TANCAT PER VACANCES

Me'n vaig uns dies. A dintre meu, una estona; a casa, una altra; i a Holanda, un parell de dies més. Tot plegat, potser estigui 2 o 3 setmanes fora guaitar per aquesta finestrona. És ben just i necessari, com deia l'oració. Hi sereu quan torni? M'agradaria.

EGO-OFENSES

Estratègies de supervivència de l’ego: lluita injustificada, evasió infantil i congelació de moviments.
Això era i no era, un titella mostatxut que vivia manejat per les mans d’un poderós rei, el Gran Ego I. El petit teatret que habitava tenia bells colors, blaus turqueses pel cel i els rius, verds maragdes pels arbres i els granots, grocs elèctrics pel sol i les pedres, vermells intensos pels insectes i les flors. Era petit, però acollidor, aquell regne de cartró. L’únic problema és que el titellaire rei Ego no deixava en pau al pobre titella mostatxut i el feia barallar-se seguit seguit contra dracs, genis i animals, o el feia volar nit amunt encalçant la lluna plena o, pitjor fins i tot, perseguint el reflex de la lluna dins l’aigua, o el deixava al racó d’una cova, mort de por. Les històries sempre eren les mateixes: una guerra, un amor, una pena. El públic seguia, fidel, els contes, no perquè els hi agradassin massa, sinó perquè tenien por al Rei Ego i perquè tampoc coneixen gaire cosa més i això els entretenia. Un dia, però, el titella mostatxut es va rebel·lar. Tallà les cordes invisibles que l’unien al Rei Ego i botà de l’escenari de cartó. N’hi ha que diuen que va caure per l’aubelló de la pica i es va ofegar. Altres, però, diuen que no, que cansat de vendre la seva ànima perquè es beneficiàs l’ego, va pegar el bot que el transformà de titella en ànima. A partir de llavors l’Ego va restar al servei de l’ànima i s’acabà el teatre. FIN.

PETITA FLOR SILVESTRE

Ahir matí, a la feina, i mentre jo escoltava per internet "L'ofici de viure", en Mates, petita flor silvestre dins aquesta selva política mallorquina, declarava davant un jutge. Molts havien perdut la son per això: els afins, per angoixa; els contraris, pel plaer de veure'l imputat. Jo, sincerament, em centrava en les petites flors que em regalava el programa de ràdio i pensava que si tots haguéssim estat educats dins els valors que l'equip radiofònic divulgava, potser els casos de corrupció serien inexistents.

Ahir horabaixa, il·lusionada, em reunia amb tres floretes més per parlar i despullar-nos l'ànima. Difícil tasca. Ens rentàrem una a l'altra, en un joc un poc cruel i un poc eròtic. I molt necessari. Veurem què passa.

Ahir capvespre, ja tombat la nit, parlava amb una altra amiga que té pau d'ànima, sobre les flors mortes i així jo feia una passa más cap a l'acceptació de les coses.

Ahir vespre, quan vaig arribar al cotxe, energèticament xuclada i físicament cansada, ja eren les 21:3oh. Em vaig trobar una flor silvestre de color lila enganxada al "neteja-parabrises" del darrera. Tot i saber, que possiblement va ser un fet casual, em va agradar imaginar que algú l'havia col·locada allà per a mi, conscient i clarament per a mi, la morena del C3 color de cirera madura i, per primer cop en tot el dia, vaig somriure de debò.

EN TERRA HOSTIL

No puc imaginar-me un món en el que el contacte físic sigui impossible. Sols els contes de ciència ficció contemplen aquesta possibilitat. També la vida pública a indrets i a moments històrics on la religió ha manat sobre el sentit comú i ha ofegat a tots els altres sentits. Podria imaginar-me un món sense besades, però mai un món sense abraçades. I, en canvi, això és el que els hi passa als malalts de la desconeguda i, afortunadament, raríssima, Síndrome de la Sensibilitat Química Múltiple, una malaltia crònica inmunològica que fa que les persones que la pateixen reaccionin exageradament davant qualsevol objecte no-natural, amb episodis de fotofobia, extrema sequedat, espasmes pulmonars i problemes digestius. Podeu imaginar que algú no pugui abraçar-te perquè t’has dutxat al matí amb un sabó, el de sempre, compost per productes químics? I perque t’has perfumat abans de sortir de casa i t’has posat aquell jersei amb un 20% d’acrílic? Us imaginau que si ho fa s’arrisca a quedar ceg, a quedar-se sense pell com les serps o a morir per culpa d’una aturada pulmonar o multiorgànica? Doncs hi ha persones que ho pateixen, que viure és per elles romandre en terra hostil, que estimar i comunicar-se també ho és, que estan condemnades a morir perquè tot, gairebé tot, està avui en dia, compost per substàncies químiques. Ni parlar cara a cara, perquè tota la química que emana el cos, els mata, ni escriure cartes perquè el paper i la tinta són química, ni escriure davant un ordinador perquè el plàstic del pc els pot ofegar, ni parlar per telèfon perquè els mòbils o els auriculars també contenen substàncies químiques en la seva composició...

Pensar que els que tenim la immensa sort d’estar sans ens autoaïllam, a vegades, fins el punt de passar dies sense tocar a un altre, em fa fredat.

Tocar, punyir, acariciar, estrènyer, abraçar, covar, sostenir…quina sort i quina bellesa. No fer-ho, tenint la possibilitat, quin pecat.

LA CASA ENCANTADA

La casa encantada ens habita els budells. Creix i es ramifica per tota la nostra còrpora i envaeix els dubtes i els racons. La casa encantada, ara que és primavera, ens omplirà les finestres de flors.

EL SILENCI

Cercava un llibre per regalar. Tenia quinze minuts per triar-ne un entre els centenar que apareixin davant seu, durant la Setmana del Llibre en català. Entre tots ells, el llibre la trià a ella: va veure una branca de cirerer florida i una noia japonesa adormida i, entre ambdues imatges, un títol: “El silenci”. Curiosament la persona per a qui era el llibre li havia parlat molt i darrerament del silenci, primer capgir de cor. Girà el llibre per llegir-ne la contraportada: “En una habitació de Formentera, un home parla suaument, durant tota la nit, a una noia adormida, despullada. Ella és Umiko, una jove japonesa que fa classes de meditació i que creu en el poder de la curació espiritual. Està malalta de càncer, i no dubta ni un segon a desafiar la medicina convencional…”, segon capgir de cor, i ara la seva ment d’una amiga a l’altra, la que ara restava, feta cendre, dins aigües de Formentera precisament. Cercà qui era l’autor: Gaspar Hernàndez, tercer batec, l’autor que havia descobert poc temps després de la seva mort i que llegia –enlloc d’escoltar-lo que hagués estat alló lògic ja que conduïa un programa de ràdio- des de llavors al seu blog “L’ofici de viure”. No s’ho pensà. Comprà un llibre per a la primera amiga, ja que la novel·la parlava del poder de la confiança, dels límits i de les situacions extremes, i tot i que el silenci de l’amiga era un silenci diferent del narrat, pensava que li podria servir. I en comprà un altre per a ella.
A mesura que llegia, trobava totes les converses i reflexions que havien sortit aquells darrers anys, acompanyant el procès de la malaltia de l’altra amiga: la devastació del càncer, l’intent per guarir-se a si mateixa fent-se també responsable de la malaltia –quelcom terrible per a un malalt, que l’últim que necessita és sentir-se culpable-, el desafiament i allargament de la vida, davant les expectatives mèdiques, i la constatació del poder del cos per curar-se a si mateix, tot i que no sempre i del tot, el dolor com a objecte de meditació, l’estat elevat de la consciència, l’acceptació de la tristesa, el Jodorowsky –que l’amiga també venerava i a ella li semblava un xarlatà-, l’intent per trascendir aquell tràgol tan difícil…
La seva amiga, després de gairebé 5 anys de lluita, s’anà, com també partí Baltasar Porcel –continuament citat a l’obra-, a pesar de les seves extraordinàries forces vitals, però aquest silenci deixat amb les seves morts, amb les seves absències, era en ell mateix un espai ric, com ho eren els silencis que l’autor deixa al seu programa de ràdio. Diu l’escriptor “anam per la vida pensant la realitat”. En canvi, dins el silenci la vida simplement esdevé. Per això, l’importància de la meditació. Va pensar que ara mateix, els morts meditaven, a punt per tornar a la vida ben aviat i aquesta creença, certa o no, pensada o intuïda, li va donar conhort. Com també ho va fer l’anècdota del monestir budista i les fulles vermelloses i grogues que el mestre va tornar escampar per tot arreu, després del poderós esforç de recollir-les: “El resultat no té cap importància. Allò important és el treball que has fet. I jo te l’agraeixo”. De sobte, s’adonà de com li agraia a l’amiga haver-la acollit dins aquell procès. Era veritat que s’havia sentit molt frustada quan va morir, però ara, passat ja 1 any, podia agrair-li aquells anys. A vegades pensava que potser no havia après tot el que calia. S’havia barellat feia poc amb una altra amiga ("jo també ho he passat malament aquests darrers dies, no per un amor sinó per una amistat, però, bé, al cap i a la fi, també és amor. I m'he sentit enganyada. I m'he sentit impotent. I m'he sentit sola. I m'he sentit ofesa. I m'he sentit maltractada. I m’he sentit incompresa. Però també m'he posat en la pell d'ella, encara que no ho vegi, i pensat que tal volta ella també s'ha sentit exactament igual i enlloc de trascendir-ho, a baixat als inferns, ha connectat amb aquest monstre o animaló que duim a dins (alguns més que altres) i ho ha embullat encara tot més. Ella diu que està tranquil·la, però no ho crec. I saps per què? No perquè m'hagi fet mal i jo n’hagi fet a ella, sinó perquè no és ella qui viu ara. Va disfressada. I no s'hauria de disfressar si s'estimàs. Estima't. I comença de nou. Com em deia un amic meu fa uns dies...és que no sabem estimar. Supera-ho si no hi ha volta enrere, però no amb ràbia o resignació sinó plenament conscient que això que ha passat és el millor que podia passar, i si no ho és, com a mínim n'has de treure un aprenentatge. Crec que no ens queda altra, davant els desencontres i entrebancs que ens trobam en la vida. Perquè això també és la vida, més vida que no aquest estat ideal i perfecte cap al que que correm constantment i que només es troba dins el nostre cervell”, això havia escrit) i no li agradava aquesta nova mort que implicava la seva ruptura fraternal, però veia aquest moment com un moment crucial, l’espai en que el cos i la ment s’havien esforçat al màxim pera conseguir una cosa diferent, l’estat en definitiva, de consciència, del qual tan parlaven amb l’amiga malalta. I per això restava en la postura esforçadament triada. I potser és que no importava tan el resultat i sí tot el que havia esdevingut mentre el cercaven.

Reflexionà sobre tot plegat, aquell matí primaveral, de nou plugós; col·locà el llibre a la prestatgeria, en un lloc visible, fácil de trobar, i es disposà a continuar vivint, mentre el seu cos i la seva ment i el seu Déu volguessin.

NOWROOZ ESPECIAL

Aquest cop, l'inici de la primavera -i l'any nou persa- és especial. Primer i principalment perquè el persa no és a casa i després perquè la taula que he acabat muntant és una versió ben estranya: els jacints encara no han florit per culpa de les pluges, la neu i el fred; no tinc peixos vius -cansada de que se'm morin a les poques setmanes- així que els he pintat; no tenia pomes a casa i n'he hagut de posar una de marbre; he oblidat posar l'ou; el vinagre és de mòdena i fa una pudorada i com que tot ja era una versió massa lliure i surrealista, he decidit col·locar una postal amb una imatge de Chagall, uns dibuixets perses que tenia penjats a la galera quan vivia sola a l'apartament i un Sant Pancraci, ole! Tindrà tot això conseqüències devastadores per al 2010? Em caurà una maladicció més cruenta que les de les piràmides egípcies? O per el contrari m'instal·laré dins l'harmonia i la bona sort? Ara ja està fet...Feliç primavera!

SENSIBILITAT POÈTICA

Il·lustració de Kristina Sabaite

Resultat: Poema núm. 1: Home (Lluís Servera); poema núm. 2: dona (Àngels Cardona)
Recompte: 2 persones han encercat plenament, Albanta i Filadora. Llum i Pere han encertat parcialment. Els altres 3 han errat.
Conclusió: evidentment la mostra és massa reduïda (anant al blog de Carme, trobareu una mostra més acurada i àmplia, i una prova que personalment m'ha encantat: un home va escriure un poema amb la paraula ventre!). Tot i així continua guanyat la tendència que resulta impossible definir el sexe del poeta pels seus escrits. Dels que ho han encertat, Albanta diu haver-ho fet per intuició. La resta d’argumentacions han estat ben il·lustratives, sobretot les que relacionen vocabulari violent amb gènere masculí. Crec que la conclusió final és, com ja defensàvem, que tots, homes i dones, mentre tinguem sensibilitat poètica, podem escriure de qualsevol tema i que l’única mirada que destaca no té nom de sexe sinó de COR. Gràcies!!!

AMOR, POR I MIRADES

I ara mira el món des del darrera d'una finestra, ben protegida. Tanmateix, però, el forat que la connecta amb l'exterior continua sent el cor i, per allà, tot s'hi escola. Pensa en com mirava les pel·lícules de terror quan era petita, la cara ben tapada amb les dues mans, però els dits ben oberts per entreveure-hi. Pensa com ara, el seu fillol de 10 anys també mira d'igual manera, les escenes d'amor que veu per la televisió. I pensa que potser no vagi ell tan errat, i l'amor pugui arribar ser, a vegades, la pitjor de les pel·lícules de por.

(Demà tindreu el resultat de l'experiment del post anterior. Qui no hagi participat, encara ho pot fer, així com també al blog de Carme Rosanas, "Col·lecció de moments". Animau-vos que és ben interessant)

UN EXPERIMENT

Ahir vaig participar en una tertúlia literària sobre dona i poesia. Alguns dels participants pensaven que havia una mirada poètica masculina i una altra femenina. Jo pens que no, que existeix una sensibilitat comuna -hi ha persones que la tenen i n'hi ha que no-, independentment del seu sexe. M'ajudau a fer un experiment? Vull incloure ara dos poemes, sense citar el seu autor. Un l'ha escrit una dona i l'altre, un home. Voleu partipar i dir-me quin trobau que l'ha escrit l'home i quin la dona? Voleu argumentar el per què? A veure si podem contribuir a aquesta polèmica antiga i establir alguna conclusió...

POEMA 1

La poesia pot poc,
però és la cantonada del pensar
que no apareda el silenci,
ni ofega la idea, ni espolia la paraula,
ni tanca l’acció,
ni deixa l’emoció de banda,
Ni s’expressa dins un corral unívoc,
Ni es maneja dins un blanc empresonat.
Excel·leix constant com una vida apenes començada.

POEMA 2

És l’hora del llop,
el temps de les entranyes perdudes
quan el cel sense lluna
i sense lluna l’udol ressona
sobre una terra erma de pes i consol.
Harpia es confon
arravatada de foc
arravatada de llum
que li ve donada per ràbia inacabada
per ràbia de fel i fetge
queixalada per les serps del gemec.
Calabruix li vessa les galtes
del cap corona d’aritja
ceptre escandalós de sexes
en mans tocades d’àliga.
Ës l’hora del llop.
Hora de sortir a veure
com s’esbudella el temps
pels carrerons de ciutat.

LLUM

El Cafè "El Velódromo", a l'Eixample de Barcelona, és un local que data de la passada dècada dels 30, gran, d'alts sòtils, grans vitralls i amb una escala de fusta i estora de vellut vermell. S'hi reunien, antany, republicans i intel·lectuals de tota mena i sembla que una revista amb tan de pes com "L'avenç" s'hi va gestar. En aquest ambient especial, tastant un menjar inèdit per a mi: pa amb oli, xocolata i sal, (així, tot junt) el meu home em digué una gran veritat: "És un pecat regalar a un altre la llum que manca a casa teva". Aquesta frase, que deu ser un proverbi oriental, tal volta persa o tal volta del món musulmà, va sorgir arran d'una conversació intrascendent sobre política, sobre la doble moral de molts països europeus, que regalen ajuts a altres països necessitats mentre mantenen la seva pròpia gent dins la pobresa i les penúries, però jo la vaig aplicar a una conversació més personal sobre l'amistat i les relacions en general, i així vaig aconseguir entendre moltes coses de mi mateixa. Ni PNL, ni reflexions, ni lectures, ni discusions, ni voltes i més voltes, sols una frase tan senzilla com aquesta em va encendre l'enteniment. I és que no és possible voler protegir un altre si un mateix no sap protegir-se; no és possible estimar un altre, si un mateix no sap estimar-se; no és possible guiar un altre, si un mateix no sap cap on ha de fer les passes. Per això la meva manera d'estimar, difícilment s'ha entès i tot el que per a mi era donar, en realitat era rebut com una exigència, com un mandat. Em preguntava per què sovint em sento decebuda envers els que m'envolten. No m'ha passat un sol pic i ja diuen que les situacions que es repeteixen en la vida, tenen un sentit i cerquen una superació i un aprenentatge. Crec que és per què esper d'ells el que jo mateixa no em don, és a dir, si no tinc prou llum a casa meva, què faig regalant-la als altres? Així només trobaré foscor i quan l'altre marxi ben il·luminat, cap a altres paranys, em sentiré enganyada i usada, a les fosques, sense llum. No puc canviar els altres, no puc pensar que voldran millorar espiritualment i créixer constanment, com jo intent dia a dia, ni tan sols que voldran restar al meu costat, com jo al seu exactament durant el mateix temps i amb la mateixa atenció i intensitat. La meva lluita ha de ser meva i he de deixar de perllongar-me en els altres, de reflectir-me, d'esperar-me en els seus rostres i els seus gestos, d'emparar-m'hi. Aquesta és la meva part de responsabilitat dins tanta incomunicació. M'agradaria que l'altra part també fos capaç de treure'n un aprenentatge, però si no, ja no m'importa: m'he instal·lat un complex sistema de plaques solars sobre la cocorota :)

GUAPA!

Fa uns dies, vaig anar a veure una obra de teatre que es titulava "Pes zero", una obra tòpica i típica, però interessant i divertida, amb pretensions didàctiques i que ens mostrava de manera clara l'esclavitud de la moda actual, el miratge d'una bellesa anorèxica, i la dualitat entre dona magre i amargada i dona grassona i alegre (dualitat amb la que discrepo, això sí), explicat amb un llenguatge podríem dir tragicòmic, no mancat de veritat. L'obra acabava en un missatge sa i recomanable, el de dir-nos cada dia "guapa" sigui com sigui el nostre aspecte i les nostres circumstàncies.
Dissabte no vaig poder evitar fer aquesta foto i ara dic doblement "guapa!", a les formes arrodonides i plenes de l'esculptura i a totes les dones que així les tenim, i a la meravellosa ciutat de Sitges, desdibuixada al darrera.
Tot i a la subjectivitat de la mirada, àmpliament tractada aquests darrers dies, hi ha belleses, hi ha veritats irrefutables, com aquesta, no ho trobau? (Admeto que em digueu que no, és una frase feta :))

SÍMBOLS

No sé si aquest post d'avui parla de "la ment" o del "lament". Tal volta del lament de la ment...

Estic cansada. Vull dormir. Sé que el paó, per a la cultura cristiana, simbolitza la resurrecció, l'eternitat i la saviesa. No sé si aquesta imatge l'he pressa avui matí per pura casualitat. No sé si simbolitza res en especial. Tinc massa son. Demà serà un altre dia per imaginar i creure...

FAULA DE LA PAPALLONA QUE ES CREIA LLUERNA

Això era i no era una papallona petita, d’ales de paper groc com els cels de l’albada, una papallona temorenca que vivia en terra de ningú i que creia, per aquelles coses extranyes de la vida, que era una lluerna. Volava, doncs, només de vespre, no massa lluny, i com que no era massa ambiciosa, qualsevol petit raig de llum li bastava, així que de dia dormia i s’entretenia dins un vell piano de cua i, de nit, voleiava com una lluna entorn de la bombeta de l’entrada de la casa, sempre encesa. En comptades ocasions, quedava emmirallada per la llum que sortia de dintre la nevera, al fons del passadís, sense aconseguir mai arribar-hi. Moltes vegades, havia esperat aquell resplandor tènue, a mitja nit, i s’havia esforçat per arribar-hi volant amb totes les seves forces, però sovint quan creuava el llindar de la porta de la cuina, la claror desapareixia i molts de pics havia estat a punt de xocar amb la persona que tocava diariament el piano i que veia de rampallada, talment la llum misteriosa. Evidentment ella no sabia que la llum venia d’una nevera, com tampoc sabia que girava constantment al voltant d’una simple bombeta, ni que el seu únic amic, el piano, no era res més que un vell instrument, inservible sense unes mans humanes que el tocassin. Però la ignorància de les grans veritats, no les absolutes (que no existeixen), sinó les grans, era cosa habitual entre pràcticament tots els éssers vius d’aquell planeta.
Vivia, com deia, dins la panxa d’un senyor piano de cua, un poc remugador i molt irònic, que s’havia resignat a ser tocat en privat, a pesar que fou fabricat amb l’ambició de ser escoltat pel públic més selecte i tocat pels músics més virtuosos. Tenien una bona relació, fins i tot podríem dir que s’estimaven i, si més no, es feien companyia, que ja era molt en aquell món de solituds.
La papallona que es creia lluerna somniava sovint que era una papallona africana, que algú li havia contat –potser una oronella- que era com de coure amb les puntes blanques i que volava i volava sobre els daurats camps de la sabana. Somniava que ho feia en companyia d’una esplèndida papallona Rei, majestuosa, atigrada i càlida. No sabia si hi podia haver incompatibilitats entre dues papallones tan diferents, però què importava! Ningú havia dit que els somnis haguéssin de tenir rigor científic. Aquestes coses li contava a l’amic piano i ell escoltava, amorós, ben segur que somniar no feia mal si no dificultava les pròpies passes.
El piano sabia que la papallona que es creia lluerna, era una papallona ben especial. Potser no tant com una africana, però el suficientment bella com per començar a volar de dia. El camí va ser dur. A la papallona li costava molt creure-ho. Ella es delia amb la música que cada dia, quatre o cinc hores, sortia dels budells del piano i ambdós s’ajudaven, compartien, creixien. Poc a poc, el piano passà de la resignació a l’acceptació i, a pesar, que continuà tan caga-ràbies com sempre, interiorment guanyà amb serenor i saviesa. Poc a poc, la papallona que es creia lluerna, s’adonà que era una papallona real. Estava tan contenta de ser papallona que començà a sentir-se malament en aquella casona i amb tot el que li recordàs la vida nocturna i les voltes sacrificades i infructuoses envers els llums encisadors. Els consells de l’amic piano li resultaven insoportables i malinterpretava tot el que li deia. Deixà de volar al voltant de la bombeta, evidentment; deixà d’escoltar la música del piano; deixà de parlar amb el piano i fer-se’n companyia; però no deixà de desitjar volar cap a la llum de la nevera, el seu somni secret.
Cada cop que el piano li advertia que no ho fes, la papallona li recriminava. “No siguis pesat, piano, no em tractes com un igual. Vull fer el que sent. Som un ésser nou. No vull estar de nou esclavitzada. Tu no tens la veritat”, li deia. “Però, papallona estimada, no m’entens, pas pena per a tu, no vull imposar-te res, però m’estic cansant de que em tractis així…” “Tu ja no ets el mateix, piano, em canses, m’asfixies, sempre vols tenir la raó”. “Però què dius? Som el de sempre. Més cansat. Més vell, això sí. Tu no m’escoltes. T’entestes en entendre les meves paraules com a imposicions. Escoltes el que vols creure. No puc deixar-te que em faltis el respecte. Si la lluerna era respectuosa, també ho ha de ser la papallona. Per què estàs tan a la defensiva? Quina és la por?”
Ni la música, ni les paraules, ni els records serviren per a res. El piano tancà els ulls, es trencà un parell de tecles, ben conscient de que les trencava, i deixà de sonar. Mai va saber si la papallona acabà la boja aventura d’arribar fins la llum de la nevera. Tampoc importava. Ell romput i la papallona congelada, trist final per a una amistat tan especial envoltada de somnis.

LA VIDA SECRETA DELS SILENCIS

Quan algú s’entesta a pensar que el fet d’explicar les emocions sentides no és un lliure exercici d’expressió sinó un judici, un intent d’imposar les pròpies idees i la negació de que tots tenim un punt de vista diferent igualment vàlid, no queda altra que reconar les paraules i deixar pas als silencis.
Qual algú pensa que l’altre usa les paraules per jugar o per atacar, enlloc de per expressar (que és el seu dret), no queda altra que deixar pas al silenci. Saps què és de fácil mirar les pròpies paraules com una visió de les coses i, en canvi, les dels altres com un atac. És curiós constatar com, sovint, les paraules van per un vent i les actituds per un altre i com els que es defensen de fantasmes també ataquen al mínim entrebanc.
Hi ha persones que tenen tendència a fer reflexions en veu alta i conten coses de la seva vida, interior i exterior, no frívolament ni egocentricament, sinó com necessitat vital, com qui necessita respirar o riure o somniar i ben convençudes de que són pols (que ni la gent que es suposa que t’estima i et coneix sigui incapaç de veure això és una gran decepció). Davant els que contemplen aquest fet com un intent d’imposar la seva veritat o les seves coses i no com una necessitat de comunicació, només resta deixar pas al silenci.
Qui està constantment comparant o buscant culpables és perquè necessita, precisament, un judici de valor per seguir endavant. Resulta bastant curiós també com, normalment, aquestes persones que s’han de recolzar sovint en la opinió dels demés no toleren, en canvi, les valoracions suposadament negatives i troben en els altres inflexibilitat, a partir de la seva pròpia mirada inflexible.
Com que darrerament no em trobó bé devora persones així, com que he intentat per activa i per passiva demanar respecte i no l’he trobat, ara només em queda passar un temps de silenci. És necessari. M’he cansat de donar (o pensar que don) i no rebre. Que ningú pensi que aquesta actitud meva, ve perquè em crec en posessió de veritats absolutes i no tolero les veritats dels altres. Aclareixo: no és el contingut de tot plegat el que m’ha dut a prendre aquesta decisió; és el que jo sento com una manca de respecte, són les formes que m’han acabat tocant els nassos. Entre la meva multitud de defectes, un d’ells és tenir molta paciència, tota la que em permet la fe i l’estimació en l’altre, però, malauradament, al perdre-la i sentir-me decebuda, em radicalitzo, ara sí, i marxo. Necessitava respecte cap a la meva persona i les meves emocions i no n’he trobat. Ara necessit espai i inaugur, per tant, amb qui ha tensat tant la corda que l’ha rompuda, l’etapa dels silencis.

EL COSSIOL

El cossiol compliria 100 anys el 4 de maig de 2010. Li havien dut a la padrina Magdalena de Barcelona com a regal de nuviatge, juntament amb un altre de bessó, ambdós col·locats sobre dues columnes d’idèntic disseny. Els va posar a l’entrada de la tenda de mobles del carrer Sant Miquel, perquè tothom els veiés i els admiràs, però contrariament del que desitjava eren ben pocs els que els admiraven, car aquell estil tan floral semblava a l'illa, encara, poc elegant.

L’any 1922, quan la casa del Molinar va estar enllestida els traslladà allà, sota l’arc que separava el rebedor de la sala i dins aquella ombra restaren fins l’any 1983. Després ocuparen el racó d’un traster i es feren malbé a causa de l’humitat i el pas del temps.

Ara, la filla de la fillola, n’ha aconseguit salvar un i l’ha col·locat a la nova llar, massa plena d’absències encara. Recorda, curiosament, que quan la padrina morí i desferen el contingut de la casa, ella, de vuit anys escassos, descobrí que dins aquells cossiols no hi havia terra ni plantes, sinó arena. Arena blanquíssima de la platja del Portitxol, i dins l’arena, un grapat de pastilles blanques i petites, que la padrina s’hauria d’haver près diariàment per evitar perdre el capet, o si més no, per tenir-la adormida mentre el perdia. Recorda aquest detall i que va pensar, tot i ser una nena, que la padrina era molt valenta. També recorda les arracades d’atzabeja, la colònia verd-blavosa que comprava a betzec, el quadre de l’Àngel de la Guarda que li feia molta por, la vaixella guardada dins el cantarano i embolicada amb paper de diari devora la trunyella de pèl natural de la repadrina i, com no, la figura de fallera que treia fum pel cigarr i que era, en realitat, un objecte per cremar encens.

Mira el cossiol ara, i sap que ha contemplat moltes llàgrimes i molts riures i se n’alegra de tenir-lo a casa perquè continui la nissaga de vida.

OCELLS QUE NO VOLEN

I en aquests dies hivernals de reflexió i serenor, tres o quatre idees obsessives que em ronden pel cap i no deixen que els ocell prenguin el vol: per què ens costa tan comunicar-nos, per què hi ha mirades tan diferents davant els mateixos fets, per què la incomunicació em dol, per què algunes mirades em deceben...

Si és veritat que ja no he de canviar-me el rostre, si és veritat que practico el poder de la consciència i l'acceptació, si és veritat que puc expressar el que hi ha dins el meu cor, per què estic tan trista?

A VEGADES

A vegades em passa que no sé caminar cap on m’agradaria fer-ho. Tinc ben clar que és el camí del mig el que vull seguir i, de cop i volta, em trobo caminant per un altre indret. Ni m’he adonat de com he arribat allà i desfer el camí ja no és possible. A vegades em passa que veig clarament com els meus actes no s’han entés i poc a poc les paraules s’han trunyellat amb els fets i tot ha esdevingut el contrari del que volia. A vegades em passa que no aconsegueixo explicar res. No suporto la idea que algú cregui que em fic on no em correspon. Hauria de ser més diplomàtica, ja ho sé, ulls, oïda i boca tancades, però aquesta passió que me’n dur aquí i allà i em fa opinar i em fa posicionar-me i em fa reflexionar i em fa comunicar i em fa comportar-me com la mare que no som, aquesta passió, ja dic, em condueix sense fre, em du cap a paranys difícils de conquerir. La meva sensibilitat té ales urticants, la meva energia té cames veloces i nervioses, la meva capacitat de reflexió té aspecte de tiburó martell, el meu cor guerrer em surt, seguit seguit, per la boca. I és que, com deia la cançó, no es pot anar per aquesta vida sent “un cor estés al sol”. Lamento que alguns no m’entenguin. M’obsessiona la incomunicació. Si avui pogués ser inventora, inventaria l’interruptor de la consciència, la màquina de la veritat, el llenguatge sense metàfores i l’escrit sense “entre línies”. A vegades em passa que les flors pesen molt.

REVIVAL 70

Es mou per la xarxa la idea de recordar una cançó dels anys 70. Com que vaig guaitar a aquest món l'any 1974, difícilment puc incloure cançons d'aquelles que sonaven als saraos o al tocadiscos de l'habitació, així que us poso la banda sonora de la meva infantesa. A que ara enteneu millor algunes coses?

QUATRE MIRADES

I a mi que els expressionistes cada cop m'agraden manco. I que de tota l'exposició em quedo amb aquesta "Senyoreta Mary" de Hanns Ludwig Katz, jo crec que precisament perquè no sembla massa expressionista. Els colors reals eren impresionants, això sí, però el simbolisme que amaga em sembla més surrealista que altra cosa...

Però si vull resumir alguna cosa de l'experiència és com quatre mirades -les dels que hi erem- han interpretat una mateixa imatge de manera diferent. És molt interessant comprovar-ho i és quelcom que haurien de fer els inflexibles, els que es mouen per la vida amb cucales pensant que la seva visió és la correcta.

Davant la imatge d'una dona agenollada que ha resultat ser un nu, segons explicava el títol del quadre, na R. ha vist una dona que netejava el terra (i vestida), n'A. ha vist una dona caiguda al terra (i vestida), en M. ha vist una dona nua en posició eròtica (despullada) i jo he vist una dona vestida a punt d'alçar-se i córrer, com fan els atletes en una cursa...hi podem treure punta del significat d'aquestes quatre mirades? A mi em basta pensar com un objecte concret pot generar quatre realitats, quatre mirades, quatre idees. Com no ha de passar el mateix davant tot allò inebastable, davant les emocions, sempre tan personals i etèries?

Com a mínim, mentre hagi vida, sempre ens quedarà la capacitat d'expressar-nos. I tal volta, també després.

NECIS

Cau dins les meves mans un article que es titula “Sobre el pesimismo activo” i que m’il·lustra de manera molt clara el que em ronda aquests dies pel cap i, en canvi, em costa tant expressar. Parla, aquesta reflexió, sobre dues maneres oposades d’entendre la vida: l’optimisme infantil o síndrome del neci (i cito: “la improvisación, la negación descarada de sus propios actos, la queja victimista que echa la culpa a otros, la afirmación de que “no pasa nada” o al menos nada grave”) i el pesimisme tràgic, clarament hereu de tota una filosofia occidental antiquíssima que no és més que por a la mort, transformada, en conseqüència, en por a la vida, entesa aquesta, sols, com un seguici de sofriments. La resposta conductual varia clarament des d’orient a occident. La no-acció oriental xoca clarament amb l’ímpetu occidental. Però no vull escriure avui en aquests termes tan amplis i tot i que l’article es recolza clarament en aquestes premisses per fer-ne una crítica política i sociològica d’Espanya, jo el que vull és utilitzar aquesta dualitat de visions per parlar de persones concretes.
No hauria de ser un problema que dos necis -un absurdament optimista i un altre injustificadament pesimista- poguessin conviure i compartir. De fet, pens que no sols no hauria de ser un problema, sinó que hauria de ser un incentiu per aprendre un de l’altre, però el que passa és que normalment qui es creu obert de pensament és el més inflexible, qui sent una opinió com una crítica és el primer que jutja, qui vol demostrar llibertat és el que més sofreix quan es sent desvinculat, qui pensa que els altres es mouen per cops de lluna és el que manco seré i cabdal és, i llavors la comunicació i el reencontre es fa difícil, per no dir impossible. Em pregunto com així aquestes diferències són per a algunes persones energia que els atreu i en canvi, per a altres, sols és energia que repel. Potser sigui perquè n’hi ha que sols cerquen el seu propi reflex en els altres, i una energia egoísta –la del propi plaer- els guia arreu. Ho puc entendre, puc veure que la por a morir, a envellir, a sofrir els aboqui dins una espiral aparentment vital en la que l’únic objectiu és atresorar. El que sigui. Dones. Vivències. Experiències. Admiracions. Reptes. Límits. Hores. Però…s’apren alguna cosa de tot això o només es consumeix frenèticament? Tot el que es consumeix sense mesura s’acaba esgotant. Quan s’esgoten il·lusions pròpies, o experiències úniques, se’n cerquen de noves. Però què passa amb les persones? Amb aquells altres éssers, a vegades iguals a vegades diferents? La paraula amistat també es pot atresorar, però els amics, no. S’han d’estimar, s’han de cuidar. Ficats dins una capsa només es fan malbé. Llançats a l’aire també desapareixen.
Ja no t’agrado perquè penses que som diferent a tu. Ja no t’agrado perquè t’expresso el que sent. Ja no t’agrado perquè et poso un mirall davant la cara. Ja no t’agrado perquè molest. Ja no t’agrado perquè no et serveixo. Així ho sent. I tot a saber utilitzar tan bé la paraula, els dos necis erram i parlam en llengües diferents. No oblidis, amic, que a pesar de ser tots siurells diferents, estam fets del mateix material i ben igual ens acabarem rompent.

ALS 6 ANYS

La iniciativa de Jesús M. Tibau de rescatar un escrit seu dels 9 anys, m'ha dut a cercar els dos únics quaderns que tinc guardats de la meva infantesa. Tenia 6 anys i escrivia coses com aqueta: "Dia 23 de marzo de 1981
¿Cómo se hace una pelota de trapo? Con trapos
¿Qué te gusta coleccionar? Dibujos
¿Lees historietas? Sí. ¿Cuáles? Fatin
Cuenta la última historia que has leido
De el padre de zipi i zape que pesaba ciento vinte kilos y sus hijos le regalaron una balanza y hacia Futin y se adelgazó y para celebrarlo corrieron toda la familia pero padre de zipi i zape se cayo y lo llevan a son dureta y cuando se peso estava gordo y regañó ha los niños".

També dibuixava aquestes altres.

Escriptora o dibuixant? Filòloga anglesa està clar que no.

REPARTINT BLAU

Treballar amb les mans i fer que un objecte vell agafi el blau de la mar. És això acció? Per actuar no és necessari ser inconscient. Tampoc per trobar-se. I molt manco per guanyar-te l’estimació dels altres.
Actuar pausadament, passa a passa, assaborint les hores, això faig, això he fet avui…