CONVOCANT, DE NOU, LA PRIMAVERA

I la pluja insisteix, però no la deixarem fondre'ns, que ja sabem que som de mel i sucre.

I jo llegeixo una història sobre llibres voladors i mots que desapareixen -i amb ells, les coses físiques que representen- i m'engoixa i m'apassiona a l'hora, com ho va fer, en el seu dia, l'Assaig sobre la ceguesa, de Saramago.

I jo vull anar a veure la pel·lícula que s'hi basa i ningú vol acompanyar-me.

I m'he constipat en 24 hores i la gargamella en crema i el nas m'inunda.

I estic fent un autorretrat que me despulla.

I m'amaro d'aquest lila floral convocant, de nou, la primavera.

I, convocant de nou la primavera, penjo un vinil de roselles als peus del nostre llit per a que aquesta casa humida i freda es disfrassi de camp.

I intent fer un poema a partir de paraules cremadisses.

I em fa més ganes pintar que escriure, darrerament.

I destriant la meva col·lecció de postals trobo El Naixement de Venus, de Botticelli i unes paraules que diuen: "Boca y cabellos al viento, bocanadas de vida que se han revelado a la muerte, y al paso del tiempo..."(P.2006) i penso en tu, petita meva.

I necessito afluixar. I aprendre a penjar al blogger vídeos del youtube com cal.

http://www.youtube.com/watch?v=7RksOHQAU1s

http://www.youtube.com/watch?v=BidMVdQ_7fE

OMAR TORREZ

Poques coses calmen més aviat a les bèsties -inclosa la que jo duc a dins- com la música. Si és en directe no sols mata a la bèstia sinó que també reviscola al Déu, a l'àngel màgic, a l'infant, a la dona, al batec energètic que tots som i que sovint deixam hibernat. A nit -gràcies, Pomona-, vam tenir la sort de poder escoltar la música energètica i reviscoladora d'aquest músic. Vaig gaudir de sentir. No el coneixia i això em va permetre lliurar-me a la màgia del descobriment de cada peça. El músic de Seattle, d'arrels mexicanes, llatines i indígenes americanes ens va fer moure el cor a diferents ritmes, tots interpretats amb magistral traça. La guitarra li servia per tocar Jimi Hendrix, per versionar música mexicana, Paco de Lucía o Tom Waits -extraordinària Cementery Polka-, per tocar les seves pròpies cançons en una fusió tan perfecta com la seva pròpia mescla d'arrels.

Imagín que no vaig transmetre el goig que em va produir la vetllada ni la il·lusió que em va fer que el trio ens reconeixés i saludàs després al Bar Bosch. Per això aquí deix avui aquestes paraules, un poc semicorxees i fuses.

http://www.youtube.com/watch?v=jPrzbbGFlq4

SOBRE LA VELLESA

La flaire del jacint m'atraca a la idea de vellesa. També la de les liles i la del romaní. No tinc una raó objectiva per a que aquest fet es produeixi. Potser alguna persona vella que tenia aquest aroma, en la meva infància, va deixar aquesta emprenta subtil dins la meva percepció de les coses.

Des de que és primavera ca meva fa olor a jacint. I des de l'estiu passat m'he anat sentint més vella i manco bella. Avui però llegeixo una entrevista sobre la vellesa i reflexiono sobre aquest tema. Em pregunto què m'ha dut ha sentir-me tan gran darrerament. Potser el dolor de cervicals, de genolls, la manca de fortalesa després d'una nit en vetlla, potser la feblesa davant algunes emocions, potser les meves pulsacions accelarades davant el mínim esforç, o la felicitat davant coses tan senzilles com contemplar la mar, passejar pel camp sense objectiu, contemplar les flors al jardí o els peixos nedant mentre Marcel Cranc canta sobre naufragis http://www.youtube.com/watch?v=9mL6GUf4Pes . Però el senyal més evident es troba en la corba de la meva espatlla i com, permanentment, hi tinc un pes que em compacta i em replega. Diu Marie de Hennezel, l'entrevistada, que "les persones que envelleixen bé estan en pau amb el seu passat, han treballat els seus remordiments, els retrets, les frustacions. La lleugeresa d'esperit és condició per envellir bé". M'agrada aquest pensament i connecta fàcilment amb l'agilitat de moltes persones majors que, a pesar dels anys, volen. Ser feliç en el present fa que el passat perdi pes. Llavors deixen de tenir importància -o la tenen en la seva justa mesura- les vivències de fa gairebé 15 anys a la Universitat, o tot el viscut a la casa de la padrina en fa 30.

Cada cop que veig el darrer anunci de la Coca-cola em travessa un calfred. El vellet mallorquí de 102 anys colca en bicicleta i diu una frase certa i cruel: al final, l'únic que tindrà importància és que la vida t'haurà semblat massa curta.

Diuen que el cor envelleix quan ningú sol·licita la seva atenció. I aquest ningú principalment és el propi propietari del cor. Va bé recordar-ho de tant en tant.

TUBERCULÓS KAFKA

Quan vaig patir la tuberculosi em vaig dedicar a cercar artistes que la van patir. Les Brönte. Camus. Kafka. Vaig llegir la Metamorfosi. Vaig rebre una postal de la blava façana de la seva casa a Praga. Vaig escriure un poema que el citava. Vaig llegir furtivament i en els marges d'altres llibres el seu pensament gris i aturmentat. I sense aprofundir-hi massa vaig gravar una imatge seva esterotipada de l'existencialista i insatisfet artista i el vaig tancar a un dels calaixos de la sapiència.

Ara, més d'una dècada després, llegeixo la seva "Carta al pare" i veig que també jo m'he metamorfoseat en un altre ser, que potser el mirall no em mostri tan clarament aquesta transformació, però que indubtablement no som la persona que vaig ser, la que es sentiria completament identificada amb les seves paraules. He assolit, sense adonar-me'n la victòria sobre el cruel existencialisme que sempre m'havia provocat la llunyania entre els meus pares i jo, entre els altres i jo, entre la vida i jo. No em conmouen les paraules que llegeixo. Sols em fan reflexionar des de la distància d'estar curada. Don gràcies d'haver pogut sobreviure a una tuberculosi i així transformar-me. Ell no pogué. I no m'agradaria que aquest alter ego que és na Frannia quedàs com un ser obscur, melangiós, sensible però terrible, enfrontat a l'existència. Tan de bó pugui seguir havent transformacions i metamorfosis. No importa si són subtils i lentes. De fet, millor que ho siguin perquè les altres, les evidents, les ràpides solen ser destructives.

UN NAN DE JARDÍ

M'ha entrat un nan al jardí. No és d'aquells que viuen als pous i mengen el pa que els nins agosarats els hi tiren el vespre, sinó dels tranquils, els plàcids, els que no perden color i resten observadors entre les flors i les plantes. He provat d'imitar-lo avui. M'he assegut una bona estona a l'ombra daurada de la llimonera, he plantat 2 cossiols amb llavor de tomàtiga, 3 de pèsols, 4 de lletugues i 2 més de julivert. Ho he fet a poc a poc, com una velleta o una malalta, he descansat i he pensat, he intentat alleugerir la meva sang espesa i que no corri per les meves artèries accelerada i nerviosa, he intentat alleugerir els meus pensaments espesos i que no corrin pel meu cervell embossant les bones intencions i les alegries livianes i en el moment que m'he trobat al cul-de-sac del meu present, he mirat el nan rialler, he arrabassat un llevamans taronja i m'he posat a escoltar això...

Let’s take it nice and easy
It’s gonna be so easy
Four us to fall in love
Hey baby what’s your hurry
Relax, don’t you worry
We’re gonna fall in love
We’re on the road to ramance
That’s safe to say
But let’s make all the stops along the way
The problem now of course is
To simply hold your horse, to rush would be a crime
‘cause nice and easy does it every time...

ET REGALAM UN PI

Aquest pi vigilarà, des d'avui, la mar que et bressola. Veurà el mateix que la teva ànima veu: la immensitat del blau, a vegades de pau, altres de fúria; olorarà l'escuma i el pi, els facers i els arbusts; escoltarà les gavines i els ropits, sentirà els animalos passejar pel seu brancam i algunes maldestres passes sobre la fullaca de pi quan anem a visitar-lo. L'aire, l'aigua, el foc i la terra i tots els estels a la nit per a no oblidar-te mai. I el pi que creixerà amb les millors vistes fins que ningú sàpiga ni qui vas ser ni qui hem estat.

NOWROOZ

Rebem l’Any Nou amb un grapat de monedes, un ou que hauria d'estar pintat de color, dos peixos taronja i herbes sagrades cremant davant un mirall. Rebem l’Any Nou amb les set esses:
Sabzet, el blat daurat del naixement; Sombol, l'olorós jacint; Seeh, la poma, fruita de la salut i la bellesa; Seer, l’all de la curació; Senjed, la fruita de l’amor; Serkeh, el vinagre de la paciència; Somaagh, la derrota del mal feta espècia… i jo li he afegit un siurell.
Rebem l’Any Nou plegats, a pesar de tot, sense massa monedes, però amb les mans fèrtils de carícies, el cor nedant dins un pit sense fons i les set esses que em regales cada dia: salvavides, seducció, senzillesa, sí, somniar, sostre, suma... T'estim, amor.

TERCERA GENERACIÓ

Arriba la primavera i a casa meva es celebra la renovació de la vida, el trànsit, la transformació, l'esplendor de la natura, la flor oberta en desordre natural de l'habitual ordre de les coses.

Tenim, per tercer pic, una nova parella de peixos taronja. Després del fatídic suicidi de Yan, que no va poder suportar la mort de Yin; després de la suau partida de Ciao i Bacalao, un rere l'altre, sobrealimentats i assolejats, aquests dos nous peixos que ara veis -Araam i Azizam - han tingut la mala sort de parar a casa. Jo no perdo l'esperança i pens que aquests sobreviuran més del temps esperat. Ingènua, no veig la boja pressó de la peixera que els condemna a fer voltes inútils sense fi. I si la veig, em nego a acceptar que els limitarà i els destinarà a una mort segura. Els experts diuen que aquests peixos no poden viure molts mesos. I jo, primavera rera primavera, insisteixo en tenir fe. Quan parteixen em consol pensant que és el millor que els podria haver passat.

Curiosament acabo avui a Borges i llegeixo: "Duia la supèrbia fins el punt de simular que era benèfic el cop que l'havia fulminat"... Tinc una bona estona de reflexió fins a l'hora de descansar.

LA MORT I LA BRÚIXOLA

Borges té un conte que es diu "La mort i la brúixola". El llegeixo asseguda en el fred vestíbul d'un hospital. El contingut del conte, críptic i reflexiu, m'interessa avui manco que el seu títol, perquè aquesta frase em reflecteix els camins d'aquests darrers dies, car qualsevol cosa de la meva vida quotidiana passa per aquests dos conceptes: la transformació i la recerca. És el cicle que visc ara. He començat Borges sense haver pait Baixauli així que trob interessant, al fil de les seves paraules, fer-ne algunes reflexions borgianes:

1. "La qualitat que ens fa més lliures és la voluntat. Ningú no és més lliure que aquell que és capaç de fer, no allò que li demana el cos o la societat o l'hàbit o el vici, sinó el que li dicta la voluntat". Tinc voluntat? Potser la meva voluntat va suicidar-se fa 35 anys, després del suprem esforç de donar-me la vida a pesar del fil que estrenyia el meu coll.

2. "M'atrauen els penya-segats com m'atraeuen les ones, els ulls de les escales o els dimonis". A mi m'atraeuen els fars, els terrats, les plantes de flors blaves o fulles vermelles, els llavis de les persones, els horrors-vacuis, orgàniscs o artificials i...tantes coses que no cabrien dins aquesta pantalla.

3."El confort és la mort". Llavors aquesta societat nostra, la cultura que ens bressola, les necessitats creades, són una cadavèrica mare que ens educa en la confortable mort d'una vida còmoda i estàtica

4. "Els finals tancats són efectistes, analgèsics, falaços. Res no acaba de colp, en la vida. Ni tan sols la mort anul·la l'existència, car els difunsts ens visiten en fotografies,en gravacions, en textos, en la memòria". Certament. I gràcies.

5. "La meva ceguesa: fugir de mi mateix; el meu destí: trobar-me". La mort i la brúixola.

UN MES

Avui fa un mes que t'has hagut de transformar, cruelment, en record. Tots et seguim estimant i sovint seguim penjats de la sensació de que has de tornar. Et veig dins un somni, en una coincidència màgica, en les fotos, en les converses i t'esper. Però és una espera que neix de la dolçor i un conhort extrany, impropi de mi, com si em diguessis d'alguna manera incompresible que estàs bé, envaeix la teva imatge.

N'hi ha que no poden acceptar que el teu cos no hi sigui i encara no poden contemplar la teva imatge convertida en record. Tenen raó quan diuen que no eres només esperit. Precisament tu eres molt carnal, molt terra, molt orgànica. També eres la persona que vam conéixer, tocar, abraçar, escoltar, olorar, besar, sentir. I fa ràbia saber que ja no existeixes com vas ser. Has deixat tots els llocs que et bressolaren orfes de vida i res els habita, car tu eres la vida que dibuixava tot el que t'envoltava. Així ho sentim encara. I ens fas molta falta. Però no t'engoixis, guapa meva, estarem millor amb el temps. Vull que siguis lliure per seguir el teu camí. Però no t'oblidis de nosaltres. Aviat haurà un racó especial per a tu al jardinet de Guium, quan la mimosa i la bugamvilia es facin fortes i esplèndides. Posaré la tauleta que volia sota la llimonera i els amulets perses, deixaré que les flaires dels rosers i el gessamí s'enduguin la pena i llegiré i escriuré per a tu, per a la teva ànima, pel cos que em mostrares, pel teu record, per a la dona valenta que has estat.

SENSE AIGUA

Diuen que la buganvilla necessita passar set per fer les flors més abundants i vives. Tal volta com alguns poetes. Les crisis, sempre ho oblidam, ens fan créixer.

GRIS

Gris en anglès és grey. Però a EUA li diuen gray. M'hagués deixat tallar una mà ahir vespre instal·lada en l'absoluta certesa que gris només es podia dir grey. No cabia cap altra possibilitat. Com tantes i tantes certeses de les que ens penjam i per les que ens deixam esclavitzar. "El meu anglès és nefast -vaig argumentar-, però els colors me'ls vaig aprendre molt bé: red, blue, green, yellow, black, white, GREY..." Tantes certeses, pesades, asfixiants, absurdes...

I aquest poema d'Oliverio Girondo, pensau que defineix l'amor? És tot això estimar? És més? És manco?

"Se miran, se presienten, se desean,se acarician, se besan, se desnudan,se respiran, se acuestan, se olfatean,se penetran, se chupan, se demudan,se adormecen, se despiertan, se iluminan,se codician, se palpan, se fascinan,se mastican, se gustan, se babean,se confunden, se acoplan, se disgregan,se aletargan, fallecen, se reintegran,se distienden, se enarcan, se menean,se retuercen, se estiran, se caldean,se estrangulan, se aprietan se estremecen,se tantean, se juntan, desfallecen,se repelen, se enervan, se apetecen,se acometen, se enlazan, se entrechocan,se agazapan, se apresan, se dislocan,se perforan, se incrustan, se acribillan,se remachan, se injertan, se atornillan,se desmayan, reviven, resplandecen,se contemplan, se inflaman, se enloquecen,se derriten, se sueldan, se calcinan,se desgarran, se muerden, se asesinan,resucitan, se buscan, se refriegan,se rehuyen, se evaden, y se entregan".

I s'entreguen.

DILLUNS DE MARÇ

Dilluns de març...
...envoltada per la boira corpòria i merengada...
...llegint i gaudint de "L'home manuscrit", de Manuel Baixauli...
...esperant el tren...
...sentint les confessions adolescents de 5 donetes centrades en els beures, l'amor i els riures...
...qüestionant el comportament dels homes, com a gènere...
...doblegant, feridora, una fulla del llibre, concretament el fragment que deia:"He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi"...
...pensant en la mort den Pepe Rubianes...
...pensant en la mort de n'E...
...pensant que, precisament, havia vist a en Pepe Rubianes al teatre de Lloseta en companyia d'ella...
...sofrint un mal rovegador i penetrant, però suportable, a l'espatlla esquerra...
...començant la setmana un poc enfora dels que vull i el que vull...
...romànticament envoltada de boira, mentre a Ciutat, una veintena de quilòmetres enllà, tota la boira ja havia sigut esvaida pel trepitjar dels vianants...

JUGAR DINS L'HERBA

Hi ha dies que voldria rodolar per l'herba com un infant, submergir-me dins el verd fresc de la vida i jugar. I no pensar. I no deixar que els pensaments i les accions dels altres m'afectin. Només jugar per l'herba. Hi ha dies que aquest desig em du a fotografiar i a escriure, també un joc.