IGNORELAND*

La ignorància és d'un color, només un: blanc. Perquè blanca és l'absència de paraules quan el talent l'ignora i la pantalla resta esperant les petites passes que abans feia la tinta, i blanc és el silenci quan el telèfon no sóna i mira la paret recordant o desitjant instants inexistents, i blanques són les idees que el visiten, tots els llapis de colors trencats o sense punta.

Es podria pensar que la ignorància que arriba d'un altre és negre com la fosca, però jo us dic que no, és blanca immaculada perquè és farcida d'esperança. L'únic problema és ignorar-se a si mateix, fer-se el buit, negar-se, oblidar-se, maltractar-se a partir d'aquest mecanisme. Si és l'altre, paradoxalment, l'espai d'espera creix i els sentiments s'enforteixen.

Si l'ignores, ell t'espera, espera el moment que deixaràs d'ignorar-lo. En canvi, si el negues, si el rebutges no queda espai per a res. Es demana perquè hi ha tantes persones que usen l'estratègia d'ignorar enlloc de mirar de front i dir "vés-te'n, no m'interesses". S'alimenten de l'espera del que ignoren, s'alimenten, en realitat, de la seva blancor.

La ignorància és d'un color, només un: blanc. Perquè blanca és la flor de l'ametller que ignora fred i gelades, i blanc és el voltant de les ninetes dels ulls, que ignoren tantes imatges enregistrades i blanca queda la carn quan ignora la vida i es fon en el vent.

*Abans d'escriure, viatjo pels blocs dels altres. Tenia al cap fer un post sobre la ignorància i m'he topat amb aquest escrit de Jaqme, sempre extraordinari:http://estrats.blogspot.com/ Ell parla de l'ignorància en la que vivim; jo volia parlar d'un altre tipus, però em prenc la llibertat de copiar-li el títol (si em llegeixes, Jaqme, esper que no et molesti l'atreviment).

PARXIS (per a na Pomona)

I el parxís sempre és a sota del dominó de la nostra vida, el que s'escampa per la taula després d'un petit accident, un buf, un cop, un tremolor. Hi ha peces per tot arreu i la impotència ens ompl, però mai s'ha d'oblidar que a sota hi ha un nou joc, i és un joc de molts de colors. Hi veurem el blau del cel, el blau del ribell que dóna aigüa als nostres anhels, a vegades massa colombofilics, el blau de la mar que ens bressola, el de les rajoles que sostenen les nostres fulles caigudes, el que enmarca les nostres finestres barrades; hi veurem el roig de les estones petites, el de la flor-ferida que és el nostre cor, el de les flors que s'escampen pels cereals secs i són com els nostres gestos, esplendorosos primer, esmorteïts al final; hi veurem el verd esperança que ens conté, mandàlic, com nenùfars amb instint supervivent, el verd dels camps plens d'aliment i clorofila; hi veurem també el groc dels gira-sols, cercant la llum que ens manca, el groc del carro on necessitam pujar-nos a vegades per apropar-nos als camps plens de flors grogues com l'or. Davall de tot enderrocament hi ha un parxís. Davall de tot èxit també hi és. I encara que sabrem dels negres i blancs, dels altres tons i colors, mai hauríem d'oblidar-nos de jugar al blau, vermell, verd i groc. Gràcies, guapa, per la inspiració.

DOLÇA LLAR A VEGADES...

Arribava a casa vessant cels plujosos i mars enfadades.
Arribava a casa tremolant.
L'esperava el bell racó de la seva mà,
les llunes, els estels que descansaven dins els seus braços,
la calma de la bellesa de les paraules.
Arribava a la seva llar petita,
plena de racons, sense massa portes,
sols dues finestres,
la que retallava la seva marxa, la que anunciava la seva tornada.
Arribava a casa i descansava.

LA LLUNA CAIGUÉ...

Sempre li prometia la lluna, la personificava i la feia confident i deesa, sempre l'admirava...ì a nit, després d'una nova discusió, caigué dins la copa. No sap si podrà veure les coses igual sense la lluna promesa i embruixadora guiant els seus dies...

L'ABRIC VERMELL

Volia un abric vermell. I no per protegir-se ni fer-se invisible sinó per aparéixer, per desequilibrar la bucòlica serenor del bosc, per despertar al llop, per fer-se Carmen voluptuosa o geisha de coral. Volia un abric vermell i ser capaç de matar a bruixes cardinals, desmaiar al príncep blau, fer aturar l'esdevenir del món davant el roig del seu semàfor. Volia un abric vermell per contrarrestrar la blancor esmorteïda, la grisor i la negrura fonda, per esclatar, per encirerar els dits que escriuen i enmaduixar els llavis que anhelen. Volia un abric vermell...però sempre es va conformar amb el seu abric negre, que queia bé amb tot, discret, estilitzant, la seva particular cova...

FA TEMPS

Fa temps que les meves nits són tardors,
que, dins el llit, la teva figura
no em fecunda el futur.
Dormim abraçats, com sempre.
Tu recorrs amb roncs de plàcid lleó
els paranys de la son;
jo rest desperta
filant possibilitats i pors.
Em despertaré coberta de fulles seques, un dia,
veuràs,
i com cuc de terra
en elles faré la meva cova, elles seran el meu aliment
i hauré oblidat aquella explosió de flors
que van ser els meus somnis.

L'ANIMAL

L'animal que ja no hi ha en mi, el que s'esvaeix després de cada decepció, el que deixa de guardar fidelitat a la raça humana, el que ha matat el seu passat salvatge i lliure...aquest animal ja no és en mi. Poc a poc, som més felina, qui ho havia de dir...

APRENC...

Aprenc…aprenc que a vegades hi ha víctimes falses, que el victimisme, en moltes ocasions, sols és una postura vital bastant allunyada de la fatalitat i més propera a la indolència. Si l’únic que sustenta els esdeveniments és la fe en els altres o en el destí, sense responsabilitzar-se de les pròpies passes, és ben lògic que arribin les decepcions. Malgrat tot, malgrat totes aquelles petites coses belles de les que sempre parlo, està clar que vivim a una selva, que la humanitat, en general, és devoradora i sovint la mou els impulsos del poder, la injustícia i l’enveja. Deixar-se devorar és també responsabilitat de la víctima. Dins la llei harmònica de la natura l’hervíbor escapa del depredador; no se li ocorr quedar-se quiet donant-li un poquet de sang cada dia, o un poquet de carn, confiant en que acabarà apreciant-lo i deixarà voluntariament de menjar-se’l només perquè sigui una injustícia. Però hi ha persones que sí actuen d’aquesta manera en la vida. No és per ignorància o ingenuïtat; és per fe en l’altre, és per no haver-se lliurat encara d’un paper de víctima que, paradoxalment, els fa sentir protegits, lliures de responsabilitat. Estam alienats. Ens deixam xuclar la sang, l’energia, el temps, les il·lusions. Ens deixam voluntariament. Per tant, no som víctimes. En tot cas, ho som de nosaltres mateixos. Adornam la realitat, la justificam, però en el fons no tenim altra cosa que el que ens mereixem. Jo m’he guanyat a pols l’abús moltes vegades patit perquè no he fet valer les meves capacitats. Tots hauríem de tenir la força suficient per exigir quelcom més que aquests sous mísers i esclavitzats, que aquesta manca de respecte al final. Aprenc…i a pesar que el primer sentiment és el de la ràbia, sé que les coses no són blanques o negres i sé que la consciència d'aquest abús m’ha posat també en una posició excel·lent: la de rebutjar la víctima que hi ha en mi, la de apreciar millor les meves qualitats, la de fugir o atacar al primer signe que em mostri la idea de devorar-me, la de no mimetitzar-me més amb el meu voltant només per eludir la meva responsabilitat. M’espera un futur laboral brillant. No sé si de sou o estabilitat, però sí de felicitat amb mi mateixa. Aprenc…

ALGUNS COMIATS

Alguns comiats generen aquestes imatges. No sempre es poden enregistrar els regals realment valuosos, com algunes abraçades o alguns ulls plens de llàgrimes. Els enyoraré i m'enyoraran i així és la vida: prendre decisions, elegir, partir, quedar, rompre qualque cor i alegrar-ne d'altres. Han estat tres anys plens de reptes, d'aprenentatges, d'estones molt divertides, de creativitat, també d'incomoditats, d'injustícies. Ha hagut vaques sagrades geloses dels èxits aliens, ha hagut usurers, insectes i roedors, racons bruts... com a tot arreu. Però quasi sempre ho ha compensat precisament cada una de les persones que sé que m'enyoraran i a qui enyoraré. Ja sabia que el 2009 duria canvis...

UNIVERS BLOCAIRE, UNIVERS REAL

Dins el meu univers blocaire, aquesta finestrona que visito quasi a diari, ha desaparegut una dibuixant, ha mort sobtadament. El seu bloc queda, però, per constatar la seva breu existència, per mantenir el seu record etern.

Dins el meu univers blocaire, des de que ha començat el 2009, gairebé tots els meus condicionals veinats no publiquen, els poetes de les imatges no fan fotos o pleguen per un temps, el cruel silenci impera.

Dins el meu univers real, les coses també canvien: hi ha absències doloroses, hi ha decisions difícils, hi ha humitat per tot arreu, hi ha naixements, hi ha enganys descoberts, hi ha afectes secrets ara mostrats, hi ha molta pluja i molta neu, hi ha retrobaments, hi ha confidències.

Dins el meu univers real, les estones passen sovint accelerades, les guerres es fan molt lluny, els règims es trenquen, la son em venç, els somnis m'agiten i les paraules segueixen trunyellant el temps.

AQUESTES MANS MEVES

Aquestes mans meves tenen més de 10 anys. Les va enregistrar la meva amiga en una sola foto i de manera manual. També manualment es va passar a paper en el màgic procés del revelat en blanc i negre. La única foto que existeix la tinc jo i possiblement els negatius s'han perdut. La foto real és completa, però la idea era que el llum incidís sobre les mans així que fer-ne ara aquesta reinterpretació no em sembla malament. És un retall des del Photoshop d'una fotografia de la fotografia real, com un joc de nines russes, contingudes unes dins les altres.

Aquestes mans meves, fa 10 anys, eren hàbils per a moltes coses, fins i tot per a tenir-les buides. Ara són més plenes, més aspres, més gruixudes, però sovint enyor aquella verge activitat, aquella força, aquella habilitat inconscient per tocar-ho tot. Us heu fixat com els nins, abans de contaminar-se, tot ho toquen? No només per recolzar-se. Exploren amb les mans. Expressen amb les mans. A nosaltres, adults, ens fa por i vergonya recolzar-nos en els altres, conquerir-los a cops de carícies, despullar-nos.

Aquestes mans meves, avui, segueixen cercant. Es veu que tenen vida pròpia i no atenen a raons ni a culpabilitats.

GUIUM PLORA

Guium plora o Guium m'arruixa, no sé, però el cert és que les seves blanques parets transpiren, condensen i formen humitat, taques d'un vellutat ventall de grisos que s'han instal·lat a parets i sòtils de gairebé totes les habitacions, no sols les que donen al nord, més ombrívoles i deshabitades sinó també a la sala i al dormitori principal, habitat, viscut, calent. No és sa viure -sobretot dormir- en aquest ambient siberià. Tres pics he netejat les parets amb aigua i lleixiu i tres pics Guium ha tornat a plorar. El propietari em jura i perjura que la construcció és bona, que està aïllada en condicions i si jo me'l crec l'únic que puc pensar és que Guium vol que me'n vagi. Els indrets perduts és el que tenen: els hi agrada restar deshabitats. Veurem què passa, si en mantindré en la meva coneguda paciència o obtaré per un canvi. Avui el temps ha donat una treva. Hi ha neu a les muntanyes properes, però el cel és blau intens. Esperaré la primavera i els seus canvis o migraré en breu. Veurem...

http://www.youtube.com/watch?v=O3hDNP7QFjY

AUSTRÀLIA, LA PEL·LÍCULA

Austràlia i els tòpics: cangurs, koales, terres ermes, ovelles i vaques, cocodrils, boomerangs, aborígens, selves plujoses, postes de sol impressionants, penya-segats daurats, colònies angleses, illa llunyana i exòtica...

Els protagonistes de les històries d'amor i els tòpics: dona atemorida i urbanita que s'ha d'adabtar a un repte en la vida, interior i exterior, que la transforma de dona sensible i fràgil, un pèl ridícula a heroïna que enamora a l'home dur, insensible i antisocial, tots dos joves i bells, això sí, tots dos de cor pur i valentes maneres...

Històries d'amor i els tòpics: transfons social i històric per a una història típica, on els bons són molt bons, els dolents molt dolents, els borratxos molt nins i els nins molt adults...

En fi, que si jo tingués 10 anys manco i no existís "Memòries d'Àfrica", potser la pel·lícula "Austràlia" m'hagués agradat. No obstant això i els tópics, reconec que vaig plorar -perquè som de llàgrima fàcil, a vegades- i reconec que la fotografia em va impressionar: paisatges extraordinaris i contrapicats magistrals, i si no sou grans cinèfils us la recomanaré i tot, ja que em sembla la típica pel·lícula que s'ha de veure en el cine, envoltats de gent a qui li semblarà boníssima, menjant crispetes, ben calentets, amb so surround i si és possible, una persona especial al costat amb qui fer manetes, deixar d'estar trist o sentir-se sol i creure de debó en el poder de l'amor.

BLOCAIRE INVISIBLE

La meva blocaire invisible ets tu, la INIA .No et coneixia, certament, però m'ha sobtat la connexió de pensaments i gustos. He vist que t'agraden els circs, he vist que hi ha una bona dosi de reflexió existencialista al teu blog, he vist que cerques la felicitat i et rebeles contra aquesta realitat sovint tan absurda. Jo no sé si acertaré amb aquest petit regal, però aquí el tens, són dos poemes: un, de final infeliç; l'altre, ple d'esperança, l'altra cara de la moneda, perquè això és la vida, una de fel i una de mel. Tots els meus bons desitjos per al 2009. Esper que hagi la màxima mel possible! Una abraçada, guapa!

La creu...

I EN AQUEST CIRC

I en aquest circ gratuït,

on hi ha més boques que ulls,

sorgeix, esperançada, una flor rosa.

"Envejo la salvatge llibertat de les margalides blaves"

diu, erigint-se desfermada.

"Envejo la volàtil solitud dels estels,

envejo, fins i tot, el vol de les aus
i aquí em trobo estranya,

en aquest ball de paiassos, fonambulistes, màgics elefants,

lleons engabiats, conills sense xistera,

trapezistes que tenen por del buit...

Necessito trobar a l'altre,

que m'aculli en la vertadera abraçada
sense paraules i somriures falsos,

sense efectes sonors".

Llavors va passar l'elefant, maldestre i sord,

la trepitjà i l'esclafà contra el terra.

La cara...

HI HA DIES OMBRÍVOLS

Hi ha dies ombrívols en que sols queda l'invent

d'un paradís inconcret

brollant de qualsevol racó de la casa.

Em basta un poc d'aigua per formar un llac

desmaiat de flamencs;

em basta un poc de verd per crear una selva

poblada d'aus i tresors;

em basta un poc de blau per veure el cel plàcid

que anhel.

Hi ha dies ombrívols que no necessit doblers,

sols la imaginació basta, sols la imaginació pot.

Sols la teva presència és suficient.

http://www.youtube.com/watch?v=Nv8NmboE-kw

ELS INNOCENTS

Fa temps que em vaig proposar no fer cap escrit de caire polític o ideològic a aquest blog, una proposiicó altament absurda, car la ideologia vessa i transpira. Em sento més còmode despullant la meva ànima, ja veis, que fent de cronista de la vida externa potser perquè aquesta darrera encara em sembla més absurda. Però avui no puc estar de dir algunes paraules sobre Gaza. Basta llegir qualsevol diari per trobar-hi columnes, cartes al director o editorials encertades. La meva veu és infíma, però tot i això, vull condemnar-ho. Si tots vam ser espectadors passius de la guerra a Irak, també ara ho som d'aquest altre genocidi. Està clar que tanta rapidesa d'atac ve per apurar els dies abans de la pressa de possessió d'Obama. Res ha canviat des de l'Edat Mitjana, en realitat. Això no deixa de ser una incursió del noble de torn a terres per conquerir. I no deixa de ser, com sempre, una matança d'innocents. Que no em convoquin a manifestacions absurdes, que no em manegin més com un titella. Tanmateix faran el que els hi passi pels dellonses, un i altre cop, sobre tots els innocents, nins, vells, dones, homes tranquils, anònims, que l'únic que esperen és protecció d'un estat, d'un Déu, de la Vida...

MIRADOR DE SES BARQUES

Avui he pujat al Mirador de ses Puntes. He vist això...

...i això...M'ha costat; ja no estic amb forma, però no em deixaré véncer pels anys ni l'apatia. El camí sovint és difícil, però el secret consisteix en trobar el propi ritme i no engoixar-se si es va més lent que la resta...no sé si retornaré a les excursions del dissabte però intentaré aplicar-m'ho a la vida...

BÀLITX D'AVALL

Hem esperat l'any nou dins les profunditats d'un vall, en unes cases datades al segle XVIII. La torre de vigilància, ara convertida en quatre plantes un poc claustrofòbiques, gelades i possiblement habitades per velles energies és ara una habitació familiar, la vella cuina que veis a la imatge serveix com a sala de reunió, on jugar un dominó o conversar una estona envoltant la foganya, la vella tafona d'oli és una gran sala. Malgrat el caire agroturístic de l'indret la sensació que es viu a Bàlitx és molt especial, potser pels 20 minuts de baixada entre els camps d'olivera, potser pel fet d'estar totalment envoltada d'altes muntanyes, potser per a tota aquella energia concentrada sols identificada pels nins i algunes sensibilitats. És un lloc que s'ha de visitar, sens dubte, però reconec que a mi em pesava. Tenia la sensació d'estar esclafada contra la terra, minúscula, insignificant. Possiblement és una sensació que cal experimentar de tant en tant per no perdre el sentit de les coses. Allà, sense mòbil, sense televisió, sense rellotge, envoltada d'oliveres i tarongers, de muntanyes i rierols, de pedres velles i voltors, de la gent estimada, l'any va entrar dins el meu ànim amb molta força. Sé que aquest 2009 serà un any de canvis, un any de molta força i energia. I malgrat que a mi els canvis sempre m'han atemorit ho esper amb tranquilitat, amb l'atàvica serenor de saber-se petita i insignificant. Molta salut, molt d'amor per a tots i tal com m'ha escrit el meu estimat amic M.A. endavant la millor força: el secret no està en tenir tot el que un vol, sinó en estimar tot el que un té. Feliç 2009!