EL DIBUIXANT

- Estimo tot allò horitzontal –va dir el dibuixant en el programa de televisió.
Tots pensaren que es referia a l’horitzó del full en blanc, però ell es referia a les aigües quietes de la badia que veia cada matí des del seu balcó, al cos de qualsevol dona estés al seu llit, a la seva col·lecció de superherois de plàstic alienats en la prestatgeria de l’estudi. I no va dir que també l’estimava per contrast al rebuig sever que sentia cap allò vertical, car no volia manifestar en públic el complex que tenia per la seva baixa alçària, i com de sempre li havien angoixat les persones que parlaven des de dalt, i els cims de les muntanyes, i els pinacles de la Seu, i els escenaris i les escales vistes des de sota, des de la seva curta mirada.
- És per això que vius a un petit apartament d’un edifici altíssim que va ser un hotel als anys 60? – preguntà la presentadora improvisant, contenta d’haver fet una metàfora arquitectònica -. Sí – afegí -, horitzontals, verticals, espais cúbics…
- No –contestà sorprès el dibuixant-, és que l’euribor està pels niguls.
Es va fer un silenci col·lectiu, però l’espectador no en va ser conscient perquè aviat s’introduí un reportatge mostrant la seva darrera exposició.
- L’has titulada “La dona colador”, què significa això?
- Crec que hi ha dones que senten sense filtre –va dir- i això no em sembla sà. La dona colador és una nova heroïna, la dona que ha après a destriar emocions i estímuls, que no es ven barata, que deixa que s’escolin pels seus foradins totes les màscares imposades des de fa segles.
- I quines són aquestes màscares?
- La submissió, la fragilitat, la dolçor, l’empatia, el romanticisme.
- No t’agraden així les dones?
- No. –contestà secament.
Pensava que aquella presentadora, submisa amb els seus guionistes i documentalistes, no entenia res i l’únic que aconseguia amb la seva dolça veu i el seu aspecte romànticament fràgil, era posar-lo de mal humor.
- I com t’agraden elles idò?.- preguntà cantarina.
Els sms dels espectadors anaven arribant al programa. El dibuixant no els veia. Apareixien superposats sobre la seva cara, li feien pessigolles al nas, se li enganxaven del coll o de la barba. Ara sortia un: “A ste marikon no l gustan ls tias. Reme TQ”
- M’agraden gelades.
- Gelades?
- Ah, no et referies a elles, les cerveses?.- sortí del pas el dibuixant fent broma.
No tenia ganes de parlar de la seva vida privada, encara que sí que era cert que les dones li agradaven fredes perquè estava un poc cansat de les que semblaven una explosió de sentiments i passions i acabaven sent empassades pel seu propi badall. En canvi, les aparentment gelades, les rectes, les fredes, explotaven dins les seves mans com volcans en erupció, es vessaven sense treva dins la intimitat, cavalcaven sense pausa i mai féien que sentís que sobrava.
- I tu com sedueixes?.- tornà atacar la presentadora.
- Vagament.
- No les dibuixes?
Li semblà una pregunta tan absurda…Conqueria un carnisser mostrant com de bé tallava els bocins de carn? Provocava el bomber un incendi per poder apagar-lo davant l’estimada? Fingia el locutor de ràdio narrar un partit de futbol per mostrar la seva facilitat i habilitat de paraula?
- Sempre.- mentí.
I va pensar, però no ho va contar, amb na Caterina. Es van conèixer parlant de felicitat i en aquella primera cita els acompanyaren Camus, Epicur, Spinoza, Marx, Plató, Woody Allen. Ell odiava Woody Allen, li semblava insegur, pesat, obsessiu, baix. Ella li va dir que el trobava genial, que tots aquells adjectius que, efectivament, eren reals l’engrandien perquè posseïa la lucidesa d’allò normal i petit. Cap pensament filosòfic elaborat i repensat té res a envejar al seu “Què feliç seria si fos feliç”! li va dir. I ell no va ser capaç de dir-li que aquella afirmació no era bona ni genial, només era òbvia i real. Li hagués volgut dir que la felicitat precisament es trobava a una altra banda, a la manca de desig entès com un no-lloc. Però com que volia seduir-la no li va dir res. I aquell vespre no va poder dormir. Pensava amb els llavis molsuts de na Caterina, amb les seves mans masculines i la seva figura etèria i es va posar a dibuixar com un posés: va dibuixar Woody Allen al cim d’un penya-segat traient música d’una Caterina feta saxofon. Mai li mostrà aquell dibuix, ni després de les innumerables vegades que van fer l’amor ni després del tràgic dia de la ruptura.
La veu de la presentadora al retornà al plató. L’estava acomiadant. Es fregava la barba suaument mentre somreia hipòcrita.
- Encantat d’haver pogut estar amb vosaltres.- va dir, però el cert és que li havia semblat una entrevista penosa, buida, superficial, sense cap interès.
Tornà a casa amb un gust agre als llavis. Li molestava la imatge que s’havia tret d’ell, l’empetitia encara més. Es descalçà i es va seure al sofà. Restà en silenci una bona estona i es va prendre una cervesa ben gelada.

(Conte inspirat en el post Rutina d'estiu)

L'ACCIDENT

Com m’agradaria que aquest sentir-te tan a prop no fos un accident. I que la rutina i el tenir no consumàs el seu cruel atac: comprovar que la genialitat es converteix en intractable excentricitat, que la poesia es teatralitza, l’adrenalina s’assimila, la senzillesa es vulgaritza, la seducció s’acidifica i aquests ulls teus deixen d’obrir-me pous o miren cap a un altre far.
Com m’agradaria…però no em queda altra que deixar aquesta pau dins la memòria convertida en perenne accident. I seguir caminant. Si puc, en paral·lel.

ELS ANÒNIMS

Com més gaudeixo de la creativitat dels anònims, més convençuda estic de la injusticia de la fama. La majoria de coneguts són bons, és cert, però no tots els bons són coneguts. Ahir vaig anar a caminar per la platja amb en M. Qui només el coneixeu de les bauxes i les festes, difícilment podeu creure la sensibilitat que té. Qui no el coneixeu i us dic que la seva principal màscara és la de famellut i vividor possiblement tampoc em creure-ho. Però jo us dic que sota tanta pressa hi ha bellesa, que rere aquest devorar la vida sense pausa, hi ha saviesa. Em va dir: el present és un regal, per això es diu present. I avui us vull parlar del present i que tot i que potser no sigui just que grans talents es perdin dins la xarxa, com abans potser es perdien dins el calaix, no hi ha millor feina que seguir creant en el present, sense demanar res a canvi, com sols fan els amants i alguns sanadors, sense la contaminació de la vanitat, l’obssessió pel figurar i la pèrdua de llibertat que du estar esclavitzat a l’opinió de creadors, editors, i mecennes.
A tots nosaltres, els anònims, dedic avui aquest poema.

Descobrint altres paraules belles,
Dupto de la meva aspiració
A que aquestes flàccides paraules
Flamegin pàgines de llibre.
Són tantes les aus que volen
I emblanquinen d’ales el cel plujós,
Són tantes les sirenes col·locades en les proes,
I tants els principis,
I tantes les dunes de petxines
Que justifiquen badies.
Dupto, però no puc aturar-me:Impacients m’arrosseguen, els mots, i em manen.

RUTINA D'ESTIU

Em desperten, cada matí, les volades cridaneres de les oronelles. M’estiro dins el llit, intent que l’espai momentàniament buit de la meva dreta no m’angoixi, l’ocupo. Torn endormiscar-me i llavors són les campanades de l’església les que em desperten. No em molesten, les campanes. És un so que em transporta a la meva infantesa, fins als 6 anys, quan vivia quasi aferrada a l’església del Molinar, en una casa amb rates i el fantasma d’un nin mort que es deia Àngel, en un moment en el que encara creia i estimava lliure. Em torn estirar i som conscient del cant dels ocells que arriba des de la part posterior de la casa. Canten i es sedueixen les aus lliures i les empresonades dins gàbies als balcons i és impossible esbrinar quines canten millor. Guaito per la finestra del despatx en construcció i resto una estona escoltant i contemplant el jardí. Després a la cuina, em preparo el cafè amb llet i les torrades amb melmelada i bereno mentre llegeixo i sona, fluixet, Noa Gold. Avui llegeixo a un full el que vaig copiar no record quan ni on. Són frases escrites per Pere Joan, plenes d’enginy i veritat:
- l’home que estimava l’horitzontal, venerava la vertical i vivia en un espai cúbic.
- L’home que cosia bé, cantava pitjor i seduïa vagament.
- L’home que parlava sense treva, es movia sense pausa i que, sense cap dubte, sobrava.
- L’home que es perdia entre les dones que trobava
- La dona que sentia sense filtre.
- L’home que va morir empassat pel seu propi badall
- L’home que disparava amb la paraula i curava amb la mirada
- La dona que es creia serp i era un pingüí
- L’home que escudava la seva suavitat amb les arestes de la seva barba
Qui ets tu?

EL CERCLE DE GUIX

Fa uns anys, catorze crec, vaig escriure un conte que es titulava “La nua veritat”. Em vaig inspirar en un quadre de klimt on la veritat apareix personificada en una bella dona de pell blanca i cabell roig. El protagonista feia un periple vital cercant la felicitat: començava per la fe i passava per la filosofia, l’art, l’amor i la passió cap als altres i l’amor cap a ell mateix. Finalment quan l’esperança el visitava i es quedava a viure amb ell, trobava la pau i la serenitat. És a dir, quan ja no havia res més a esperar.
M’entren calfreds quan el llegeixo avui. Tenia 20 anys i ara m’adono que inconscientment vaig plasmar el viatge existencial que he acabat fent. I si darrerament em sent tan neguitosa és perquè tinc la sensació que després de tot, no ha arribat la serenitat, sinó que sembla que tot torna a començar, que es repeteix el cicle: de nou llegeixo cercant les respostes, com si no hagués res après. Ara llegeixo Epictet. Té preceptes amb els que no estic gens d’acord, sobretot els relacionats amb la culpa, el desig i la moralitat. Però n’hi ha d’altres que concorden perfectament amb el meu sentir i no deixa de sorprendre’m que un esclau romà nascut l’any 55 dC arribàs a les mateixes conclusions que aquesta esclava mallorquina nascuda 1919 anys després. Parla de l’home com una peça dins el trencaclosques de la humanitat, de la necessitat de no voler controlar els esdeveniments, de com l’home sempre està aprenent i creixent, de la importància de la voluntat en l’intent per harmonitzar l’home i la natura. Condemna la vanitat, la mandra, la por, les aparences, la vulgaritat. I elogia la serenitat, la mesura, la generositat. Em quedo amb aquest frase: “Pren-te la vida com si es tractés d’un banquet: obtindràs la porció justa quan arribi el moment”. Però hi veig tanta esperança dins aquest precepte!, tota l’esperança que altres filòsofs diuen que no s’ha de tenir. Comença el cicle de nou? He de llançar els llibres per la finestra, m’he de tornar a centrar en les coses belles que produeixen els homes i després un altre pic en els homes i totes les seves passions, per acabar mirant-me els budells i descobrir formes barrejades impossibles de desxifrar? Al meu conte em trobava dins la panxa una capsa plena de poriols morts, un llibre blau amb un príncep ros mirant els estels, una flor de gessamí, un llapis vell, una música de guitarra, un caramull de sucre, parets i suor, unes calces negres i un jersei de punt anglès, pa blanc, preguntes. Què trobaré ara? A vegades m’angoixa aquest cercle de guix que és l’existir. Tan fàcil d’esborrar i traçar de nou, ho sé, però sempre tan rodó, angoixant principi i fi, un i altre pic. No obstant, i encara que pugui no semblar-ho, em trobo millor darrerament. Poc a poc torno ubicar-me. Potser, per molt que em foti, el cercle de guix és la meva essència.

LA SUBMISSIÓ DE LA FRAGILITAT

Fotografia de Le_eau

He de reconéixer que sent certa excitació eròtica envers la submissió. Potser perquè tinc atrofiat el lliurar-me i confiar de manera natural i ja ho diuen que tot el que es reprimeix surt d'alguna manera, sovint en el plànol sexual. Aquest plaer envers la submissió es un desig bastant reprimit que sols mostra el nas quan estic dormida i somnio, potser també en algunes fantasies (com lliurar-se a l'amant amb els ulls tapats) i potser també en la dolçor natural dels meus gestos, que clarament inciten a la protecció o a l'abús (segons d'on vengui l'interès), ambdós provocadors de la submissió. Com que ho sé, em protegeixo amb múltiples cuirasses i llavors sorprén la vertadera dificultat per arribar a mi. No ho sembla, a primera vista, que hagi de ser tan difícil. A vegades pens que la meva aparent fragilitat és una màscara més, que em poso un vestit lleuger i fresc, fàcil de llevar, precisament per a que els altres desitgin fer-ho. Però el cert és que va ben cosit a la pell.

No som tan diferents tu i jo, creu-me. Tu dones molt, però no et permets rebre. Jo sembla que necessit l'altre i don poc, però tampoc em permet rebre'l.

Tu, que tens tanta generositat pels altres, et mantens en canvi rígida en aquest no rebre, en aquest no lliurar-te a la debilitat, a que l'altre et cuidi, a aquella protecció i cura que tal volta necessitares sempre de ta mare i mai sentires.

Jo, que semblo demanar protecció i cura en cada alenada, ben igual em tanco. I mentrestant, les dues seguim dèbils i fràgils perquè no ens lliuram a la vertadera força: la d'acceptar aquesta fragilitat sense protegir-nos. Difícil caminar amb el pes de tantes cuirasses, no trobes?

A vegades record amb nostàlgia aquell vell gest, quan no tenia més de 4 anys, en que obria els braços per a que el pare o la mare m'agafassin i m'estrenyessin dins el seu pit. En aquell temps no havia por de demanar ajud i protecció.

Mai parlo de tu en aquest blog, però pens en tu cada dia i cada dia esper que et curis, i cada dia deman que no sofreixis ni tinguis dolor. Però sembla que està escrit que les gallines pateixin per fer un ou, que tots els canvis d'estat i de postura facin mal, que la natura es transformi dolorosament en cada canvi d'estació.

M'ho dónes tot, amiga, a pesar del teu dolor. I avui vull demanar-te una cosa més: deixa't rebre, o si més no, dóna't a tu mateixa tot el que ens dónes a nosaltres. Veuràs què bell és rebre tant d'amor, veuràs que aquesta és la millor medicina.

I si he parlat massa, disculpa'm. Com deia Epictet: "parlar desenfrenadament és com anar fent batzegades dins un vehicle sense control destinat a caure a la cuneta". No sé fer altra cosa ara.

ESPERANÇA

He agafat mania a l'esperança. La personific i la veig com una quarentona histèrica i nerviosa, que no para quieta a cap banda, que sovint es mira el rellotge del canell, observa la porta i la finestra, comprova la roba que du posada, que no se li mogui el maquillatge ni se li despentinin els cabells. Mai riu, perquè no coneix ni el plaer ni l'alegria, sempre pensant en el que ha de venir, sempre esperant. Quan s'asseu, junta bé les cames i les mou continuadament com si anàs a fer un salt d'un moment a l'altre mentre es frega les mans i estira els dits, incapaç de fer res amb els minuts, sols esperar. Espera sense goig, espera sense saber què espera, espera sense moviment, fa eternament -ja ho vaig escriure un dia- un vol de cadernera engabiada.

Què fan idò les persones que tenen por al plaer i al goig, que no volen saber, que són tan mandroses que no poden ni moure's de la rajola? Simplement creuen en l'esperança. L'esperen. Confien que serà ella la fada que els hi regalarà la gràcia. I no saben que sols el desig (desig com sinònim de voluntat, de motor, de goig present, de saviesa i acció) pot fer-ho.

Boicot a l'esperança mal entesa, a l'esperança paralitzadora i mentidera, boicot a l'ombra de Shopenhauer (ara n'haurà més de dos que riuran) i a totes les veus que ens diuen "espera". No hi ha res que esperar. La vida és aquí i ara.

SOM PLATÒNICA

L’orquídia ha perdut una altra flor, ni queden dues. I és curiós perquè l’ha escopida quan encara els seus pètals eren frescs, només un començava a esmorteir-se. No sé què passa, però fa uns dies que tot cau al meu voltant, no és mentida ni només una metàfora: al supermercat, cauen productes de la prestatgeria al meu pas; a casa, es fonen bombetes quan m’atrac; al carrer, em cauen butzetes dels arbres als meus peus i es fonen fanals; al jardí, la llimonera em llança llimones i les plantes, flors; dins meu, cauen certeses i benes. No sé si la culpa la té tota la filosofia que llegeixo aquests dies, tant de temps per pensar…Avui he descobert que som essencialment platònica. Llegiu aquest paràgraf: “En el fons, ser platònic és reduir les ganes (és a dir, la potència de gaudir del que feim) a la fam (la carència d’allò que no tenim), per exemple tenir ganes de fer l’amor només quan s’està sol (…), dir t’estim quan volem dir vull posseir-te”. Dins aquest concepte erroni d’estimar es troben molts dels meus mals. Mil cops se m’ompl la boca dient “t’estim” quan el que realment vull dir és “et necessit” o quan el que vull és que em diguin “jo també” perquè la veritat primera i primigènia és que em trob sola. Alguns que coneixeu a la persona que hi ha darrera na Frannia podeu pensar que no pot ser, que mai pot estar sola una persona que tot el dia va d’aquí a allà, que queda amb els amics a cops d’agenda perquè sempre té coses a fer, que mai pot estar sola una persona que sovint anima i alegra i riu, que tot ho estima i de tot vol aprendre i gaudir…Idò aqueixa persona té una nina dintre que mirant amb ulls tristos sempre li diu “je suis seule et j’ai peur”. I na Frannia no sap com esvair aquesta veritat. Ho intenta anant d’aquí a allà, replegant dins un covo afectes, vivències, imatges, paraules, només per omplir aquest buit primer i creure que gaudeix quan només tapa, que viu quan només es distrau, que estima quan només necessita deixar de tenir por.
Ahir l’amic li va dir fent broma: “el que passa és que hauríem haver boixat més als setze anys; ara no tindríem damunt tanta tonteria i no tindríem un cap o un cor emocional adolescent”. Possiblement té raó, però hi ha més darrera, hi ha tota una manera d’entendre la vida, d’entendre la felicitat de viure.
Darrerament, ja dic, tot cau, fins i tot les meves ganes de sortir, de relacionar-me, de conèixer. Divendres vespre vaig rebutjar dues invitacions per anar a la festa del “Fletxes” i a un concert de la Mediterrània. Em preocupa aquest autoaïllament però imagín que és la passa idònia cap a l’autoconsciència. Supòs que és moment de reflexió i de solitud volguda, de mirar de cara aquesta nina sola i atemorida que som, d’acceptar-la, de fer la primera passa fora de la caverna de Plató on visc.

FORTALESA

Em dius que no pots tornar fins a finals de mes, em demanes que sigui forta i no saps fins a quin punt té sentit avui aquest adjectiu, em jures que no tornaràs a partir sol, sense mi, em confesses que m’estimes més que mai i que l’absència te reafirma en la certesa de que no pots viure sense mi…però mentrestant jo estic aquí sola, tancant la porta a altres sentiments, lluitant contra la feblesa i la passió, esperant com una arcaica helena a que tornis perquè, no ho dubtis, amor, també t’estim.
He pensat molt aquests dies en el concepte d’AMOR, de quina manera la seva definició pot estar esborronada pel pes de l’educació. Em deman si allò natural es poder estimar a més d’u al mateix temps o això és una perversió. No crec que sigui sols el desig el que mogui tantes infidelitats. Potser sigui que ens encaparrotam cercant la perfecció i al principi la passió ens la mostra en la nostra parella. Però és un miratge i tot allò que li manca va prenent més forma a mesura que passen els dies. I manca la creativitat, i manca el saber, i manca la sorpresa, i manca la fortalesa. O tantes altres coses. I, de cop i volta, ho trobam en un altre. I llavors què? O em lliuro o fuig o simplement ho accept sense tragèdia i em concentr en la teva abundància, en la bondat, en la tranquil·litat, en la generositat, en la dolçor, en l’optimisme, i em mantenc fidel. O això, o marxo. Perquè s’ha de ser molt fort per ser infidel, sinó només vas cap a una banda: dins un pou. Jo ja vaig marxar un cop i només vaig trobar dolor, potser el mateix que vaig generar. No tinc dret a enfadar-me perquè no sàpigues veure la meva ferida i no me la curis, quan precisament jo et vaig condemnar a la solitud i el dolor durant 5 anys. No tinc dret a exigir-te tant potser, quan jo no t’ho don.
I tot passa. I tot sentiment crema, però passa. I, curiosament, i per molt que pugui semblar el contrari, res anul·la l’amor que sent per tu. Ni res anul·la l’amor que sent per ell.
I saps què passa? Que sovint sedueixo sense adonar-me’n, només amb la dolçor de la meva veu, amb la fragilitat de les meves indecisions, amb la profunditat dels meus pensaments i amb la capacitat de sensibilitzar una pedra. Alguns diuen que ho faig amb els ulls, amb el meu mirar trist i intens al mateix temps, amb una flaire que emana dels meus racons i que no puc controlar. Ells justifiquen així les seves passions i em donen tota la responsabilitat, la d’Eva, la de Lilith. I jo si mir amb amor és perquè ho estim tot, però és una estimació que poc té a veure amb la passió carnal, és l’amor del que sempre cerca. I ara te cerc i no et trob. Ni a tu, ni a cap.

PERVERS MOVIMENT DE DESIG

Teníem, d’infants, una bola del món que s’il·luminava com un sol. Sovint, durant alguna d’aquelles tardes d’estiu en que estava tan sola, entrava d’amagat al dormitori del germà i la mirava. La feia voltar i col·locava el meu dit sobre qualsevol punt i em deia baixet que allà on la bola i el dit s’aturassin, allà era on estaven els Reis Mags, ja de camí des d’Orient. No importava que fes una calor aferradissa i els Reis ja estassin a París; anaven a poc a poc perquè duien molts de regals, els únics regals que rebíem durant tot l’any. Aquells regals de Nadal eren la constatació de la meva bondat, el premi per ser bona nina. A principis de desembre escrivia la carta. Sempre demanava per favor, sempre havia d’admetre que no havia estat tan bona nina com devia, sempre demanava menys del que volia. I al final, la nit de Reis, sempre em duien més del que esperava. S’arremolinaven els regals sota el Betlem i era un goig veure tots aquells colors, tota la paperassa envoltant-los. Ens seiem al terra i començàvem a obrir capses, a emocionar-nos. Un cop obertes, però, la mare ens deixava triar-ne només una i la resta, verge, anava a parar a les calaixeres de dalt l’armari empotrat del rebedor. No es podien tocar les juguetes per evitar que es rompessin. Llavors la Nancy elegida es convertia en la companya de solitud d’un any més d’espera i desig. A l’estiu la pepa ja estava negra, d’aguantar-me i de brutor, cabells arrabassats, pintades de bolígraf, taques de Nocilla i després de molts de precs la mare accedia a baixar una altra jugueta. Fins llavors però aquelles calaixeres farcides de regals havien estat bategant cada segon de joc, fent que el meu desig es dirigís cap a elles enlloc de cap a la pepa que tenia.
Ho escric avui perquè ahir ho vaig contar per il·lustrar una conversa que tenia sobre el desig. Les cares dels meus tres amics m’ho digueren tot. Hi havia pena, a les seves cares, hi havia una guspira d’horror. Imagín que ara ja entenen per què el desig d’allò prohibit sempre planeja sobre el meu cap, per què menyspreo el que tinc en el present, per què estic instal·lada en la carència. Malgrat la crueltat de tot plegat, ara veig que per sobreviure a tot això se’m desenvolupà la imaginació, que saturar-me de l’objecte de desig pel simple fet de posseir-lo quan en tenia tants d’altres quasi a l’abast (només pujar a una cadira, obrir l’armari prohibit i deixar de ser bona nina), em va ensenyar a activar altres estratègies i si avui dibuix bé, i si avui escric bé, i si avui imagín bé, i si avui llegeixo i pens molt, també és gràcies a aquesta mutilació. Ara només cal aprendre a acceptar aquest mecanisme, que em destorbi el menys possible, ser conscient que els objectes de desig pot ser només ho siguin pel fet de no poder-se agafar i prendre’ls, quan es fa possible, em converteix en la mala persona que no em puc permetre ser. I per altra banda, de res serviria: satisfet el desig aviat n’apareixeria un altre. No vull estimar-te com un objecte de desig. Si està escrit que qualque dia ens estimem no serà així, et mereixes més. I si no està escrit, benvingut el somni que ens ha bressolat, benvingut el dolor i la reflexió, benvinguda tota la poesia que m’has fet florir.

EL LLIBRE DE LES ABRAÇADES

Il·lustració de Newman

He acabat de llegir el regal “El libro de los abrazos”, de Eduardo Galeano. Literalment, un regal, però també un regal per la quantitat de pensaments valuosos que conté. M’he llegit les microhistòries cada matí, remullades en el cafè amb llet del berenar, i he conegut la dona d’Oslo que vesteix una immensa falda plena de butxaques i en cada una, una història que contar, que reviure –“de esa falda, van brotando los andares y los amares del bicho humano, que viviendo, que diciendo va”-, he conegut la història dels presoners de la dictadura a Uruguai, que tenien prohibit parlar però que s’inventaren un codi de cops i gestos per sobreviure –“la voz humana no hay quien la pare. Si le niegan la boca, ella habla por las manos, o por los ojos, o por los poros”-, la història de “los nadies”, que són els fills de ningú, els amos de res, els que no parlen llengües, sinó dialectes, els que no tenen religió sinó superstició i no fan art sinó artesania –“los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata”-, la història de l’amor bilingüe –“no consigo dormir: tengo una mujer atravesada entre los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo otra mujer atravesada en la garganta”-, la història d’un sistema social en el que els polítics parlen, però no diuen, els mitjans d’informació desinformen, els jutges condemnen a les víctimes –“es más libre el dinero que la gente y la gente está al servicio de las cosas”-, la reflexió sobre les males temporades: “pero a veces el bajón demora en irse y yo ando de pérdida en pérdida, pierdo lo que encuentro, no encuntro lo que busco y siento mucho miedo de que se me caiga la vida en alguna distracción”-, sobre una vida que condemna a la fam –“el sistema que no da de comer tampoco da de amar: a muchos condena al hambre de pan y a muchos más condena al hambre de abrazos”-.
Aquest llibre va ser publicat l’any 1989. Quasi 20 anys després totes les paraules són aplicables al nostre present. Quina pena. Em dones una abraçada? Tinc gana.

EXAGERANT

Fotografia de Pomona

Exagerant, podria dir que em sent sola.

Exagerant, podria dir que vaig nèixer rompuda.

Exagerant, podria dir que quan els dies em van fer créixer, em van tornar a rompre. I un altre pic. I un altre. I un altre. I aquell vers d'Ángel González -"para vivir un año es necesario morirse muchas veces mucho"- va deixar d'agradar-me.

Exagerant, podria dir que som una ferida oberta (però segons d'on incideix la llum semblo una rosa).

Exagerant, podria dir que ho ompl tot de paraules perquè em sent buida.

Exagerant, podria dir que no són les flors, són els teus ulls.

Exagerant, podria dir que m'estimes, que m'estima, que m'estimen i que t'estim, l'estim, els estim.

Exagerant, podria dir que no vull deixar d'exagerar perquè aquesta exageració és la meva sensibilitat.

AMOR UNIVERSAL

Hi ha persones que estimen de manera universal, que supós que és una manera bellíssima d'estimar. A les persones com jo, que amb prou feines podem estimar de manera terrenal, això ens sembla extraordinari. A les persones com jo, que difícilment podem identificar l'amor amb alguna cosa que no sigui dolor, això ens fa certa enveja. Diu el mag que la màgia no és seva, sinó de la dona que desquartitza, sense matar-la, en quatre trossos, o del conill que surt de la xistera. També té por, el mag, per això ho diu; és difícil mantenir dins les mans tanta màgia.

Estic acostumada als comiats, els volguts i els imposats. Però sempre plor. Fins i tot, quan la que fuig som jo.