PREN EL VOL

El 10 d'abril de 2007 Frannia va començar a publicar de nou. Havia començat uns anys abans amb un blog ara ja esborrat, que era un assaig, una pomada guaridora. Tornà, com dic, perquè duia l'esquena plena de paraules. Va ser, per dir-ho d'alguna manera, la segona etapa, fins que els problemes tècnics en el domini blocat la van fer translladar-se a aquesta casa el 7 de gener de 2008. Des de llavors, he publicat 514 posts. El d'avui, el darrer, el 515, cap i cua -diuen que porta bona sort-. He pensat incloure aquí, com a comiat, el que vaig dir els 28 d'abril passats. Mirau...

martes 28 de abril de 2008
TANTES COSES A DIR
Si et demanes per què les paraules escrites sembla què tenguin més importància que les dites podria dir-te que allò dit passa per massa filtres, pel que vols dir, pel que et volen entendre, pel que voldries dir, pel del vent que bufa i es porta les paraules; en canvi, allò escrit perdura, més enllà del temps i de les ànsies. Jo sempre m'he expressat millor a través de la paraula escrita, sempre he volgut dir allò important a través de l'escrit, des de ben petita, des que a vaig aprendre la "e" d'elefant i la "a" d'aranya. Per això em mata aquesta condemna a no escriure-vos. Tinc tantes coses a dir...
Publicado por Frannia en 18:45 0 comentarios

martes 28 de abril de 2009
L'EGO, PRIMERA LLIÇÓ*
Saps què és l'ego? Imagina't que ets una ceba. Imagina't que et tallassin per la meitat i que una de les capes que extrauries té exactament el teu cos i la teva forma. És tan igual a tu que sembles tu amb la única diferència que no està feta de pell, carn, budells, líquids i ossos sinó de pors i traumes. Imagina't que aquestes, les pors i els traumes, han modelat la teva figura-ego tan magistralment, tan profundament i des de tant de temps enrere que quan et mires al mirall és la única persona que veus. Veus el teu ego, et penses que tu ets el que veus quan només és una capa que no et defineix, ans el contrari: t'esclavitza i et controla. Posem que et veus com una persona riallera, que sempre ha d'estar bé i ha d'agradar als altres. Posem que un dia descobreixes que aquesta descripció només correspon al teu ego i el teu vertader ser no sempre és rialler. De fet, a vegades s'enfada, o s'entristeix, o és superb i entremaliat. Si no sempre és rialler llavors no sempre agrades als altres. I el dia que ho acceptes ja no vius dins la carència de ser quelcom que realment no ets. Llavors ja no és important ser rialler, ja no ho ets perquè els altres t'estimin i, oh, miracle! només llavors és quan ets rialler de debò! i el ego s'empetiteix i ocupa l'espai que li correspon.
*Dedicat a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i, per suposat, a mi.
Publicado por Frannia en 20:33 4 comentarios

No he canviat massa els neguits, en aquest sentit, no ho trobau?

Però és hora de partir. Frannia desapareix. Vindrà una altra, no m'hi sé estar, i seria bell que em reconeguessiu encara que canvii de casa i cara, seria bell que em llegissiu com ho heu fet amb na Frannia, sovint críptica, sovint melangiosa, sovint difícil, i em donassiu tota la companyia que li heu donat a ella.

Fins aviat idò. Cuidau-vos.

AUTORETRAT EN PATCHWORK

On t'has deixat el sentit de l'humor? L'has perdut amb el canvi d'hora?

M'importes molt més del que penses, però tens un greu problema de comprensió.

Aquests dies amb tu han estat molt especials, molt tendres, lluminosos -tot i els núvols- i m'han posat en el camí de recuperar un equilibri que havia perdut feia molt de temps

Jo també t'estim molt, i si alguna vegada faig comentaris o observacions que poden semblar-te injustes (com ara aquesta "estirada d'orelles" sobre la necessitat de trobar feina) és perquè de vegades em fas patir un poc!-.

Ets un àngel. Gràcies per ser tan bona amiga, de veritat, t'estim molt

No dudo de tu inteligencia, y si tu eres feliz yo lo soy doblemente, por ti.

No passis pena, no te guard cap tipus de rencor, simplement trob que és una ironia rebre correus d'una persona que ha deixat perdre l'amistat, i a més, als correus, sembla com si jo formàs part des teu club de fans i no és el cas.

Estas… Guapísima

Estimada, no puedes ni imaginar el consuelo que me has dado con tu e-mail

Crec que la teva postura es massa maternalista i això por crear una espècie de saturació, agobi i fins i tot rebuig

Yo estoy bastante molesto por lo que dices, sobre todo por poner en tela de juicio mi amistad hacia ti

Deja el miedo de lado, es una ilusión como todito. Si lo miras de cerca veras que pasa volando y nunca tiene ningún sitio donde afincarse excepto en la tierra de tu pensamiento

Me sembla boníssim, de veritat. enganxa i té una arquitectura formidable, narrat de luxe i poesia.

Encara que no ho creguis pens en tu ja que la darrera vegada que parlarem me va donar la impressió de que no sabría res més de tu, per la manera en que et vaig trobar, i he volgut respectar aquesta distància que en definitiva te auto-imposares.

Sé que serà tot un repte però tot esforç no serà mai suficient en relació a tot el que tu et mereixes.

Perdona mi ausencia injustificable. Y por favor créeme si te aseguro que a pesar de mi egoismo y hermetismo de estos días, pienso en ti, no te olvido.

Confia en la solitud perquè és part de la vida i a més pot ser sonora. T’estim.

Qué maravilla todo…y más recordarte estando por aquí

BLOGAIRES ENYORATS

Jo enyor un blogaire que es deia Rock i que es pixava en tot. Era irreverent. Era lluitador. Era un xic tocanassos. Vivia a un hotel blau i el darrer que sé d’ell és que va dir: “xinos, sou tontos”. Jo sospit que alguna màfia el va castigar i va passar a formar part d’un bon cuinat de porc agredolç, com no podia ser d’altre manera.
Jo enyor també un blogaire que es deia Tom. Era dolç. Li agradava restar sota els paraigües si plovia. Li agradava llegir Pessoa. Tenia cura dels ramats i just fent el darrer primer petó, també va desaparèixer dins l’univers blogaire.
Jo enyor una blogaire que es deia Octubrina i escrivia petits poemes sense rima plens de neguits i preguntes.
Jo enyor una altra blogaire que es deia Insel, que va quedar embruixada pels rínxols rossos d’un tros de vida que havia sorgit del seu ventre.
També enyor a un tal Giorgio Grappa, que sé que existeix encara, però no es permet viatjar cap a l’univers Frannia i, amés, li té barrada l’entrada.
Com en la vida, aquest món paral·lel creix, s’empetiteix, es bescanvia. Uns surten i altres entren. Uns marxen a poc a poc perquè no es noti i altres surten corrensos sense control. Alguns queden, passi el que passi. Altres es transformen amb un sol gest. Uns deixen un gust dolç dins la memòria i altres només dolor.
L’univers s’espandeix i es transforma. A fora. I a dins meu. Sospit que ha de nèixer aviat una nova galàxia.

BÉ VIATGE

I a mi que l’Alícia del Tim Burton m’ha agradat força. Precisament l’absurda denominació d’Underland (submón) em sembla molt adient, perquè d’això parla aquest nou conte: de les forces de l’inconscient. Que l’argument és fluix i respon a la clàssica fòrmula dual bé vs mal? Sí, però l’estètica Burton, la sorprenent imatge 3D i alguns missatges entre línies, són suficients per captivar. No és Alícia certament i precisament aquest és el gran debat d’un bon tros de la història, talment com tots a la vida real en un moment o altra ens trobam en aquesta disjuntiva perquè ens hem perdut i no sabem si som o qui som, perquè volen massa de nosaltres, perquè hem d’aprendre a transformar-nos (només matant –i això que no era capaç de matar ni una mosca- aconsegueix n’Alícia arribar a on pertoca). La pel·lícula és plena de bellíssimes i especials metàfores: els ulls punxats (el que no volem veure perquè es troba a l’incoscient), els caps tallats al foso que envolta el castell de la Reina Roja que fan d’entrada al seu món malvat (talment en la vida moltes persones malvades s’envolten de les seves víctimes i només trascendint aquestes morts metafòriques s’arriba al cor del problema), la malvada reina Roja, amb un cap deformadament enorme, que està envoltada d’un seguici de persones que s’han col·locat peces falses a la cara per semblar més lletjos i que ella no s’enfadi (com els falsos amics que no són capaços de dir ni voler veritats o opinions diferents), el càstig final al mal: no la mort sinó la solitud o la companyia d’algú que no t’estima.
Jo l’he trobada fantàstica perquè s’inventen paraules i conceptes -bé viatge, amics-, perquè la clau de la força es troba en creurer-se 6 veritats impossibles abans de berenar, perquè es tracta de la història d’una evolució, d’un creixement, perquè només s’aprèn si caus per un forat, perquè el moix de Cheshire riu i s’esfuma més que mai, perquè el bé guanya al mal, perquè, com a l’Alícia de Lewis Carroll, s’ha de saber empetitir-se o engrandar-se segons l’ocasió, perquè l’estètica és bellísima, perquè el 3D és una novetat força interessant per a l’acció i perquè el meu capalleret boig estima l’Alícia.

DIÀLEG

- La pitjor emoció humana – va concloure abatuda- és l’enveja.
- Trobes? –la provocà.
- Sí. L’enveja neix de la carència.
- També hi neix la melangia i tu sempre n’has estat una gran defensora.
Va somriure. Tenia molta raó. Però l’enveja d’un altre temps –real o fictici- i, sí, efectivament una carència, en tot cas afectava a un mateix, mentre que l’enveja deixava víctimes per tot arreu.
- Tu sempre pensant que el mal que et fas a tu mateixa no és tan important com el mal que es fa a un altre..., però saps per què toleres tan poc l’enveja? Perquè no la veus des de la compassió.
- Què vols dir?
- L’envejós mostra un trauma quan t’enveja. Realment desitja quelcom que tu tens i ell no, o fins i tot quelcom que pensa que tu tens i a ell li manca
- Aquest és el punt que m’enrabia...és que –continuà indignada- possiblement ni és veritat, no hi ha objecte de desig.
- Bé, en realitat això no importa. Saps com tractar a un envejós o a una persona que puntualment ho és? Aconseguint que es sentí més valuós. Llavors no t’envejarà.
- Però no depèn de mi...
- A vegades sí. A vegades no ens adonam de com poden afectar les nostres accions. Mira, potser tu intentes ajudar a una amiga a aconseguir parella perquè ella t’ha expressat milers de vegades la seva tristor per no tenir-ne. Les teves accions són per a tu una mostra del teu amor, del teu interès cap al seu benestar. Ella, però, que ho viu des de la carència i la frustració, cada cop que ho intentes, ho veu com una evidència del seu fracàs. El que sent com a fracàs, evidentment, no vol dir que ho sigui. Llavors només es queda amb la idea: “ella en té, jo no”
- Llavors, què fer? No ajudar-la?
- Efectivament. Això que a tu te costa tant. En aquest cas, obta per la no-acció. Simplement escolta. Ella no vol que tu li cerquis una parella. Ella vol, simplement, que l’escoltis.
- Però jo som quelcom més que una orella amb cames...que pagui un psicòleg llavors...
- Molt bé. Si ho sent així, està clar. Tampoc escoltis. Crea un altre tipus de relació amb ella. No toquis aquest tema i potencia totes les altres abundàncies que té. Fes-la sentir valuosa i plena.
- Però sentir-se així està en la seva mà, no en la meva.
- Així és. Ara ho has entès. Deixa, en darrera instancia, de responsabilitzar-te tant de tot el que t’envolta.
- Buf, què cansat, què complicat. He tornat vella, saps? Despusí tot d’una vaig obrir el paraigües quan començà a ploure.
- No és vellesa. Simplement ara necessites protegir-te. Aviat tornaràs a deixar que la pluja et banyi.
Somrigué esperançada, encara que no estava massa segura de poder posar en pràctica tot allò recomanant. Una cosa era teoritzar, l’altra dominar les pròpies emocions. Seguí amb la tasca que duia entre mans mentre parlaven: transplantar el geranis. Tocar terra l’aserenà. Veure la bellesa de les flors, l’omplí de joia.

FELIÇ SANT JORDI

S'engronsa al ritme de les paraules que inventen el seu futur.

S'engronsa i tanca els ulls.
Recorda el dolor sentit sobre el llom del drac.

I ara el dolor és un altre, dolor al cap i a la fi.

Però ningú ho adivina: sembla plàcid el seu somni.

EL DIABÈTIC I LA CULPA

El Sr. Feliu era un home un poc gris, correcte, ben plantat, amable i educat, però sense llum als ulls. La primor l’havia encorbat un poc (o potser la solitud) i els cabells començaven a aclarir-se damunt la coroneta, expandint-se com una taca de tinta cap a les entrades del front. Tot i això, era un home interessant. O així ho pensava la Victòria, la seva núvia de tota la vida, amb qui mantenia una relació més fraternal que altra cosa, des de feia setze anys i amb qui no arribava a donar la passa de casar-se. Vivia sol, doncs, a una casona vella del centre antic de Palma, envoltat de moixos i un canari groc com el sol. Els dilluns i els dimecres, la Ramona, una senyora de la neteja que pràcticament l’havia vist nèixer, anava a la casa per fer un poc net, car el Sr. Feliu era un home educat a l’antiga i no podia ocupar-se de les coses de casa, excepte el cuinar, que li apassionava. Quasi podríem dir que la Ramona era més conscient de l’estat del Sr. Feliu que la seva pròpia núvia. Aviat s’adonà que alguna cosa passava. El veia menjar molt, a pesar de continuar prim com una canya. També anava molt al bany. I sabia que darrerament l’havien trobat, més d’un pic, adormit, dins el seu despatx del museu arqueològic, d’on era el Cap. Quan el va trobar filtrejant amb una dona uruguaya, bastant més jove que ell i absolutament antagònica a la Victòria, no en va tenir cap dubte:
- Tu estàs malalt –li va dir – tu tens sucre.
I efectivament, així va ser. El Sr. Feliu es convertí en diabètic, deixà a la seva núvia de tota la vida, es casà amb la sudamericana, despatxà a la meitat de la plantilla de la biblioteca, es barellà amb la Ramona i començà una nova vida, com si res.
La tragèdia de tot plegat no estava tan en les diferents ruptures sinó en que, a part del dolor inherent en les pèrdues, tot havia esdevingut de manera asincrònica. Quan una ruptura es produeix per mutu acord pot ser hagi sensació de fracàs, però els esperits es troben en pau i tot esdevé amb relativa naturalitat. Però desgraciadamet, les ruptures més comunes i les que protagonitzà el Sr. Feliu n’eren unes, eren de les que sempre n’havia un que decidia per l’altre o que li traspassava la responsabilitat per a que s’accelerassin els esdeviments per no haver d’assumir responsabilitats. De fet, si observassim l’escena com si estassim a un zoològic contemplant les monees, veuríem com el Sr. Feliu va acomiadar als seus empleats sense cap motiu concret. Hagué de pagar una petita indemnització per comiat improcedent, això sí, però econòmicament s’ho podia permetre i, al cap i a la fi, compensava en escreix el no haver-los de veure més. No l’importava, en aquest cas, ser el dolent de la pel·lícula. Venia la culpa a canvi de la indemnització. Amb la Victòria, però, no podia fer servir aquells mètodes, així que anà creant un ambient insoportable i a partir de la manipulació aconseguí que fos ella la que donàs per acabada la relació. Ni seria culpable a la vista dels altres ni hauria de pagar indemnització.
- Un manipulador –li va dir la Ramona, indignada- és qui no accepta la culpa de les seves accions, qui fa mal gratuït, qui no es responsabilitza dels seus actes, qui repetirà la conducta fins a l’infinit i mai podrà passar pàgina.I dit això, el Sr. Feliu, com no, acomiadà a la Ramona. Sense indemnització ni manipulació. Sense, tan sols, ni el vessament d’una llàgrima.