URBAN SPA

La sala termal era buida, però vam haver de seguir el protocol i posar-nos les xancles i els gorrets de plàstic, suposadament més higiènics. Semblava que des del darrera de l'escenari pedregós de poliespan, les falgueres i els bambús de plàstic, havia d'aparéixer en qualsevol moment una indonèsia vestida amb flors de lotus o un discret balinés de blanc immaculat. L'aigua tèbia, en forma de dutxa quotidiana, ens inicià cap a un itinerari de bombolles, alternància d'aigües fredes i calentes, vapor sec, vapor d'eucaliptus, brancals d'aigua dirigida a les cervicals, les dorsals, als bessons de les cames, als peus. No estàvem massa atractius amb aquells gorrets estrets, que ens donaven aspecte extraterrestre, els banyadors que s'inflaven per la pressió de les bombolles amenaçant fugir dels nostres cossos, la pell del rostre congestionada per la calor humida, els membres descol·locats sense gràcia, però l'indubtable ambient d'intimitat ens allunyà del relax. No va quedar més remei que submergir-se dins la piscina amb aigua a 10ºC per superar-ho.

Unes hores després, la calma illa es convulsionava i ja ningú caminava tranquil. La certesa que a qualsevol lloc pot haver perill mortal és tan òbvia com angoixant. Alló fotut és que la sensació de tenir el cos dividit en petites partícules d'aigua, expansionat per l'univers, no sigui fruit d'un plaer balneàric, sinó real i cert i que el teu cos aparegui fet bocins sobre la copa d'un pi. Fotut i indescriptiblement trist.

EL SENTIT

Em pregunto on han quedat Luci, les puntes de fletxa i els caçadors-recolectors; on el ferotge Nabuconodosor; per quins racons restaran els zigurats i el codi d'Hammurabi; a quina prostituta dibuixarà Toulouse Lautrec; per quin maó es deixarà colpejà la Gata Loca; quin ull tallarà la navalla surrealista de Dalí; on seran les ombres de trèbol que la finestra gòtica formarà en el terra de pedra; quin color blau intens perdrà el Pantocràtor de la paret; com s'estimaran els del Grup de Bloomsbury; quin petit detall pintarà el pintor holandès i sobre quin detall incidirà el raig de llum en la piràmide de Keops.

Em pregunto de què ha servit conéixer el manifest dadaísta, els àngels de Sagrera, les parets sense finestres del romànic, les abstractes taques de Pollock, les balconades de la casa veneciana, els cul-de-sac de la ciutat àrab, les espirals daurades de Klimt, les passions de Modigliani conservades en alcohol i bacils, els llargs títols dels quadres de Miró tan "contel·lars" com les seves pintures, els sarcòfags paleocristians, els jardins anglesos, les primeres fotografies de Daguerre.

Em pregunto si haver enmagatzemat tantes imatges i tantes dades tindrà un dia un sentit. Potser el dia que parteixi apareixeran enfront meu personatges de ficció, arquitectures, esculptures, pintures, fotografies, pel·lícules, músiques, blogs, filosofies, poemes, històries, colors, balls, amors bressolats, amors perduts i amors mai gaudits. Potser el meu univers interior equilibrarà la balança d'una vida tranquila i ordinària, bellament mediocre. Potser aquest ha de ser el seu sentit.

QUAN PERDRE'S NO ÉS CAP DESORIENTACIÓ

Ell sap que no té res a fer amb ella. Però aquest convenciment l'excita i, per això, va deixant de tant en tant, miques al seu camí, amb l'esperança secreta de que ella vulgui seguir-les si es perd. El que no sap és que ja s'ha perdut massa vegades, tantes, que ha exercitat el sentit de l'orientació, la contenció i la supervivència fins el punt de convertir-se en una mena de far. Llavors perdre's ja no és cap desorientació. Si passa, s'asseu una estona al fil de la seva ànima, descansa, tranquilitza el seu cap, el seu cor, la seva pell i de manera natural sap cap on partir. No necessita recolzar la seva mà en cap penis díscol, en cap cervell recargolat, en cap forta espatlla, en cap paraula de poeta, en cap ombra de Peter Pan, en cap somriure de gat de Cheshire, en cap joc de mans. Ja no hi ha ocells volant en picat i ennuvolant l'horitzó. S'asseu, tranquila, i es mira al mirall. I veu que tot allò viscut ha gravat als seus ulls un color diferent als que tenien quan va néixer. Cada cop té la mirada més verda, no sap si d'esperança o de verdet, però és una verdor de vida, de saviesa. Aprèn, no deixa d'aprendre i quan li llancen mocadors al terra de dama antiga, ja no els recull.

R.I.P.

M'he trobat el nan de la pastanaga trencat al terra, supòs que empès pel vent que bufà ahir. Jo volia aire i se'm va concedir. Però els desitjos sempre tenen efectes colaterals...

Jo volia trobar-me millor i m'hi vaig sentir així que vaig moure'm per castells en runes, per fars i cales, per cafès orientals, per carreteres secundàries i avui em trob carregada de nou i amb la pell cremada pel sol. Els desitjos sempre tenen efectes colaterals.

Jo volia una feina menys conflictiva. I ho vaig aconseguir. I ara hi ha dies que ni tan sols parlo amb ningú i el matí transcorr harmoniós i tranquil, però tan solitari. Ai, els efectes colaterals dels desitjos...

Jo volia ser escriptora i ara, quan les paraules no flueixen i quedo estancada en l'ombra dels germans jugant a "pedra, paper i estisores" retallant-se sobre el cel color cirera i els vols de les oronelles, l'angoixa em repica dins el cap i sembla que el cervell ha d'entrar en erupció. Si un dia, m'explota el cap serà el definitiu efecte colateral del meu desig.

Ara per ara, però, que el nan descansi en pau. Vaig a recollir-ne els bocins.

I PER AFEGIR AL CALOR...

I per afegir al calor, el nas embromat, el mal de cap, el mal d'ossos, la diarrea, el mal de gargamella...i tothom que et diu: alerta no sigui la grip A, maleïda psicosis, com juguen amb nosaltres...I per afegir al calor, la por d'estar malalta de debò i la fragilitat de la vida demostrant un cop més, la subtil línia que ens separa del benestar, només reconegut quan no el tenim. I per afegir al calor, el cant de les xigales, que deuen romandre als pins de devora el cementiri i ho envaeixen tot del seu xiscles d'estiu. I per afegir al calor, jo que em passejo en pèl per la casa, sense importar-me que els veïnats em vegin, groser esqueix de la meva presència seca i correcta, deixant un degoteix constant en el sofà, en el matalàs, en les cadires de la cuina, en totes les parets on em recolzo. I per afegir al calor, el desànim, la tensió arterial sota mínims, la boca seca, la inapetència sexual -Gatot_X, ni els teus relats em conmuen-, la pell cremant-me. Vull que l'aire de la mar m'arribi, que travessi els vint i pocs quilòmetres que ens separen i s'instal·li, suau però constant, al meu llindar. Vull curar-me el constipat. Vull menjar-me una bona amanida de fruites fresques i eròtiques. Vull riure. Vull inventar i escriure. Aaatchisss!

ARA HO ENTENC

Ara ho entenc: m'he assegut devora els cactus de Guium i he tancat els ulls. El meu cos transpira sense aturall. Faig olor a mortadel·la cassolana. Podria escriure sobre els amics retrobats, sobre ruptures i absències, sobre amics perduts, sobre noves feines, sobre noves invencions, sobre festes sorpresa, sobre llibres que parlen d'assassinats, sobre somnis tranquilitzadors, sobre malalties, sobre nins, sobre platges, sobre psicologia...però sols puc restar quieta suant, bevent, suant, fent olor a mortadel·la.

MASSA CALOR

Les paraules s'evaporen quan surten dels meus llavis. La pell em bull, em fa gelatinosa. El teclat sembla un miratge. Veig un oasi al fons del pasadís, rera la porta del bany. Vull atracar-me una síndria i les llavors em fan gutipiris. Necessito aigua, necessito aire.

HORABAIXA D'ESTIU

Aquesta calor aferradissa, asfixiant, gelatinosa, corpòria, sagnant, urticant...em fa entrar les ganes de visitar llocs com aquest, verds, frescs, vitalitzants, líquits, acondicionats...Galícia? Sí? Idò, no, és el nord d'Iran, arrán del mar Caspi.

Però com que no em puc moure em quedaré al jardí de Guium, pintaré de groc el sol decolorat de devora els geranis i llegiré un capítol de"El Pianista" i escriuré un conte i endreçarem el pati i menjarem cireres sota l'ombra de la llimonera fins que arribi la fosca, enamorada de la vida. "Volando voy, volando vengo, por el camino yo me entretengo".

PASE LA SIGUIENTE

Diuen que comences a sentir-te major quan veus morir a les persones al teu voltant. No és cert, perquè continuadament en moren, el que passa és que sempre semblen el suficientment alienes com per no pensar-hi gaire. Però arriba un dia en que les pèrdues són més properes: se'n van amics, familiars, professors, ex-caps, escriptors que has llegit un i altre cop, cantants, actors i poc a poc, l'univers que ens conforma, es va despullant. A vegades no importa que mori algú que fa anys que no veus o amb qui no t'unia cap relació especial; el que t'afecta és que desapareix completament de la realitat per a convertir-se en un record.

Avui he sabut que havies mort. Tinc un grapat de records sobre tu que possiblement ni tu recordaries: la teva inseguretat, el teu titubeig quan em parlaves, l'aura de misteri que creaves en qualsevol conversa trivial i sense importància, els comentaris maliciosos d'alguns companys quan veien que em cridaves al despatx, el sobre que m'entregares davant tots com si fos un secret o una carta d'amor i sols era una fotografia d'un grafitti, el conte que em vas inspirar, les teves mirades olioses i insistents, els fulls engroguits que et servien de guia, la solitud que jo t'imaginava, les bromes que fèiem quan ens mostraves en Witkins o en Mapheltorn i una guspira d'allò que nosaltres pensavem que era desig apareixia als teus ulls, el teu "pase la siguiente" entre imatge i imatge del projector, el caminar encorbat, la teva figura extranya però bondadosa, la màgia de descobrir-nos el cine suec o l'expressionista, els personatges de còmic...

El darrer pic que et vaig veure, fa 3 anys, seies a la barra d'un bar de la plaça dels patins. Em vas veure i em vas saludar, com sempre, com si no haguessin passat anys, amb un moviment nerviós de cap, un hola llarg i tímid i una mirada intensa i universal, com si m'apreciassis, com si em volguessis protegir, com si agraissis el meu somriure ample i sincer.

No t'enyoraré, però em dol molt la teva mort.

NOA

No podríem haver cercat millor regal que el concert de Noa al Parc de la Mar. Perquè és capritxós l'atzar, perquè la teva mà en la meva és el bàlsam per calmar el meu cap inquiet, perquè som u que ja ens hem convertit en dos, perquè la companyia era excel·lent, perquè la música s'enfilava pels pinacles de la Seu i ens comunicava amb un cel estrellat mig tapat però intens, perquè l'absència fa dolcíssima la presència, perquè aquesta artista conmou les pedres, perquè són les gràcies que don per haver-te retornat a casa.

FRUITS SENSE ARTIFICI

Si hagués de parlar del teu país, no voldria anomenar les polítiques represives, les morts injustificades, les llibertats enterrades...voldria parlar dels fruits, de la generositat, de la vida senzilla, de la naturalitat de les coses vertaderes i sense artificis.

Enyor una vida així, poder comprar els productes de la terra sense colorants ni conservants, no tenir plàstics per tot arreu, mirar més l'esdevenir de la vida al meu voltant -els jocs dels animals, la vida de la gent al carrer- que la tele alienant i avorrida, que el temps fos del sol no del rellotge, que es pogués fer l'amor sense estar esgotat i estresat...ho voldria, però sense renunciar a aquesta finestra i a tantes altres coses bones que ens dóna l'avui. Sembla que sempre hem de sacrificar alguna cosa...

UNA NOVA ETAPA

Ahir vaig acabar la meva breu etapa burocràtica al món del transport públic (o púbic, perquè m'ha tocat bé aquesta part de l'anotomia). La bruixa averia, no va ser capaç de dir que havia fet bona feina, tot i trobar-me, quan vaig arribar, expedients sense resoldre des de 4 mesos enrere, tot i haver aconseguit amb 6 mesos portar la feina al dia. No sols no va ser capaç sinó que va intentar desviar l'atenció del meu comiat a fi que jo tingués el mínim protagonisme. Però el cert, com ja vaig dir, és que les seves maniobres, són sols fum, ja que tanmateix vaig rebre el carinyo de pràcticament tots els companys i sé, que alguns, van estar trists de perdre'm. Tanmateix ni la lleialtat, ni el respecte ni l'amor poden comprar-se. Tot d'una ho vaig veure clar: la pobra bruixa avaria ha de comprar-los per tenir-los, per això bull de ràbia quan veu que altres, de manera natural, els aconsegueixen. No li tinc gens de ràbia, però. Gràcies a ella, he pogut veure que no vull restar a un lloc on no em deixen construir catedrals.

Un company, molt acertadament, em va contar un conte que resumeix molt bé el meu sentir: això era i no era, un conserge d'un petit ajuntament d'un petit poble que duia 20 anys de bona feina feta. Va arribar un nou batle i va trobar que si el conserge no sabia llegir ni escriure no podia fer la feina de conserge que havia estat fent durant 20 anys així que al va fer fora. El pobre conserge ho va passar fotut, ì un poc desesperat, es va dedicar a fer l'únic que sabia: arreglar mobles. Poc a poc, va aconseguir crear un imperi, es va fer ric i amb els doblers que li sobraven va decidir pagar les despeses d'una escola pel petit poble on havia estat conserge. El batle, que encara era el mateix, no el va reconéixer i li va demanar que per favor, escrivís alguna cosa al llibre d'honor de l'ajuntament, car era un autèntic privilegi haver-lo conegut. L'ex-conserge li va dir que no podia ser perquè ell no sabia llegir ni escriure. No? -va preguntar el batle extranyat- idò què hagués arribat a ser vostè si n'hagués sabut?! I l'home contestà: hagués estat conserge.

Idò això. Gràcies.

Comença una nova etapa.

SA I ESTALVI

La meva exòtica flor ja es troba a casa. Sa i estalvi. Gràcies per acompanyar-me en l'espera. No me'n vaig, però. Aquí resto, més tranquila.

MIRADOR DE DESIGS

A l'indret on vam ser ahir es troba, just devora el far, una franja màgica, un mirador de desigs. Per tradició, no sé si recent o antiga, la gent que visita el lloc demana un desig i col·loca una pedreta formant aquestes columnes. Diuen, o potser m'ho invent, o he somniat, que el desig s'acompleix quan els petits monuments cauen, moguts pel vent i l'aigua. Jo hi crec. Encara que només sigui per la sensació de confiança que es sent mentre s'hi creu. Què importa si el somni s'acompleix perquè hagi sortilegi o perquè amb la fe nosaltres mateixos tinguem la força i la il·lusió suficients per tirar endavant. Què importa si és bonaventura o és destí o és treball. Què importa, en realitat, el resultat. L'important és com ens sentim mentre passen els dies.

Moltes vegades record la il·lusió que tenia quan creia que els Reis Mags existien. Mai n'he sentida una de tan forta i certa. No existien, però jo rebia els regals. Aquest ha de ser el mecanisme. I si el regal que rebia no era exactament el que havia demanat, n'havia d'altres que m'agraden tant o més. I els acceptava amb gust i agraiment.

El meu desig avui, aquí, és que tots els que volguem i ho necessitem, ens obrim als regals que ens dóna la vida, que els acceptem i apreciem i que no deixem de somniar.

FLORS EN L'ARENA

Em sorprèn que de l'arena de la platja puguin néixer flors. Són coses que semblen no poder passar, però passen. Tal volta per això, crec en les històries difícils, en els somnis que en principi no poden fer-se reals. M'agradaria encomanar-te, amiga, aquesta sensibilitat i que sabessis veure les flors que tens al voltant, enlloc de seguir empresonada per flors efimeres del passat. Tu no ho creus, però jo crec per tu. I sé que aviat seràs molt feliç.

SI TOT EL MÓN FOS COM VOS...

M'agradaria poder dir aquestes paraules a moltes persones, a qui espera un amor, a qui pateix per un, a qui m'ompl la vida de felicitat, a qui pensa amb mi, a qui cuida, a qui es desespera però no abandona la llum del seu interior, a qui ha perdut una part d'ell mateix, però segueix endavant, a qui viatja, a qui aprèn, a qui tracta bé, a qui respecta, a qui crea, a qui té paciència, a qui somnia, a qui no oblida, a qui col·lecciona, a qui ensenya, a qui guarda ramats, a qui fa equilibris a dalts del món, a qui neix noves flors cada albada, a qui fila, a qui fa poesia, a qui camina sense sabates...m'agradaria poder dir-ho clarament, mirant als ulls.

HÀBITS

Escoltava aquesta cançó i no he pogut evitar pensar en tu.
Llegia Marina i no he pogut evitar pensar en tu: “…els hàbits ens ajuden. Ens permeten realitzar amb facilitat –o al menys amb més soltura-el que sense ells seria molt costós. Si tinc l’hàbit de la lectura, llegiré sense esforç. I si tinc l’hàbit de l’ordre, no tendré que perdre hores cercant un paper. I si tinc l’hàbit de la distinció, no m’encallaré en coses mesquines. Tradicionalment s’han anomenat virtuds a allò que són hàbits i faciliten la posada en pràctica de les solucions més inteligents per als nostres problemas…”
Com convertir idò els desitjos o els propòsits en hàbits?
Conduia de cap a casa i pensava: estic cansada, però trobaré un moment per escriuré al blog. Hàbit o addicció?

BRUIXA

Sabia que la teva cara em sonava. Però les teves maneres, tan groseres i desagradables, em venien de nou. No estic acostumada a tractar amb animals com tu. Ara ja sé qui ets, bruixa...un titella, un personatge, un entreteniment, una criatura. Però no em provocaràs cap avaria, no ho creguis. La teva màgia just és fum.

L'ATAC DE LES ORONELLES

Na Pomona té un niu d'oronelles al seu porxo. Amb la panxa plena de síndria fresqueta i paraules, ens hem assegut just davall per seguir alimentant-nos de reflexions. De sobte, les dues oronelles, pare i mare, han començat el seu atac alternat i intermitent. Volaven en picat cap als nostres caps mentre xisclaven enfadades. Evidentment hi havia molt d'espai per passar entre nosaltres i la paret, però elles no volien intruses així que, cortesment, ens hem desplaçat un poc i llavors, tranquiles, han abandonat la seva ofensiva i han retornat al seu niu. Aquest espectacle inèdit m'ha fet pensar com, a vegades, les persones també actuam així: qualsevol ser o situació inofensiva ens sembla un perill. I atacam. Perquè ens volem defensar. Jo t'enyor, saps? Molt. I em sap greu haver estat al lloc i al moment inadequat, destorbant el teu niu. T'enyor. Perquè és natural, com l'instint de les oronelles. Independentment de tot l'amor que don a qui no ets tu.

ANEM A PESCAR

Anem a pescar, amb el far a la nostra esquena, que totes les vivències del passat siguin aprenentatges que ens il·luminin, fins i tot quan encara sigui de dia i pensem que controlam la foscor.

Anem a pescar criatures marines, algues bellugadisses, llàgrimes salades, missatges dins ampolles, perles i tresors submergits.

Anem a pescar en companyia, agermanats amb la il·lusió de compartir les troballes.

Anem a pescar pel plaer de pescar, encara que el peix es torni llançar immediatament a l'aigua per deixar-lo reviure.

GUERRILLERA

Diu Eduard Punset que les persones tenen més capacitat d'estimar a mesura que es van fent grans. Ho argumenta dient que a mesura que els anys passen anam arxivant dins el nostre cervell més records i emocions, i el seu cúmul és el sustens per a la capacitat creativa i metafòrica que fa que augmenti la felicitat. Com? Idò a més capacitat metafòrica més probabilitat de donar categoria d'amor a un encontre amb algú que, potser anys enrere no seria de tanta importància, o, com no ens cansam de repetir, la capacitat de trobar la felicitat en totes les petites coses, que abans potser passaven desapercebudes.

M'ha fet gràcia llegir aquest article perquè precisament a mi em passa a la inversa. Record que a la meva amiga E. li feia molta gràcia aquesta capacitat meva de trobar metàfores i senyals per tot arreu. Jo ja ho havia integrat com un tret de la meva personalitat, però ara ho analitzo i veig que va recés. Em passava molt més de petita. També abans era més fàcil per a mi enamorar-me de persones i situacions, de la vida i totes les seves petites coses. Ara he de fer esforços. Estic realment guerrillera, hipercrítica, permanentment en tensió i molt decebuda. El que abans em semblaven comportaments o actituds del caràcter, ara em semblen qüestions intolerables. Però no perdo la capacitat metafòrica. De fet, ara m'ha vingut al cap una imatge d'un conte que vaig escriure fa un temps en el que el protagonista, un adolescent graffitero, s'imaginava creuant les Rambles (també en tenim, aquí, igual que a Barcelona, però a petita escala) i tallant les flors al seu pas amb les seves mans-tisores...Crec que em passa un poc això, estic guerrillera, rancuniosament, adolescentment, irasciblement guerrillera. Punset, o t'ho t'equivoques o jo som l'excepció que et confirmarà la regla.

TANCAT PER TREBALL

Aquest espai romandrà provisionalment tancat per treball excessiu. Però la casa s'airejarà els caps de setmana. Esper que llavors em visiteu o, almenys, guaiteu per la finestra. Fins aviat.