treballo amb persones. Tot són papers i incidències, situacions lletges i qüestions per resoldre, documents per generar, informació que transvassar, poc sentiment, poca poètica.

No existeix la vida ideal, almanco no per a mi fins ara. Tot canvi implica una renúncia; tot somni, una decisió i una resta.

IGNORELAND*

La ignorància és d'un color, només un: blanc. Perquè blanca és l'absència de paraules quan el talent l'ignora i la pantalla resta esperant les petites passes que abans feia la tinta, i blanc és el silenci quan el telèfon no sóna i mira la paret recordant o desitjant instants inexistents, i blanques són les idees que el visiten, tots els llapis de colors trencats o sense punta.

Es podria pensar que la ignorància que arriba d'un altre és negre com la fosca, però jo us dic que no, és blanca immaculada perquè és farcida d'esperança. L'únic problema és ignorar-se a si mateix, fer-se el buit, negar-se, oblidar-se, maltractar-se a partir d'aquest mecanisme. Si és l'altre, paradoxalment, l'espai d'espera creix i els sentiments s'enforteixen.

Si l'ignores, ell t'espera, espera el moment que deixaràs d'ignorar-lo. En canvi, si el negues, si el rebutges no queda espai per a res. Es demana perquè hi ha tantes persones que usen l'estratègia d'ignorar enlloc de mirar de front i dir "vés-te'n, no m'interesses". S'alimenten de l'espera del que ignoren, s'alimenten, en realitat, de la seva blancor.

La ignorància és d'un color, només un: blanc. Perquè blanca és la flor de l'ametller que ignora fred i gelades, i blanc és el voltant de les ninetes dels ulls, que ignoren tantes imatges enregistrades i blanca queda la carn quan ignora la vida i es fon en el vent.

*Abans d'escriure, viatjo pels blocs dels altres. Tenia al cap fer un post sobre la ignorància i m'he topat amb aquest escrit de Jaqme, sempre extraordinari:http://estrats.blogspot.com/ Ell parla de l'ignorància en la que vivim; jo volia parlar d'un altre tipus, però em prenc la llibertat de copiar-li el títol (si em llegeixes, Jaqme, esper que no et molesti l'atreviment).

PARXIS (per a na Pomona)

I el parxís sempre és a sota del dominó de la nostra vida, el que s'escampa per la taula després d'un petit accident, un buf, un cop, un tremolor. Hi ha peces per tot arreu i la impotència ens ompl, però mai s'ha d'oblidar que a sota hi ha un nou joc, i és un joc de molts de colors. Hi veurem el blau del cel, el blau del ribell que dóna aigüa als nostres anhels, a vegades massa colombofilics, el blau de la mar que ens bressola, el de les rajoles que sostenen les nostres fulles caigudes, el que enmarca les nostres finestres barrades; hi veurem el roig de les estones petites, el de la flor-ferida que és el nostre cor, el de les flors que s'escampen pels cereals secs i són com els nostres gestos, esplendorosos primer, esmorteïts al final; hi veurem el verd esperança que ens conté, mandàlic, com nenùfars amb instint supervivent, el verd dels camps plens d'aliment i clorofila; hi veurem també el groc dels gira-sols, cercant la llum que ens manca, el groc del carro on necessitam pujar-nos a vegades per apropar-nos als camps plens de flors grogues com l'or. Davall de tot enderrocament hi ha un parxís. Davall de tot èxit també hi és. I encara que sabrem dels negres i blancs, dels altres tons i colors, mai hauríem d'oblidar-nos de jugar al blau, vermell, verd i groc. Gràcies, guapa, per la inspiració.

DOLÇA LLAR A VEGADES...

Arribava a casa vessant cels plujosos i mars enfadades.
Arribava a casa tremolant.
L'esperava el bell racó de la seva mà,
les llunes, els estels que descansaven dins els seus braços,
la calma de la bellesa de les paraules.
Arribava a la seva llar petita,
plena de racons, sense massa portes,
sols dues finestres,
la que retallava la seva marxa, la que anunciava la seva tornada.
Arribava a casa i descansava.

LA LLUNA CAIGUÉ...

Sempre li prometia la lluna, la personificava i la feia confident i deesa, sempre l'admirava...ì a nit, després d'una nova discusió, caigué dins la copa. No sap si podrà veure les coses igual sense la lluna promesa i embruixadora guiant els seus dies...

L'ABRIC VERMELL

Volia un abric vermell. I no per protegir-se ni fer-se invisible sinó per aparéixer, per desequilibrar la bucòlica serenor del bosc, per despertar al llop, per fer-se Carmen voluptuosa o geisha de coral. Volia un abric vermell i ser capaç de matar a bruixes cardinals, desmaiar al príncep blau, fer aturar l'esdevenir del món davant el roig del seu semàfor. Volia un abric vermell per contrarrestrar la blancor esmorteïda, la grisor i la negrura fonda, per esclatar, per encirerar els dits que escriuen i enmaduixar els llavis que anhelen. Volia un abric vermell...però sempre es va conformar amb el seu abric negre, que queia bé amb tot, discret, estilitzant, la seva particular cova...

FA TEMPS

Fa temps que les meves nits són tardors,
que, dins el llit, la teva figura
no em fecunda el futur.
Dormim abraçats, com sempre.
Tu recorrs amb roncs de plàcid lleó
els paranys de la son;
jo rest desperta
filant possibilitats i pors.
Em despertaré coberta de fulles seques, un dia,
veuràs,
i com cuc de terra
en elles faré la meva cova, elles seran el meu aliment
i hauré oblidat aquella explosió de flors
que van ser els meus somnis.

L'ANIMAL

L'animal que ja no hi ha en mi, el que s'esvaeix després de cada decepció, el que deixa de guardar fidelitat a la raça humana, el que ha matat el seu passat salvatge i lliure...aquest animal ja no és en mi. Poc a poc, som més felina, qui ho havia de dir...

APRENC...

Aprenc…aprenc que a vegades hi ha víctimes falses, que el victimisme, en moltes ocasions, sols és una postura vital bastant allunyada de la fatalitat i més propera a la indolència. Si l’únic que sustenta els esdeveniments és la fe en els altres o en el destí, sense responsabilitzar-se de les pròpies passes, és ben lògic que arribin les decepcions. Malgrat tot, malgrat totes aquelles petites coses belles de les que sempre parlo, està clar que vivim a una selva, que la humanitat, en general, és devoradora i sovint la mou els impulsos del poder, la injustícia i l’enveja. Deixar-se devorar és també responsabilitat de la víctima. Dins la llei harmònica de la natura l’hervíbor escapa del depredador; no se li ocorr quedar-se quiet donant-li un poquet de sang cada dia, o un poquet de carn, confiant en que acabarà apreciant-lo i deixarà voluntariament de menjar-se’l només perquè sigui una injustícia. Però hi ha persones que sí actuen d’aquesta manera en la vida. No és per ignorància o ingenuïtat; és per fe en l’altre, és per no haver-se lliurat encara d’un paper de víctima que, paradoxalment, els fa sentir protegits, lliures de responsabilitat. Estam alienats. Ens deixam xuclar la sang, l’energia, el temps, les il·lusions. Ens deixam voluntariament. Per tant, no som víctimes. En tot cas, ho som de nosaltres mateixos. Adornam la realitat, la justificam, però en el fons no tenim altra cosa que el que ens mereixem. Jo m’he guanyat a pols l’abús moltes vegades patit perquè no he fet valer les meves capacitats. Tots hauríem de tenir la força suficient per exigir quelcom més que aquests sous mísers i esclavitzats, que aquesta manca de respecte al final. Aprenc…i a pesar que el primer sentiment és el de la ràbia, sé que les coses no són blanques o negres i sé que la consciència d'aquest abús m’ha posat també en una posició excel·lent: la de rebutjar la víctima que hi ha en mi, la de apreciar millor les meves qualitats, la de fugir o atacar al primer signe que em mostri la idea de devorar-me, la de no mimetitzar-me més amb el meu voltant només per eludir la meva responsabilitat. M’espera un futur laboral brillant. No sé si de sou o estabilitat, però sí de felicitat amb mi mateixa. Aprenc…

ALGUNS COMIATS

Alguns comiats generen aquestes imatges. No sempre es poden enregistrar els regals realment valuosos, com algunes abraçades o alguns ulls plens de llàgrimes. Els enyoraré i m'enyoraran i així és la vida: prendre decisions, elegir, partir, quedar, rompre qualque cor i alegrar-ne d'altres. Han estat tres anys plens de reptes, d'aprenentatges, d'estones molt divertides, de creativitat, també d'incomoditats, d'injustícies. Ha hagut vaques sagrades geloses dels èxits aliens, ha hagut usurers, insectes i roedors, racons bruts... com a tot arreu. Però quasi sempre ho ha compensat precisament cada una de les persones que sé que m'enyoraran i a qui enyoraré. Ja sabia que el 2009 duria canvis...

UNIVERS BLOCAIRE, UNIVERS REAL

Dins el meu univers blocaire, aquesta finestrona que visito quasi a diari, ha desaparegut una dibuixant, ha mort sobtadament. El seu bloc queda, però, per constatar la seva breu existència, per mantenir el seu record etern.

Dins el meu univers blocaire, des de que ha començat el 2009, gairebé tots els meus condicionals veinats no publiquen, els poetes de les imatges no fan fotos o pleguen per un temps, el cruel silenci impera.

Dins el meu univers real, les coses també canvien: hi ha absències doloroses, hi ha decisions difícils, hi ha humitat per tot arreu, hi ha naixements, hi ha enganys descoberts, hi ha afectes secrets ara mostrats, hi ha molta pluja i molta neu, hi ha retrobaments, hi ha confidències.

Dins el meu univers real, les estones passen sovint accelerades, les guerres es fan molt lluny, els règims es trenquen, la son em venç, els somnis m'agiten i les paraules segueixen trunyellant el temps.

AQUESTES MANS MEVES

Aquestes mans meves tenen més de 10 anys. Les va enregistrar la meva amiga en una sola foto i de manera manual. També manualment es va passar a paper en el màgic procés del revelat en blanc i negre. La única foto que existeix la tinc jo i possiblement els negatius s'han perdut. La foto real és completa, però la idea era que el llum incidís sobre les mans així que fer-ne ara aquesta reinterpretació no em sembla malament. És un retall des del Photoshop d'una fotografia de la fotografia real, com un joc de nines russes, contingudes unes dins les altres.

Aquestes mans meves, fa 10 anys, eren hàbils per a moltes coses, fins i tot per a tenir-les buides. Ara són més plenes, més aspres, més gruixudes, però sovint enyor aquella verge activitat, aquella força, aquella habilitat inconscient per tocar-ho tot. Us heu fixat com els nins, abans de contaminar-se, tot ho toquen? No només per recolzar-se. Exploren amb les mans. Expressen amb les mans. A nosaltres, adults, ens fa por i vergonya recolzar-nos en els altres, conquerir-los a cops de carícies, despullar-nos.

Aquestes mans meves, avui, segueixen cercant. Es veu que tenen vida pròpia i no atenen a raons ni a culpabilitats.

GUIUM PLORA

Guium plora o Guium m'arruixa, no sé, però el cert és que les seves blanques parets transpiren, condensen i formen humitat, taques d'un vellutat ventall de grisos que s'han instal·lat a parets i sòtils de gairebé totes les habitacions, no sols les que donen al nord, més ombrívoles i deshabitades sinó també a la sala i al dormitori principal, habitat, viscut, calent. No és sa viure -sobretot dormir- en aquest ambient siberià. Tres pics he netejat les parets amb aigua i lleixiu i tres pics Guium ha tornat a plorar. El propietari em jura i perjura que la construcció és bona, que està aïllada en condicions i si jo me'l crec l'únic que puc pensar és que Guium vol que me'n vagi. Els indrets perduts és el que tenen: els hi agrada restar deshabitats. Veurem què passa, si en mantindré en la meva coneguda paciència o obtaré per un canvi. Avui el temps ha donat una treva. Hi ha neu a les muntanyes properes, però el cel és blau intens. Esperaré la primavera i els seus canvis o migraré en breu. Veurem...

http://www.youtube.com/watch?v=O3hDNP7QFjY

AUSTRÀLIA, LA PEL·LÍCULA

Austràlia i els tòpics: cangurs, koales, terres ermes, ovelles i vaques, cocodrils, boomerangs, aborígens, selves plujoses, postes de sol impressionants, penya-segats daurats, colònies angleses, illa llunyana i exòtica...

Els protagonistes de les històries d'amor i els tòpics: dona atemorida i urbanita que s'ha d'adabtar a un repte en la vida, interior i exterior, que la transforma de dona sensible i fràgil, un pèl ridícula a heroïna que enamora a l'home dur, insensible i antisocial, tots dos joves i bells, això sí, tots dos de cor pur i valentes maneres...

Històries d'amor i els tòpics: transfons social i històric per a una història típica, on els bons són molt bons, els dolents molt dolents, els borratxos molt nins i els nins molt adults...

En fi, que si jo tingués 10 anys manco i no existís "Memòries d'Àfrica", potser la pel·lícula "Austràlia" m'hagués agradat. No obstant això i els tópics, reconec que vaig plorar -perquè som de llàgrima fàcil, a vegades- i reconec que la fotografia em va impressionar: paisatges extraordinaris i contrapicats magistrals, i si no sou grans cinèfils us la recomanaré i tot, ja que em sembla la típica pel·lícula que s'ha de veure en el cine, envoltats de gent a qui li semblarà boníssima, menjant crispetes, ben calentets, amb so surround i si és possible, una persona especial al costat amb qui fer manetes, deixar d'estar trist o sentir-se sol i creure de debó en el poder de l'amor.

BLOCAIRE INVISIBLE

La meva blocaire invisible ets tu, la INIA .No et coneixia, certament, però m'ha sobtat la connexió de pensaments i gustos. He vist que t'agraden els circs, he vist que hi ha una bona dosi de reflexió existencialista al teu blog, he vist que cerques la felicitat i et rebeles contra aquesta realitat sovint tan absurda. Jo no sé si acertaré amb aquest petit regal, però aquí el tens, són dos poemes: un, de final infeliç; l'altre, ple d'esperança, l'altra cara de la moneda, perquè això és la vida, una de fel i una de mel. Tots els meus bons desitjos per al 2009. Esper que hagi la màxima mel possible! Una abraçada, guapa!

La creu...

I EN AQUEST CIRC

I en aquest circ gratuït,

on hi ha més boques que ulls,

sorgeix, esperançada, una flor rosa.

"Envejo la salvatge llibertat de les margalides blaves"

diu, erigint-se desfermada.

"Envejo la volàtil solitud dels estels,

envejo, fins i tot, el vol de les aus
i aquí em trobo estranya,

en aquest ball de paiassos, fonambulistes, màgics elefants,

lleons engabiats, conills sense xistera,

trapezistes que tenen por del buit...

Necessito trobar a l'altre,

que m'aculli en la vertadera abraçada
sense paraules i somriures falsos,

sense efectes sonors".

Llavors va passar l'elefant, maldestre i sord,

la trepitjà i l'esclafà contra el terra.

La cara...

HI HA DIES OMBRÍVOLS

Hi ha dies ombrívols en que sols queda l'invent

d'un paradís inconcret

brollant de qualsevol racó de la casa.

Em basta un poc d'aigua per formar un llac

desmaiat de flamencs;

em basta un poc de verd per crear una selva

poblada d'aus i tresors;

em basta un poc de blau per veure el cel plàcid

que anhel.

Hi ha dies ombrívols que no necessit doblers,

sols la imaginació basta, sols la imaginació pot.

Sols la teva presència és suficient.

http://www.youtube.com/watch?v=Nv8NmboE-kw

ELS INNOCENTS

Fa temps que em vaig proposar no fer cap escrit de caire polític o ideològic a aquest blog, una proposiicó altament absurda, car la ideologia vessa i transpira. Em sento més còmode despullant la meva ànima, ja veis, que fent de cronista de la vida externa potser perquè aquesta darrera encara em sembla més absurda. Però avui no puc estar de dir algunes paraules sobre Gaza. Basta llegir qualsevol diari per trobar-hi columnes, cartes al director o editorials encertades. La meva veu és infíma, però tot i això, vull condemnar-ho. Si tots vam ser espectadors passius de la guerra a Irak, també ara ho som d'aquest altre genocidi. Està clar que tanta rapidesa d'atac ve per apurar els dies abans de la pressa de possessió d'Obama. Res ha canviat des de l'Edat Mitjana, en realitat. Això no deixa de ser una incursió del noble de torn a terres per conquerir. I no deixa de ser, com sempre, una matança d'innocents. Que no em convoquin a manifestacions absurdes, que no em manegin més com un titella. Tanmateix faran el que els hi passi pels dellonses, un i altre cop, sobre tots els innocents, nins, vells, dones, homes tranquils, anònims, que l'únic que esperen és protecció d'un estat, d'un Déu, de la Vida...

MIRADOR DE SES BARQUES

Avui he pujat al Mirador de ses Puntes. He vist això...

...i això...M'ha costat; ja no estic amb forma, però no em deixaré véncer pels anys ni l'apatia. El camí sovint és difícil, però el secret consisteix en trobar el propi ritme i no engoixar-se si es va més lent que la resta...no sé si retornaré a les excursions del dissabte però intentaré aplicar-m'ho a la vida...

BÀLITX D'AVALL

Hem esperat l'any nou dins les profunditats d'un vall, en unes cases datades al segle XVIII. La torre de vigilància, ara convertida en quatre plantes un poc claustrofòbiques, gelades i possiblement habitades per velles energies és ara una habitació familiar, la vella cuina que veis a la imatge serveix com a sala de reunió, on jugar un dominó o conversar una estona envoltant la foganya, la vella tafona d'oli és una gran sala. Malgrat el caire agroturístic de l'indret la sensació que es viu a Bàlitx és molt especial, potser pels 20 minuts de baixada entre els camps d'olivera, potser pel fet d'estar totalment envoltada d'altes muntanyes, potser per a tota aquella energia concentrada sols identificada pels nins i algunes sensibilitats. És un lloc que s'ha de visitar, sens dubte, però reconec que a mi em pesava. Tenia la sensació d'estar esclafada contra la terra, minúscula, insignificant. Possiblement és una sensació que cal experimentar de tant en tant per no perdre el sentit de les coses. Allà, sense mòbil, sense televisió, sense rellotge, envoltada d'oliveres i tarongers, de muntanyes i rierols, de pedres velles i voltors, de la gent estimada, l'any va entrar dins el meu ànim amb molta força. Sé que aquest 2009 serà un any de canvis, un any de molta força i energia. I malgrat que a mi els canvis sempre m'han atemorit ho esper amb tranquilitat, amb l'atàvica serenor de saber-se petita i insignificant. Molta salut, molt d'amor per a tots i tal com m'ha escrit el meu estimat amic M.A. endavant la millor força: el secret no està en tenir tot el que un vol, sinó en estimar tot el que un té. Feliç 2009!

LA CORTESANA DELS SOMNIS

Parlant amb tu, al soleiet, de coses tristes, de coses alegres, m'ha sortit aquesta expressió que t'ha fet tanta gràcia: som la cortesana dels somnis. Volia explicar així la meva indefinició, la meva recerca constant, el meu enamorament de coses, persones i situacions inversemblants. "Veig una caseta blanca amb persianes blaves sobre la mar-t'he dit- i la vull, giro els ulls i en veig una folrada de pedra, als peus d'una muntanya i envoltada de tarongers i la vull, torno a girar-me i veig un àtic fabulós al casc antic d'una ciutat medieval i el vull...Com es pot aconseguir res amb aquesta actitud?-he demanat- som una cortesana de les il·lusions". També he pensat que aquesta indefinició té la seva part bona, com és la capacitat per estimar, per gaudir. No suportaria ser un mineral, fred, estàtic, sense calor interior. Després de parlar amb tu i visitar el petit regal que ha estat gaudir dels 9 dies de vida den S., tornada a casa, m'ha farcit la melangia. He preparat la maleta per a la breu escapada que farem per acomiadar l'any i he pensat en els somnis que he assolit aquest 2008, també en els fracassats: no he aprimat, m'han publicat un poemari, m'he traslladat a Guium, en P. m'ha abandonat i encara no sé per què, n'E. segueix al meu costat, m'he barellat amb na T. i na N., la meva família segueix plena de salut, he passat penúries econòmiques, he escrit, he surat un jardí esmorteït, en T. m'ha dit que m'estima encara que hagi fuit dels meus dies, se'm contractura l'esquena a cada instant, he menjat els millors brownies de la meva vida, s'ha creat Can Bum, el meu persa m'estima i jo l'estim, hi ha alumnes que m'enyoren, hi ha amics que m'estimen...tot somnis assolits i somnis fracassats...no direm quin és quin. Sí, som una cortesana dels somnis...i? Bona entrada d'any!

A L'INDRET O A L'INREVÉS

A l'indret o a l'inrevés, en biaix o en paral·lel, en gris o a tot color, amb llum o a les fosques, en horitzontal o en vertical...el caminar segueix...i la càmara ho enregistra tímidament pet usar-ho en els moments de melangia, per constatar que així va ser, que s'ha viscut, que és quelcom més que fum atrapat dins les meves conques i el meu cor...Seguirà dins la xarxa d'aquí a 100 anys? Llegirà algú aquestes línies sense saber qui vaig ser jo, qui l'home de la imatge, quin el lloc?

DESPRÉS DELS RACONS

Acabo de recollir aquestes llimones del jardí de Guium, ara esmorteït, esventat, glaçat, desflorit...i he vist que el julivert comença a despuntar, els pèsols tenen mig pam d'alçària i encara que les lletugues no guaiten i només ha surat un espinac, el conjunt sembla sobreviure. Encara queden nevades i pluges, diuen, però jo sé que Guium té un cor especial, una ànima protectora. Fa una estona la llimonera respirava. També enhalava fum, talment la meva boca. Sí, ja sé que era el tímid sol que començava a encalentir les branques glaçades, però m'ha semblat una bella imatge pensar que respirava. Tots els racons tenen verdet i cargols, com els meus. He deixat el verdet i he llançat els caragols. No els podria matar, però no els vull aprop de les flors.

Després he fet una coca de melicotó mentre escoltava parlar a la ràdio en José Carlos Llop, l'articulista, escriptor, poeta de posat aristòcrata que a vegades em saluda i altres no.

He guaitat al bloc de la meva blocaire invisible. És dona com jo i li agraden els circs. Viu a un pis de 40 m. -com hi vivia jo fins fa poc- i diu que els seus llibres necessiten respirar. També li agrada Alicia Keys. Jo diria que som jo si no fos perquè els meus desequilibris no arriben a tant i sé perfectement que ja no tinc 25 anys.

Ara escric i escolto música clàssica. Acabaré d'escriure tot just ara i dinaré les restes d'aquests dies, inclosos les absències, els records i les melangies.

Després dels racons i els caragols...començarà un nou cicle.

RACONS DE LA MEVA MENT

Avui tinc dins la meva ment...

els àpats d'aquests dies, els que he preparat, els que m'han cuinat, els que s'han instal·lat, okupes, en els plecs dels meus racons...

La seva salut i la de totes les persones que estim...

Els regals fets...

L'enyor, d'allò perdut, d'allò mai tingut, el goig d'allò gaudit, d'allò que m'ha guarit...

RACONS DE LA MEVA TERRA

Els camps de roselles a la primavera...
Les postes de sol sobre la mar de la tramuntana...

Els verds camps d'oliveres, al peu de les muntanyes...

La bellesa d'alguns petits pobles...

Els camps de blat i les palmeres, la fusió de la nostra arrel occidental i la nostra arrell oriental...

Com voleu que no estimi Mallorca?

Feliç vespre de Nadal!

RACONS DE LA MEVA PERSONA

Seguim amb oferiments i exhibicions. Això deu ser que ja torn vella o hauria de camviar de nom...

Els ulls, que no em basten per cercar, per mirar, per omplir-me...

El nas, que sovint sembla que el tinc atrofiat i no sé ensumar on és el lloc, on és la importància de les coses, la intenció de les persones, el camí que necessito...

La boca, que a voltes parla més del que caldria i d'altres calla, que somriu manco del que seria precís...

I les meves espatlles, que sempre hi són per als que estimo i m'estimen si necessiten recolzar-se. A vegades, però no miro cap a on ells són, no els veig, no els ensumo, no els hi dic que hi som. Esper que ho sàpiquen. Si la meva llar és seva també ho som jo. Bones festes!

RACONS DE LA MEVA LLAR

Us oferesc els racons de la meva llar. El del rebedor, ara engalanat de Nadal...
El del bany, el mirall, l'àngel i les roses...

I el racó de les plantes, devora la finestra de la cuina, que creixi la vida...

I la galera, l'horror vacui dels imans i les postals que em regalen...

I el racó al dormitori, la finestra que esvaeix el paisatge...

I el del menjador, amb el Chat Noir, la sitriera de la meva padrina, les herbes dolces, els paisatges d'Iran...

I el racó de la sala, amb la Dama, Chagall, els llibres, la foto de les mans d'una Frannia de fa 10 anys i que ja no existeix...

Casa meva, ja ho sabeu, és ca vostra.

Bon Nadal i feliç 2009!

L'OCELL

Plovia, i sota el meu paraigüa, ens hem alegrat de trobar-nos, de bon matí, abans de començar el dia de feina.

La pluja s'havia donat una breu treva i sense cap paraigüa ens hem alegrat de trobar-nos de nou, de capvespre, jo a punt de retornar a casa, ell a punt de créixer un poc més. Hem rigut, hem parlat d'espills deformants i del de la madrastra de Blancaneus i entre pluja i pluja aquest correu esplèndit que m'ha enviat, que m'ha connectat amb na Frannia de corbs als cabells i que no puc més que reproduir, sense força per analitzar ni comentar. Ja ho provaré quan ho hagi assimilat (hi ha belleses que no poden ni suportar-se de tan doloroses). M'ajudau?

El País, 14 de diciembre
TRIBUNA: GUSTAVO MARTÍN GARZO
El pájaro que se posa

Todorov, en su libro El jardín imperfecto, nos recuerda que los griegos distinguían dos tipos de amor: eros, o amor-pasión; y philia, o amor-alegría. En el primero, el amante quiere absorber al otro, hacerlo desaparecer en la novela de su propio yo; en el segundo, vivir en su proximidad, mantenerlo como un ser aparte. "Dios lo sabe, jamás he buscado en ti a nadie más que a ti mismo. Es únicamente a ti a quien deseaba, y no a lo que pertenecías ni a lo que representas", escribe Eloísa en una de sus cartas a Abelardo.Eros y Psique se encuentran en la noche, sin saber quiénes son, y se aman sin llegar a verse. Para volver a encontrarse, Eros le pone a Psique una condición: no pueden verse, ni preguntarse quiénes son; sus encuentros sólo pueden tener lugar en la oscuridad de su cueva. La muchacha acepta resignada, pero muy pronto comprueba lo difícil que es cumplir esa promesa, pues cuanto más ama a Eros más desea verlo (y en griego la palabra ver y la palabra idea tienen la misma raíz, como si el pensamiento fuera una forma de visión). Y una noche Psique esconde entre sus vestidos una lámpara. Espera a que su amante esté dormido y la enciende para contemplarle. Pero la llama calienta el aceite y, en un descuido, una gota cae sobre la piel de Eros que, al despertarse, la descubre mirándole. Implacable, la castiga, apartándose de su lado. Psique enloquece de amor, y los dioses se apiadan de ella y la transforman en una mariposa.Eros y Psique representan los dos tipos de amor de que hablaban los griegos. El amor que pide la fusión completa con lo amado; y el amor que se conforma con su vecindad. En el primero, es el yo que desea lo que importa; en el segundo, lo que importa es el tú. A Eros le bastan con sus encuentros ardientes en la oscura cueva de deseo; Psique está encantada con esos encuentros, pero también quiere tener lo que ama al despertarse por la mañana. El primero se pregunta por lo que quiere, el segundo por lo que encuentra. Uno quiere perder por completo la razón; la otra encontrar ese tipo de razón que sabe pedir a la vida lo que ésta te puede dar.El amor es embeleso, fascinación, hechizo, pero también deseo de conocimiento. Al amante no le basta con tener en sus brazos a aquel o aquella que ama, sino que quiere conocer su nombre, entrar en ese jardín que a partir de entonces será su morada en la tierra. Recuerda a Calixto, cuando dice que Melibea es el solo dios en que cree. "Melibeo soy, en Melibea creo, a Melibea amo". Aunque, en realidad, Calixto sólo cree en él y en su propio deseo. De hecho, cuando por fin pueden encontrarse, y Melibea, dulce y solícita, le pide que no tenga tanta prisa y que no hace falta que le rompa la ropa mientras la desnuda, Calixto por toda respuesta compara su cuerpo con el de un ave, y el acto amoroso con un vulgar atracón. "Señora, el que quiere comer el ave quita primero las plumas".Ni Melibea ni la inteligente y apasionada Eloísa fueron afortunadas con sus compañeros. Julieta sí lo fue, y eligió a un mu-chacho digno de su amor. Es ella la que pronunció la frase que a las otras les hubiera gustado pronunciar: Sólo deseo lo que tengo. Esa frase resume el amor-alegría. El amor-pasión quiere lo que no tiene, es un homenaje a la ausencia; no quiere calmarse, busca avecillas que desplumar. El amor-alegría se complace con esa avecilla que desciende, y sólo vive para conservarla a su lado. Y si el mayor bien es ese otro insustituible, su vecindad, su presencia, la búsqueda de la verdad se transforma en querer lo que es bueno para él; y el deber, en deleite. Eso nos dice el amor: que al amar no sacrificamos nuestro ser, sino que lo realizamos.Es lo contrario a lo que pasa en la religión, donde el amor está siempre al servicio de una verdad superior. Pascal, por ejemplo, lo consideraba un defecto, incluso pedía que no se le amara, pues lo que había que amar no era a la criatura sino a su creador. Pero el amor representa ese instante en que la especie queda atrás y en que alguien deja de ser intercambiable con los demás. Y, en efecto, tal parece el amor: un hechizo, una pócima que se bebe, y que nos fija a alguien mientras dura su efecto. Todo en él es paradójico. Es caprichoso y fugitivo, pero le pedimos devoción y constancia; nos promete felicidad, y nos llena de miedo; nos da fuerzas para enfrentarnos a los mayores peligros, pero nos vuelve vulnerables y frágiles; nos hace ser dueños de alguien, y a la vez sus esclavos. Y, sin embargo, Psique quiere transformarle en un jardín, o mejor dicho: quedarse a vivir en esa ínsula extraña que descubre por servirle. Pero eso que encuentra en ese lugar encantado, ¿puede traerse al mundo?"A partir de ahora, ¿qué será de nosotros?", tal es la pregunta de todos los amantes del mundo. El amor es el sentimiento más hondo y misterioso de cuantos pueda experimentar el hombre. Los amantes llegan de su mano a un lugar desconocido y se descubren dueños de un poder que no sabían que tenían. Un poder que no tiene que ver con el yo o con la identidad, sino con algo anterior a ellos mismos, que pertenece al dominio de la fábula: como haber alcanzado el corazón del mundo y descubrir, por ejemplo, que pueden acercarse a los pájaros. Sí, el amor es como uno de esos pájaros que se cuelan por error en las casas de los hombres. Un pájaro que en vez de huir, para regresar a su bosque, decide quedarse en ese lugar nuevo. Que vuela sobre los armarios, picotea el pan que queda en la mesa y salta sobre las colchas. Un pájaro que llega a posarse en las manos de los que se aman, que se queda a su lado sin asustarse, y que hace su nido al calor de sus cuerpos, aunque ellos nunca lleguen a saber por qué lo hace, ni lo que quiere, pero cuya contemplación y cuidado les causa felicidad.Es lo que nos promete el amor: que será posible algo así. El amor es ese pájaro que se posa un momento en nuestro jardín imperfecto. ¿Cómo no ser feliz de que lo haga y no tener miedo al mismo tiempo de que se pueda marchar? Por eso nos hace hablar, porque todo a su lado está revestido de belleza y locura. Eso es el amor humano: preguntarnos por qué ese pájaro nos eligió a nosotros para quedarse en el mundo; y, en caso de haberse ido, dónde estará ahora y por qué no regresa. Ninguna de esas preguntas tiene respuesta. El pájaro en el jardín pertenece al mundo de la fábula; lo que dejó al marcharse, al mundo real. Y los amantes se empeñan en que esos dos reinos continúen unidos.

APRENENTATGES

Es viu amb parella no per superar la solitud -perquè aquesta, si és sent ho fa tan en solitari com si estàs envoltat de mil persones-, es viu amb parella no per tenir sexe més habitualment, o algú amb qui fer les coses, o algú que sigui l'espectador de les teves coses o el protagonista de les teves mirades, es viu amb parella no per manar sobre un altre, ni per tenir fills, ni per seguir la tradició...es viu en parella per aprendre. Aquesta és la gran lliçó. A voltes la convivència és una bassa d'oli, com ho eren les màteries a l'escola que ens interessaven i aprovavem amb nota fàcilment. D'altres és un petit suplici. Record com em costaven les matemàtiques i com el meu esforç, encara que no va fer mai que pogués alliberar la meva dimensió trigonomètrica, sí va aconseguir que exercitàs altres qualtitats minvades, com la paciència, l'ordre, el detallisme, l'atenció...Igualment, la vida en parella és això, aprendre. Ara ho veig. Ho sabia, però fins ara només em fixava amb tot el que havia d'aprendre l'altre. Ara crec que és del meu aprenentatge del què m'he de preocupar. I aquest m'ha duit des de la desconfiança -insconscient però desconfiança- envers l'amor cap a un principi d'entrega. Benvolgut el dolor si ha de ser per aprendre, si ha de ser per descobrir que l'amor i la convivència (en totes les seves dimensions, no només de parella) ha de passar pels pensaments positius, el respete, l'entrega, l'amistat, la generositat del contacte físic, el desprendiment del nostre ego, la comunicació, el compromís, la passió i la confiança. A mí, confés, em manca quasi tot. I a vosaltres?

MÀGIA

Veure màgia on no n'hi ha, en la seva justa mesura, a vegades és necessari. Jo no perd el contacte amb la realitat, però m,agrada creure en els senyals. I a vosaltres? Veis alicorns o cavalls?

EL PRINCEP ARAAM I LA PRINCESA YUNANÍ

"Això era i no era un príncep tranquil que vivia en el desert. Havia nascut de l'arena daurada de l'esquena d'una duna, havia crescut gràcies al sol i a les gotes de roada de les fredes nits del desert i, un cop a punt d'envellir, havia decidit abandonar el seu paisatge estimat i anar-se'n lluny, al país de Yunan, un lloc selvàtic, frondós, ple d'aigua i vegetació. Allà trobà la princesa Yunaní, nascuda del borboteig del riu i les llavors de les heures. A l'acte s'enamoraren.

El príncep Araam no va voler dir-li que era príncep així que li contà que era un pastor de camells i que la seva vida, com el seu nom (Araam: tranquil) havia estat plàcida i pausada, sense cap estridència ni ensurt. També la princesa Yunaní mentí, car el seu llinatge reial no venia de cap nissaga coneguda: era la princesa de les bruixes bones del bosc. El seu orígen era tan humil com el de les flors, però volgué provar al seu amor i veure si eren els fausts els que el movien...La princesa Yunaní adorava l'aigua. A vegades es movia pel seu regne a través dels rius, els llacs i les fonts. En canvi el príncep Araam ni tan sols sabia nedar..." i així seguiré inventant històries mentre esper, com la filadora que vull ser, mentre el fred de neu i la pluja m'ho permetin. Els vostres ulls m'encalentiran els dits. És impossible escriure sense pensar que algú ha de llegir-te.

TEMPS D'ESPERA

Esculura que es troba a la plaça de l'església del poble d'Estellencs (Mallorca)

És temps d'espera. D'arrabassar-se les idees, els prejudicis, les dèries. De recol·locar-se els desitjos. De cortocircuitar-se. De desesperar-se. Però des de la paciència. Des de la saviesa. Esper no rovellar-me. I esper no perdre la humanitat en el procés.