FRÀGIL

Va patinar el mig del carrer. Passà en una dècima de segon de la gràcil figura bípede a la fràgil imatge, ben extesa al terra sense control dels seus membres. El dolor del genoll, que havia colpejat fortament el cantó de la bruta acera, va ser tan fort que es va marejar i l'estómac es va capgirar sorprés. Va mirar al seu voltant, primer per comprovar que ningú l'havia vista, després per assegurar-se que ningú l'havia espitjada perquè aqueixa havia estat la sensació. Estava completament sola. Se'n va dur la mà al genoll i va intentar doblegar la cama. Li feia mal, però no estava rompuda. S'incorporà. Pensà amb les persones majors que cauen continuadament quan van a comprar, a treure el fems, pensà en la seva padrina que sempre quèia quan alimentava els moixos i se li enredaven entre les cames, famèlics, després del seu crit gutural de "porotos, mininos" que fèia avançar a l'exèrcit de felins carrerencs de tot el barri, pensà en el desemparament d'aquest gest de segons incontrolables i en la evidència d'aquell descontrol. Fràgil el cos, fràgil el cor, fràgils els pensaments, ara pels níguls, ara pels inferns.

5 SENTITS

M'agrada contemplar el mar quan està enfadat, el rompre esquerp sobre les roques, la constància de la escumosa ràbia; un nen jugant sol i com parla amb les coses; el foc, cremant a la foganya com un petit sol hipnotitzador; els moixos quan boten parets i quan s'estiren al sol: il·lustracions a la xarxa, de molts colors, el més naïf possibles, les miniatures, els gravats, les fotografies; qualsevol imatge vista a ull d'ocell, valls, terrats, badies...; el teu somriure blanc i gran, amb les dues dents del mig un poc separades.

No puc deixar de tocar les bombolles dels plàstic que protegeixen els objectes fràgils; els cabells de les persones que estim; l'arena en la platja, ben endins o l'herba de la terra; els coixins quan estic asseguda al sofà; la teva mà si ets al meu costat, la teva panxa quan dormim de costat.

La flaire que m'embogeig és la del cafè acabat de fer, la de la canyella, la del gessamí, la de les algues de la mar, la del perfum OPIUM, la de la terra banyada de pluja, la del bosc de pins i alzines, la de la fusta cremada, la de mandarina, la dels llibres antics, la d'algunes gomes d'esborrar.

M'agrada que em diguis "mi niña", m'agrada que em diguin pel meu nom en diminutiu; m'agrada que em diguin "pens en tu", "no t'oblit", "t'estim"; que em diguin gràcies quan m'ho han de dir, que em diguin "per favor" sempre que calgui; i escoltar qualsevol riure.

M'agrada mossegar les pomes verdes; el teu coll, la teva barra, les teves orelles; m'agrada mossegar i empassar les paraules lletges, els mals pensaments, les penes dels altres.

M'agrada contemplar, tocar, olorar, escoltar, mossegar...LA VIDA.

CONTES DE LA VORA DEL FOC

Retorn d'un dia impressionant sobre penyassagats fregats de boira i plugim, fent passes antigues per camins i escalons que va fer l'arxiduc, guaitant per miradors impossibles i convertint-me en au. I un cop a casa, calenta, a redòs, reflexion sobre el fet d'escriure en un bloc i em sembla una de les millors activitats. Estim les paraules, rebutj tot el redol que poden arribar a crear: edicions, presentacions, entrevistes, paraules en maiúscula. M'agrada escriure, anònimament millor, m'agrada que em llegeixin, que ho facin de franc, no embrutar la creació amb apostes de vendes, amb ingressos extres, amb consideracions que acaben pagant-se. No vull que em diguin escriptora; el que vull és escriure. I el bloc m'ho permet. Què més vull? No ambicion poder viure de l'escriptura, no ambicion pujar-me als talons de la fama. No sé per què aquesta revelació l'he tinguda avui, més que mai, amb absoluta certesa. Potser sigui que les lletres ja no em fan d'ascensor. No sé si tornaré a presentar-me a qualque certàmen, no sé si tornaran publicar-me, però avui sé que el bloc em basta. I per això us regal un conte avui:

CONTES DE LA VORA DEL FOC

Notava la boca pastosa, amb gust a codony. Li picava el cap i els cabells encara estaven banyats, no recordava de què, un líquid que atreia les abelles i li acartonava els blens. Les cames li feien figa i l’estómac li cremava. Poc a poc anà prenent consciència. Estava estès sobre l’arena de la platja. Ja era de dia, però prest segur, perquè veia passar als matiners vells i a les mestresses de casa passejant el ca abans de començar a fer les seves feines. No gosava alçar el braç per mirar-se el rellotge del canell. No importava. Ningú l’esperava. Va sentir el batre d’ales d’un cormorà i tampoc gosà buscar-lo amb la mirada. Mirava el que els seus ulls li mostraven, en línia vertical cap a dalt, una immensitat de blau sense niguls.
- Ets un alcohòlic –li digué el seu cap-. Tens vint-i-dos anys i ja ets un alcohòlic.
Intentà recordar quin dia de la setmana era. Dissabte? Amb prou esforços recordà que era dissabte. Intentà incorporar-se, però tot li feia mal. Tot i ser juliol els vespres, arran de mar, feia fred i els membres, per la brisa marina i la humitat, se li havien dormit. Es palpà la butxaca dels pantalons. Havia tingut sort: no li havien robat ni el mòbil, ni les claus de casa ni la cartera ja buida. Aconseguí incorporar-se i aclucà els ulls.
- Per què beus?- inquirí la veu del cap.
- So far, so lie, so lost...
La lletra d’una música desconeguda repicà dins el seu cervell. Era una veu femenina. Sí, l’havia escoltada abans de dormir-se. Era la música d’un grup d’un país d’Europa de l’Est, no recordava quin, que havien posat a un antre de per Gomila on havia entrat, un bar d’ambient. L’al·lot de la barra, un ros musculós, molt masculí, l’intentà seduir. No recordava res més. Potser hi havia sucumbit. Què importava! Era un home lliure.
- O potser un home lliurament fermat per la teva necessitat de llibertat.
- Calla, imbècil! –digué al seu capet xerraire.
Ho va dir en veu alta i dues dones majors que feien ioga uns metres més enllà, el miraren. S’incorporà definitivament. Difícilment podia mantenir-se dempeus.
Va fer unes passes per la platja mentre intentava despendre’s de l’arena que duia aferrada als calçons i a la camiseta. Poc a poc, caminà més dret i es dirigí al passeig. Volia anar-se’n a casa. Volia dormir tranquil·lament sobre el seu llit de fadrí fins que els pare tornàs de la feina al mig dia. Llavors, dutxar-se, dinar amb ell al bar de sota casa ous ferrats, ensalada d’espàrrecs i un flam, parlar amb ell de les notícies del dia, discutir una estona de qualsevol tema per l’únic plaer de discutir i que el pare, enfadat, no li dirigís la paraula de tot el que quedava de dia. Llavors llegiria un poc, prepararia les activitats per a les colònies d’estiu que començaven l’agost i telefonaria a algú, potser a en Manel, per fer unes birres i tornar a engatar-se. Sí, això faria. De sobte, es trobà davant les instal·lacions de l’edifici destinat a les Fires i Congressos. Lúdica 2006, va llegir a un cartell de lletres dansants.
- No et donaren entrades de franc al Club d’Esplai? –li recordà el cervell.
Cercà dins la cartera i trobà dues entrades.
- La gran tenda de la diversió –repetia el seu cap mentre el guarda de seguretat de l’entrada el mirava amb mala cara.
- Si m’atures –mormolà agafant les regnes de la seva dialèctica interior -, t’escup, puta segurata. Tinc carnet d’educador i monitor de temps lliure.
Trepitjà el sòl i es sentí volar per la instal·lació. Va fer una ullada: al fons hi havia una tirolínia i una muntanya artificial per a fer escalada. Els estants, en zig-zag, es multiplicaven fins a l’horitzó. Va veure globus de colors colpejant les bigues d’acer dels alts sòtils i un primer estant, roig de foc, amb unes lletres gòtiques que deien: “Contes de la vora del foc”. “En aquest espai –deia un petit cartell- s’ofereixen sinònims i frases fetes, i una rondalla per a cada una d’elles. No és un circ, ni una broma, ni un engany. És un enginy, un entreteniment, una tenda per a poetes i solitaris, per a les ànimes de nen”.
- Digués una paraula – ordenà l’home de darrera el taulell.
- Mmm...desaparèixer!
- Si tu dius desaparèixer jo et contest aixecar el vol, fer-se fonedís, marxar en un cavall blanc, fugir del mapa, desfer-se com la sal dins l’aigua...i et cont la següent faula: això era i no era, un drac màgic que tenia el costum d’aixecar el vol cada cop que la princesa que raptava s’enamorava d’ell. Seguia la migració de les aus i cercava un lloc molt verd on fer-se fonedís amb el paisatge i passar desapercebut. Un dia les coses no li van anar tan bé perquè amb el seu vol de fuita despertà a la valenta princesa, que molt ofesa per l’engany, muntà en un cavall blanc alat i el perseguí sense descans. Tant volaren un i altre, encalçant-se, que feren desaparèixer del mapa totes les rutes possibles. Ni camins, ni carreteres, ni rius, ni ponts. Aquell espai es convertí en un constant batre d’ales, en un moure’s en cercles aixecant polsí. El drac, desesperat, incapaç de fer servir la seva màgia, sols pensà en una solució: desfer-se com la sal dins l’aigua. I des de llavors ja no existeixen els dracs màgics i, a l’illa, els torrents conserven en els caires el verd de les seves ales fetes molsa. Més val, vol dir aquesta faula, enfrontar-se amb valentia a les conseqüències dels nostres actes; hi ha coses que mai desapareixen.
- Enfrontar-se, doncs?
- Sí, enfrontar-se. Vols que te’n digui una altra? Si tu em dius enfrontar-se jo et dic baixar a l’arena, declarar la guerra, fer-li cara, mostrar les ungles, esmolar-se les dents...i et cont la següent història: això era i no era...
- Un moment, un moment –va interrompre confós-. Això és una tenda de contes?
- És una tenda de sinònims, frases fetes, faules i contes.
- I què m’has de cobrar per cada conte?
- Un any de la teva vida.
- Un any? Què dius?. Un conte no val tant.
- Pensa que, amb cada conte, et regal un aprenentatge primordial. Si ets capaç de reconèixer el seu sentit, d’aprendre el que et dic, et don en cinc minuts tot el que potser trigaries a aprendre en cinc anys. És ben just que me’n quedi un.
- Però i de què m’ha de servir tanta saviesa si llavors em qued sense vida per posar-ho en pràctica?
L’home callà i el mirà fixament als ulls. Uní les seves mans, se les posà sobre el pit i amb un enigmàtic i plàcid somriure s’esvaí dins l’espai.
Però i de què m’ha de servir tanta saviesa si llavors em qued sense vida per posar-ho tot en pràctica? La gavina era sobre les seves cames i li picotejava la panxa. Ell restava estès sobre l’arena de la platja, brut de vòmit i sal, dormida la gatera. Li havien robat el mòbil, les claus de casa i la cartera.

OBERTA

I com em va dir l'amic: "la mente es como un paracaidas: sólo funciona si está abierta".

A intentar-ho idò...

L'AMOR EN TEMPS DEL CÒLERA

Confondre amor i malaltia, que les volades dins l'estómac facin vomitar flors, que 53 anys passin en un buf esperant la curació, que es visqui sense adonar-se que es viu, que s'estimi sense adonar-se que s'estima, només esperant, que els homes es converteixin en ombres del que foren, que se escriguin cartes comercials com si fossin cartes d'amor, que es tengui fe en que l'amor, com el millor dels vaixells, navega, que la pròpia vida sigui la conseqüència de les accions d'una altra vida, que no es vulgui morir, a no ser que es mori per amor.

DESPULLAR-SE

Escriure al bloc és despullar-se o desfressar-se? Darrerament em despull, darrerament hi ha més imatges que paraules: aquí teniu tres objectes de casa meva als que tinc especial estima. Si voleu jugar amb mi i participar del joc...

Perquè m'encanta Chagall, perquè aquesta imatge em sembla molt il·lustrativa per explicar la passió, perquè no existeix al món cap capsa com aquesta, perquè me la va fer la meva amiga-germana F. en aquell temps en que teniem temps i ganes de regalar-nos.

Perquè ador París, perquè dins aquesta capsa vaig guardar per molt de temps cartes d'amor, perquè és una capsa sexagonal, perquè m'agraden els moixos negres.

Perquè sempre m'han agradat els homes amb barba (i això que el meu no en té), perquè aquest nu podria ser el meu, perquè quan estava sola sempre m'imaginava, a vegades amb certesa, que aquesta era la imatge del meu futur.

EL MEU RACÓ

En un apartament de 50 metres les coses han de ser així...

Més llibres al dormitori.

Més llibres a casa dels pares...

DIFERÈNCIES DE GÈNERE

CONVERSA ENTRE UN NIN I UNA NINA DE 5 ANYS QUE HAVIEN ESTAT NUVIS DES DELS 2 ANYS FINS ELS 4. DESPRÉS ELLA VA PARTIR CAP A VALÈNCIA I FEIA 1 ANY QUE NO ES VÈIEN

Alejandro: Hola, Sara, estoy muy contento de verte pero ya tengo otra novia: Genoveva

Sara: Pero yo te estoy esperando!!

Reflexionau, per favor...

LES FESTES

Les festes de Sant Sebastià de fa tres anys van ser especials. Tornava de París i sabia que ell m'esperava. Vam veure i escoltar els focs artificials ben aprop, des de la plaça de la Seu. Encara no m'havia besat, però a mi em bastava sentir la presència del seu cos al darrera, ben aferrat a mi. Quan els focs acabaren, em va demanar: "¿te ha gustado?". De petita, m'horroritzaven. Sempre, per les festes d'estiu, ens col·locavem a la terrassa de Villa Magdalena, al Molinar, a veure'ls mentre els vaixells engalanats amb banderetes de colors treien a la Mare de Déu a fer una volta per la badia. Jo, m'amagava darrera el balancí foradat i no tornava a sortir fins que no acabava aquell renou ensordidor. Amb ell em va passar el mateix: em vaig amagar sota la seva presència durant l'orquestra de sons, i fins fa poc no he tornat guaitar. Em va convidar a pujar a casa seva, aquell vespre, i jo vaig dir-li que no. Però, tanmateix, tot va esdevenir com havia de passar. Sempre és així. Tard o prest. I un mes després, em va tornar fer la gran pregunta, aquest pic plena d'esperances. Des de llavors no he tornat a sortir per Sant Sebastià. Probablement aquest any tampoc ho faci.

AVUI NO TINC RES A DIR

Avui no tinc res a dir. Que em pesa el silenci, que em pesen els sorolls, que s'enganxen les tecles entre el que diria i dic, que imagín el far, que he somniat cossos desmembrats tirats pel terra com flors sorpreses, que en cinc minuts me'n vaig a la perruqueria a tenyir-me els cabells blancs, que no tinc esma de recollir els dàtils, que encara no he preparat la carabassa que em va regalar mumare, que el poeta és mort i volia dir-li adéu amb un poema bell que no em surt, que pas pena per en P., que enyor la sensació de sentir el batre d'ales sobre el meu cap, però que m'alegr de no sentir-lo, que no m'he preparat la classe d'avui vespre, que em fan mal els genolls, que ja començ a tenir por pel recital de dia 1, que la teva abraçada de trenta segons no em basta avui per passar un bon dia.

PREGUNTES AMB RESPOSTA

Ningú m'ho ha encomanat però em ve de gust fer-lo:

1- Agafa el llibre que tinguis més a prop, vés a la pàg. 18 i escriu la línia 4. …Si habremos de tocarnos para reconocernos
2-Si estires el teu braç dret, què arribes a tocar? El portaespelmes que ahir vespre ens regalaren n’A. i en J. És un nenúfar de ceràmica pintat de negre i porta una espelma amb olor a maduixa
3-Què ha estat l’últim que has mirat a la televisió? La notícia al telediari de que Ángel González havia mort
4-Sense mirar quina hora és?Les 11.35
5-Ara mira quina hora és?Les 11.31!!
6-Deixant a un costat l’ordinador, què escoltes? El so quasi imperceptible de la galera, la veïnada, que paret per paret, sembla que ja prepara alguna cosa pel dinar, una avioneta que passa sobre casa meva i res pus.
7-Quant de temps vas estar fóra el dia que vas estar més temps al carrer? El més habitual i constant és estar-hi 14h!!…
8-Abans d’estar escrivint al bloc, que estaves fent? Berenava un cafè amb llet i 3 torrades amb formatge i mermelada de fruits del bosc
9-Què portes ara mateix? Els calçons ratxats en blau i blanc d’un pijama d’home, una camiseta blanca i una manta verda a sobre les espatlles com si fos un xal. No fa fred però no em vull refredar, de nou.
10-Vas somiar ahir? Sí, que muntava a cavall però no sé per què no podia veure per on anava i patia tot el temps pensant que cauria. Després ja em vaig veure de fora i anava al trot amb el meu fillol gran al darrera, tots dos vestits d’índis americans!!
11-Quant de temps vas estar rient l’últim cop que vas riure? Precisament va ser ahir vespre, a un sopar divertidíssim a ca na P. i en J. Molt. Molt.
12-Què hi ha a les parets de l’habitació on estàs? A la paret del davant hi ha una vitrina de teca amb copes, tassons, una tetera, un sitrier de principis de segle que era de la meva padrina i mai he usat, plats, tasses, llibres de cuina, botelles d’alcohol, un os de pelutx, i una capsa que em va dur n’E. d’Egipte, de color d’argent. Sobre la vitrina dues capses plenes de papers i records. Al costat una prestatgeria plena de llibres, fotos, capses, plantes, flors, tortugues, portaespelmes, la làmina de Chagall, la dama que em regalà en G.G. i la tele. Al meu darrera la paret blanca, a un costat el ventanal del balcó, a l’altre, la cuina americana.
13-Has vist alguna cosa estranya últimament? Buf, moltes coses. Ahir mateix vaig veure un home que, després de beure el suficient, va confesar tenir un desig no realitzat: haver tingut una filla “tonteta” (és a dir dependent) que el telefonàs els vespres, després d’haver-se quedat sense benzina al cotxe, per anar-la a buscar o salvar!
14-Quina és l’última pel·lícula que has vist? A la tele o al cinema? Al cinema “El orfanato”, a la tele, una de por també que no sé ni quin títol tenia, però era d’una nena poseída per un esperit, que en realitat no era més que la seva pròpia ànima, rompuda per haver estat violada pel seu pare.
15-Si et fessis multimilionari de la nit al dia, què compraries? Una casa amb terreny, aprop del mar i la muntanya, el meu far…
16-Alguna cosa sobre tu…Som un sac sense final i això m’engoixa, no arrib a omplir-me mai
17-Si poguessis fer alguna cosa al món, independent de la política, què faries? Canviaria el sistema educatiu per construir una nova generació més humana
18-T’agrada ballar? No, em fa molta vergonya. Però quan em pos…
19-Què en penses d’en George Bush? Que és un titella ignorant
20-Imagina que, per reacció espontània, tens una nena; quin nom li posaries? Aina
21-I si és un nen? No ho sé, crec que un nom que també començàs per A. o potser Jaume.
22-T’agradaria viure-hi a l’estranger? No, però potser em perdria per Itàlia
23-Què t’agradaria que et digués Déu quan arribis al cel? No passis ànsia, ho has fet bé. I ara tornaràs.

JA RES ARA

Ha mort el genial poeta Ángel González -"Cuando tengas dinero regálame un anillo,
cuando no tengas nada dame una esquina de tu boca,
cuando no sepas qué hacer vente conmigo,
pero luego no digas que no sabes lo que haces (...)"-.

YA NADA AHORA

Largo es el arte; la vida en cambio corta
como un cuchillo.
Pero nada ya ahora
- ni siquiera la muerte, por su parte
inmensa -
podrá evitarlo:
exento, libre,
como la niebla que al romper el día
los hondos valles del invierno exhalan,
creciente en un espacio sin fronteras,
este amor ya sin mí te amará siempre.

I SI...

I si aquell darrer vespre d'adolescència ella, enlloc de restar muda esperant que li donàs el canvi per sentir sols un instant els seus dits fregant els seus, li hagués estret la mà i li hagués dit: "m'agrades, saps? No sé per què. No veig res de tu que hagi estat dins els meus somnis, no sé de tu el suficient com per saber que el que no veig també m'agrada, no m'has mirat mai amb un esguard que indiqui que m'has vist, però m'agrades. Tant com per sortir per Gomila cada dissabte i haver de suportar fums i renou, garitos ple de xots, mal de peus i de cap, moments d'engoixants multituds, només per poder veure't un instant setmanal"? I si ell, de sobte, després de tal revelació, l'hagués empés contra un racó de la cuina i li hagués dit: "Tu també m'agrades. No t'havia vist mai entre tant de fum, però ara que et veig puc reconéixer el teu perfil antic, la blancor de la teva pell, l'obscuritat de les teves robes. Puc sentir el batec del teu cor quan me mires"? I si s'ho diguessin ara? Alça els ulls del full i mira per la finestra. No veu cap ase volant, ni el carrer s'ha convertit en un verger ple de fonts que treuen mel, ni veu aparéixer cap conill a l'escapada que li recordi que fa tard. Però un esbart d'aus blaves pren el vol de sobte i fuig pausadament cap el cel fins que es perd rere la muntanya. Ella somriu. Si fos l'innocent adolescent també ploraria.

RETALL

Ja no plovia, però les gotes quedaven al vidre de la finestra del tren i, amb la velocitat de partida, corrien veloces cap a mi com si fossin petits espermatozoos a punt de fecundar-me. Jo, el gran òvul sempre generador de vida, romania en el seient a punt de desfer-me'n. Estava molt cansada ahir vespre. Esgotada. A pesar d'això, el meu cap no podia deixar de pensar i els meus ulls retrataven el vagó cercant coses belles. Vaig fixar-me amb la postura de la dona africana que tenia al meu davant. Seia com sols seuen les persones abatudes, amb el cos i el cap cap envant, dirigint-se al terra, i els ulls cap a dalt, en el gest de qui espera un crit o un cop. Semblava un infant atemorit. M'hagués agradat poder dir-li que canviàs la postura, que així no es podia rebre respecte. Després però vaig pensar que potser la meva ànima també es col·locava d'aquesta manera de tant en tant, i vaig callar. Uns seients més envant, el poeta director general, blanc com una fada, estava enganxat al mòbil. Em va fer llàstima i vaig pensar en la incongruència de ser polític i poeta. Esperava, pel seu bé, que no volgués repetir l'experiència i que el poder no l'enlluernàs. Al meu costat, un desconegut cercava papers d'una carpeta i deixava una estora de partitures sobre els seients. Fora era nit obscura. El darrer tren del dia creuava ràpidament l'illa. A mesura que m'atracava a la meva estació la boira es desfeia entre els arbres intentant atrapar la màquina. i Jo vaig ser incapaç d'escriure res bell.

L'OCELL

Ilustració de Gustavo Aimar

Hi ha un ocell que usa el meu balcó, als matins, com a sala d'estar i em desperta cada dia amb bells cants. Es col·loca entre el gessamí mort per les ventades del nort, el verd estel de cinc puntes que és l'àloe que em regalà n'A., i els cactus mallorquins, un poc esmorteïts però vius, i allà canta i canta fins que em veu mirar-lo des del ventanal. Llavors pren volada i no el torn veure fins el matí següent. Aquest ocell em fa pensar en tots els animals que, de tant en tant, m'han visitat: el ca Bobby quan era nena, la tortuga Juanita més tard, la moixeta en la meva nova vida rural, i ara ell...Si visqués en un altre lloc del món o en un altre temps podria pensar que són ànimes protectores que em visiten i m'acompanyen, com aquella família d'Indonesia que reb anualment la visita d'una iguana (ells estan convençuts que és la mateixa) i pensen fermament que és l'ànima de la filla que mai van tenir, però que els protegeix. M'agraden aquestes creences. Poder tenir fe en un ocell, en un buf de vent, en un cornet o en una música. Poder tenir fe en les casualitats, en els somnis extranys, en els senyals que ens envolten, en les vostres mirades. I així poder omplir el petit buit que sempre em ronda.

INFIDEL

Comença el 2008 i les meves infidelitats són sols de pensament. Però em permet, almanco, ser infidel en obra i abandonar el bloc.cat cansada de tants desaires. Frannia se'n va a blogger. Esper que no m'abandoneu encara.