Aquestes mans meves tenen més de 10 anys. Les va enregistrar la meva amiga en una sola foto i de manera manual. També manualment es va passar a paper en el màgic procés del revelat en blanc i negre. La única foto que existeix la tinc jo i possiblement els negatius s'han perdut. La foto real és completa, però la idea era que el llum incidís sobre les mans així que fer-ne ara aquesta reinterpretació no em sembla malament. És un retall des del Photoshop d'una fotografia de la fotografia real, com un joc de nines russes, contingudes unes dins les altres.
Aquestes mans meves, fa 10 anys, eren hàbils per a moltes coses, fins i tot per a tenir-les buides. Ara són més plenes, més aspres, més gruixudes, però sovint enyor aquella verge activitat, aquella força, aquella habilitat inconscient per tocar-ho tot. Us heu fixat com els nins, abans de contaminar-se, tot ho toquen? No només per recolzar-se. Exploren amb les mans. Expressen amb les mans. A nosaltres, adults, ens fa por i vergonya recolzar-nos en els altres, conquerir-los a cops de carícies, despullar-nos.
Aquestes mans meves, avui, segueixen cercant. Es veu que tenen vida pròpia i no atenen a raons ni a culpabilitats.
.jpg)
5 comentarios:
mo perdis mai el desig d'explorar
No hi ha res com l'escalfor d'una ma amiga , no paris mai de cercar , almenys fins que et piquin els dits :)
Dius si e ns hem fixat que els nins tot ho toquen...
No solament m'hi he fixat simnó que jo als meus 57 anys que faré aquesta setmana que ve, encara m'he de contenir per a no tocar-ho tot.
També dius:
"A nosaltres, adults, ens fa por i vergonya recolzar-nos en els altres, conquerir-los a cops de carícies, despullar-nos."
Doncs, no sé si és que em fa por o vergonya o una altra cosa que no sé, però també m'he de contenir molt sovint per no fer-ho.
Jo com la Carme, segeixo tocant i retocant. No en tinc de vergonya. Mentre em deixin, seguiré tocant-ho tot. M'encanta apretar les mans, acariciar, abraçar amb força...
Així m'agrada, "tocadors"...
Anna, benvinguda!
Publicar un comentario