PARÍS-DAKAR

Ens vam tornar topar dia 24 de juny de 2006. No tinc facilitat per enrecordar-me'n de les dates, no, el que passa és que va ser en circumstàncies molt màgiques, precisament el dia que es complien 5 anys de la nostra separació absoluta i quan ja en feia gairebé 4 que no ens havíem vist les cares, 3 potser que no ens havíem escrit cap carta, 2 potser que no ens havíem sentit les veus. Ens vam separar una nit de Sant Joan i després d'una nit de Sant Joan, cinc anys després, ens retrobàrem. Jo havia demanat a la mar que em dugués un home a qui estimar i que m'estimàs. Va apareixer ell i jo ho vaig interpretar com que havia arribat. Ara però, dins la meva desesperació i impotència davant els esdeveniments -quin sentit té que dues persones que s'estimen tant s'hagin de separar?-hi trob un altre sentit: potser havíem de retrobar-nos per jo alliberar-me de la càrrega i el sentit de culpa que sempre m'ha acompanyat envers la nostra primera separació, i a ell donar-li la possibilitat de tenir-me aprop. Perquè llavors jo li havia negat qualsevol contacte, havia tallat amb les estisores, com Poeta per un dia em recomana, i li havia negat la possibilitat de retrobar-me i així, en realitat, havia enfortit més el meu record sense que ell pogués prendre altres camins. No estimà a ningú durant aquests 5 anys, em va dir, i jo el crec. Potser aquest nou retrobament i aquesta relació de 2 anys i mig en la que he estat molt feliç (excepte els darrers 6 mesos) era necessària. Era necessària per alliberar-nos d'aquest "ni contigo ni sin ti", per poder seguir endavant. No sé per què passen les coses. No sé quin grau de responsabilitat tenim sobre les nostres passes. Un dia, una persona que estim em va dir que la vida era com la cursa del París-Dakar. Naixíem a París, moríem a Dakar i la resta, l'itinerari del nostre camí, els paisatges per on passaven, els llocs que visitavem, on quedavem o on partíem corrents, les dunes i els obstacles que passavem i com els he passavem, els oassis on restavem, les persones amb qui compartíem el viatge i de les que fugíem, els records que ens quedaven...tot això era la nostra elecció. Possiblement té raó. Si jo no hagués decidit retornar amb ell aquell 24 de juny de 2006 les coses haurien estat diferents, no sé si millors o pitjors però diferents. Plor avui i amb desesper avui perquè així ho vaig dur amb la meva decisió d'aquell dia. I si d'aquí a 2 anys segueixo plorant o, en canvi, ric, també serà en funció de les meves decisions. Na Carme em parla d'aprendre a moure's dins les incerteses que ens envolten. Na Pomona m'aconsella aprendre a decidir. En Poeta a tallar. Na Novesflors, s'ofereix per escoltar-me i ajudar...em fa vergonya escriure sobre mi d'aquesta manera i que coneguts i desconeguts vageu el meu cor. No em fa por, Poeta, que se'm rovelli, ja no, ja està el suficientment rovellat. Però em fa vergonya aquesta exhibició de dolor. No puc deixar-ho dins però. Si no, enmalaltiré. Gràcies per ser-hi.

COR TANCAT PER DEFUNCIÓ

Visc amb un home que estim. Però no hi ha futur. Un cop més ha tancat totes les finestres, parapetat dins la seva intransigència. El veig sofrir. També jo som sofriment. I el temps passa i els fracassos s'acumulen. I ja no sé què més fer. Una estupidesa rere l'altra és l'unic que faig. Dimecres a Can Bum discutírem sobre els quatre fracassos de la inteligència: el prejudici, la superstició, el dogmatisme i el fanatisme. Els vam desgranar, els vam disseccionar i em vaig adonar de quelcom que mai hagués dit de mi mateixa, que em moc a cops de prejudici. És així si donam com a bona la següent definició: un prejudici és la certesa absoluta de quelcom que, en realitat, no se sap. Quin és el meu? El dubte. És a dir, la meva certesa absoluta és la incertesa envers tots i tot, fins i tot envers a mi mateixa. Parapetant-me rere la certesa de que tot és incert i de que tot és susceptible de dubte, em quedo inmòbil o prenc decisions equivocades i així es va retroalimentant el dubte i la confirmació de que tot és incert. Dubtant, per exemple, dels meus afectes -tant els rebuts com els oferits- congelo la bellesa dels esdeveniments, ja que el dubte sembra la desconfiança; la desconfiança fa créixer la inseguretat; la inseguretat infla la por; la por alimenta la incoherència i aquesta ho ompl tot de buidor sense sentit. Com es pot caminar si es dubta, fins i tot, de l'existència del propi camí? o de la direcció que han de prendre les passes? o simplement de la conveniència d'haver de caminar? La fredor del dubte, que acaba congelant i paralitzant té una doble fulla: deixar de responsabilitzar-se de les pròpies accions. "Tot ve de fora" és l'enganyós missatge. I el pitjor és que s'ha perdut tanta energia en el procés de dubtar que, efectivament, és impossible decidir-se o bé l'elecció es farà des de la confusió, l'esgotament o el poder d'altres factors que eximeixen de la responsabilitat com la comoditat, l'ego o la repetició de conductes conegudes i establertes, independentment que siguin encertades o no. Així estic, amics, i quasi podria dir avui que tinc el cor tancat per defunció...per defunció de la il·lusió. Ja no sé què més fer, de debó.

POÈTIQUES I SURREALISTES DISPUTES

I ella li va dir, poètica i tràgica, mentre es netejava la pintura negra que li regalimava des dels ulls a la barreta, formant uns barrots de presó de pel·lícula: "Et don el meu cor, embolicat amb paper de celofan i vent. Et don el cor que no trob, l'oblidat, l'amagat, el d'or. L'altre, el del batec diari, el té el meu marit, enten-me'n".
Ell la mirà amb ràbia i despreci. "Saps que et dic-contestà-, que llanço tots els meus monstres contra el teu amor egoista, contra aquest amor de promeses i carícies, que no té arrels, que és una imatge volàtil, el globus que infles amb belles paraules, amb gestos i regals ingràvits. No em basta aquest amor que és un reflex, sovint no em basta. Dóna gràcies que no marxi. I suporta els meus monstres".

Ella acotà el cap i mormolà baixet negant l'evidència i tancant la porta del futur i de l'aprenentatge: "M'acaba de créixer una pomera en la gargamella, florida de totes les paraules que no dic. Em menjaré una poma al dia, a veure si em curo: en la primera estarà l'oblit. De la resta ja no me'n recordo."

INMÒBIL

Vull fer tantes coses per i per a tu que em quedo inmòbil. Mentre els minuts transcorren inevitables. Fa vent i els grisos niguls volen aviat pel cel blau i pens:...et prepararé un postre, et farem un sopar sorpresa, potser un sopar romà per a que puguis estar tombada al sofà mentre menges i no et sentis diferent, m'inventaré un conte en el que seràs la gran protagonista, valenta i incansable i en el que no hagi tanta melangia, et grabaré música alegra, t'enviaré sms al mòbil per fer-te un poc de companyia entre encontre i encontre, te faré un collage amb les meves millors fotos de paisatges per a que els visitis amb la vista, ara que tens la mobilitat més reduïda...però llavors tinc por. A no estar a l'alçada, a ser maldestre i fer-te mal amb les meves mostres de carinyo, a fer una llaçada massa forta i no poder superar cap esdeveniment, a que no m'entenguis...i resto inmòbil. Com una estàtua congelada en el gest de l'entrega.

EL CA DEL COLOR DE LES FULLES SEQUES

Vam dinar plegats a una plaçoleta humida, plena de fulles seques. Tot d'una vaig veure, minuts abans quan em perseguires per la meitat del poble, que eres un polissó i que aconseguiries treure'm alguna cosa. Et vas menjar la meitat de la meva panada i l'altre meitat de la coca de poma. Impossible resistir-me als teus ulls de mel, acostumats a gaudir de totes. Em vas deixar amb fam, però amb la gratitud d'haver compartit l'àpat amb tu. Mai m'ha agradat menjar sola. Malgrat tot, sabia que quan no tingués res per oferir-te fugiries per on havies arribat. Ni tan sols et vaig acariciar. Em bastava veure't menjar. Però arribà l'hora de l'acomiadament. Vas córrer darrera el tramvia, vas jugar amb una fila de nins que esperaven per pujar-hi, vas ensumar un parell d'arbres i quan jo et mirava perdre't entre la gent, girares el cap i em mirares amb els mateixos ulls de la foto. M'havia equivocat amb tu: a vegades, no quedar no significa no estimar.

MEDALLES DE FANG CONVERTIDES EN MEDALLES D'OR

Acab de somniar-te. I amb els ulls encara enradatS dins la xarxa del somni escric i m'enredo dins aquesta altra xarxa igual d'onírica, en aquest breu espai entre el cafè amb llet i el tren que em durà cap a Ciutat. Ens topàvem, al meu somni, per casualitat. Tu ho vivies amb disgust però jo et seguia i volia parlart-te. Estaves molt gras, inflat, i en el somni em deies que no entenies que havia passat perquè la teva alimentació era bona. Jo et contestava molt sàbiament -curiosament és quelcom que pens però mai he dit- que el greix és un sistema de protecció, però com que no havia res per a protegir-te perquè jo no era cap perill, es convertia en sobreprotecció i per tant en massa volum. No sé si t'he convençut. De totes formes, era un missatge que anava cap a mi mateixa, sens dubte. I potser vingués després de la xerrada que vaig escoltar ahir vespre i que ens donà en Xavi Torres. Per si algú no ho sap es tracta d'un medallista paraolímpic mallorquí. En Xavi va néixer amb una discapacitat forta: ni braços ni cames, pràcticament, i a pesar d'aquests límits naturals la seva lluita ha estat alegre i constant. Em vaig emocionar molt quan el vaig sentir dir que era feliç. Parlà de límits, de com sovint som nosaltres mateixos els que ens els posam, parlà de no deixar de somniar però sempre amb coherència, és a dir, amb realisme, feina i il·lusió, parlà d'estimar-se a un mateix i després començar la gran aventura de conéixer-se o viceversa, però que ambdós aspectes no faltassin mai: l'amor a un mateix i, per extensió, a tots els altres, i el coneixement, d'un mateix i, per extensió, de la resta del món, parlà de la necessitat de treballar en equip, d'una unió entre l'individu i el que l'envolta perquè res s'aconsegueix si un vol treballar sol i aïllat ni res s'aconsegueix si traspassa la papereta als altres perquè assoleixen les coses per ell, parlà de medalles de fang convertides en medalles d'or.

AQUÀTIQUES

Dins la cultura de la desesperança es banyen,
amoroses,
en l’erupció d’una substància
estampada de flors grogues i morades.
Treuen les ganyes per poder respirar
dins la saliva malsana de tantes boques
i es queden rígides,
esperant una pietat que no arriba.
Oculten el pit, els ulls de carbó,
el mal congènit que les fa aquàtiques i llenegadisses
com una serp d’aigua.
I esperen,
nues i adormissades,
una pietat que no arriba...

...suren sobre l'aigua i per això em criden l'atenció aquestes plantes elegants i estranyes, com de somni o de mentida, capgirant les lleis fonamentals de la física, les lleis del que s'espera (no tot el que cau dins l'aigua s'enfonsa). Vols un ram de roses? No, dona'm un ram de nenúfars, que encara vull seguir somniat...

SÓLLER

Mon cor estima un lloc...

...comença el peregrinatge.

QÜESTIONS DE PELL

Plou. Es colgà amb pluja de tempesta, de trons i llampeigs, i es lleva amb pluja fina, cameta d'aranya, que banya a poc a poc. Es troba dins un somni aquàtic i no sap ben bé si somnia que plou o plou de debò. El company la desperta amb un bes. Azizam -li diu-, t'esper a la cuina amb el berenar preparat. Desapareix tan suau i silenciosament que no sap si també ho ha somniat. S'aixeca i se'n va al bany. Quan es mira al mirall veu que la pell reseca del llavi li ha tornat sortir i que el parpre de l'ull esquerre està cobert d'un eccema suau però molest. Es posa aigua fresca i crema i se'n va a la cuina. Està calenteta, i a fora plou.

"Una de las dermatosis más frecuentes es la psoriasis. Se manifiesta en focos de inflamación de la piel que se cubren de unas escamas de un blanco plateado. En la psoriasis se incrementa exageradamente la fabricación de escamas de la piel. Nos recuerda la formación del caparazón de algunos animales. La protección natural de la piel se trueca en coraza: uno se blinda por los cuatro costados. Uno no quiere que nada entre ni salga. Reich llama muy acertadamente al resultado del deseo de aislamiento psíquico «blindaje del carácter». Detrás de toda defensa hay miedo a ser heridos. Cuanto más robusta la defensa y más gruesa la coraza, mayor es la sensibilidad y el miedo.

Ocurre lo mismo entre los animales: si a un crustáceo le quitamos el caparazón, encontraremos una criatura blanda y vulnerable. Las personas aparentemente más ariscas son en realidad las más sensibles. De todos modos, el afán de proteger el alma con una coraza encierra un cierto patetismo. Porque, si bien la coraza protege de las heridas, también impide el acceso al amor y la ternura. El amor exige apertura, pero entonces la defensa queda comprometida. El caparazón aparta al alma del río de la vida y la oprime, y la angustia crece. Es cada vez más difícil sustraerse a este círculo vicioso. Más tarde o más temprano, el ser humano tendrá que resignarse a recibir la temida herida, para descubrir que el alma no sucumbe, ni mucho menos. Hay que hacerse vulnerable, para comprobar la propia resistencia. Este paso se produce sólo bajo presión externa, aplicada ya por el destino y por la psicoterapia.

Si nos hemos extendido en el comentario de la relación entre la vulnerabilidad y el blindaje es porque, en el plano corporal, la psoriasis muestra esta relación: la psoriasis llega a producir ulceración de la piel lo que aumenta el peligro de infección. Con ello vemos cómo los extremos se tocan, cómo vulnerabilidad y autodefensa ponen de manifiesto el conflicto entre el deseo de compenetración y el miedo a la proximidad. (Del llibre "La enfermedad como camino")

SOMRIURES QUE EM FAN SOMRIURE

...el de l'amor...

...el que em mostra el mirall...

...el que em du a la muntanya...

...el que em desperta l'instint maternal...

...i un altre pic...

...el de l'amistat sincera...

...el de l'espiritualitat...

D'altres no els guard en foto, però sí al cor. T'adones de la seva importància quan tornes a somriure.

LA VIDA DE NINGÚ

L'altre vespre, casualment o causalment, vaig veure una pel·lícula espanyola que es diu "La vida de nadie". És la història d'algú que s'ha creat una vida a partir d'una petita mentida. Casualment o causalment, el dia anterior al nostre club de lectura (també conegut com Can Bum) vam treure la referència d'un conte d'Alvaro Pombo, "Las luengas mentiras", que més o manco tracta del mateix, és a dir, d'una modalitat de fracàs de la inteligència: estar continuament camuflant-se per poder sobreviure. Potser alguns que ara em llegiu podeu estar pensant que vosaltres mai faríeu una cosa així. Però és tan fàcil entrar en una situació així, creure's les pròpies mentides...sempre es fa, a petits graus, potser no tan perillosos com el de la pel·lícula que havia alimentat la gran mentida de que era un economista que feia feina al Banc d'Espanya quan ni tan sols s'havia titulat. Potser siguin petites mentides, fetes primer a nosaltres mateixos, jo què sé, que algú ens estima, que les coses canviaran, que som en el camí correcte, que el mal d'esquena ve per l'edat, que hem de seguir invertint en un somni x...

Diuen que una de les coses que ens diferencien dels animals és que ells, sense pensar i davant el perill, tenen tres possibles comportaments: lluitar, fugir o inmovilitzar-se per passar desapercebuts. Es suposa que nosaltres tenim un d'aquets comportaments un cop analitzat el problema o el perill i que, per tant, ens en queda un altre: descobrir que el perill no existia. Però jo em demano: què passa quan a pesar de l'anàlisi el nostre comportament no varia? ha fracassat llavors la inteligència?

Segueixo analitzant i sentint, però com va dir molt sàviament en M. la gran tragèdia és tenir por d'estar dins les nostres pròpies mans. És possible que tingui raó i que començar a confiar en nosaltres mateixos ajudi a obrir-nos l'enteniment.

INFANTS

"Si a un infant li dius: què vols el cotxe o el camió? possiblement te contestarà que els vol a tots dos.

Si a un infant el renyes, possiblement es posarà a plorar i serà incapaç de reflexionar i canviar el seu rumb.

Si a un infant el perdones, possiblement per a que ho facis et dirà: no ho tornaré fer més.

Si conviure amb un infant ha de ser un bon motiu per abandonar-lo acabariem abandonant a la majoria de les persones que ens envolten perquè quasi tots tenim un comportament infantil en qualque moment important. Superar-ho és el que val. Jo estaré al teu costat fins que les forces em deixin perquè la teva lluita també és la meva". Així parlava l'elefant al ratolí. Quan s'abraçaren emocionats no mesuraren les forces i...xofffffffffffff o fiuuuuuuuuuuuuu?

DOLOROSES CONNEXIONS

Li va donar carabasses, però estava clar que hi havia entre ells una connexió extranya, com a mínim dolorosa. Li arribaven les seves notícies sense voler, com una casa que t'acull tot traspassada la porta, o unes gotes de pluja que regalimen pel vidre del cotxe, o una presència gelada en l'oblit d'un racó. Li van dir que tenia mal d'esquena al mateix temps que ella intentava erigir-se de la seva postura derrotada, al final del dia, també dolorida per diversos punts. Sempre li feien mal les cervicals, però duia unes setmanes que les vèrtebres lumbars la sacsejaven. Com ell. Ja ho deia, dolorosament connectats. Li sorprenia però que ell patís d'aquesta manera. El creia segur i fort, però potser, talment ella, la seva postura era forçada i tenia una tendència d'ànima a empetitir-se, encargolar-se, inmovilizar-se. A ella li passava sempre que el pes era massa feixuc de suportar. Es veu que tenia les vèrtebres comprimides, sobrecargades, inflexibles. Quin pes era el d'ell? El seu silenci, el seu hermetisme, el seu menyspreu, no li donaven cap pista. Posa't a córrer, vine a cercar-me, parla amb mi, plora amb mi, riu amb mi...però els dos es quedaven quiets i esperaven, mentre intentaven convéncer-se a ells mateixos i a l'altre, que l'important era a una altra banda, que eren bons, madurs, valents i justos, que eren capaces de resistir les temptacions i que seguien el camí que tocava.

SÍMBOLS

Estam fets de símbols; la humanitat és un símbol. Se'ns ompl la boca defensant la racionalitat i l'empirisme científic, però basta fer una ullada per comprovar que allò realment important són els símbols. La trascendència de les recents eleccions a EEUU per exemple es redueix a un color de pell i el símbol que això representa; el trencament d'aquest símbol, de fet. I això, diuen, ha de canviar el món.

Jo pens que el món canvia, en realitat, a partir de les petites diferències que ens separen de l'ahir. Per a mi és més trascendent, per exemple, el fort individualisme de la societat, gestat en cada petit nucli familiar, que no el nou color de pell de l'amo del món.

Llegeixo als matins, mentre prenc el cafè amb llet, un llibre que narra l'esforç d'un nin espanyol de la postguerra que, morta la mare en un bombardeig i el pare agonizant a una casa de Misericòrdia, comença un viatge incansable a la recerca dels seus germans petits, arrossegats a un èxode forçat de destí desconegut. L'ànsia d'aquest infant per UNIR és tan corprenent que m'ha evidenciat una actitud que crec que avui és morta i ben morta. No m'imagino al meu filloll, per exemple, amb aquest interès ni aquesta maduresa, no per incapacitat sinó simplement perquè dins la seva escala de valors de nou home no existeix aquesta dèria. Serà individualista, competidor, sense arrels, pragmàtic, computeritzat i això sí, simbòlic.

A vegades penso que la humanitat va retornant poc a poc al mateix estat de l'Edat Mitjana, que les passes descompassades de la globalització ens duen, irònicament, cap el feudalisme, que no queda massa per ser ramats dirigits a través dels símbols -en aquell temps, de la religió; ara, de l'economia- i els cops de fam i pobresa. Les relíquies ens tornaran a marcar el camí -les camiseteamb la cara estampada d'Obama, la tassa del cafè amb el cosset robotitzat del derrotat republicà...- i la humanitat seguirà amb el peregrinatge cap allò que es troba darrera els símbols i encara no hem pogut esbrinar.

L'AIGUA REGALIMA SOBRE FERNÁNDEZ MALLO MENTRE LA COLUMNA I ELS FONAMENTS LITERARIS LA DEIXEN DOLORIDA

Es dutxa amb aigua ben calenta dirigint el raig especialment a l’esquena. Al mal a les cervicals pot afegir el de les lumbars, car sembla que la seva columna s’esqueixi per totes bandes. També li fan mal els costats i les articulacions, com si tota ella s’aguantàs dolorosament sobre uns fonaments a punt d’enfonsar-se. Surt del plat de la dutxa un poc aliviada per la calentor i mentre es corda el barnús s’adona que hi ha minúscules gotes d’aigua sobre el rostre inexpressiu de Fernández Mallo, que la mira des de les seves ulleres d’artista a la portada de la revista de butxaca, com si ploràs. No té aspecte de plorar massa, aquest escriptor àcid, però tots sabem que els aspectes sovint no conten massa. Sol llegir la revista literària asseguda al WC. No és cap menyspreu. Li resulta còmode. De sobte pensa que escriurà un conte sobre una dona que s’enamora d’un endocrí prim i esquifit, de tendències polítiques conservadores i conversa interessant. Un petit record li gela l’esquena, mesclant memòria i invenció. O potser sigui sols l’aire del bany refredant-se un cop tancat el grifó. Possiblement la idea li fugirà aviat del cap i no es convertirà en cap història per contar: els seus fonaments d’escriptora són com els del seu cos, dolorosos, inestables i breus.

LLUÍS

Els seus ulls són el far que els guia.No parla massa i expressa poc, glaçat dins el seu misteriós univers de gel, però el blau intens de la seva ànima, que guaita sota les pipelles espeses, té més força que la pluja i el vent. Sembla que, com un gira-sol gegantí, s’ha erigit de cap a la llum, en Lluïset. Tots els que esperam, corpresos i esperançats les “Lluís News” diàries dels seus pares, veim amb optimisme els progressos i les bones noves. Som una familia en la distància. Potser no som metges ni infermeres, ni tan sols els pallassos que el visiten i l’alegren, però els nostres ànims són constants, són una pregària, un cant d’alegria i optimisme, que té més alçària que una catedral.

Has fet, amic, un vocabulari de bitàcola, que jo ara utilitzo per escriure’t aquestes paraules. Parles de mare, de germans, de padrines, i oblides la bastida que és el pare, que amb paciencia i poesia l’enlaire. No deixes enrere la fe que ens mostres. Aquestes coses no es mesuren, es senten. I tenen força, molta.

No he parlat amb tu encara des d’aquell dia en que ens anunciares amb llums d’ambulància la mala nova, però saps que hi som, que cada albada pens amb vosaltres i que sé que aviat podreu tornar tranquils a casa. Tots els meus ànims!

ÉSSERS D'UN DIA

Potser sí que l'alegria sigui un desafiament en aquest món que tenim. Potser sí que ho sigui, més que mai, la relació amb els altres, que igual que ens alteren també fan que visquem i ens remouen totes les parts enquistades. Perquè és ben cert que no hi ha cosa més trista que quedar enfangats en el que ja noceixem només per por o avorriment o desilusió. La curiositat de veure si podem ser diferents del que ja som és un motor. Però no crec que es tracti de trencar amb tot el que ja som, sinó simplement experimentar amb alegria. Perquè trencar és fugir covardament i això altre és transformar-se, millorar-se, créixer. Sempre m'he sentit una illa. Potser ha arribat el moment de sentir-me com un arxipièlag. Tanmateix som éssers d'un dia dins la inmensitat infinita de l'existència.