martes, 30 de diciembre de 2008

LA CORTESANA DELS SOMNIS

Parlant amb tu, al soleiet, de coses tristes, de coses alegres, m'ha sortit aquesta expressió que t'ha fet tanta gràcia: som la cortesana dels somnis. Volia explicar així la meva indefinició, la meva recerca constant, el meu enamorament de coses, persones i situacions inversemblants. "Veig una caseta blanca amb persianes blaves sobre la mar-t'he dit- i la vull, giro els ulls i en veig una folrada de pedra, als peus d'una muntanya i envoltada de tarongers i la vull, torno a girar-me i veig un àtic fabulós al casc antic d'una ciutat medieval i el vull...Com es pot aconseguir res amb aquesta actitud?-he demanat- som una cortesana de les il·lusions". També he pensat que aquesta indefinició té la seva part bona, com és la capacitat per estimar, per gaudir. No suportaria ser un mineral, fred, estàtic, sense calor interior. Després de parlar amb tu i visitar el petit regal que ha estat gaudir dels 9 dies de vida den S., tornada a casa, m'ha farcit la melangia. He preparat la maleta per a la breu escapada que farem per acomiadar l'any i he pensat en els somnis que he assolit aquest 2008, també en els fracassats: no he aprimat, m'han publicat un poemari, m'he traslladat a Guium, en P. m'ha abandonat i encara no sé per què, n'E. segueix al meu costat, m'he barellat amb na T. i na N., la meva família segueix plena de salut, he passat penúries econòmiques, he escrit, he surat un jardí esmorteït, en T. m'ha dit que m'estima encara que hagi fuit dels meus dies, se'm contractura l'esquena a cada instant, he menjat els millors brownies de la meva vida, s'ha creat Can Bum, el meu persa m'estima i jo l'estim, hi ha alumnes que m'enyoren, hi ha amics que m'estimen...tot somnis assolits i somnis fracassats...no direm quin és quin. Sí, som una cortesana dels somnis...i? Bona entrada d'any!

domingo, 28 de diciembre de 2008

A L'INDRET O A L'INREVÉS

A l'indret o a l'inrevés, en biaix o en paral·lel, en gris o a tot color, amb llum o a les fosques, en horitzontal o en vertical...el caminar segueix...i la càmara ho enregistra tímidament pet usar-ho en els moments de melangia, per constatar que així va ser, que s'ha viscut, que és quelcom més que fum atrapat dins les meves conques i el meu cor...Seguirà dins la xarxa d'aquí a 100 anys? Llegirà algú aquestes línies sense saber qui vaig ser jo, qui l'home de la imatge, quin el lloc?

sábado, 27 de diciembre de 2008

DESPRÉS DELS RACONS


Acabo de recollir aquestes llimones del jardí de Guium, ara esmorteït, esventat, glaçat, desflorit...i he vist que el julivert comença a despuntar, els pèsols tenen mig pam d'alçària i encara que les lletugues no guaiten i només ha surat un espinac, el conjunt sembla sobreviure. Encara queden nevades i pluges, diuen, però jo sé que Guium té un cor especial, una ànima protectora. Fa una estona la llimonera respirava. També enhalava fum, talment la meva boca. Sí, ja sé que era el tímid sol que començava a encalentir les branques glaçades, però m'ha semblat una bella imatge pensar que respirava. Tots els racons tenen verdet i cargols, com els meus. He deixat el verdet i he llançat els caragols. No els podria matar, però no els vull aprop de les flors.
Després he fet una coca de melicotó mentre escoltava parlar a la ràdio en José Carlos Llop, l'articulista, escriptor, poeta de posat aristòcrata que a vegades em saluda i altres no.
He guaitat al bloc de la meva blocaire invisible. És dona com jo i li agraden els circs. Viu a un pis de 40 m. -com hi vivia jo fins fa poc- i diu que els seus llibres necessiten respirar. També li agrada Alicia Keys. Jo diria que som jo si no fos perquè els meus desequilibris no arriben a tant i sé perfectement que ja no tinc 25 anys.
Ara escric i escolto música clàssica. Acabaré d'escriure tot just ara i dinaré les restes d'aquests dies, inclosos les absències, els records i les melangies.
Després dels racons i els caragols...començarà un nou cicle.

viernes, 26 de diciembre de 2008

RACONS DE LA MEVA MENT

Avui tinc dins la meva ment...
els àpats d'aquests dies, els que he preparat, els que m'han cuinat, els que s'han instal·lat, okupes, en els plecs dels meus racons...
La seva salut i la de totes les persones que estim...

Els regals fets...

L'enyor, d'allò perdut, d'allò mai tingut, el goig d'allò gaudit, d'allò que m'ha guarit...




martes, 23 de diciembre de 2008

RACONS DE LA MEVA TERRA

Els camps de roselles a la primavera...
Les postes de sol sobre la mar de la tramuntana...

Els verds camps d'oliveres, al peu de les muntanyes...

La bellesa d'alguns petits pobles...

Els camps de blat i les palmeres, la fusió de la nostra arrel occidental i la nostra arrell oriental...
Com voleu que no estimi Mallorca?
Feliç vespre de Nadal!






lunes, 22 de diciembre de 2008

RACONS DE LA MEVA PERSONA

Seguim amb oferiments i exhibicions. Això deu ser que ja torn vella o hauria de camviar de nom...

Els ulls, que no em basten per cercar, per mirar, per omplir-me...
El nas, que sovint sembla que el tinc atrofiat i no sé ensumar on és el lloc, on és la importància de les coses, la intenció de les persones, el camí que necessito...
La boca, que a voltes parla més del que caldria i d'altres calla, que somriu manco del que seria precís...

I les meves espatlles, que sempre hi són per als que estimo i m'estimen si necessiten recolzar-se. A vegades, però no miro cap a on ells són, no els veig, no els ensumo, no els hi dic que hi som. Esper que ho sàpiquen. Si la meva llar és seva també ho som jo. Bones festes!






sábado, 20 de diciembre de 2008

RACONS DE LA MEVA LLAR

Us oferesc els racons de la meva llar. El del rebedor, ara engalanat de Nadal...
El del bany, el mirall, l'àngel i les roses...

I el racó de les plantes, devora la finestra de la cuina, que creixi la vida...
I la galera, l'horror vacui dels imans i les postals que em regalen...

I el racó al dormitori, la finestra que esvaeix el paisatge...
I el del menjador, amb el Chat Noir, la sitriera de la meva padrina, les herbes dolces, els paisatges d'Iran...
I el racó de la sala, amb la Dama, Chagall, els llibres, la foto de les mans d'una Frannia de fa 10 anys i que ja no existeix...
Casa meva, ja ho sabeu, és ca vostra.
Bon Nadal i feliç 2009!












martes, 16 de diciembre de 2008

L'OCELL

Plovia, i sota el meu paraigüa, ens hem alegrat de trobar-nos, de bon matí, abans de començar el dia de feina.
La pluja s'havia donat una breu treva i sense cap paraigüa ens hem alegrat de trobar-nos de nou, de capvespre, jo a punt de retornar a casa, ell a punt de créixer un poc més. Hem rigut, hem parlat d'espills deformants i del de la madrastra de Blancaneus i entre pluja i pluja aquest correu esplèndit que m'ha enviat, que m'ha connectat amb na Frannia de corbs als cabells i que no puc més que reproduir, sense força per analitzar ni comentar. Ja ho provaré quan ho hagi assimilat (hi ha belleses que no poden ni suportar-se de tan doloroses). M'ajudau?


El País, 14 de diciembre
TRIBUNA: GUSTAVO MARTÍN GARZO
El pájaro que se posa

Todorov, en su libro El jardín imperfecto, nos recuerda que los griegos distinguían dos tipos de amor: eros, o amor-pasión; y philia, o amor-alegría. En el primero, el amante quiere absorber al otro, hacerlo desaparecer en la novela de su propio yo; en el segundo, vivir en su proximidad, mantenerlo como un ser aparte. "Dios lo sabe, jamás he buscado en ti a nadie más que a ti mismo. Es únicamente a ti a quien deseaba, y no a lo que pertenecías ni a lo que representas", escribe Eloísa en una de sus cartas a Abelardo.Eros y Psique se encuentran en la noche, sin saber quiénes son, y se aman sin llegar a verse. Para volver a encontrarse, Eros le pone a Psique una condición: no pueden verse, ni preguntarse quiénes son; sus encuentros sólo pueden tener lugar en la oscuridad de su cueva. La muchacha acepta resignada, pero muy pronto comprueba lo difícil que es cumplir esa promesa, pues cuanto más ama a Eros más desea verlo (y en griego la palabra ver y la palabra idea tienen la misma raíz, como si el pensamiento fuera una forma de visión). Y una noche Psique esconde entre sus vestidos una lámpara. Espera a que su amante esté dormido y la enciende para contemplarle. Pero la llama calienta el aceite y, en un descuido, una gota cae sobre la piel de Eros que, al despertarse, la descubre mirándole. Implacable, la castiga, apartándose de su lado. Psique enloquece de amor, y los dioses se apiadan de ella y la transforman en una mariposa.Eros y Psique representan los dos tipos de amor de que hablaban los griegos. El amor que pide la fusión completa con lo amado; y el amor que se conforma con su vecindad. En el primero, es el yo que desea lo que importa; en el segundo, lo que importa es el tú. A Eros le bastan con sus encuentros ardientes en la oscura cueva de deseo; Psique está encantada con esos encuentros, pero también quiere tener lo que ama al despertarse por la mañana. El primero se pregunta por lo que quiere, el segundo por lo que encuentra. Uno quiere perder por completo la razón; la otra encontrar ese tipo de razón que sabe pedir a la vida lo que ésta te puede dar.El amor es embeleso, fascinación, hechizo, pero también deseo de conocimiento. Al amante no le basta con tener en sus brazos a aquel o aquella que ama, sino que quiere conocer su nombre, entrar en ese jardín que a partir de entonces será su morada en la tierra. Recuerda a Calixto, cuando dice que Melibea es el solo dios en que cree. "Melibeo soy, en Melibea creo, a Melibea amo". Aunque, en realidad, Calixto sólo cree en él y en su propio deseo. De hecho, cuando por fin pueden encontrarse, y Melibea, dulce y solícita, le pide que no tenga tanta prisa y que no hace falta que le rompa la ropa mientras la desnuda, Calixto por toda respuesta compara su cuerpo con el de un ave, y el acto amoroso con un vulgar atracón. "Señora, el que quiere comer el ave quita primero las plumas".Ni Melibea ni la inteligente y apasionada Eloísa fueron afortunadas con sus compañeros. Julieta sí lo fue, y eligió a un mu-chacho digno de su amor. Es ella la que pronunció la frase que a las otras les hubiera gustado pronunciar: Sólo deseo lo que tengo. Esa frase resume el amor-alegría. El amor-pasión quiere lo que no tiene, es un homenaje a la ausencia; no quiere calmarse, busca avecillas que desplumar. El amor-alegría se complace con esa avecilla que desciende, y sólo vive para conservarla a su lado. Y si el mayor bien es ese otro insustituible, su vecindad, su presencia, la búsqueda de la verdad se transforma en querer lo que es bueno para él; y el deber, en deleite. Eso nos dice el amor: que al amar no sacrificamos nuestro ser, sino que lo realizamos.Es lo contrario a lo que pasa en la religión, donde el amor está siempre al servicio de una verdad superior. Pascal, por ejemplo, lo consideraba un defecto, incluso pedía que no se le amara, pues lo que había que amar no era a la criatura sino a su creador. Pero el amor representa ese instante en que la especie queda atrás y en que alguien deja de ser intercambiable con los demás. Y, en efecto, tal parece el amor: un hechizo, una pócima que se bebe, y que nos fija a alguien mientras dura su efecto. Todo en él es paradójico. Es caprichoso y fugitivo, pero le pedimos devoción y constancia; nos promete felicidad, y nos llena de miedo; nos da fuerzas para enfrentarnos a los mayores peligros, pero nos vuelve vulnerables y frágiles; nos hace ser dueños de alguien, y a la vez sus esclavos. Y, sin embargo, Psique quiere transformarle en un jardín, o mejor dicho: quedarse a vivir en esa ínsula extraña que descubre por servirle. Pero eso que encuentra en ese lugar encantado, ¿puede traerse al mundo?"A partir de ahora, ¿qué será de nosotros?", tal es la pregunta de todos los amantes del mundo. El amor es el sentimiento más hondo y misterioso de cuantos pueda experimentar el hombre. Los amantes llegan de su mano a un lugar desconocido y se descubren dueños de un poder que no sabían que tenían. Un poder que no tiene que ver con el yo o con la identidad, sino con algo anterior a ellos mismos, que pertenece al dominio de la fábula: como haber alcanzado el corazón del mundo y descubrir, por ejemplo, que pueden acercarse a los pájaros. Sí, el amor es como uno de esos pájaros que se cuelan por error en las casas de los hombres. Un pájaro que en vez de huir, para regresar a su bosque, decide quedarse en ese lugar nuevo. Que vuela sobre los armarios, picotea el pan que queda en la mesa y salta sobre las colchas. Un pájaro que llega a posarse en las manos de los que se aman, que se queda a su lado sin asustarse, y que hace su nido al calor de sus cuerpos, aunque ellos nunca lleguen a saber por qué lo hace, ni lo que quiere, pero cuya contemplación y cuidado les causa felicidad.Es lo que nos promete el amor: que será posible algo así. El amor es ese pájaro que se posa un momento en nuestro jardín imperfecto. ¿Cómo no ser feliz de que lo haga y no tener miedo al mismo tiempo de que se pueda marchar? Por eso nos hace hablar, porque todo a su lado está revestido de belleza y locura. Eso es el amor humano: preguntarnos por qué ese pájaro nos eligió a nosotros para quedarse en el mundo; y, en caso de haberse ido, dónde estará ahora y por qué no regresa. Ninguna de esas preguntas tiene respuesta. El pájaro en el jardín pertenece al mundo de la fábula; lo que dejó al marcharse, al mundo real. Y los amantes se empeñan en que esos dos reinos continúen unidos.

lunes, 15 de diciembre de 2008

APRENENTATGES

Es viu amb parella no per superar la solitud -perquè aquesta, si és sent ho fa tan en solitari com si estàs envoltat de mil persones-, es viu amb parella no per tenir sexe més habitualment, o algú amb qui fer les coses, o algú que sigui l'espectador de les teves coses o el protagonista de les teves mirades, es viu amb parella no per manar sobre un altre, ni per tenir fills, ni per seguir la tradició...es viu en parella per aprendre. Aquesta és la gran lliçó. A voltes la convivència és una bassa d'oli, com ho eren les màteries a l'escola que ens interessaven i aprovavem amb nota fàcilment. D'altres és un petit suplici. Record com em costaven les matemàtiques i com el meu esforç, encara que no va fer mai que pogués alliberar la meva dimensió trigonomètrica, sí va aconseguir que exercitàs altres qualtitats minvades, com la paciència, l'ordre, el detallisme, l'atenció...Igualment, la vida en parella és això, aprendre. Ara ho veig. Ho sabia, però fins ara només em fixava amb tot el que havia d'aprendre l'altre. Ara crec que és del meu aprenentatge del què m'he de preocupar. I aquest m'ha duit des de la desconfiança -insconscient però desconfiança- envers l'amor cap a un principi d'entrega. Benvolgut el dolor si ha de ser per aprendre, si ha de ser per descobrir que l'amor i la convivència (en totes les seves dimensions, no només de parella) ha de passar pels pensaments positius, el respete, l'entrega, l'amistat, la generositat del contacte físic, el desprendiment del nostre ego, la comunicació, el compromís, la passió i la confiança. A mí, confés, em manca quasi tot. I a vosaltres?

viernes, 12 de diciembre de 2008

MÀGIA

Veure màgia on no n'hi ha, en la seva justa mesura, a vegades és necessari. Jo no perd el contacte amb la realitat, però m,agrada creure en els senyals. I a vosaltres? Veis alicorns o cavalls?

miércoles, 10 de diciembre de 2008

EL PRINCEP ARAAM I LA PRINCESA YUNANÍ

"Això era i no era un príncep tranquil que vivia en el desert. Havia nascut de l'arena daurada de l'esquena d'una duna, havia crescut gràcies al sol i a les gotes de roada de les fredes nits del desert i, un cop a punt d'envellir, havia decidit abandonar el seu paisatge estimat i anar-se'n lluny, al país de Yunan, un lloc selvàtic, frondós, ple d'aigua i vegetació. Allà trobà la princesa Yunaní, nascuda del borboteig del riu i les llavors de les heures. A l'acte s'enamoraren.
El príncep Araam no va voler dir-li que era príncep així que li contà que era un pastor de camells i que la seva vida, com el seu nom (Araam: tranquil) havia estat plàcida i pausada, sense cap estridència ni ensurt. També la princesa Yunaní mentí, car el seu llinatge reial no venia de cap nissaga coneguda: era la princesa de les bruixes bones del bosc. El seu orígen era tan humil com el de les flors, però volgué provar al seu amor i veure si eren els fausts els que el movien...La princesa Yunaní adorava l'aigua. A vegades es movia pel seu regne a través dels rius, els llacs i les fonts. En canvi el príncep Araam ni tan sols sabia nedar..." i així seguiré inventant històries mentre esper, com la filadora que vull ser, mentre el fred de neu i la pluja m'ho permetin. Els vostres ulls m'encalentiran els dits. És impossible escriure sense pensar que algú ha de llegir-te.

sábado, 6 de diciembre de 2008

TEMPS D'ESPERA

Esculura que es troba a la plaça de l'església del poble d'Estellencs (Mallorca)
És temps d'espera. D'arrabassar-se les idees, els prejudicis, les dèries. De recol·locar-se els desitjos. De cortocircuitar-se. De desesperar-se. Però des de la paciència. Des de la saviesa. Esper no rovellar-me. I esper no perdre la humanitat en el procés.

viernes, 5 de diciembre de 2008

EN REALITAT, LA MATEIXA FERIDA

-S'ha de ser perseverant...
-Perseverant en què?
-En el que sigui, no sé, ara mateix per exemple en acomplir el teu desig. Tot això t'està matant, no deixis que passi...
-És que és molt fort...salvar la relació implica enfonsar-me a mi, matar-me...A vegades pens, que aquesta ha de ser la perseverança: lluitar per salvar la relació i per tant transormar-me...
-Sí, però no ho facis a partir de la teva pròpia destrucció.
-Però les persones som en aquest món per millorar, per evolucionar, no? i si és aquest punt el que em manca per ser millor persona? Qualsevol millora requereix un canvi i deixar enrere moltes coses...
-Sí, però cap canvi és sa si és radical. No es pot anar en contra de la teva essència, i tu ho estàs fent. Per això tens mal de cervicals, i diarrees, i mal de cap i mal d'articulacions...et mates
-...és que mai sé si l'aprenentatge de tot això està en abandonar aquesta part de mi que tant l'agobia a ell acceptant la part d'ell que tant m'agobia a mi, o bé l'aprenentatge es troba en créixer cap a una altra banda, sola, sense por a aquesta solitud...
-...no ho sé, no ho sé...
-I saps quina és l'esquizofrènia de tot això? En realitat som iguals, el nostre aprenentatge es troba en el mateix punt, tenim la mateixa ferida: ell sembla un home tradicional, però que en realitat no vol viure de manera tradicional i jo semblo una bohèmia que en realitat no vull viure com una bohèmia. El que ens va enamorar de cada u és el que ens allunya ara...
-No sé què dir-te. Jo també lluito continuadament, jo també estic en el camí...
(Ara, quan arribi a casa, li diré: només hi ha una solució, o camviam els dos en la part que ens ha de millorar com a persones i com a parella i ho feim des del principi, començant de zero, sense sorpreses desagradables, pèrdues de confiança i mutilacions...o ens separam definitivament i som amics. I aquest pic no haurà treves, no haurà més oportunitats, ni plors que esvaeixin la decisió...)
(I la resposta ha estat: "Dame unos días para que piense, Azizam, dame sólo unos días...")

miércoles, 3 de diciembre de 2008

MARXAR

"Si estimes quelcom, deixa'l marxar. Si torna a tu llavors vol dir que és teu; si no, mai ho va ser"(Proverbi Xinés).
A vegades, deixar-lo marxar no vol dir una separació física sinó un desprendiment emocional. I poder esbrinar així si parlam realment d'AMOR o és en realitat por a la solitud, una pressó emocional feta de ràbia, por i prejudici.
El temps, mentre n'hagi, dirà...

lunes, 1 de diciembre de 2008

NO ÉS UN CONTE DE FADES

Catracack!..i quelcom es va rompre dins el cos del fill al temps que encridassava a la mare i li deia tot allò que mai hauria d'haver de sortit del seu cor. Sonava a vidres romputs i ella que ho observava tot des de la distància pensà que a la fi s'havia romput el mirall, que feia que només es miràs a ell mateix, que feia que actuàs a partir del seu egoïsme pur.
Xnyyyyyyyyyyccccccccccc! i quelcom començà a funcionar dins el seu cos mentre rebia els crits del fill, com si un mecanisme de ferro, rovellat des de feia molt de temps començàs a moure's. Ella pensà que a la fi era el mecanisme del seu amor propi, el que tenia enterrat sota totes les fulles mortes dels altres.
Xooooffffffffffffffffff! i quelcom s'enfonsà dins el cos del pare mentre veia com la seva família es feia mal. Era encara mariner en essència i no podia tenir altra cosa que un univers interior aquàtic. Ella pensà que aquell enfonsament era la bena que sempre havia dut als ulls i ara es submergia dins les aigües terbòles de la tragèdia de la seva família.
Aaaaiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! i quelcom cridà molt fort dins el meu interior, a la fi, alliberant les engoixes i mostrant-me com l'eco feia rebotar els silencis. Vaig pensar que era la meva ànima, cansada d'aguantar.
Miraculosament llavors sonà una música d'orquestra, com si aquells sons lletjos i incontrolables haguéssin obert la finestra tan de temps tancada. Va ser una petita tragèdia, farcida d'amnèsia i plors. Però quedà el més bell missatge: l'amor. Les persones que s'estimen superen totes les traves. No és un conte de fades. És la pura realitat. Potser no passi per art de màgia i sigui un procés tan natural com els canvis de les estacions, però passa. Que ningú menysprei el poder de l'amor. Fins i tot quan aquest poder passa per marxar i allunyar-se.