UN MES

Avui fa un mes que t'has hagut de transformar, cruelment, en record. Tots et seguim estimant i sovint seguim penjats de la sensació de que has de tornar. Et veig dins un somni, en una coincidència màgica, en les fotos, en les converses i t'esper. Però és una espera que neix de la dolçor i un conhort extrany, impropi de mi, com si em diguessis d'alguna manera incompresible que estàs bé, envaeix la teva imatge.

N'hi ha que no poden acceptar que el teu cos no hi sigui i encara no poden contemplar la teva imatge convertida en record. Tenen raó quan diuen que no eres només esperit. Precisament tu eres molt carnal, molt terra, molt orgànica. També eres la persona que vam conéixer, tocar, abraçar, escoltar, olorar, besar, sentir. I fa ràbia saber que ja no existeixes com vas ser. Has deixat tots els llocs que et bressolaren orfes de vida i res els habita, car tu eres la vida que dibuixava tot el que t'envoltava. Així ho sentim encara. I ens fas molta falta. Però no t'engoixis, guapa meva, estarem millor amb el temps. Vull que siguis lliure per seguir el teu camí. Però no t'oblidis de nosaltres. Aviat haurà un racó especial per a tu al jardinet de Guium, quan la mimosa i la bugamvilia es facin fortes i esplèndides. Posaré la tauleta que volia sota la llimonera i els amulets perses, deixaré que les flaires dels rosers i el gessamí s'enduguin la pena i llegiré i escriuré per a tu, per a la teva ànima, pel cos que em mostrares, pel teu record, per a la dona valenta que has estat.