EL BOSC, UN CONTE

- Obri les cames, molt bé, atraca el cul cap aquí, així, perfecte…no et faré mal…
L’introdueix l’aparell suaument, però li fa mal. Li cou i li crema. El mou suaument dins ella, mentre observa atent les seves reaccions.
- No has tingut fills, eh? –li diu-.
Ella nega amb un moviment de cap.
- i…jo diria que darrerament no has tingut relacions sexuals .-continua.
- No, efectivament- li contesta secament, encara que sap que no cal que digui res: nota els seus genitals tens, durs com la pedra.
Llavors ell la mira dolçament als ulls i li diu:
- I estàs trista perquè et sents sola.
Certament està massa trista per ser conscient de la situació i tímidament ho afirma.
Més tard, al carrer, s’adona de l’absurd de tot plegat: que un ginecòleg desconegut li endevini que no és mare no li sembla estrany; que sigui capaç d’establir que fa temps que no té relacions, tampoc; però i la solitud? A quina part del sexe femení es nota la solitud? I es visualitza, de nou, ben oberta de cames mentre aquell ginecòleg alemany, sense cap respecte, tresca pels baixos i la trista solitud, sense fi, gelatinosa i táctil, s’escola entre els seus dits convenientment protegits pel làtex.
Dubta si ho ha somniat. Acaricia el seu ca, es col·loca la sabata dreta, que li rua la calça, i continua caminant, sobre un nígul, en direcció a l’estació de tren.

No totes les persones són iguals, ni tampoc ho són tots els llebrers. Un llebrer, a Alemanya, per exemple, elegant i ossut, exòtic, aristocràtic, pot entrar a un cafè de luxe i beure una botella d’aigua sense gas sobre la moqueta marró xocolata. I una mallorquina amb llebrer, si sap comunicar-se i té bona planta, encara que tingui trets racials, estigui trista i vengui del ginecòleg, també podrà prendre una exquisida aigua amb gas, un xic picant, asseguda a una chaise longe plena de coixins d’avellutat verd. Podrà acariciar al llebrer i dir en veu baixa però contundent: Seu, Benito! I ningú riurà si la sent pel nom tan poc apropiat per a un ca tan estirat perquè a Alemanya el so Be-ni-to és clàssic i ferm.
Ha costumitzat la seva bossa amb la foto de Benito perquè és una valenta defensora dels animals i potser els estimi més que les persones, car la seva indefensió l’aclapara. Sempre procura portar a sobre un element que faci referència als animals, ara una motxilla amb forma de cap de conill, ara unes arrecades d’argent que són girafes, ara unes sabates folrades amb un estampant que imita la pell de les vaques, ara unes calces amb dibuixos brodats de poriols. Benito és el fill que no té, és el marit que calla, avorrit, les tardes de diumenge, és l’amic de la infantesa, sord-mut i pèl-roig, amb aquells ulls verds tan vius i tan parladors que la seguia a totes bandes sense fer renou, és la part d’ella mateixa que inconscientment adora: la part submisa i indefensa, car secretament voldria tenir algú que la cuidàs com ella ho fa amb el cussó.
Després de la visita al metge i el seu surrealista diagnòstic, han vingut a passejar per la ciutat de Frederic el Gran, pels jardins del Palau de Sanssouci, plens d’aigua i flors, pels seus boscos trepadors i màgics. Necessita desintoxicar-se del Berlín quadriculat de graffitis i façanes brutes de fum on viu des de fa tres anys. El marit, que ha hagut de viatjar al nord del país, serà fora tot el cap de setmana. No notarà gaire l’absència perquè Lutz parla poc. Creu que no l’enyorarà, tot el contrari, podrà fer tot allò que no fa quan ell hi és: sopar a les onze del vespre, escoltar música pop dels anys 80 amb el volumen ben alt, caminar descalça per la casa, dormir despullada, fumar tabac lligat…No és que Lutz li prohibeixi expressament tot això, però ella entén, com ho faria un llebrer intel·ligent, què és el que no pot fer.

S’acaba l’aigua amb gas i, revitalitzada, es dirigeix cap al bosc. Des de la part de la ciutat on es troba haurà de creuar un pont antic per arribar-hi, tot de pedra i fusta, que travessa un riu poc caudalós. La natura els engoleix a mesura que caminen sobre les fulles roges. La claror es penja de les poques clarianes que els arbres respecten i aviat té la sensació d’estar-se’n ficant dins un pou. Benito es resisteix a continuar. Sap que passa alguna cosa.
-Trista solitud –crida –vés-te’n d’aquí. I mentre crida es va despullant. Té fred, però no li importa. Llança la roba entre la fullaca. Es descalça. Es fuma un cigarret lligat. I comença a cantar, descomposta: “a quien le importa lo que yo haga, lo que yo digaaaaaaaaa”. De sobte un siulo quasi imperceptible creua l’aire. Benito gemega intuit l’escena just unes dècimes de segon abans que passi. Ella, amb els ulls clucs, ballant a ritme d’Alaska no s’adona de res. I de sobte, un cop al cor. Cau al terra. Veu una línea borrosa sobre el nas, com si tingués una fletxa atravessant el seu cor. I arriba la pau. I no s’adona de l’infern que comença per l’innocent caçador furtiu, que va al bosc de tant en tant per fer-se passar l’estrés i que l’ha confós amb una gacel·la perquè, amb les presses, es va deixar les ulleres al despatx.

BIPOLAR

A vegades pensa que té un transtorn bipolar. No li han diagnosticat mai, però qui sap, de la mateixa manera que és bicèfila quan escriu, bifàsica quan estima, bifocal en la seva vista, bifurcada en les seves decisions, bilingüe en la llengua, bizantina en moltes coses i bípede quasi sempre, potser sigui bipolar en el seu cervell. I això com es cura? Basta la poesia?

EGOISME

A tots se'ns oblida que l'autoaïllament, el replegament dins el pou, té molt a veure amb una negra emoció : l'egoisme. Ens negam a l'altre. Però sobretot a nosaltres mateixos. Tenim l'obligació de lluitar contra això.

SOLITUD COMPARTIDA

Em telefones tres cops al dia i em vas narrant les teves passes per la ciutat nova. Em dius els noms dels carrers, m’expiques el que hi veus, les coses que passen. Jo sovint em sento com si em trobàs dins la teva butxaca. Però em manca poder sentir la teva caloreta, el teu olor, per poder creure-m’ho.
Diumenge desperta gris. Decideixo restar a casa avui. M’he acostumat a caminar al teu costat i ara la unitat –no d’unió sinó de u- es fa molt difícil.
Guaito dins aquesta xarxa de solituds compartides i no m’és complicat trobar altres sensibilitats semblants a la meva. Hi ha embulls, desaparicions, anades i vingudes, històries disfrassades de solitud. Voldria ser capaç d’esvair-les a totes, però no tinc forces. Jo mateixa m’hi trobo, nuada, fuita, entre un port i l’altre, esgotada. Trunyellarem històries i mots mentre el temps passa, a veure si el nus es desfà, si retrobarem els tresors perduts, si els que se’n van tornen i els que han tornat queden, si la solitud compartida és manco solitud per això, si el dia torna néixer ple de llum.

SORT I ATZAR

Sort de l'atzar...

ULLERES

M'han posat ulleres! Però juro i perjuro que només les duré per escriure davant l'ordinador! Ara mateix duc un mareig viatger: tot més nítid -tant que fa por- però lleugerament corbat. I és que com no podia ser d'altra manera fins i tot per això he de ser rareta i tinc un ull de cada manera: miop de l'esquerre i hipermètrop del dret. Jo el que vull és veure-hi clar, encara que només sigui quan somnio...

RESPIR...ESCRIC

Diuen que un tuareg va dir un dia, referint-se als occidentals: “vosaltres teniu el rellotge; nosaltres tenim el temps”.
També diuen que Oscar Wilde va aconsellar un dia: “no faceu res que no pogueu contar en la sobretaula”. Crec que, en part, és per això que cont històries, per poder abastir el temps que ens ha fuit, per poder viure tot allò que es considera inapropiat i es pot explicar.

Avui m’han dit que “Camp de mèrleres” es troba en el número 10 dels més venuts a Palma, cosa que no vol dir que s’hagi venut molt, però sí el suficient, en uns temps de crisi com el que ens ha tocat viure i en unes circumstàncies un poc atípiques sense haver-ne fet publicitat, com per poder donar unes gràcies ben grans. Això demostra que sou molts els amics que m’heu recolzat, no importa les raons.

No sé si publicaré més llibres mai, però aquest havia de sortir. Gràcies, de nou.

ALEGRIA

No m'entusiasma la lletra i les imatges, tot i sentir-me molt identificada a vegades -vinc d'un altra planeta, som un astronauta-, em semblen poc treballades, però...és una cançó que m'encomana... alegriaaaaaaaaaaaaaa. La desitjo també per a vosaltres.

CITY

La meva ciutat s’ha transformat en ChinaTown, en una Istambul contrastada –la falsa ciutat turística envers la vertadera ciutat ruidosa, colapsada i frenètica-, en un macroedifici en obres, en un clavagueram de pudor, renou i pols, en la simfonia estrident de xiulets i bocines, en una Babel histèrica i poc amable, en un rosari de tendes i vivendes que es venen, lloguen o traspasen, en una filera d’aturats que demanen un treball. A la meva ciutat li han tatuat una espina de carrils-bici que la fan europea i cosmopolita, i la massa de gent indeterminada camina amb els seus i-pods en marxa, sense rumb, més aïllats que mai, i totes les races no parlen de creixement i harmonia sinó de feina dura, discriminació, marginació, solitud, i els trens es retarden i els busos van plens i els guàrdies urbans no donen a l’abast, i els lladres roben carteres, i els polítics més i ningú es disculpa i ningú es saluda…mentre jo em desmaio per dins i necessito l’aire del camp.

JA!

JA tenien escrit sobre el llom els xots del ramat. JA, què? Ja és hora, ja ha arribat, ja toca, ja...però menjaven plàcids i avorrits sense fer gaire moviment, així que vaig arribar a la conclusió que eren xots forasters i el que feien era riure. Es reien dels neguits, de les covardies, de les presons, de les complicacions de les vides dels homes, incapaces de restar quiets menjant al prat conegut, dia rere dia, sense ser desgraciats i sense voler-ne més. La meva vista els va recórrer un a un, JA, JA, JA, JA i em miraven bucòlics, amb cara de xai degollat, i una guspira de llàstima els entelava la mirada trista.

-No sé si se'ns riuen de nosaltres -li vaig dir al meu company- o ens envien un missatge...

-Són les sigles del nom de l'amo, dona -em va contestar.

-Ja ho sé-vaig replicar-, però JA és hora que tinguis un poc més d'imaginació.

I llavors em vaig fixar amb la tanca i vaig saber que hi havia llibertats impossibles d'assolir.

INOPORTUNA

A vegades, m'hi sento. Sovint. Sempre?

TAL COM SOM

He començat el dia amb vòmits. El metge m'ha dit, com no, que era un virus. El Virus. Aquest encomanadís i misteriós calaix de sastre que utilitza la ciència quan no sap que dir. Ha estat saber que era ell el que em rondava i ha desaparegut, així que sospito que les meves dolències han estat més emocionals que res. I això que ahir em vaig anar al llit més tranquila. M'havia pogut buidar (potser no del tot) i el futur no em semblava tan gris. Ja ho deia Anaïs Nin: "No veim les coses tal com són, les veim tal com som".

VOSTÈ

Crec que parlar de vostè ens fa hostes, no del respecte –com pretenen- sinó de la jerarquia i de la por. Que manca educació i respecte és ben cert, i no només dins el món de l’ensenyament, però que aquests s’hagin de poder aconseguir amb gestos tan puerils com col·locar la taula més alta i fer que els alumnes tractin al professor de vostè, és un absurd, és tornar enrere amb passes de cranc esquizofrènic, això pens. He estat professora gairebé 3 cursos. És cert que en quant a disciplina, n’era una privilegiada, ja que quasi tots els meus alumnes eren adults i educats, però sé ben cert que el problema es troba en el fons, no en la forma. I la responsabilitat dels pares? La figura del mestre ha desaparegut, s’ha convertit en un funcionari neuròtic a qui manipular o maltractar, en un policia, en un guardià, en l’enemic del fill, en qualsevol cosa abans que educador. I la responsabilitat de l’Administració? Com és possible no poder fer res davant l’absentisme, la violència, la manca de coneixements, el fracàs escolar i només apedaçar? Tenim un mal sistema educatiu. I la solució no passa per que els al·lots tornin a usar el vostè ni passa tampoc per la iniciativa de que els professors tinguin potestat per castigar legalment. Tots sabem que hi ha professors ben tronats i posar la llibertat i la seguretat d’un menor en les seves mans tampoc és raonable. No sé quina ha de ser la solució. Intueixo però que, com sempre, ens tornarem passar de la ratlla perquè les persones som així: o no arribam o ens passam.

DE SUCRE

La pluja no acaba mai. Dos cops he estat a punt de quedar aturada enmig d'un allau de pluja incontrolada. Els camions, poderosos, ens deixaven uns segons completament onats de pluja. La sensació de conduir sense veure absolutament res durant uns segons m'ha pujat l'adrenalina. Frenava per si el cotxe de davant també ho feia i mentre la lluna del cotxe em submergia dins la por, m'imaginava estavallada contra el cotxe del davant. Però no ha passat. He arribat salva -no sé si sana- a casa. El primer que he pensat és que tu no hi eres per consolar-me, per escoltar-me, per aixugar-me els cabells banyats i encalentir-me els peus amb les teves mans càlides. I enlloc de tenir pena, he tingut ràbia. Hi ha mils raons per la teva marxa, ecònomiques, kàrmiques, energètiques, covardes. Em dónes mil raons per no qualificar la teva absència com a marxa. Tantes com gotes de pluja, tantes que enlloc de convèncer-me, només banyen, només m'esborren, m'esvaeixen. Has oblidat que som de sucre?

LA SOLITUD

Trona i llampeja. Plou. I tinc fred. El llençol no em basta per encalentir-me. Són les 5.00 del matí i em desperto. I em desvetllo. La pluja no acaba mai. Però no sé si ve de dins o de fora. Faig córrer l’aigua de la dutxa. Necessito calentor. Aquesta solitud que sento és insoportable

TOTS ELS COMIATS, TOTES LES PLUGES

Bon viatge, amor meu, torna aviat.

VAMPIR

Va somniar que era un vampir. Volava, saltava com un moix de terrat en terrat, no tenia son, no es cansava. Curiosament no bevia sang. Però l'olorava a quilòmetres de distància.

Es despertà amb aquella mateixa olor dins la cambra. Havia tacat els llençols d'una sang espesa i obscura, el senyal temut de que, un cop més, no hi tenia vida dintre seu. Va pensar en el somni i va saber a la fi perquè la fascinaven tant els vampirs. No era perquè fossin inmortals ni perquè es movessin de nit, sinó perquè eren el símbol de la insatisfacció, de l'avarícia vital, ja que la seva condemna era no acabar mai de sentir-se saciats, no omplir-se mai i necessitar, fins l'infinit, treure la sang -l'energia- de fora. No eren capaces d'autonodrir-se, aquest era el càstig.

Es sentia com un vampir afamagat. Què faria ara? Necessitava les carícies, els riures, els roncs, la respiració, la companyia, les besades, la presència. D'on trauria l'energia per mantenir-se viva? Botà del llit. Però no semblava un moix, ni una au. Només una pesada ànima encollida.

CANVIS

Li escrivia a una amiga que el millor desig que es pot tenir en aquest fràgil món és tenir força per enfrontar els canvis i que l'esperança no fos la de l'espera sinó la de l'entusiasme i l'acció. Li deia que això m'ho havies ensenyat tu, que havies estat capaç d'adaptar-te amb mestria a tots els canvis, fins i tot a una condemna de mort. M'ho vas ensenyar, però jo no sé si ho he aprés. Ho intent, això sí.

QUAN MÉS HO NECESSITI

Acab de llegir al blog de L'ofici de viure aquest pensament anònim: “Estima’m quan menys ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti.” Just el que estic cercant per superar la meva intransigència transitòria i recuperar la fe i la il·lusió per les persones. A veure si ho pos en pràctica.

LES DONES CÍCLOP

L'any 2002 jo escrivia aquests versos...Ostentes la sobirania del meu dormir. Amb besades taquigràfiques escrius els meus somnis i deixes el meu èxode a la deriva. Sense adonar-me'n em convertesc en cíclop. Sols necessit un ull per mirar-te perquè totes les altres imatges són improcedents. No vull brúixola...(...) Ho vaig escriure volent constatar la passió absoluta, un sentiment romànticament esclavitzant, que anul·lava qualsevol raciocini, i qualsevol altra imatge més enllà que la del ser estimat. Llavors, però, no sabia que existia un poble a Argèlia que es deia Beni Isguen on les dones sols podien mostrar un ull quan anaven pel carrer. Parlam de les afganes, que ho han de mirar tot des d'un calat obligat. I elles? Obligades a ser cíclops sense amor. Aquest món mai deixa de sorprendre'm.

MAPA DELS SONS DE TOKIO

Mapa dels sons de Tokio i mapa dels silencis i mapa de les atormentades ànimes femenines de totes les pel·lícules de Coixet. Em va seduir el títol, la idea de fer un inventari definidor de tota una ciutat -quins serien els nostres sons?-, em va agradar el missatge que vaig entendre: les persones sí canvien; l'amor les fa canviar, tal com Riu, freda, trista, buida assassina no sols perdona la mort de la seva víctima sinó que es sacrifica per ell, tal com David comença a fer renou quan menja els fideus. Però aquesta història contava amb dos obstacles: la meva poca fascinació per la cultura japonesa i per Sergi López (de fet, d'ell l´únic paper que em va entusiasmar va ser el que va fer a "El laberint del faune"). El cert és que no vaig gaudir-la tant com altres de les seves obres, no sé si per això, o perquè jo també he canviat i no em sent tan propera a tanta buidor. M'encanta la vie en rose cantada en japonés, m'encantaren els encontres eròtics en l'habitació del Metro de l'hotel de l'amor, m'enamoraren alguns primers plans, el cementeri, certs detalls. Però no m'hi sentia a gust ni identificada. Tot em semblà llunyà. Em semblà, paradoxalment, silenciós, terriblement silenciós.

JA ÉS A LES LLIBRERIES

El meu “Camp de mèrleres” ja ha nascut. Com que som una persona un poc estranya, ja ho haureu notat, amb permís del meu editor (i gràcies per la comprensió, Roman Piña), no en faré presentació en principi. Però no hi ha dubte que m’agradaria molt que el volguéssiu llegir.
Els quinze relats que el conformen van ser escrits fa temps, amb la idea de fer un homenatge a totes aquelles petites tendes que encara resten dins ciutat, però que cada cop són més difícils de trobar. Així cada un dels contes té un escenari que pretenia que fos un personatge més. Trobam una petita tenda especialitzada en cinema, una herboristeria, una tenda de perruques i postissos, una llibreria de vell, una drogueria, una tenda de vins, una tenda de material de dibuix i pintura, un sex-shop, una tenda d’animals, una d’artesania, una tenda de material per pintar graffitis, una de cases prefabricades i una, molt especial, on es conten màgiques històries. Però com sol passar amb les coses fetes amb el cor, aviat tot pren vida pròpia i els personatges i les històries em fugiren de les mans. N’Alícia, pícara blogaire seduí a qui no tocava, el guitarrista polonès es va fer un gran expert en el món de les herbes, la història d’amor de les frugals transgressions es quedà en res, una fruita trencà la història de dues germanes, la melangia desdibuixà a la jove aspirant a artista, un terrible forat negre s’empassà a la gran dama del sexe, els peixos vermells seguiren nedant sense pausa dins la seva peixera, la girafa no deixà de ser muda ni anant-se’n al sud, es descobrí massa tard la meravella d’un camell sota la neu, es repartiren històries i dites profitoses a bon preu, Rock omplí la ciutat de pintades per cridar l’atenció, va ploure sobre els fracassats, les caderneres bateren les ales dins les seves presons-gàbia i es descobrí un camp ple de mèrleres, d’allò més inquietant. I què passava en el rerefons de totes aquestes històries? Sempre una mort, una pèrdua, un canvi…I això darrer passà sense adonar-me’n com si el llibre hagués tingut vida pròpia i volgués donar un clar missatge. I per això, aquest llibre només volia una dedicatoria possible, aquesta: “ per a la memoria de n’Eva, pell morena, ulls profunds, riures forts, nets, purs, pessigollers, enfiladissos, amorosos, inoblidables i que ara es troba, per sempre més, dins totes les coses”.
Podria dir que es tracta del meu primer fill. I l’estim amb tots els seus defectes i virtuds. Voleu que us el presenti?
El podeu trobar a partir de demà a:

Embat
Pge. Papa Joan XXIII, 5 E (C.C. Los Geranios) 07002 Palma

E-mail: info@embatllibres.comTels: 971 713 350 - Fax: 971 213 641

Llibreria Literanta
www.literanta.com C/ Fortuny 407001 Palma (Mallorca) 971 425 335

UN BALL

A vegades no és la nostra pròpia tristesa. Sinó la que intuim en la vida dels altres i potser veim amb més intuició i claretat i potser sabríem esvair més que la nostra.

Cercava una cançó de Noa que em dóna vitalitat però no l'he trobada. Per què "Cementery Polka"? No és sovint la vida com un inmens circ? Almanco que la melodia sigui alegra...

LA MÀ

Diu la xarxa que aquest és un poema de Benedetti. Qui sap, potser sigui, en realitat, de Zapatero dedicat als "brots verds".

A mi ahir, tombant el vespre, se'm va disparar la màquina mentre acariciava la verdor i esperava que un colom passàs just per davant de l'objecte que volia fotografiar. Vaig pensar que era una bella casualitat.

Us dono, si la voleu, la meva mà, i aquest poema verd d'esperança.

Todo verdor perecerá,

dijo la voz de la escritura,

como siempre

implacable;

pero también es cierto

que cualquier verdor nuevo

no podría existir

si no hubiera cumplido su ciclo

el verdor perecido;

de ahí que nuestro verdor,

esa conjunción un poco extraña

de tu primavera

y de mi otoño,

seguramente repercute en otros,

enseña a otros,

ayuda a que otros

rescaten su verdor;

por eso,

aunque las escrituras

no lo digan,

todo verdor

renacerá.

CRÍPTIC JEROGLÍFIC

- No sé què te passa darrerament -li digué- estàs absenta, res t'il·lusiona, t'avorreixes, em trobes mil defectes.
- No em passa res -mentí-. Dóna'm la ma.
Però ell ja no l'escoltava.

ELS TIGRES I LA MADUIXA

Diu un conte zen que havia un home passejant pel camp, que de sobte es va trobar un tigre ferotge. Arrancà a córrer i l'animal darrera fins que van arribar a un precipici. Com que no tenia altra sortida, es va arriscar i va començar a despenjar-se, amb prou feines, per la paret del penyasegat. El tigre va fer el mateix amb prou dificultats. De sobte, l'home s'adonà que just abaix d'ells, a la vall, esperava un altre tigre famèlic. Quedà quiet aterrat, segur de que no havia cap sortida. Llavors va veure que del costat d'una pedra havia malcrescuda una maduixera, que ademés estava farcida de maduixes. Se les menjà a totes i fruí com mai ho havia fet.

Conclusió: la vida és el breu instant de goig entre dos tigres, passat i futur.