Es viu amb parella no per superar la solitud -perquè aquesta, si és sent ho fa tan en solitari com si estàs envoltat de mil persones-, es viu amb parella no per tenir sexe més habitualment, o algú amb qui fer les coses, o algú que sigui l'espectador de les teves coses o el protagonista de les teves mirades, es viu amb parella no per manar sobre un altre, ni per tenir fills, ni per seguir la tradició...es viu en parella per aprendre. Aquesta és la gran lliçó. A voltes la convivència és una bassa d'oli, com ho eren les màteries a l'escola que ens interessaven i aprovavem amb nota fàcilment. D'altres és un petit suplici. Record com em costaven les matemàtiques i com el meu esforç, encara que no va fer mai que pogués alliberar la meva dimensió trigonomètrica, sí va aconseguir que exercitàs altres qualtitats minvades, com la paciència, l'ordre, el detallisme, l'atenció...Igualment, la vida en parella és això, aprendre. Ara ho veig. Ho sabia, però fins ara només em fixava amb tot el que havia d'aprendre l'altre. Ara crec que és del meu aprenentatge del què m'he de preocupar. I aquest m'ha duit des de la desconfiança -insconscient però desconfiança- envers l'amor cap a un principi d'entrega. Benvolgut el dolor si ha de ser per aprendre, si ha de ser per descobrir que l'amor i la convivència (en totes les seves dimensions, no només de parella) ha de passar pels pensaments positius, el respete, l'entrega, l'amistat, la generositat del contacte físic, el desprendiment del nostre ego, la comunicació, el compromís, la passió i la confiança. A mí, confés, em manca quasi tot. I a vosaltres?
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
.JPG)
3 comentarios:
... tens raó Frannia... es viu es parella per aprendre, per créixer com a persona al costat d'una altra persona... però, compte, no podem viure sempre amb l'ai al cor de quan serà el proper examen sorpresa.... jo mateix gaudeixo aprenent, em compro llibres sobre els misteris de l'espai temps als 3 primers segons de l'univers, coses per l'estil, però no demano que m'examinin, sino que ho faig per plaer, per la seducció de l'auto-descubriment, l'auto-superació... Qui aprèn bé és qui és feliç aprenent, qui ho fa amb ganes i no com a obligació...
... dit tot això, que novament sembla molt dogmàtic però que es fruit d'un parell d'anys d'experiència personal i, que, pertant, no necessàriament sigui extrapolable més enllà del meu interior...
... dedueixo que l'espera s'ha acabat?
... petonets! (i sort amb els sinus, els cosinos i les tangents.... pensa que sinus al quadrat més cosinus al quadrat és igual a 1, per tant, molt difícil no ha de ser)... ;p
Totes les coses importants de la vid a són un aprnentatge i viure amb parella, tens raó, també ho és. Per a mi ho ha estat i ho és encara, però no havia pensa t mai que fos la raó més important co tu dius. Podria ser... Jo et porto uns anys d'avantatge... algunes coses ja les he aconseguit, i tu també les aconseguiràs.
Tens raó, Poeta, que no s'ha d'aprendre per obligació, però a vegades no queda més remei que aprendre, sobretot quan hi ha temes encapsulats que no et deixen gaudir del plaer de la vida. Jo no sé si el temps d'espera ha acabat, de fet no crec que acabi mai, però estic un poc més a prop del que sempre he considerat que ha de ser. Vull dir, que normalment els altres i els conflictes que tenim amb els altres són els que ens fan de mirall. Saps que és de fàcil veure la manca de compromís, per exemple, de la teva parella sense voler ser conscient de la teva pròpia manca de compromís en realitat!. Dins aquest temps d'espera es troba el compromís d'aprendre. De les dues parts. Que això ens enlairi o això ens acabi enfonsant, ja no ho sé...
I sí, Carme, afortunadament encara que anem lents hi ha voluntat d'aprenentatge, al manco per la meva part. Esper poder gaudir de molts més dies per seguir fent-ho...
Publicar un comentario