FONAMENTAL

Desitjo que tinguem llum i claretat per destriar allò circunstancial d’allò fonamental, que no ens manqui la salut, de cos, d’ànima i d’esperit, que ho facem tot amb il·lusió i afrontem els canvis amb força, que lluitem si escau i practiquem la resistència quan la lluita sigui impossible i l’acceptació inútil, que no passem fam ni solitud, que no oblidem el passat ni tanquem els ulls al futur, sempre amb la mesura justa, que poguem gaudir del present, que no ens deixem arrossegar per sentiments obscurs, que poguem sentir cada minut de vida com un regal, que no deixem de crear i de cuidar i ser cuidats, que no ens oblidem de somniar, que la por sigui útil i que sempre tinguem un gran somriure als llavis per oferir i una càlida abraçada per acollir i ser acollits. Bona entrada d’any i bon camí!

JEAN RHYS

“…una nina fermada per la por, la desconfiança, la timidesa, hipersensible, maniàtica, turmentada, incòmoda amb ella mateixa i amb tot el altres, d’una emocionalitat extravagant, incapaç d’identificar els seus propis desitjos, duta per un sentiment constant d’infelicitat, instal·lada sense motiu tant en la indiferència cap a tot com en la passió capritxosa envers qualsevol cosa, arrebatada per impulsos d’entrega als altres alternats amb aversió cap a la gent, sempre amb la sensació de ser víctima, de no pertànyer a res ni a ningú i, al mateix temps, sempre dependent, sempre amb por de ser rebutjada, de no ser estimada. Jean Rhys va ser aquesta especia d’animaló aterit, rar i fràgil, al cantó del precipici, fins el final dels seus dies”. Vaig llegir la descripció que feia Manuel Hidalgo sobre l’escriptora Jean Rhys fa uns dies i un calfred em va recórrer l’espinada. Vaig veure el retrat de la part de mi mateixa que no m’agrada, aquesta part que guaita de tant en tant i que lluito per matar. Sé que aquest assassinat seria indigne, car és la part que em permet escriure i crear, així que no em queda altra que canviar d’estratègia. Vaig recordar que tenia un dels seus llibres, Quartet. Me’l van regalar fa molts d’anys, més de 15, na M., na L. i na T. L’havia llegit, però no el recordava. Així que l’he recuperat. L’estratègia funciona perquè a pesar que m’he transportat fàcilment als carrers de París, a la bohèmia nocturna de principis de segle XX, el triangle amorós-sexual m’ha deixat indiferent. M’he posat a ballar el charleston d’alegria i li he fet l’ullet a la nina turmentada que vaig ser. És dolorós, però ja començo a veure clar. Aquest, E., és l’estat de conciència que tu tan desitjaves.

DES DEL FAR

Des del far, el cel és més bell que cap altre cel. És fàcil imaginar que som sobre el Pont Neuf a París, o asseguda a un banc de fusta d’un petit poble alemany bevent una tassa de xocolata calenta, o sobre una barca en el Nil, protegida dels cocodrils i tapada amb els versos de Manel Forcano, o simplement a on som realment, dins una nova llar al centre de Mallorca, calenta, amable, sense humitats ni energies negatives. El mar és lluny, certament, per haver-hi construit un far, però aquest és un far molt especial: es comunica amb les muntanyes, amb els estels, amb les aus, amb totes les coses invisibles per a la vista i visibles per al cor. No necessito més descans. Ja m’he netejat. Sigau benvinguts sempre que us vengui de gust.

BON NADAL

Guaito per desitjar-vos Bon Nadal. Tinc la casa que sembla un magatzem, però el betlem no pot faltar.
Us enyor. Enyor escriure. Però toca descansar. Fins aviat!

UN NOU FAR

Adéu, Guium, adéu…em vas rebre fa quasi dos anys, ben polit, vestit de llar, encara amb un jardí sec i esmorteït, i jo et vaig conrear, et vaig mimar, em vaig vessar dins teu fins que et vaig poder convertir en un refugi amable i especial. Però tu, Guium, transpuaves llàgrimes i humitat, una fredor inhumana procedent, sense cap dubte, de la mala esencia dels teus. No em mereixes, Guium, no…Adéu, poble tranquil, de conreus de vinya i ametllers, de xots que pasturen marcats i dòcils, de gent arrelada a les seves espardenyes i a les seves amargors.
Fins aviat, bona gent que també hi sou, els que ens heu acollit amb amor des de fa 5 anys. Hem trobat un nou far, un lloc per reconstruir-nos i seguir caminant. Tot té un sentit encara que, a voltes, no el vegem.
Frannia tanca un temps, esper que breu. Us enyoraré. Fins aviat. Bones festes i un excel·lent 2010!

VISITANT NÚMERO 1.808.669

Jo era la visitant número 1.808.669. Aviat, a dintre, pintures costumistes, de colors estridents i pinzellades amples i gruixudes em deixaren indiferent. Aquella llarga cua de mirades em semblà sense sentit fins que vaig contemplar un quadre terrible, colpidor, fiblador. Tantes marines, tantes gitanes, tantes festes populars, i aquells nens malalts, baldats, diferents, banyant-se al mar sota la vigilància obscura de la moral establerta, deien més de la realitat històrica del moment que qualsevol altra imatge.
Una adolescent, al meu costat, preguntà a la persona que l’acompanyava: “què fa el capellà? els ofega?” . L’acompanyant s’escandalitzà, però jo no vaig trobar que fos cap despropòsit. Em sentia engoixada, negra com la sotana que contemplava i vaig haver d’inventar-me una paraula nova: lletraigua. Perquè necessitava aixoplugar-me de les coses sota els mots que tan estimo. Com ara.

EL SECRET

Una finestrona al mig del menjador i, al darrera, res més que unes rajoles florides. Busco un secret o un tresor mentre, a la televisió, Ali Baba crida el seu "Obri't Sèsam".

El meu amor prepara una taronjada natural amb taronges valencianes, àcides i dolces, brillants i plenes.

Busco un secret o un tresor i trobo una paret amb una flor.

Els seus llavis toquen els meus suaument. No sap què penso. Ni sap que cerco un secret o un tresor. Com podria creure que busco si me l'acaba de posar sobre els llavis?

EL PONT

Fins dimecres...bon pont!

FER LES PAUS

Tenia por als monstres peluts i, precisament per això, en veia per tot arreu. Els cans, les caballeres arrissades, les mantes, les ovelles, els pelutxos, tots eren monstres amenaçants. Per això, s’enamorà d’un calb, tenia a casa un moix pelat i tots els materials tèxtils que comprava eren sintètics.
Tenia por a la foscor i, precisament per això, la nit no li mostrava la lluna i els estels sinó ombres només, fantasmagòriques, perilloses.
Tenia por a l’aigua i, precisament per això, tenia a sobre un nigul que la mantenia constantment humida, per dintre i per fora, a punt de l’ofegament.
- Veim el que la por ens mana –li va dir a l’amic. Si jo pens que em decebràs, sempre haurà alguna cosa que em doni la raó.
S’abraçaren sota el paraigua i la pluja repicÀ una cançó que parlava d’un nou món per a ells.

TINC SON

Tinc son. I tinc somniera. Bona nit, xarxa...

EN AQUELL TEMPS

Es va posar els calçons negres ben estrets i les botes de pell girada també negres, el jersei de punt anglès blau elèctric amb el cinturó més ample que va trobar, el de la civella daurada. No s'oblidà les muscleres ni el mocador al coll amb dibuixos de catxemir, tampoc les arracades circulars, les que semblaven el seient d'un lloro ni el passador al cabell per aconseguir un poc de tupé. Es pintà la ratlla dels ulls ben negra i es dibuixà un piga negra devora el llavi, com la de Madonna. Finalment es posà la jaqueta de pell i sortí de la casa en direcció a la discoteca de moda, "Pàrquing", un lloc on es servien begudes amb noms eròtics i els adolescents com ella es reunien a ballar i lligar. Hi havia tant de fum que es feia difícil respirar, però la música l'enlairava per sobre totes les coses, la feia lliure. Sonava "Need you tonight" i el Pasqual l'agafà de la cintura per fregar-se un poc amb ella. No li importava. Després a classe, l'ignoraria, ja ho sabia, o fins i tot s'enriuria un poc d'ella, però ara ballava amb ella i la feia sentir la més volguda. Volava, voltava i...somniava al racó de la barra poder ballar i ser lliure. Bevia coca-cola i duia muscleres, però no semblava Madonna. Anava vestida de timidesa i el fum del local no l'enlairava; només l'amagava, encara més.