Guium plora o Guium m'arruixa, no sé, però el cert és que les seves blanques parets transpiren, condensen i formen humitat, taques d'un vellutat ventall de grisos que s'han instal·lat a parets i sòtils de gairebé totes les habitacions, no sols les que donen al nord, més ombrívoles i deshabitades sinó també a la sala i al dormitori principal, habitat, viscut, calent. No és sa viure -sobretot dormir- en aquest ambient siberià. Tres pics he netejat les parets amb aigua i lleixiu i tres pics Guium ha tornat a plorar. El propietari em jura i perjura que la construcció és bona, que està aïllada en condicions i si jo me'l crec l'únic que puc pensar és que Guium vol que me'n vagi. Els indrets perduts és el que tenen: els hi agrada restar deshabitats. Veurem què passa, si en mantindré en la meva coneguda paciència o obtaré per un canvi. Avui el temps ha donat una treva. Hi ha neu a les muntanyes properes, però el cel és blau intens. Esperaré la primavera i els seus canvis o migraré en breu. Veurem...
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Llavors potser hi veuràs més clar. (M'encanta aquesta cançó...)
Una abraçada, Frannia.
Ahir vaig pujar per primer cop a l'estudi després de totes aquestes festes, disposat a escriure. A l'agafar el pom de la porta aquest el vaig trobar mullat. I vaig veure que la porta regalimava un aigua insòlita. També les parets. No sé perquè t'ho dic. La casaualitat...
josepmanel
Publicar un comentario