SOM EL QUE MENJAM?

Som el que menjam o el que generam? Els residus que jo gener són de tinta i cel·lulosa, milers de papers sense gaire importància: títols, certificats de cursos (molts de cursos), cartes, escrits inconnexes i inacabats, llistes de compres i propòsits, poemes...Els guard desordenats, mesclats, a veure si els freds títols es contagien un poc de la saviesa dels versos i els poemes agafen un poc de rigor i soca d'arbre. Si avui no tornàs a casa, qui voldria tots aquests papers? Acabarien dins qualsevol femer? Cada cop defens més la existència de la xarxa, aquest infinit espai sense residus, que arriba a la cinquena dimensió (tal volta a la cinquena essència també), lliure i anònim, que és el tot i la part, que mai es pot abastir, que s'escola com l'aigua i com l'aigua és imprescindible, que, ben emprat, és una eina extraordinària de saber, de plaer i de comunicació.

COM MIREN ELS INFANTS, ELS VELLS I ELS BOJOS

Tinc un desig irrealitzable, un d'aquells que sols es materialitzen construint un pont d'infelicitat, que sembla que sols puguin alimentar-se d'un tràgic comiat. Miri cap on miri no veig solució feliç -"no hago otra cosa que pensar en ti y no se me ocurre nada" diu en Serra per il·lustrar el meu neguit de matí plujós-. Potser, en realitat, vull que sigui així; potser ets més eficaç restant en el somni. Avui t'he somniat. El contingut del somni no era important, però sí ho era com ens miravem, de front, sense por ni pena, com sols miren el infants, els vells i els bojos.

BELLA

No es sol reconéixer a les fotos. A vegades pensa que la màgica veritat del procés fotogràfic, el d'evidenciar les imatges latents dels cossos i les coses, és més real que metafòrica i que, efectivament, cada foto seva és la imatge de la seva ànima, aquesta que no reconeix ni assumeix, tan expandida, inconcreta, com si es vessàs, una nina-vella que esgarrifa, amb uns ulls empetitits de mirar massa enlloc dels bells ulls que diuen que té, els protectors cabells convertits en feix, i la boca closa. Es veu massa grassa. Tot plegat, poc a veure amb la imatge que li mostra el mirall, més viva, més sensual, més atractiva. No sap quina és la real, si la seva veu, els seus gestos, la seva mirada poden superar aquesta imatge esborronada que mostren les fotos, si el seu ser tridimensional la millora o l'allibera, o és a l'inversa. Parla amb l'amiga de la necessitat de cuidar-se més i pensa que no ho fa perquè té por de ser bella. La bellesa alliberaria encara més les seves aus, que ara fan curtes volades però qui sap què farien llavors, cap on volarien, tot el que esborrarien amb el seu batre d'ales...

LA PART ÉS EL TOT I EL TOT ÉS LA PART

Veu una úngla i pensa que és una mà. Veu un dit i pensa que és una mà. Veu el canell i pensa que és una mà. Ho pensa perquè així ho ha aprés. Però mai ningú li ha mostrat la mà sencera amb totes les seves parts; mai ningú li ha ensenyat tots els moviments que pot fer la mà. Se’ls pot imaginar, els llibres en parlen, també els grans filòsofs i els mags de tots els temps, però ho sent com quelcom irreal i imposible. Li hagués agradat que, de petita, s’haguessin unit tots els sabis, el dels músculs, el de la sang, el de la pell, el dels tendons, el dels dits, el de les paumes, el dels anversos, el del canell, el de les ungles, el de la carn, el del pèl, el de les carícies, el de l’artesania, el de l’escriptura, el dels treballs manuals, el del llenguatge de signes, el de la pintura, el de l’escultura, el dels comiats, el de les benvingudes, els de la quiromància, el dels pastissers, el dels jardiners...i li haguessin donat l’ensenyament universal. Perquè quan més s’especialitzen els sabers i es divideixen, més fàcilment es romp la xarxa invisible que els uneix, la connexió cap a la saviesa completa, la certesa que la part és el tot i el tot és la part.

EL DILUVI

El diluvi, l'enfonsament de l'Atlàntida, totes les inundacions que en major o menor mesura apereixen en l'antiguitat de totes les cultures, tantes vegades que hem quedat anegats en llàgrimes, l'home que és, sobretot, aigua, 9 mesos formant-nos dins un llit aquàtic, poc temps per deshidratar-nos i desaparéixer, aigua per regenerar, pel bautisme en tantes creences diferents, pluja per canviar d'estació, diluvi d'orina quan no podem soportar la por...som aquosos, som d'aigua, però aquesta natura ens atemoreix. Volem ser foc, terra, aire...i què passa amb l'aigua? Tenim por d'escolar-nos, d'ofegar-nos, d'assedejar-nos...i tanmateix és l'altra cara de la moneda, no n'hi ha d'altre.

ERÒTIQUES I DESPENTINADES

Llegeixo àvidament Eròtiques i despentinades, un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona d’Arola Editors. Ho faig perquè inclou dos poemes meus, perquè la portada és una ígnia ventada de pells, perquè al pròleg Encarna Sant-Celoni, l’entusiasta pastora d’aquest ramat de dones poetes, diu:“Eros, doncs, amb veu i mà de dona: indolent i fervent, descobridor i encobridor, el·líptic i obsessiu, eteri i melós, tebi i distant, descarnat i suggeridor, càlid i tallant, agre i dolç, sensual i xardorós, compartit o no, amb homes i amb dones, o amb tots dos alhora...” en una metafòrica orgia de plaer, com ben bé hauria de ser el tast d’aquest llibre, perquè és primavera, la sang altera, i amor i desig es confonen fàcilment. Llegeixo àvidament i em qued amb un poema de Rosa Comes:
Que la carn es faci vers
I que el vers es faci carn.
Que l’A sigui el llavi moll
I tremolós d’aquell punt àlgid
-febre de l’entrecuix-,
i que l’ungla del dit sigui
sil·laba encavalcada dins el sexe.
Que una M es faci pell:
Pell de mà, melic, mugró,
Mirada mig tancada de desig,
Munió de cabells eriçats en el joc,
El joc de sempre i sempre nou,
La forquilla d’una N apassionada,
Que insisteix en els punts febles
Del plaer. Que el silenci
Faci un crit a la metáfora
I que junts copulin sempre i sense fi,
Sobre el llit ben escandit i rítmic
D’un poema etern i anatòmic
Bon, eròtic i despentinat cap de setmana!

UN COLUMNISTA

Llegir a un columnista de El Mundo em provoca un clar prejudici proporcionalment intens a la meva tendència a no tenir-ne, cosa que potser m'indica que no som tan lliberal i tan lliure com creuria i en el fons em mouen les mateixes pors que a les persones considerades de dretes. Puc afirmar que les meves tendències polítiques i ideològiques difícilment s'atraquen a les dretes, però també intent desfer-me'n dels encaixonaments inútils i, per això, puc llegir a un columnista de El Mundo amb total admiració i gaudir-ne: no sé com és en David Torres, però em meravella com escriu. M'agrada que pugui escriure que veu fades i valquíries en els cossos femenins, m'agrada que, unes línies més tard, pugui compensar tanta dolçor amb metàfores àcides i intel·ligents, potser cruels però copsadores que, al cap i a la fi, així és la vida i així ha de ser la literatura. Possiblement, si el conegués, rebutjaria el seu posat altiu, el seu havà aristocràtic, els seus ulls oliosos, d'aquests que despullen sense cap mena de sentiment i que he vist en les fotos, però com que no el conec, em qued amb la seva lletra magistral i afirm que és un bon escriptor i som capaç de practicar l'esquizofrènia de barrejar-lo dins la mateixa bossa d'admiració literària que sent per altres, com en Bennedetti, en Miquel Àngel Lladó, n'Enrique Lázaro, en Pessoa, n'Albert Herranz, en Miquel Àngel Riera, n'Efak, en Roman Piña, en García Márquez, en Kundera, n'Angel González, na Carmen Martín Gaite, na Gloria Fuertes, n'Àngels Cardona i molts d'altres que ara oblit.

Sospit que qualque dia renegaré d'aquest post -ni l'anonimat m'empara-, però estic en època primaveral, ni fred, ni calor, ni viva, ni morta, ni alegra ni trista, i puc justificar-me dient que tinc estrés, que tanta tonteria és fruit de l'estrés. Estrés post-trasllat, estrés post-dependència a internet,estréspre-solitudd'estiu,estréspostamorequilibratperosensemassapassioibastantarutina, estrés laboral, estrés post-pont, estrés vital en general.