lunes, 29 de septiembre de 2008

LA PARTIDA DE PÓKER

Com aquell infant Tarzan criat en una selva i acostumat a tenir els animals com a família, així ell repartia les seves estimacions. No trobava persones dignes de ser estimades, de ser incloses dins les seves mans. Preferia els cans i els moixos. Acompanyaven i obeïen i mai incomodaven amb retrets, preguntes o confessions. Era una manera salvatge d’estimar, la seva, cruel amb totes les llaçades, fins i tot amb les més dolces, que són les de la complicitat i la necessitat sana, les dels vincles. S’imaginava així mateix com fent una partida de póker enrevoltat dels seus cinc cans. Les moixes servirien les copes. I el lloro calentaria l’ambient amb les seves breus paraules, ofensives i repetides. Així s’adormí aquell vespre, sobre el vellut verd d’una taula de joc imaginada, mentre el seu subconscient se’n volia desfer de les paraules d’ella, sempre tan inoportunes. “És que m’importes”, li havia dit. Era impulsiva i banal, sempre amb aquell posat de dama d’altre temps, o ofesa o enlairant-se dins zeppelins que ningú més veia. Es pensava que dient una frase així tot canviaria, però ell ja no hi creia en paraules d’estimació. Ni en volia. Ni en necessitava. I manco d’ella. No podria carregar amb tanta melangia, amb tanta intensitat d’emocions. Li fartaven les persones tan intenses, capaces de veure bubotes, tràgiques o meravelloses, a qualsevol indret. L’esgotava la seva suggerida comunicació, els conceptes entre línies, les suposicions…Volia estar tranquil. Dins la seva Atlàntida nevada, freda i distant i sempre inusitadamemt seductora, precisament per inconquerida. Volia estar tranquil. Amb els seus animals i els seus llibres.

sábado, 27 de septiembre de 2008

L'ABANS I L'ARA


Així va creixent Guium...Ningú diria que moltes de les plantes van ser plantades de llavor. Altres, esqueixos generosament regalats. Les gràcies a l'aigua, al sol, a totes les ganes de crear i a la jardinera infidel... Esper que l,hivern me'l respecti.


viernes, 26 de septiembre de 2008

FAIG FEINA DINS UN DRAC

Faig feina a un centre petit, laberíntic i en obres. Em queixo, però si ho pens no difereix massa del que jo som. Hi ha hagut millores: una escala manco vertiginosa, noves cadires per a algunes aules, una mà de pintura que tot ho maquilla. És un lloc poc ventilat, bastant engoixant i molt renouer. Això, a vegades, em consumeix, sobretot els dies que m'hi paso de 9 a 22h. Però dins aquesta casa mal sofrida hi habiten persones molt valuoses. La riquesa de races i cultures és abundant -manco que altres anys, això sí; fins i tot, en això es nota la crisi-, la voluntat de millorar en la vida també. La majoria hi són perquè volen i el tracte amb el professorat és molt cordial i còmplice. Aquest any quasi no tinc alumnes masculins. Sempre m'hi he dut millor. Em fa gràcia la seva postura constant de seducció -tant en la seva vessant explosiva com des de la timidesa d'alguns-, com aprofiten sempre per relacionar-se. Les dones, en canvi, solen ser més tancades. Sobre tot si venen de treballar i tenen una família al darrera. Quan són adolescents també ho tenen clar: si no hi ha cap al·lot que els atreu es tanquen en banda i fan el que han vingut a fer, estudiar. Té vida pròpia aquest centre nostre. Quan les màquines es posen a treballar, tinc la sensació que estic dins la enorme panxa d'un ser prehistòric que lluita encara per sobreviure, que fa la digestió després de menjar-se un bon grapat d'euros. Sovint em record que si enlloc de fer feina dins un drac ho fés dins el budell de totes aquestes sargantanes públiques que apareixen al voltant de cada pedra, guanyaria el triple. Llavors però pens que la qualitat de feina minvaria fins a extrems crec que insoportables pel meu caràcter. El que jo necessit és que els alumnes m'escoltin i aprenguin, que m'enyorin com m'han dit -fins i tot els que ja no tinc ni tendré-, que em saludin pel carrer amb vertader afecte, que m'expliquin les seves penes i jo pugui donar-los consol. El que no vull fer és de policia, de goril·la, de dictadora. I això, no ho paga cap sou multiplicat per tres.

lunes, 22 de septiembre de 2008

EL DIA QUE FAS ANYS

I el dia que fas anys, veig en la teva senzillesa tot el que en el fons necessito. Ets com la vida, amor: constantment volem el que no tenim, ens movem a impulsos accelerats -com les aus dins les gàbies que s'allunyen o s'atraquen segons va el moviment de la taca esborronada de colors que els visita, els dóna aigua, els mira...-, sempre buscant, sempre caiguent, i de cop, durant petits instants (massa breus per a la nostra petitesa) hi veim clar. Veim que l'important de la vida es troba en la senzillesa dels dies, aquestes gotes de pluja que cauen de l'arbre un cop passada la tempesta, aquest raig de sol que perfila les muntanyes banyades, aquesta trucada que saluda sols i així acompanya, aquell riure que entra per la finestra i ompl el silenci de vida, aquell gust agredolç de la darrera mossegada del pastís que vas fer ahir...Idò així, igualment, m'adono a vegades de la teva importància, que també es troba en la senzillesa.
I el dia que fas anys veig la teva emoció, com aquell raig que he dit que perfila muntanyes, quan rebs el petit regal que t'he fet, veig la teva generositat quan cuines per nosaltres, les teves rialles quan els nins et donen la gedriola-porquet i els dibuixos de la granja, les teves carícies per davall de la taula com petites gotes que fan un rierol de vida, quan em trobes a faltar perquè em veus absent o enfadada.
Sovint pens que no et mareixes els meus dubtes, les meves pors, les meves infidelitats de ment, les meves obsessions, el meu neguit, les meves insatisfaccions. Car és en realitat de mi de qui dubt, de qui tinc por, a qui som infidel. El dia que m'estimi començaré a estimar-te a tu com et mareixes.
I el dia que fas anys sé que tanmateix no puc estar sense tu. I és aquest convenciment, fixa't, el que m'ha de deixar tornar: no es pot viure sense vida.

sábado, 20 de septiembre de 2008

TORNA


Li deia: torna…I només llavors va ser conscient de que se n’havia anat. Feia mesos que el cos no li responia –li feia mal l’esquena, li feia mal el cap, li feia mal la base dels dits dels peus i també els genolls, anava sovint de diarrea-; feia mesos que no es reconeixia en la imatge que li reflectia el mirall, ja no tants somriures ni aquella guspira de vida als ulls que havia remogut ànimes; feia mesos que es trobava en una situació de fragilitat extranya: no havia ciment als seus fonaments, feia bandades d’aquí a allà –l’estimava i l’avorria, el necessitava i el rebutjava al mateix temps, s’estimava i s’avorria, es necessitava i es rebutjava al mateix temps-, havia perdut la il·lusió i les ganes de lluitar. Ni tan sols podia definir-se. Fent un suprem esforç arribà a la conclusió que ella voldria haver estat Senyora. Però li tocà ser filla de pescador. No Senyora per tenir doblers, poder, admiracions i servents, sinó Senyora d’ànima, d’aquelles que transpiraven elegància i aconseguien, de manera natural i sense esforç, qualsevol cosa que volien, d’aquelles que, serenes, podien passar hores passejant pels voltants del seu casal, que cultivaven roses com si fossin infants, que llegien sota les arcades o davant un finestral i podien sentir i crear fàcilment, d’aquelles que organitzaven reunions d’intelectuals i artistes plenes de sensibilitat, que viatjaven a balnearis arran de mar, que recorrien mercats d’artesania d’exòtiques terres, que tenien un Amat amant absolutament enamorat d’elles per sempre més a qui corresponien amb idèntica passió. Però le seva genètica marinera no la va proveir d’elegància ni gràcils formes i a pesar que llegia i escrivia molt, les possibilitats de ser una gran Senyora s’esvaien tot d’una que anaven més enllà del seu cap. Malgrat això era orgullosa. Podia no semblar-ho perquè el seu posat era submís i la seva veu dolça. Però el cert era que l’orgull i la sinceritat sempre l’havien malmanada per camins poc apropiats per a una Reina. Així que havia d’assumir que darrerament la seva vida era discreta i gris. Les úniques llicències que es permetia eren les literàries i asimateixa es maltractava més del que podriem dir que es cuidava. No era res i ho era tot. Havia estat cuinera, mainadera, caixera d’hipermercat, oficinista, professora, escriptora, secretària. Havia viscut aprop del mar entre beverades d’algues i postes de sol ventades, i també illa endins, entre muntanyes i ametllers, en un carrer de nom de ciutat antiga mai trobada. L’havien estimat tres homes de tres nacionalitats diferentes. Tots tres l’havien ferida. Tots tres l’havien desfeta.
També ara.
Tenia aus al cap i les mans buides, però l’ànima, sempre, de Senyora.
Això pensà, i el pensament la reconfortà un poc. Potser això l’ajudaria a començar a tornar.

viernes, 19 de septiembre de 2008

VIATGE INTERIOR

Il·lustració de Platonika
Mentre el desig és carència la felicitat s’escapa.
La veig com em defuig ben despullada,
Deixant perles a les galtes,
Cosint els llavis a la carn
(que res entri, que res surti),
Transportant les dunes calentes del meu cos
Cap a paisatges estrangers i estranys,
Deixant el meu pensament a la deriva
I els somnis esclavitzats als càlculs austers.
Els viatges interiors són tremendament incòmodes. Pot ser no corris el risc de morir estavallat dins un avió ni haguis de suportar enganys de tot tipus ni et quedi cara de perdut, però no pots elegir les vistes ni tan sols els àpats i el camí és llarg i sorpresiu. A ningú pots reclamar en cas de trobar-te acorralat pels records adormits, a ningú pot reclamar si et passes nits sense dormir perquè els veïnats d'habitació no paren de parlar-te a l'oïda. De fet, hi ha viatges interiors tan dolorosos que ni tan sols els vols recordar.

miércoles, 17 de septiembre de 2008

LA NINA ROSALIE



Rosalie era bruna, i tenia la pell molt blanca. Estava a un racó de la plaça, baix les arcades del pòrtic de l’església quan la va veure per primer pic. Portava un vestit rosat de seda lluent, i a la mà, un ramell de flors blaves. Era una nina d’aquelles velles, amb la carona de lluna de porcellana i els braços sempre oberts, en un permanent abraç.
Va caure del camió de mudances, quan tancaren la tenda d’antiguitats per obrir-hi un restaurant de menjar ràpid sense que cap veïnat ni cap vianant la recollís.
Tenia aquells records d’infantesa frescs a la memòria, com si aquella nina del barri, que ell bategà Rosalie, hagués estat sols per a ell. Mai l’havia tocada, però. Sols vigilava la seva presència cada matí des del balcó. No l’havia tocada, no perquè fos un nen, ell, sinó perquè pensava que si ho feia desapareixeria, rompria l’encís d’aquella presència estranya.
Pensà amb la nina Rosalie quan va obrir la porta de la consulta i la va veure a ella per primer cop, esperant a la sala, pàl·lida com la seva Rosalie, els cabells llargs i rutllats, el gest antic a la mirada. Envermellí súbitament encara que ella no l’havia vist. Era dreta vora la finestra, amb la mirada perduda. S’adonà de que estrenyia els punys i s’engronsava de cama a cama, com si fos un arbre enmig d’una ventada esquixadora. Pensà que tenia l’aspecte d’haver enterrat tants enamoraments com adormit d’altres dins els seus braços llargs. Era bella aquella imatge. Pareixia un infant atemorit, fràgil, però dolorosament feridor al mateix temps. Recordava, però, la sorpresa d’escoltar la seva veu greu, masculina, quan esperava, dominat per aquella imatge de pell tan blanca, quasi transparent, els ulls grossos i tristos i aquella figura extremadament magre, una veu dolça i càlida.
Era precisament la primor la que l’havia dut a la seva consulta. També allò el va sorprendre, cansat de tants de plecs de grassa, de menjades convulsives i dones menopausiques que cercaven la píndola màgica que les dugués a ser com les dones que es veien per la televisió. Li hagués agradat poder observar-la amb més atenció, però cada cop que els seus ulls es trobaven amb el seu somriure magre, no podia evitar sentir-se atabalat, com un adolescent.
- Ets el meu primer pacient que vol engreixar-se, ho sabies ? - va dir en to cordial per rompre la fascinació que inexplicablement sentia.
- Trobes que no ho hauria de fer ?
- Sí, sí que estàs un poc massa prima, però ara està de moda, no ? - volia fer-la parlar, descobrir, en un desig estrany, que els seus arguments fossin estúpids i banals.
Però no ho foren. Parlà pausadament, les mans quietes sobre la taula, sobre aquella relació difícil que sempre havia tingut amb el menjar. Li contà com sempre, des de ben petita, li perseguia a les nits un somni estrany : ella estava a sobre una balança gegant d’aquestes de doble plat. Sentia una veu aspre, irreal, que li sortia dels peus i que li deia en un to jocós, com una cançó de botar corda : “sols necessito un trèvol per equilibrar el teu pes, sols en necessito un”. I això li produïa angúnia.
També el menjar li produïa. Des del dia que s’havia negat a deixar entrar. Era, vist des de defora, una obsessió quasi patològica. Sempre, des de ben joveneta, li havia intrigat saber quina sensació devien tenir els homes quan entraven dins un altre cos. Com dona que era sols podia rebre, fer-se abundància a força d’atresorar riqueses d’altres dintre seu. A la boca, menjars, begudes, paraules, saliva, besades ; al ventre, aviat descobrí que sols dolors i fuites. I llavors es negà a rebre. I aviat no volgué ni besades, ni beguda, ni menjar. I volgué masculinitzar-se, i descobrí que sols les paraules era el que podia emprar per penetrar-los a ells.
Tal vegada aquella negació no era més que el reflex del seu intent per transformar-se. Havia tingut la certesa de que volia fer-ho el dia que llegí a un llibre d’art renaixentista la definició de la paraula “devastar”. Devastar significava llevar allò que era superflu a la matèria, esculpint una forma que hi era amagada a dintre. Al diccionari però hi apareixia una successió de sinònims, com una cadena : destruir, assolar, arrasar, aniquilar, arruïnar...Ella no volia fer-ho amb aquell sentit. Volia devastar-se com si s’esculpís, com feien els grans genis, com feia Déu, extraient amb la seva feina la vertadera ànima, latent dins el bloc de pedra.
Totes aquestes coses li digué el primer dia de conèixer-se i ell sols podia escoltar-la, fascinat i atemorit a l’hora, sentint desitjos de besar-li el coll, just al punt de la gargamella on les paraules pujaven i baixaven rítmicament, fent una cova.

Dos mesos després de la visita setmanal havia recuperat quatre quilos i tots dos havien guanyat en confiança i confidències. El convidà a casa seva, un horabaixa, i ell hi accedí encantat.
Mentre ella preparava un cafè rebostejà amb la mirada la sala. Descobrí que llegia dos llibres al mateix temps. Intuí, perquè ja començava a conèixer-la, que un era per obligació ; l’altre, però, era per plaer. Aquest darrer era un llibre de la Carmen Martín Gaite. Recordava que un dia li havia dit que no sabia ben bé perquè li agradava tant aquesta escriptora, si pels seus llibres o pel seu aspecte que la fascinava. “ Es que té la cara de dolenta i els ulls de bona”, li havia dit.
Els intercalava, als dos llibres, a pesar del risc de confondre’ls perquè s’havia acostumat a jugar a dues bandes, a compensar les carències, en lloc de lamentar-les, a botar amb una bona xarxa. No sabia si allò era deshonest. Sí era covard. I dèbil.
S’adonà també que doblegava les pàgines dels llibres. Encara que no fossin seus. N’estava segur que sabia que no devia fer-ho, que l’angoixava aquell gest mig destructor, però no podia evitar-ho. De fet, segur que li produïa un plaer especial descobrir en una fulla desconeguda la marca quasi imperceptible d’un desconegut que tenia els seus mateixos vicis. Llavors llegia aquella pàgina amb molt més interès que les altres i jugava a adivinar què era el que havia cridat la atenció al desconegut lector. No era fàcil ; sobre tot si els llibres eren de biblioteca i era impossible esbrinar qui havia deixat la marca. Si no sabia qui era quasi impossible saber per què.
Ella havia marcat la pàgina 196 de “La reina de les Neus”. Era pel fragment que deia : “Dóna’m un poc de treva per que recompongui la meva figura, per que prengui alè, puc contar-te mentides meravelloses, ja veuràs com sí, perquè no em coneixes, un estranger soc i mai els meus mamuts seran els teus. L’ endevinalla comença amb ela, com la flor de lis, gira cap aquí els teus ulls, cerca’m, oh joveneta de la memòria prima. L’estranger de cabell suau vol jugar amb tu”.
Però ell no pogué esbrinar perquè l’havia marcada a aquella pàgina ( hi ha coses que sempre són un secret ).
Ho havia fet, perquè volia convertir-se en la joveneta de la memòria prima. Sabia però, que la seva memòria era ample i estava ben alimentada. Que era la que no donava treva, la que recomponia, una i altre vegada, l’endevinalla de l’ela. Ella voldria, també, jugar amb l’estranger, escoltar les seves paraules com si fossin mentides, és a dir, sense por.
- Acabo de descobrir que no tinc personalitat.- emplenava un test d’una revista - .No la tinc a força de tenir-en moltes. Es a dir que dec ser esquizofrènica. Era un test per descobrir quin perfum era el més adequat segons el tipus de personalitat.
- Escolta : opció A : natural, alegre i senzilla ; opció B : independent i molt activa ; opció C : sensible, carinyosa i somniadora ; opció D : sensual i apassionada ; opció E : elegant i amb un xic de sofisticació. Si faig cas a això hauria de fer una mescladissa de perfums realment insoportable. Em superen tantes contradiccions. Tal vegada això sigui la causa dels meus mals. Ell rigué.

Aquell horabaixa s’atreví a parlar amb ella per primer cop d’amor. En realitat ella li havia posat a les mans parlant-li dels somnis.
Havia somniat que el Robert de Niro li acariciava el cabell. Ella, en el somni, li donava l’esquena. “Per què tanques els ulls ?”, li demanava el Robert. Ella li deia : “perquè m’agrada que m’acariciïn el cabell”. I llavors ell deixava de fer-ho i desapareixia. No podia relaxar-se mai, li digué, ni tan sols mentre dormia. A ell li va entendrí aquell relat i no va poder estar de demanar-li que li contés com havia estat el seu primer bes.
- Va ser tard, als 19 anys - li va dir. Es deia Lluís i en tenia 40. Va ser un bes innocent, creu-me. Quasi no em vaig assabentar. Record, però, que em va parèixer una cosa tan natural que no podia concebre com hi havia estat tants d’anys sense besar. Curiosament després en vaig estar un parell més. Perquè allò natural no són les besades, sinó besar al que vols besar. No sé com explicar-t´ho. L’aigua es bou i això és natural, però un bocí de carn no es pot beure, encara que un vulgui. Besar a qui vols besar és natural, però no es pot besar a qualsevol...
Ens havíem segut a les escales de pedra que pugen cap a la Seu, just al costat de l’Almudaina. Era molt de matí. De fet encara no havia clarejat. No és que recordi la foscor ; record com, tot just havent-nos assegut, una òliba blanca passà volant sobre nosaltres cap a un pinacle de la Seu. Li vaig dir : “Mira, mira, una òliba blanca que se’n va a dormir. Saps que dur molt bona sort veure una òliba blanca ?”. “Però, què dius ? - em va dir ell -. Veure una òliba blanca és el pitjor que et pot passar. Pitjor que veure un gat negre”. Jo havia tingut molts d’anys un gat negre i sempre m’havia acompanyat la sort. I li vaig dir. “ No entenc - em va contestar ell - com no creus en la mala sort i sí en la bonafortuna”. “Precisament aquest és el secret de la bona sort “- li vaig dir jo. Va ser llavors quan em besà. Un bes suau, sense entrar més enllà, que volia ser el bes de la bona sort. A vegades però penso que va ser el de la mala fortuna.
Va ser un bes de pas, això sí. Ell també n’estava.. Se’n va anar a Bolívia, si no recordo malament. Era metge, com tu. I mai més he sabut res d’ell.

Ell somrigué. La mirava d’una manera especial. Li demanà llavors que li contés com havia estat el seu darrer bes. Ella li va dir que el seu darrer bes havia estat a una cala de Llucalcari, feia gairebé un any. Era un bes amb gust a sal i cireres, un bes fals.
-“Però en realitat - continuà - el darrer bes desitjat va ser davant al bar Bosch, a un racó de la boca, entre pell i llavis. Conta com un bes un bes així ? Era un bes de acomiadament, que tancava tres anys d’espera inútil, i encara que no era un bes fals tenia el gust tan agre com el de la sal i cireres, perquè era el bes del no-res, del que no havia estat”.

Esperava que la confidència fos mútua, que llavors ella li demanés a ell que l’expliqués el mateix. Però no ho va fer. I això el fascinà encara més.

Havia estat un horabaixa estrany. Un horabaixa trist. A ell li agradava poder parlar d’aquelles coses amb aquella dona, li agradava mirar els seus ulls quan l’escoltava, però ja estava fart de tristors. Decidí que el pròxim encontre seria una festa, que les paraules no hi estarien convidades, sols els gestos i les rialles.
-“També sé riure - li va dir justificant-se quan adivinà a la seva gargamella el mateix gust agredolç de la seva a l’hora del comiat -, és que em sento com si fes molt de temps que dormo baix l’ombra d’una tela d’aranya”.
Una gota l’havia despertat, com al quadre de Miró. I la gota era ella. Però això darrer no li digué perquè no volia atemorir-la.


L’hagués agradat fotografiar-lo. Va sentir la necessitat de fer-ho just el primer dia que quedaren per prendre un cafè a “La Ferida”. El local, que semblava una cova, tenia dues alçades. A dalt hi havia una barana de fusta color xocolata voltant tot el pis. Les parets eren pintades de vermell i el sostre, vermell més fosc, estava travessat per bigues gruixudes. Hi havia cinc taules rodones de marbre blanc. Els peus de les taules eren antics peus de màquines de cosir, de ferro forjat. Al fons, un quadre ocupava tota la paret, amb la motllura daurada, encargolant-se al voltant del retrat d’una dona de color, pintada a pinzellades gruixudes. Mirava cap a un finestró amb els ulls perversos, obscurs com la seva pell, mentre es subjectava la taca esborronada dels pits nus amb les mans. Una escala de ferro pujava fent una essa fins a dalt i a cada esglaó hi havia una espelma encesa. Estesa al terra hi havia una catifa índia del mateix to vermellós de les parets. Només llavors, baix la penombra de les espelmes, s’atreví a mirar-lo amb deteniment. S’adonà que la seva cara pareixia pertànyer a dues persones distintes : del nas cap a dalt era un home madur, els ulls envoltats d’uns plecs fins, com dibuixos de tinta, d’aquells que han mirat molt i tenen encara impreses les imatges, els cabells argentats rera les orelles, que a la claror de les espelmes prenien el color de la vainilla ; del nas cap el coll, però, la rialla era fresca, esplèndida, la pell tersa, jove. Era la conjunció de tot el que sempre havia cercat en un home, la unió del coneixement i l’alegria. Era difícil trobar les dues variables juntes ; sovint el coneixement conduïa a la desesperança, i l’alegria a la frivolitat. Però aquell no era el seu cas.
Li ho va dir aquell vespre, que volia fotografiar-lo. Ell es va sorprendre. Li demanà perquè li agradava fer fotografies, i ella, per primer cop en tot el seu recull de xerrades, titubejà i no va saber explicar-se clarament. De fet no sabia massa bé d’on li venia aquella afició a la fotografia. Tal vegada era - li acabà explicant - perquè creia que sempre hi havia un moment especialment important en tots i cada un dels episodis que conformaven la vida, un instant que sovint passava desapercebut dins l’escena, tot i que era precisament el que realment conformava l’essència d’aquell moment. El seu afany secret era trobar aquell moment, el que donés sentit a la seva vida. Per això feia fotografies, per atrapar-lo. Cercava la felicitat en els gestos, en les imatges, però no sabia que la felicitat era efímera, que empresonar la felicitat era un absurd perquè sempre acabava morint-se. Era més fàcil de trobar, en realitat, que l’equilibri, per exemple, que era com una línia constant, horitzontal, que anava cap a l’infinit i mai es podia empresonar. I era això el que realment desitjava, més que la felicitat, sols un engany.
- La felicitat - va dir-li ell - la trobes quan descobreixes que et pareixes mínimament a allò que un dia havies somniat ser. Això tan simple és la felicitat.

Un soroll de cristall just sobre el seu cap, penjat de l’heura i les flors mentre li deia. Pensà que sortia del cel, que eren aquelles estrelles brillants que miraculosament li cantaven a ell. Tot d’una s’adonà que era el vent que movia els mòvils de cristall i copinyes. Ella era rera seu. També la sentia. Reia i el seu riure semblava aquell mateix soroll irreal. No la puc tocar encara repetí mentalment, i remarcà l’encara. Les paraules - ell ben bé ho sabia - eren més importants del que pareixien. Dir no la puc tocar implicava una negació covarda de tot el que desistjava. Afegir encara era l’esperança, era l’ajornament valent, que aviat havia d’arribar.
Estava gat, però l’alcohol mai fa fer el que un no vol, per això només podia donar-li les gràcies. Eren a un racó de la plaça, baix les estrelles, i ja havien ballat. Les miraven extasiats. Ella n’assenyalà una amb el dit tremolós i tots dos rigueren, no recordava per què. Llavors ell cercà les ulleres dins la butxaca de l’americana i mirà cap al cel. Cercava qualque cosa que ella li havia demanat. S’abraçà al seu cos amb l’excusa de que feia fred i tombà el cap sobre la corba de la seva espatlla. Els llavis li quedaven a l’alçada de l’oïda i de cop, sense adonar-se’n del que feia començà a recitar-li baixet la cançó que més li agradava, una del Franco Battiatto que deia :
“Te protegeré de los miedos a la hipocondría, de los trastornos que desde hoy encontrarás por esta vía, de las injusticias y mentiras de tu tiempo, de los fracasos que por tu talante fácilmente atraerás.
Te aliviaré del dolor y de tus cambios de humor, de la obsesión que hay en tus manías. Superarè las corrientes gravitacionales, el espacio y la luz, y envejecer no podrás.
Te curarás de cada uno de tus males, porque eres un ser especial, y yo, siempre te cuidare.
Vagaba por los campos de Tenesse. Cómo había llegado, no sé. No hay flores blancas para mi, más veloces que águilas mis sueños atraviesan el mar.
Te donaré sobre todo, el silencio y la paciencia. Recorreremos juntos las vías que llevan a la esencia. Y perfumes de amor embriagarán nuestros cuerpos, la bonanza de agosto no calmará nuestro ardor.
Tejeré tus cabellos como trenzo mi canto. Conozco las leyes del mundo y te las regalaré. Superaré las corrientes gravitacionales, el espacio y la luz, y envejecer no podras.
Te salvaré de cada melancolía, porque eres un ser especial y yo siempre te cuidaré”.

Ella no deia res. No sabia si l’escoltava. De sobte el mirà fixament :
- “Com era allò que em digueres aquell dia quan em descrivies l’escena d’una pel·lícula ?. Li dóna un bes tímid. - atracà els seus llavis suaument sobre la seva boca amagada i els besà en suavitat, deixant-li un alè sols - Li lleva les ulleres - ell somreia deixant-se fer - i llavors..”.
Havia estat un miracle de besades, de carícies, d’olors...Quan arribà a casa es sentia defallir.
- Què tal el dia?-demanà la dona mentre li donava un bes a la galta.
- Res important –contestà-, la rutina de sempre.
- Estàs cansat?
- Sí.

martes, 16 de septiembre de 2008

EL GREIX I LA CALVÍCIE

- El meu destí és el greix i la cel·lulitis –li va dir ella.
- El meu, la calvície.
I els dos es contemplaren angoixats, les entrades d’ell més enllà del front, la figura lleugerament inflada d’ella, tot el greix concentrat com un flotador de la cintura al genoll. No volien verbalitzar la seva por, però va ser a partir de llavors quan es dedicaren a comprar totes les màquines i remeis possibles per evitar el seu destí: un xampú fet d’àloe vera i un ingredient secret, potser bava de caragol, regenerador del cabell, una màquina vibradora que fonia el nòduls de greix de les cuixes, un ionitzador personal portàtil, qualsevol remei que els hi asseguràs un destí diferent. Dins la seva recerca acabaren anant a la consulta d’un bruixot que, un cop ben examinats, els aconsellà deixar-se de tocar.
- Hi ha tanta passió entre vosaltres que concentrau l’energia fins a límits extrems. Quan us besau, us acariciau o us abraçau, l’energia sumada d’un i l’altra fa una combustió química que s’acumula en forma de greix dins el teu cos, i, a tu, et fa perdre el cabell. La solució: prohibit qualsevol contacte físic en el que les emocions siguin el motor!
Duien tres anys casats i la passió encara no s’havia esvaït del tot. Al futur calb li semblà una tortura.
- Però durant quant de temps?
- Fins que depureu tota l’energia acumulada mitjançant aquest remei que us donaré, una mescla d’herbes dutes de les muntanyes andines i mitjançant una estricta teràpia de control mental i invocacions. Si teniu la força adequada amb uns tres o quatre mesos ho aconseguireu. Això sí, convindria que vinguéssiu un cop a la setmana perquè en funció dels progressos vists seguiríem en una línia d’actuació o altra.
La futura obesa va fer càlculs mentals: la consulta costava trenta euros. Si deixava de comprar l’entrenador òptic i la dutxa nasal, limitaven les sortides al cinema a un cop al mes i abandonaven les classes de ball de saló, llavors s’ho podrien permetre. Havien de ser forts. Havien de ser més llestos que el destí.
- No és tan fàcil –els hi va dir el bruixot-, no sou éssers espiritualment desenvolupats i les vostre passions us dominen. Per estar ben segur que seguireu les meves indicacions és imprescindible que us col·loqueu aquests petis aparells al pit i a les mans. Si us tocau o abraçau, una petita descàrrega elèctrica us recordarà que no ho heu de fer. Tranquils, tranquils...no us matarà; sols us farà un poc de coitja. Per suposat l’aparell també disposa d’un comptador que es posa en marxa en el moment que s’allunya del contacte epidèrmic. Un don l’opció de llevar-vos-ho trenta minuts al dia, temps destinat a la vostra higiene personal. És molt important que sigueu forts.
Realment tot semblava un poc surrealista, però estaven desesperats. No volien ser el calb i la grassa. Així que acceptaren. Un cop creuada la porta de la consulta s’agafaren inconscientment de la mà. La descàrrega va ser curta, però intensa. Fins llavors no s’havien adonat de totes les vegades al dia que es demostraven el seu amor: passejaven abraçats o de la mà, es besaven abans de creuar un semàfor, s’abraçaven de dormits, es besaven quan es trobaven, quan s’acomiadaven, quan es creuaven per la casa, quan cuinaven plegats, quan miraven la televisió asseguts al sofà, quan esperaven l’autobús o esperaven que la caixera del supermercat els atengués...Això sense comptar que s’havien acostumat a fer l’amor tres o quatre pics a la setmana.
Per no morir electrocutats, per deixar de ser calb, per deixar de ser grassa, deixaren d’estimar-se físicament. I com que està comprovat que no hi ha major tortura que l’aïllament tàctil, que la mutilació de l’expressió de l’amor, de qualsevol expressió, per a no embogir van a començar a besar i abraçar altres cossos. “Si el problema és la unió concreta de les nostres energies –pensaren- cap mal farem si ens unim amb altres energies, absolutament nocives”.
I així ho van fer: ell s’embolicà amb la seva secretària, una sevillana prima, un poc masculina, de cabells molt curts, que sentia adoració pels calbs. Ella començà a flirtejar amb el caixer del supermercat, un jove rialler amb els cabells llargs a qui li agradaven les dones plenes, amb molts de pits i moltes corbes.
El cabell de l’incipient calb no es regenerava; el greix de la futura obesa no desapareixia; el bruixot engreixava la cartera sessió a sessió perquè no tenia ni un pèl de babau, la parella acabà separada, cada un amb el seu nou amor i el destí, mentrestant, es va fer un bon tip de riure.

viernes, 12 de septiembre de 2008

ALÍCIA


La revolució del cinema –deia- va començar en el moment que s’incorporà el so. Això implicà canvis importants, però sobretot un: quan a les pel·lícules començaren a parlar, el públic hagué de ser mut.
Em semblà un comentari interessant. El vaig sentir mentre trescava entre els pòsters de cinema i no vaig poder evitar escoltar i sentir simpatia per aquell home que, darrera el taulell, parlava amb un client donant-li tota mena d’explicacions. Aviat em vaig convertir en una assídua de la petita tenda per a cinèfils i en una amiga ocasional. Fèiem la xerradeta cada cop que li comprava alguna cosa, i va ser així com vaig començar a conèixer-lo més profundament. Vaig saber que el seu padrí havia estat pianista de cinema, el que acompanyava la bellesa del silenci de les imatges mudes, el gest i el moviment. Aviat, amb la incorporació del so, havia quedat sense feina i s’havia convertit en acomodador. Sovint parlava al nét amb passió de tot el que havia viscut a les sales de cinema. Tot i ser un home senzill havia captat perfectament la realitat profunda, la transformació d’un art. El cinema, li deia, era l’hereu de les figures de cera, les pantomimes, els monstres de fira, el circ, l’òpera, la manifestació que ell havia viscut de tot allò meravellós. Va créixer no amb els contes de fades com els altres nins, sinó amb els contes del cinema i així el cine es convertí en el reflex d’allò impossible, inesperat, en el somni, la sorpresa, el misteri, el miracle. Ara tenia quaranta-un anys. El padrí ja havia mort, i a pesar de ser un gran consumidor de cine havia traspassat aquesta mateixa passió al món virtual de la nova revolució de seu temps: internet. Era la xarxa la que el transportava a altres mons, la que narrava, d’una manera diferent, la seva vida. De totes formes si es pensava amb deteniment allò revolucionari era el mitjà, però els codis emprats responien clarament a una tradició cultural ben concreta: ja no escrivia cartes, però escrivia correus electrònics; no escrivia en un diari personal, però tenia un bloc penjat a la xarxa; no comprava premsa, però la llegia diàriament a la pantalla de l’ordinador; no tenia àlbums de fotos a les prestatgeries de casa, però tenia carpetes arxivades dins el seu disc dur, una galeria de fotos impressionant; no parlava gaire amb els veïns ni els clients –excepte amb ella-, però es dedicava a navegar pels espais dels altres guaitant la seva vida i contant-los els meus més íntims secrets. L’avergonyia haver estat abduit pel poder de la xarxa, però aviat trobà una justificació intel·lectual: internet era per a ell el que el cinema havia esta pel seu padrí, la manifestació lúdica de la frustració d’una existència. Això tampoc era nou, ja ho feien els surrealistes a l’hora de concebre l’art com un joc. Un dia va llegir com un dels entreteniments més habituals dels surrealistes era ajuntar, com si fos un puzzle, diferents somnis de diferents persones i transformar-los en conte, en poema, en pel·lícula, o en quadre. Quelcom semblant sentia ell quan s’asseia davant el seu ordinador i connectava, mitjançant els escrits del seu bloc i els comentaris en alguns altres, els seus neguits, les seves preocupacions i il·lusions amb les de molts altres, creant una sola imatge fusionada. Era un vertader acte d’amor. En aquest joc es disfressava; també ho feien els altres. Tots feien volar la imaginació i na Neus era Gene; en Pep, Peliploma; na Carme, la Comtessa descalça; en Daviu era Istanbul; ell mateix, na Gilda. Però també era en Martí, n’Encre i el Castell de Butron, quatre personalitats lliures, quatre personatges de cinema dins el joc de miralls que li permetia l’anonimat. Podia ser el poeta, el boig, el filòsof, la seductora, sense por, i ho era una mitjana de noranta minuts al dia, exactament el mateix temps que es trigava en veure una pel·lícula. El poder d’evasió de la xarxa, l’aprenentatge que comportava, el poder de comunicació i expressió, era tan valuós com ho podria ser qualsevol altra manifestació artística, inclosa el cinema. I pensar això dignificava la seva addicció.
Totes aquestes coses m’acabà confessant, setmana a setmana, mentre jo comprava llibres sobre la filmografia de Buñuel, sobre el cine japonès i l’escandinau, pòsters de Marlene Dietrich i Lauren Bacall, màquines de fer punta que eren projectors de cine o cadires de director, discs compactes de bandes sonores, biografies d’actors, camisetes.
Li agradava escoltar música quan es connectava a llegir els altres blocs, com si també ell fos el pianista de cinema. Al principi era música arbitrària, però aviat començà a identificar cada personatge amb una música determinada. Posava Tristan i Isolda, de Wagner per llegir a Gene, qualsevol peça de Queen per llegir a Peliploma, n’Alaska per llegir La comtessa Descalça.
El dia que, navegant per l’univers blocaire, descobrí n’Alícia estava escoltant un tango. Li fascinà la seva pàgina plena de dibuixos d’Alícia en el País de les Meravelles. Començà a llegir interessat i s’adonà que ella havia modificat les dates i enlloc de seguir l’ordre cronològic que tots els blocs seguien escrivia dates arbitràries: una vegada, sis anys abans, un cafè amb llet més tard, a l’estiu, catorze anys després...El darrer escrit que tenia es titulava “L’ull existeix en estat salvatge”. Havia posat el temps “sempre” i ho havia il·lustrat amb el dibuix de n’Alícia mirant pel pany d’una porta. En l’escrit parlava de com l’ull veu sol el que vol veure.
Poques coses havia més surrealistes que contemplar n’Alícia amb música de tango. Com la nena juganera i curiosa podia lligar-se amb l'esquinçament i la passió d’aquella música? Semblava estrany, però amb la fusió precisament multiplicava l’essència de cada un i la ingenuïtat del personatge semblava més intensa i adient per augmentar la intensitat de les lletres d’aquella música. Així que aviat s’acostumà a llegir n’Alícia a primera hora del matí, abans de partir cap a la tenda, al temps que escoltava un tango i es bevia un cafè amb pebrebò. I com si el primer escrit que havia llegit fos premonitori no pogué evitar crear-se una imatge d’ella molt concreta que es perfilava dia rera dia i el començà a obsessionar. Aviat li escrigué i li deixà clar que era un home heterosexual, a pesar de firmar sovint amb el personatge de Gilda. El que no li digué fou que tenia una discapacitat. No és que tingués una deficiència mental, una paràlisi cerebral, un síndrome de Down, una sordesa, una ceguesa o una lesió de medul·la, no. El que tenia era una discapacitat emocional. La seva ment era brillant, analítica, de gran memòria, el seu rostre era harmònic, proporcionat i tenia el senyal mític de la bellesa: el clotet a la barra. Exercitava la oïda cada dia amb les sessions de música clàssica que s’obligava a escoltar abans d’anar a dormir, com a teràpia d’equilibri interior –era capaç de reconèixer el so de qualsevol instrument, també el cant de qualsevol ocell de la seva regió i el lladruc dels cans en la llunyania li donava clares pistes de la raça -. Mai, tampoc, havia hagut d’utilitzar ulleres. I les seves extremitats li responien encara bé, fortes i lleugeres, veloces, resistents i flexibles. Però l’òrgan de l’emoció, si existia, el tenia pansit com un fruit deixat al sol. Era un minusvàlid emocional, però no li digué.
Els separaven, pel que s’escrigueren, massa quilòmetres per a que l’encontre fos fàcil, però a pesar d’això l’anà preparant. Ella jugava el joc magistralment. Creà una xarxa de coincidències, la subtil teranyina que envolta a la papallona sense adonar-se’n. Ell n’era conscient, però es deixava fer com una Dànae indolent, amb la secreta esperança de que tot fos real. Guardava impresos tots els seus correus electrònics dins una capsa hexagonal que duia la coneguda imatge del Chat Noir parisenc. Mancat d’un ble dels seus cabells, com hagués fet un enamorat del Romanticisme, el que guardava eren les seves lletres i les llegia cada vespre abans de tombar-se al llit. Els diumenges depressius que no obria la tenda i els escassos amics, casats i amb fills, no li deien res, es dedicava a rellegir tota la correspondència, des d’aquell primer 23 de novembre fins al punt que es trobava, a finals de febrer.
Al principi li parlava de misteri, de la retòrica que els hi permetria l’anonimat, dels plans per a Nadal, de cinema. Més tard s’intentaren descriure. Ella volia saber quin to de veu tenia, si era calb, la mesura del seu nas. “No et fiïs mai d’un home que tingui el nas enmig de la cara -li va escriure-, això deia sempre la meva padrina”. Ell li contestà que ben enmig el tenia, juntament amb uns ulls petits, amb els que tenia la tendència de llegir entre línies. Poc a poc, descobriren que els dos compartien el gust per la canyella, en Pessoa i els seus heterònims, la vida rural, viatjar, el Grouxo Marx, el cafè amb pebrebò. “Estic molt constipat” li va escriure ell un vespre en que la seducció i el misteri deixaren pas a la vulgaritat d’allò quotidià. “Et recoman –li va dir ella- el remei del capell mexicà. Agafes un capell mexicà, una manta i una botella de conyac. T’estires al sofà, et tapes amb la manta, et poses el capell als peus i comences a beure. De tant en tant, li fas una ullada al capell. Quan enlloc d’un en vegis dos, deixes de beure, apagues el llum i a dormir. Constipat superat!” Aquell punt d’humor el sobtà. Sempre li havia arribat la seva imatge sofisticada i misteriosa. Li agradà descobrir-la persona. A poc a poc, els missatges es feren més extensos. El 6 de desembre ja ocupaven tres folis. L’addició el preocupà i li va dir, però el verí ja corria per les venes i era impossible aturar-ho.
Es contaren tot tipus d’intimitats, però ni tan sols sabien els seus noms vertaders.
Et dius Alícia de debò?
No, però no importa. Els noms són màgics. Sabies que, en anglès, s’usa el mateix verb per “fer un sortilegi” que per “lletrejar un mot”? Per a tu, som Alícia. Accepta-ho i t’arribarà la màgia.
I la màgia arribà. “És com si tot jo m’hagués convertit en una esponja –li va acabà escrivint- i estigués amarat de tu. Però la teva absència, per sort, no em causa dolor, sinó una mena de neguit dolç...”. Ella intentava no contestar amorosament aquestes referències, però sempre s’acomiadava amb “una besada de bona nit amb prolegòmens ardents i epíleg apoteòsic”. No sols la màgia, també el desig començà a omplir els seus dies. I va ser llavors quan decidiren trobar-se.
El dia de l’encontre arribà. Estava nerviós. Es vestí totalment de negre, com acostumava a fer per anar a la tenda, però afegí una corbata. Mai havia dut corbata així que es ficà dins google i allà, dins la xarxa, trobà fàcilment, un esquema per aconseguir fer-se un nus winsor. Estava nerviós. La havia citada a darrera hora, i ara n’estava empenedit: no sabia si suportaria tantes hores d’espera. Estava nerviós. Estava molt nerviós.
No li va fer cap gràcia veure que n’Alícia era jo.

jueves, 11 de septiembre de 2008

SYRAH

La primera poesia que llegí va ser la que trobava escrita a les etiquetes de les botelles de vi, que la seva mare esgotava amb delit des de que podia recordar. Era una alcohòlica erudita, la seva mare, capaç de diferenciar, com el millor catador, les tonalitats vellutades i purpúries, els aromes amagats al final de la copa a violeta, a roure, a regalim, a fruita roja o a espècies, la consistència i el cos balsàmic de la seva medicina. Ell cresqué veient la mare beure a tota hora i no li semblava estrany aquell comportament. Els nins bevien aigua i coca-cola; les mares, vi, pensava i bressolava els possibles dubtes que començà a tenir a mesura que creixia, convertint-los en poesia: la que llegia al revers de cada botella. Col·leccionava les etiquetes i les rellegia quan la mare quedava dormida al sofà, a vegades abans de que fos fosc, narcotitzada pels tànins i els ferments: ...en barrica de roure, destaca el seu aroma mentolat, fresc i equilibrat, amb un lleuger toc fumat, de foc primigeni...notes torrades i espècies, amb un amable bouquet de fruita madura...i el color púrpura del vel irisat, com una posta de sol d’estiu, el cos de cotó, l’aroma a regalim...No és estrany que aprengués, sense adonar-se’n, tots els secrets del món del vi. Quan els seus amics adolescents començaven a descobrir la cervesa, ell ja havia tastar el Cabernet Sauvignon, el Chardonnay i el Merlot. Quan els seus amics tenien fantasies amb les formes rodones i sucoses dels pits femenins, les seves corbes desitjades eren les del raïm, ple i humit. Ara era un home adult, jove encara per a l’èxit i productivitat que havia assolit. Els seus vins eren coneguts en tota la comarca i ja començaven a exportar-se a altres comunitats del país. Aconseguit l’èxit, havia començat un nou joc que havia de guanyar, no en tenia dubte: havia muntat una petita tenda de vins en el casc antic de ciutat, un minúscul club del gourmet del vi, Syrah, com el nom del raïm tint més de moda en aquells moments, importat de França i Austràlia, però de probable origen persa.
Les botelles s’alienaven –horitzó bàquic de colls granats, argentats, daurats, blavosos, negres, blancs i cireres –en les prestatgeries de fusta de roure, rera el taulell farcit d’elements i estris relacionats amb el vi, des de la verema fins a la degustació més exquisida. Cristalleries d’exposició i en venda, llibres, fotografies en sípia i en blanc i negre de pagesos veremant, altres de grans personalitats tastant l’or roig i rosat, pintures de tots els estils reproduint els grans de raïm, quatre botes fetes taules on fer l’aperitiu –un vinet, un poc de formatge- amb els amics, i ell, al mig d’aquell escenari, dirigint l’espectacle de sabors. No volia admetre que el cinisme s’havia instal·lat al seu gest fins fer-lo incompatible amb el món de la venda. Potser fos un gran expert en vins, un envejat empresari, emprenedor i ple d’apetit d’èxit, però no podia posar-se rera un taulell. Li fatigava haver de tractar amb aquelles persones, la majoria de vegades ignorants de l’art de beure. El descomponia haver d’explicar, haver de vessar tants d’anys d’estudi i experimentació, sols per a que ells ho vomitassin després al dinar o sopar puntual i saciassin així la seva sed de distinció i erudició. Però, al mateix temps, no podia evitar exhibir gentilment la seva força. Magnànimament, era amable si ho havia de ser, era generós si calia, però cada cop li costava més. Aviat començà a discutir amb els clients. Si algú arribava a la tenda amb una mínima idea clara del que volien ell, per sistema, els hi deia el contrari. Estava a l’aguait per esbrinar quins eren els clients vertaderament batalladors. Amb aquests era implacable, desplegava com un paó la seva força verbal, la seva supèrbia.
Començava el dia amb cara de pomes agres, s’esverava injustificadament amb els clients, i era incapaç de donar una culleradeta de mel a ningú, ni tan sols als clients habituals. A pesar de que pensà que així el negoci li faria fallida, curiosament a màxim maltracte, major abundància de clients. Arribà a la conclusió que el comprador era un ser sense criteri ni dignitat. Col·locava un cartell amb la paraula “oferta” sobre qualsevol vi, el més xerec, sense modificar el preu i tots es llançaven com a corbs a comprar. Els hi treia el suc, amb maquiavèlica satisfacció i llavors es llepava els dits, un a un, i s’engatava d’èxit. Pensava en la mare quan ho feia, que havia estat tan dèbil com ells i un punt d’amargor li pujava per la gargamella. Paral·lelament a la seva vida d’agre venedor, gaudia d’una vida personal extrema, plena d’excessos i luxúria.
Canviava de parella a l’albir de la lluna plena i estimava des del control, el sarcasme i la intensitat. La darrera al·lota que tenia era una pèl-roja tenyida, rossa en realitat, que havia assumit el paper de poetessa. Era molt bella. Els seus ulls del color de la flor del romaní havien fet embogir a molts, quasi més que les seves corbes, un xic lànguides però fortes, sense cap gram de més. La manca de lletjor física es compensava amb l’absoluta buidor del seu esperit, que la transformava de deessa en bruixa, i la feia més humana. Li agradava molt llegir i aviat va descobrir el gran secret per triomfar: el plagi. No necessitava creativitat, sensibilitat i treball. Bastava copiar frases, versos d’autors completament llunyans en el temps i l’espai, i així creava les seves composicions. Començà a moure’s pels cercles literaris de l’illa. Els vells, cansats, nihilistes i avorrits poetes van veure saba nova en aquella dona, bellesa suficient per atreure’n a molts i poc criteri, cosa que la feia manejable, així que no van dubtar a recolzar-la. Li queien tots els premis. Fins i tot quan elaborà un poemari, a través d’una pàgina web, un generador arbitrari de versos, on sols calia espitjar un botó i la màgia de les paraules brotava de la pantalla, un secret que mai contà a ningú. Ser poetessa li aportava molts avantatges, principalment el d’apuntar-se a totes les bauxes i actes literaris, tertúlies, presentacions, espectacles i representacions que feien en la ciutat. Com que quasi sempre veia les mateixes cares, no li costà gens fer-se coneguda.
A un espectacle bàquic, que germanà vi i poesia, va conèixer a l’amo de Syrah.
- “Com el nigul que, nascut l’any, renta el rostre del tulipà –recitava un poeta-, aixeca’t i vés cap a la copa de vi amb fermesa, perquè aquesta herba que avui és el teu mirador, demà brotarà tota davall de la teva terra”.
- M’ha encantat la teva poesia –li va dir més tard, melosa.
El poeta anava acompanyat del venedor de vins, que no es pogué reprimir i amb el mateix control, sarcasme i intensitat amb els que li acabaria fent l’amor li va contestar:
- Preciosa, aquests versos no són seus. Són d’Omar Jayyam, un poeta medieval persa. I li donà l’esquena, despreciatiu, mentre li comentava a l’amic poeta: no trobes que els seus versos, per la seva brevetat, s’assemblen als haikús japonesos?
- Jo li veig –contestà ell- més semblança als himnes zoroastrians. Pensa que van ser escrits en un moment en què la religió musulmana encara no s’havia estès i imposat totalment a Pèrsia.
- Jo –digué ella, a pesar que semblava que no l’escoltaven-, hi veig una exaltació inusitada del vi per ser un poeta àrab.
- Preciosa, els perses no són àrabs.
- Bé, idò musulmà.
- Com et dic, el domini de l’Islam era recent. De totes formes sí que és veritat que eren versos perillosos i aquest llibre es va mantenir en secret un parell de segles. Però, sincerament, crec que no has entès el significat: el paper del vi és accessori. Es lloa la simplicitat de la vida i la necessitat de viure i gaudir del present. Però si t’atreu el vi –i mirà, divertit, l’amic poeta- a casa meva en tinc molt.
Així començà la seva relació, un enfrontament directe, on sempre ell havia de sortir vencedor, fos a través del sarcasme, fos a través de la ironia o la humiliació, sempre amb intensitat d’animal salvatge, una actitud que la rossa tenyida de roig mai volgué identificar com a manca de respecte a la seva dignitat i al seu valor. Va assumir el seu paper i es va deixar posseir zelosament.
No suportava que ella li fes ombra i continuadament la deixava a l’alçada del betum.
- Ets un difamador –s’atreví a dir-li un dia.
- Realment saps el que aquesta paraula significa? Sí, clar: tu, la llengua, la saps manejar molt bé.
Hagués estat fàcil per a ella deixar-lo davant aquell maltractament constant, però no volia renunciar al truc d’il·lusionista de creure que l’estimava. Segur que si estava amb ella –pensava-, encara que sovint li fes mala sang amb el seu tracte aspre i els seus comentaris ofensius, era perquè l’estimava. Sí, l’estimava. Li comprava molts regals, li feia l’amor cada dia. L’estimava.
Poc a poc, començà a beure per suportar el dia a dia i no rompre en plors a cada instant. El vi que bevia la dignificava, li donava seguretat, la treia d’aquell paper de cuca de forat en el que darrerament s’havia instal·lat. Escrivia poemes de solitud i por. Els escrivia sense trucs, li sortien de l’ànima. El dia que arribà a convertir-se en la còpia de la mare d’ell, pobra alcohòlica, llavors el venedor de vins la va abandonar. La revenja s’havia complert. La mare l’havia abandonat a ell; i ara ell tenia la paella pel mànec. Traspassà la tenda de vins, car ja res tenia sentit, i s’anà de viatge a Cuba. Allà quedà i sembla que no ha de tornar. Això diuen.

jueves, 4 de septiembre de 2008

CONTAR CONTES

Darrerament no faig més que penjar-vos contes. Potser és que no vulgui enfrontar-me al meu present real: el de la tornada a la feina precària a aqueixa escola tan aliena a mi, tan lletja i en obres, el dels encontres amb el desamor i els desencontres amb l'amor, el de les pors que no s'enfronten -com la presentació avui a Mallorca de LCL on finalment he decidit no anar ni tan sols com espectadora camuflada...-, el de les dificultats econòmiques, el dels camins que s'han de fer al revès sí o sí...a vegades no queda altra que simplement contar contes
LES FRUGALS TRANSGRESSIONS

Plaerdemavida, a pesar de ser una llibreria i, per tant, un lloc destinat a vendre un producte, pareixia voler evitar tot estímul exterior. Tenia una escaparata minúscula on els llibres de vell restaven desordenats, paradoxalment sense exhibir-se. La tenda era molt fosca i difícilment incitava a entrar-hi. Malgrat això na Júlia hi havia entrat ja feia tres anys, en un rampell incontrolable, un poc novel·lístic, que li canvià el destí. Allà trobà el seu amo amb els seus propis i metafòrics portells tan tancats com els de la seva tenda. I aviat s’endinsà en el descobriment d’un home molt especial, amant dels llibres, pobre en fets i ric de pensaments, creador d’un món fantàstic a la seva mesura, espectador de la vida assegut sobre el tabulet de la seva tenda, no massa interessat pel que passava. Fins que el que passà fou ella. No és difícil entendre perquè ella s’hi fixà: sentia debilitat per les persones com ell. Tot d’una va ensumar, com ho faria una cussa, la seva necessitat d’estimar. No de ser estimat, perquè això era quelcom que el paralitzava ja que era incapaç de confiar en els altres, sinó la capacitat d’estimar, d’expressar, de comunicar el sentiment. S’havia organitzat la vida en base a no necessitar els altres i per no autodevorar-se, famèlic, havia après també a estalviar els seus propis recursos. Així, el seu cos prim i esquàlid, era la imatge de la combinació perfecta entre la retenció i l’abandonament: retenia els seus sentiments i els reconduïa cap altres llindars, l’estudi, els llibres, el coneixement. I així compensava aquella buidor emotiva, que la mare devoradora, invasora i manipuladora havia deixat, i s’abandonava a si mateix.
Ella olorà allò extraordinari i intens des de l’instant que el veié i la fam d’allò dramàtic aparegué de sobte. Sabia que estava a punt de començar una història tràgica i que dos dolorosos sentiments de carència s’acabaven de trobar.
- Perdona –va dir amb veu dolça- estic cercant “El Fèlix”, de Ramon Llull.
Ell la mirà als ulls en silenci, com si estàs processant la frase. Ella pensà que potser no li havia donat l’entonació adequada i que ell no entenia que era una petició d’ajud. Es sentí estúpida davant aquell home de mirada miop. Llavors ell paregué reaccionar:
- T’interessa Llull?
La pregunta la va esverar. No podia interessar-li Llull?
- M’interessa Llull –contestà secament sense cap regalim de la dolçor primera.
Ell notà la fredor i intenta disculpar-se:
- Perdona, és que sol haver poca gent que entra a la llibreria interessant-se per ell.
- No se li ha fet la publicitat necessària – trivialitzà ella.
El llibreter s’aixecà del tabulet i abandonà la seva postura encollida per dirigir-se a la darrera prestatgeria de la tenda. Cercà entre els llibres engroguits una estona llarga. Ella no estava massa segura si aquell so de fulla seca venia dels llibres i els manuscrits o dels seus músculs. Tingué temps d’observar-lo: era alt, però no ho semblava perquè tenia el cos lleugerament corbat. La pell era molt blanca, com si mai li tocàs el sol. Pensà que es semblava a una planta, a un cactus i que la fotosíntesi la feia gràcies a les paraules d’aquells llibres que l’envoltaven. I se l’imaginà de nen, esquifit i dèbil, i una mare que li obligava a prendre oli de fetge de bacallà cada matí, en unes quantitats tan poc recomanables que sempre li sagnava el nas i els altres nins s’enreien.
Es creaven ombres lànguides entre les prestatgeries mentre ell cercava i ella imaginava. Tenia la mirada fixa, com si miràs més enllà dels objectes, i el barbó incipientment canós li donava l’aspecte d’un ermità amarat de saviesa. Entrà un turista vell, rosa com una posta de sol ventosa, vestit de blanc i cel amb la màquina de fotos en bandolera. Els cabells suats i prims se li aferraven a la closca mig calba com una alga bellugadissa. Deixà de cercar i es dirigí cap al turista. No fou amable.
- Tots són iguals – va dir amb menyspreu -. Sols entren per quedar a l’ombra una estona.
Ella no contestà i pensà que era un d’aquells homes recolzats perennement a una barana veient passar la vida, remugant quan no l’entenia, incapaç de fer cap canvi de postura. Tothom en tenia una, de postura vital; alguns, un grapat al llarg de la vida. Ell, segur, mai havia abandonat el seu tabulet-barana. Tingué el desig, l’impuls de fer-li una puntada de peu, però encara era massa prest.

El segon pic que visità la llibreria ell la reconegué tot d’una, però ho dissimulà.
- Em sona la teva cara – li va dir ell.
- Tinc la tenda de postissos i perruques de la cantonada – va contestar – i l’altre dia vaig comprar-te “El Fèlix”.
- Sí, ara ho record. No em digueres que et tenia tan a prop. Em pensava que estaves de pas.

A la tenda de perruques i postissos que hi havia devora la llibreria, na Júlia havia pintat les parets de color lila i havia col·locat un quadre amb un poema de Mario Benedetti que es titulava “Transgressions”. Emmarcat dins un marc d’encarrilat daurat deia:
Tot mandat és minuciós i cruel. M’agraden les frugals transgressions: per exemple, inventar un bon amor, aprendre en els cossos i en el teu cos, escoltar el vespre i no dir amen, traçar cada u el mapa de la seva audàcia.
Encara que ens oblidem d’oblidar, segur que el record ens oblida. Obeir a les palpentes deixa cec; creixem tan sols dins la valentia. Sols quan transgredeixo alguna ordre el futur es torna respirable. Tot mandat és minuciós i cruel. M’agraden les frugals transgressions.
El poema no tenia signes de puntuació –estava clar que tant a l’autor com a na Júlia li agradaven les frugals transgressions -, però finalment es va decidir per penjar una nova versió amb punts i comes, cansada de veure les cares estranyes i d’incomprensió que posaven tots els que el llegien. Aquell poema resumia el seu més íntim sentir, però també l’esperit de la tenda, explicà al llibreter, que transgredia calvícies, sexes, personalitats, malalties: venien a comprar perruques els calbs, els homes que jugaven a ser dones, la gent que volia disfressar-se, les malaltes de càncer que havien perdut el cabell durant la quimioteràpia, alguns actors i actrius. Per això li semblava adient aquell poema.
Parlaren de l’escriptura també i es confessaren mútuament que tenien un parell de llibres publicats. Ell en tragué un i li regalà. Es titulava “El bosc i la gola”. Ella li demanà que li signàs i ell ho va fer amb una cal·ligrafia recargolada i antiga: “Per a Júlia, el plaer de ma vida”.
- Et refereixes a mi, a la tenda o a l’escriptura? – preguntà seductora.
Ell la mirà fixament i no contestà.
A casa el llegí d’una tirada, asseguda al puf de rebedor, després d’haver-se descordat les sabates i haver deixat la bossa al terra. Hi trobà una violeta seca dintre, i un dolor ramificat i cancerígen de vers en vers. Tornà a la llibreria el dia després. No li importava gens que se li notàs la urgència.
- M’ha agradat molt el llibre – li va dir sense saludar – Vols que anem a prendre un cafè quan tanquem i en parlam?
A ell se li va desfigurar l’expressió, però assentí sense articular paraula.

Aquest va ser l’inici de la relació de na Júlia, venedora de perruques i postissos i en Jordi, venedor d’històries fingides, els dos venedors d’una falsa realitat.
Semblaven ànimes bessones aquells tres anys: s’infringien subtils dolors un a l’altre, prenien l’alè, regalaven postures de calidoscopi, s’escalfaven les solituds i de nou, cíclics, s’infringien subtils dolors un a l’altre. El darrer arribà un vespre d’estiu. Feia dos anys que vivien junts; na Júlia escurava els plats mentre en Jordi rellegia el seu poemari “El bosc i la gola”. S’atracà a na Júlia i li besà la nuca.
- Em referia a la literatura – va dir.
- Què?
- Després d’escriure’t aquesta dedicatòria – li va dir mostrant el llibre – em vas demanar si això de plaer de ma vida es referia a tu, i jo no et vaig contestar.
- Ja, et referies a la literatura... I si t’ho deman ara?
- La resposta serà la mateixa.
Tenia les mans plenes de detergent, però no li importà: es fregà la cara amb la mà. Sentia que s’acubava, que el rostre li bullia sense pausa. Amb els llavis amb gust de detergent, el besà. Ell s’enretirà. No suportava els olors ni els renous intensos. La galtada que llavors na Júlia li va fer al Jordi ressonà per tota la finca
- M’hauries d’haver contestat fa tres anys – li va dir.
Mai una relació havia acabat d’aqueixa manera tan poc literària.

martes, 2 de septiembre de 2008

EL MERCAT DE SANTA CATALINA



Vaig entrar al Mercat de Santa Catalina com qui entra a un temple sagrat, expectant i atemorida alhora. Feia un grapat d’anys que no ho feia, tot i haver passat sovint pel davant i aquest fet el mantenia conservat dins el formol de la meva memòria, la de la infantesa, en un moment no massa alegre, ple d’absències i castells romputs. A pesar d’això la sensació va ser bona, car em va portar a aquell temps de xafardeig al mercat, de gènere fresc, d’atenció personalitzada, de venedors-amics, sempre els mateixos, de concreció. El Mercat dóna el que mai aconseguirà un hipermercat: proximitat. El “què vols, reina?” de la peixatera sona dolcíssim a les oïdes, la paleta de colors de les fruites i verdures t’enlluerna molt més que les safates plastificades dels grans magatzems, mai cap tapa és tan saborosa com la que es menja al bar del mercat de peus o sobre un tabulet just abans de dinar, i les plantes de la floristeria potser siguin un xic més cares que les del viver, però de ben segur que creixeran més belles i sanes, contagiades de la xerrameca antiga del Mercat. Perquè la seva bellesa rau en l’essència antiga del mercadeig, en una comunicació igual en moltes cultures i que sembla que el segle XXI s’està carregant amb tanta compra despersonalitzada, tanta oferta i tanta “toallas y balones compres lo que compres”.
Mentre mirava i olorava era ben atenta a tot el que es deia: vaig sentir el consell de la peixatera de com cuinar el rap, la queixa del carnisser sobre la crisi econòmica, les confidències de les quatre amigues octogenàries davant la parada dels envinagrats, els riures dels obrers prenent una cervesa i un bocí de truita de patata. I quan la venedora em pesava els dos melicotons perfumats de groc que vaig comprar, vaig reconèixer els seus ulls. Va resultar ser una companya de l’escola que feia més de 20 anys que no havia vist. Se’n va fer creus de com l’havia pogut reconèixer i aquest doll va ser com una petita alegria que em va durar tot el matí. Me’n vaig recordar de com em copiava els deures, de com m’ajudava en la prova de córrer els 1000m. a gimnàsia, de com em va decebre un dia de fi de curs, de com feia que ens renyassin continuadament perquè no parava de parlar a classe. Una petita sorpresa. La primera. Perquè la segona va venir més tard: feia tant de temps, D., que no veia el teu somriure…i el vaig veure en el rostre del teu germà. No el coneixia però el recordava d’una foto que em mostrares. Vaig parlar uns breus instants amb ell i no li vaig enviar salutacions per a tu, però alguna cosa dins meu em deia que t’arribarien. També hi havia en V.
Tot plegat va ser estrany, com un d’aquests somnis que tinc de tant en tant i que necessiten molts de minuts de consciència per assegurar que no han estat reals, com ahir que vaig somniar n’A. que em duia de la mà per uns carrerons bruts i desconeguts plens de fems i pixum i només allà em confessava que m’estimava. I és que la vinculació que tinc amb el barri de Santa Catalina sempre ha estat molt onírica. Visc aquest barri com visc el Molinar: des del passat. Els tinc instal·lats dins el record, arnats, fets postal virada en sípia. I els joves pijos neohippies que hi viuen i els restaurants que creixen i desapareixen com a bolets, i els guiris que hi passegen no hi pertanyen, per a mi. Visitar el Mercat me’ls va esborrar una estona. I em va regalar, de pas, el teu somriure.