ALÍCIA

La revolució del cinema –deia- va començar en el moment que s’incorporà el so. Això implicà canvis importants, però sobretot un: quan a les pel·lícules començaren a parlar, el públic hagué de ser mut.
Em semblà un comentari interessant. El vaig sentir mentre trescava entre els pòsters de cinema i no vaig poder evitar escoltar i sentir simpatia per aquell home que, darrera el taulell, parlava amb un client donant-li tota mena d’explicacions. Aviat em vaig convertir en una assídua de la petita tenda per a cinèfils i en una amiga ocasional. Fèiem la xerradeta cada cop que li comprava alguna cosa, i va ser així com vaig començar a conèixer-lo més profundament. Vaig saber que el seu padrí havia estat pianista de cinema, el que acompanyava la bellesa del silenci de les imatges mudes, el gest i el moviment. Aviat, amb la incorporació del so, havia quedat sense feina i s’havia convertit en acomodador. Sovint parlava al nét amb passió de tot el que havia viscut a les sales de cinema. Tot i ser un home senzill havia captat perfectament la realitat profunda, la transformació d’un art. El cinema, li deia, era l’hereu de les figures de cera, les pantomimes, els monstres de fira, el circ, l’òpera, la manifestació que ell havia viscut de tot allò meravellós. Va créixer no amb els contes de fades com els altres nins, sinó amb els contes del cinema i així el cine es convertí en el reflex d’allò impossible, inesperat, en el somni, la sorpresa, el misteri, el miracle. Ara tenia quaranta-un anys. El padrí ja havia mort, i a pesar de ser un gran consumidor de cine havia traspassat aquesta mateixa passió al món virtual de la nova revolució de seu temps: internet. Era la xarxa la que el transportava a altres mons, la que narrava, d’una manera diferent, la seva vida. De totes formes si es pensava amb deteniment allò revolucionari era el mitjà, però els codis emprats responien clarament a una tradició cultural ben concreta: ja no escrivia cartes, però escrivia correus electrònics; no escrivia en un diari personal, però tenia un bloc penjat a la xarxa; no comprava premsa, però la llegia diàriament a la pantalla de l’ordinador; no tenia àlbums de fotos a les prestatgeries de casa, però tenia carpetes arxivades dins el seu disc dur, una galeria de fotos impressionant; no parlava gaire amb els veïns ni els clients –excepte amb ella-, però es dedicava a navegar pels espais dels altres guaitant la seva vida i contant-los els meus més íntims secrets. L’avergonyia haver estat abduit pel poder de la xarxa, però aviat trobà una justificació intel·lectual: internet era per a ell el que el cinema havia esta pel seu padrí, la manifestació lúdica de la frustració d’una existència. Això tampoc era nou, ja ho feien els surrealistes a l’hora de concebre l’art com un joc. Un dia va llegir com un dels entreteniments més habituals dels surrealistes era ajuntar, com si fos un puzzle, diferents somnis de diferents persones i transformar-los en conte, en poema, en pel·lícula, o en quadre. Quelcom semblant sentia ell quan s’asseia davant el seu ordinador i connectava, mitjançant els escrits del seu bloc i els comentaris en alguns altres, els seus neguits, les seves preocupacions i il·lusions amb les de molts altres, creant una sola imatge fusionada. Era un vertader acte d’amor. En aquest joc es disfressava; també ho feien els altres. Tots feien volar la imaginació i na Neus era Gene; en Pep, Peliploma; na Carme, la Comtessa descalça; en Daviu era Istanbul; ell mateix, na Gilda. Però també era en Martí, n’Encre i el Castell de Butron, quatre personalitats lliures, quatre personatges de cinema dins el joc de miralls que li permetia l’anonimat. Podia ser el poeta, el boig, el filòsof, la seductora, sense por, i ho era una mitjana de noranta minuts al dia, exactament el mateix temps que es trigava en veure una pel·lícula. El poder d’evasió de la xarxa, l’aprenentatge que comportava, el poder de comunicació i expressió, era tan valuós com ho podria ser qualsevol altra manifestació artística, inclosa el cinema. I pensar això dignificava la seva addicció.
Totes aquestes coses m’acabà confessant, setmana a setmana, mentre jo comprava llibres sobre la filmografia de Buñuel, sobre el cine japonès i l’escandinau, pòsters de Marlene Dietrich i Lauren Bacall, màquines de fer punta que eren projectors de cine o cadires de director, discs compactes de bandes sonores, biografies d’actors, camisetes.
Li agradava escoltar música quan es connectava a llegir els altres blocs, com si també ell fos el pianista de cinema. Al principi era música arbitrària, però aviat començà a identificar cada personatge amb una música determinada. Posava Tristan i Isolda, de Wagner per llegir a Gene, qualsevol peça de Queen per llegir a Peliploma, n’Alaska per llegir La comtessa Descalça.
El dia que, navegant per l’univers blocaire, descobrí n’Alícia estava escoltant un tango. Li fascinà la seva pàgina plena de dibuixos d’Alícia en el País de les Meravelles. Començà a llegir interessat i s’adonà que ella havia modificat les dates i enlloc de seguir l’ordre cronològic que tots els blocs seguien escrivia dates arbitràries: una vegada, sis anys abans, un cafè amb llet més tard, a l’estiu, catorze anys després...El darrer escrit que tenia es titulava “L’ull existeix en estat salvatge”. Havia posat el temps “sempre” i ho havia il·lustrat amb el dibuix de n’Alícia mirant pel pany d’una porta. En l’escrit parlava de com l’ull veu sol el que vol veure.
Poques coses havia més surrealistes que contemplar n’Alícia amb música de tango. Com la nena juganera i curiosa podia lligar-se amb l'esquinçament i la passió d’aquella música? Semblava estrany, però amb la fusió precisament multiplicava l’essència de cada un i la ingenuïtat del personatge semblava més intensa i adient per augmentar la intensitat de les lletres d’aquella música. Així que aviat s’acostumà a llegir n’Alícia a primera hora del matí, abans de partir cap a la tenda, al temps que escoltava un tango i es bevia un cafè amb pebrebò. I com si el primer escrit que havia llegit fos premonitori no pogué evitar crear-se una imatge d’ella molt concreta que es perfilava dia rera dia i el començà a obsessionar. Aviat li escrigué i li deixà clar que era un home heterosexual, a pesar de firmar sovint amb el personatge de Gilda. El que no li digué fou que tenia una discapacitat. No és que tingués una deficiència mental, una paràlisi cerebral, un síndrome de Down, una sordesa, una ceguesa o una lesió de medul·la, no. El que tenia era una discapacitat emocional. La seva ment era brillant, analítica, de gran memòria, el seu rostre era harmònic, proporcionat i tenia el senyal mític de la bellesa: el clotet a la barra. Exercitava la oïda cada dia amb les sessions de música clàssica que s’obligava a escoltar abans d’anar a dormir, com a teràpia d’equilibri interior –era capaç de reconèixer el so de qualsevol instrument, també el cant de qualsevol ocell de la seva regió i el lladruc dels cans en la llunyania li donava clares pistes de la raça -. Mai, tampoc, havia hagut d’utilitzar ulleres. I les seves extremitats li responien encara bé, fortes i lleugeres, veloces, resistents i flexibles. Però l’òrgan de l’emoció, si existia, el tenia pansit com un fruit deixat al sol. Era un minusvàlid emocional, però no li digué.
Els separaven, pel que s’escrigueren, massa quilòmetres per a que l’encontre fos fàcil, però a pesar d’això l’anà preparant. Ella jugava el joc magistralment. Creà una xarxa de coincidències, la subtil teranyina que envolta a la papallona sense adonar-se’n. Ell n’era conscient, però es deixava fer com una Dànae indolent, amb la secreta esperança de que tot fos real. Guardava impresos tots els seus correus electrònics dins una capsa hexagonal que duia la coneguda imatge del Chat Noir parisenc. Mancat d’un ble dels seus cabells, com hagués fet un enamorat del Romanticisme, el que guardava eren les seves lletres i les llegia cada vespre abans de tombar-se al llit. Els diumenges depressius que no obria la tenda i els escassos amics, casats i amb fills, no li deien res, es dedicava a rellegir tota la correspondència, des d’aquell primer 23 de novembre fins al punt que es trobava, a finals de febrer.
Al principi li parlava de misteri, de la retòrica que els hi permetria l’anonimat, dels plans per a Nadal, de cinema. Més tard s’intentaren descriure. Ella volia saber quin to de veu tenia, si era calb, la mesura del seu nas. “No et fiïs mai d’un home que tingui el nas enmig de la cara -li va escriure-, això deia sempre la meva padrina”. Ell li contestà que ben enmig el tenia, juntament amb uns ulls petits, amb els que tenia la tendència de llegir entre línies. Poc a poc, descobriren que els dos compartien el gust per la canyella, en Pessoa i els seus heterònims, la vida rural, viatjar, el Grouxo Marx, el cafè amb pebrebò. “Estic molt constipat” li va escriure ell un vespre en que la seducció i el misteri deixaren pas a la vulgaritat d’allò quotidià. “Et recoman –li va dir ella- el remei del capell mexicà. Agafes un capell mexicà, una manta i una botella de conyac. T’estires al sofà, et tapes amb la manta, et poses el capell als peus i comences a beure. De tant en tant, li fas una ullada al capell. Quan enlloc d’un en vegis dos, deixes de beure, apagues el llum i a dormir. Constipat superat!” Aquell punt d’humor el sobtà. Sempre li havia arribat la seva imatge sofisticada i misteriosa. Li agradà descobrir-la persona. A poc a poc, els missatges es feren més extensos. El 6 de desembre ja ocupaven tres folis. L’addició el preocupà i li va dir, però el verí ja corria per les venes i era impossible aturar-ho.
Es contaren tot tipus d’intimitats, però ni tan sols sabien els seus noms vertaders.
Et dius Alícia de debò?
No, però no importa. Els noms són màgics. Sabies que, en anglès, s’usa el mateix verb per “fer un sortilegi” que per “lletrejar un mot”? Per a tu, som Alícia. Accepta-ho i t’arribarà la màgia.
I la màgia arribà. “És com si tot jo m’hagués convertit en una esponja –li va acabà escrivint- i estigués amarat de tu. Però la teva absència, per sort, no em causa dolor, sinó una mena de neguit dolç...”. Ella intentava no contestar amorosament aquestes referències, però sempre s’acomiadava amb “una besada de bona nit amb prolegòmens ardents i epíleg apoteòsic”. No sols la màgia, també el desig començà a omplir els seus dies. I va ser llavors quan decidiren trobar-se.
El dia de l’encontre arribà. Estava nerviós. Es vestí totalment de negre, com acostumava a fer per anar a la tenda, però afegí una corbata. Mai havia dut corbata així que es ficà dins google i allà, dins la xarxa, trobà fàcilment, un esquema per aconseguir fer-se un nus winsor. Estava nerviós. La havia citada a darrera hora, i ara n’estava empenedit: no sabia si suportaria tantes hores d’espera. Estava nerviós. Estava molt nerviós.
No li va fer cap gràcia veure que n’Alícia era jo.

SYRAH

La primera poesia que llegí va ser la que trobava escrita a les etiquetes de les botelles de vi, que la seva mare esgotava amb delit des de que podia recordar. Era una alcohòlica erudita, la seva mare, capaç de diferenciar, com el millor catador, les tonalitats vellutades i purpúries, els aromes amagats al final de la copa a violeta, a roure, a regalim, a fruita roja o a espècies, la consistència i el cos balsàmic de la seva medicina. Ell cresqué veient la mare beure a tota hora i no li semblava estrany aquell comportament. Els nins bevien aigua i coca-cola; les mares, vi, pensava i bressolava els possibles dubtes que començà a tenir a mesura que creixia, convertint-los en poesia: la que llegia al revers de cada botella. Col·leccionava les etiquetes i les rellegia quan la mare quedava dormida al sofà, a vegades abans de que fos fosc, narcotitzada pels tànins i els ferments: ...en barrica de roure, destaca el seu aroma mentolat, fresc i equilibrat, amb un lleuger toc fumat, de foc primigeni...notes torrades i espècies, amb un amable bouquet de fruita madura...i el color púrpura del vel irisat, com una posta de sol d’estiu, el cos de cotó, l’aroma a regalim...No és estrany que aprengués, sense adonar-se’n, tots els secrets del món del vi. Quan els seus amics adolescents començaven a descobrir la cervesa, ell ja havia tastar el Cabernet Sauvignon, el Chardonnay i el Merlot. Quan els seus amics tenien fantasies amb les formes rodones i sucoses dels pits femenins, les seves corbes desitjades eren les del raïm, ple i humit. Ara era un home adult, jove encara per a l’èxit i productivitat que havia assolit. Els seus vins eren coneguts en tota la comarca i ja començaven a exportar-se a altres comunitats del país. Aconseguit l’èxit, havia començat un nou joc que havia de guanyar, no en tenia dubte: havia muntat una petita tenda de vins en el casc antic de ciutat, un minúscul club del gourmet del vi, Syrah, com el nom del raïm tint més de moda en aquells moments, importat de França i Austràlia, però de probable origen persa.
Les botelles s’alienaven –horitzó bàquic de colls granats, argentats, daurats, blavosos, negres, blancs i cireres –en les prestatgeries de fusta de roure, rera el taulell farcit d’elements i estris relacionats amb el vi, des de la verema fins a la degustació més exquisida. Cristalleries d’exposició i en venda, llibres, fotografies en sípia i en blanc i negre de pagesos veremant, altres de grans personalitats tastant l’or roig i rosat, pintures de tots els estils reproduint els grans de raïm, quatre botes fetes taules on fer l’aperitiu –un vinet, un poc de formatge- amb els amics, i ell, al mig d’aquell escenari, dirigint l’espectacle de sabors. No volia admetre que el cinisme s’havia instal·lat al seu gest fins fer-lo incompatible amb el món de la venda. Potser fos un gran expert en vins, un envejat empresari, emprenedor i ple d’apetit d’èxit, però no podia posar-se rera un taulell. Li fatigava haver de tractar amb aquelles persones, la majoria de vegades ignorants de l’art de beure. El descomponia haver d’explicar, haver de vessar tants d’anys d’estudi i experimentació, sols per a que ells ho vomitassin després al dinar o sopar puntual i saciassin així la seva sed de distinció i erudició. Però, al mateix temps, no podia evitar exhibir gentilment la seva força. Magnànimament, era amable si ho havia de ser, era generós si calia, però cada cop li costava més. Aviat començà a discutir amb els clients. Si algú arribava a la tenda amb una mínima idea clara del que volien ell, per sistema, els hi deia el contrari. Estava a l’aguait per esbrinar quins eren els clients vertaderament batalladors. Amb aquests era implacable, desplegava com un paó la seva força verbal, la seva supèrbia.
Començava el dia amb cara de pomes agres, s’esverava injustificadament amb els clients, i era incapaç de donar una culleradeta de mel a ningú, ni tan sols als clients habituals. A pesar de que pensà que així el negoci li faria fallida, curiosament a màxim maltracte, major abundància de clients. Arribà a la conclusió que el comprador era un ser sense criteri ni dignitat. Col·locava un cartell amb la paraula “oferta” sobre qualsevol vi, el més xerec, sense modificar el preu i tots es llançaven com a corbs a comprar. Els hi treia el suc, amb maquiavèlica satisfacció i llavors es llepava els dits, un a un, i s’engatava d’èxit. Pensava en la mare quan ho feia, que havia estat tan dèbil com ells i un punt d’amargor li pujava per la gargamella. Paral·lelament a la seva vida d’agre venedor, gaudia d’una vida personal extrema, plena d’excessos i luxúria.
Canviava de parella a l’albir de la lluna plena i estimava des del control, el sarcasme i la intensitat. La darrera al·lota que tenia era una pèl-roja tenyida, rossa en realitat, que havia assumit el paper de poetessa. Era molt bella. Els seus ulls del color de la flor del romaní havien fet embogir a molts, quasi més que les seves corbes, un xic lànguides però fortes, sense cap gram de més. La manca de lletjor física es compensava amb l’absoluta buidor del seu esperit, que la transformava de deessa en bruixa, i la feia més humana. Li agradava molt llegir i aviat va descobrir el gran secret per triomfar: el plagi. No necessitava creativitat, sensibilitat i treball. Bastava copiar frases, versos d’autors completament llunyans en el temps i l’espai, i així creava les seves composicions. Començà a moure’s pels cercles literaris de l’illa. Els vells, cansats, nihilistes i avorrits poetes van veure saba nova en aquella dona, bellesa suficient per atreure’n a molts i poc criteri, cosa que la feia manejable, així que no van dubtar a recolzar-la. Li queien tots els premis. Fins i tot quan elaborà un poemari, a través d’una pàgina web, un generador arbitrari de versos, on sols calia espitjar un botó i la màgia de les paraules brotava de la pantalla, un secret que mai contà a ningú. Ser poetessa li aportava molts avantatges, principalment el d’apuntar-se a totes les bauxes i actes literaris, tertúlies, presentacions, espectacles i representacions que feien en la ciutat. Com que quasi sempre veia les mateixes cares, no li costà gens fer-se coneguda.
A un espectacle bàquic, que germanà vi i poesia, va conèixer a l’amo de Syrah.
- “Com el nigul que, nascut l’any, renta el rostre del tulipà –recitava un poeta-, aixeca’t i vés cap a la copa de vi amb fermesa, perquè aquesta herba que avui és el teu mirador, demà brotarà tota davall de la teva terra”.
- M’ha encantat la teva poesia –li va dir més tard, melosa.
El poeta anava acompanyat del venedor de vins, que no es pogué reprimir i amb el mateix control, sarcasme i intensitat amb els que li acabaria fent l’amor li va contestar:
- Preciosa, aquests versos no són seus. Són d’Omar Jayyam, un poeta medieval persa. I li donà l’esquena, despreciatiu, mentre li comentava a l’amic poeta: no trobes que els seus versos, per la seva brevetat, s’assemblen als haikús japonesos?
- Jo li veig –contestà ell- més semblança als himnes zoroastrians. Pensa que van ser escrits en un moment en què la religió musulmana encara no s’havia estès i imposat totalment a Pèrsia.
- Jo –digué ella, a pesar que semblava que no l’escoltaven-, hi veig una exaltació inusitada del vi per ser un poeta àrab.
- Preciosa, els perses no són àrabs.
- Bé, idò musulmà.
- Com et dic, el domini de l’Islam era recent. De totes formes sí que és veritat que eren versos perillosos i aquest llibre es va mantenir en secret un parell de segles. Però, sincerament, crec que no has entès el significat: el paper del vi és accessori. Es lloa la simplicitat de la vida i la necessitat de viure i gaudir del present. Però si t’atreu el vi –i mirà, divertit, l’amic poeta- a casa meva en tinc molt.
Així començà la seva relació, un enfrontament directe, on sempre ell havia de sortir vencedor, fos a través del sarcasme, fos a través de la ironia o la humiliació, sempre amb intensitat d’animal salvatge, una actitud que la rossa tenyida de roig mai volgué identificar com a manca de respecte a la seva dignitat i al seu valor. Va assumir el seu paper i es va deixar posseir zelosament.
No suportava que ella li fes ombra i continuadament la deixava a l’alçada del betum.
- Ets un difamador –s’atreví a dir-li un dia.
- Realment saps el que aquesta paraula significa? Sí, clar: tu, la llengua, la saps manejar molt bé.
Hagués estat fàcil per a ella deixar-lo davant aquell maltractament constant, però no volia renunciar al truc d’il·lusionista de creure que l’estimava. Segur que si estava amb ella –pensava-, encara que sovint li fes mala sang amb el seu tracte aspre i els seus comentaris ofensius, era perquè l’estimava. Sí, l’estimava. Li comprava molts regals, li feia l’amor cada dia. L’estimava.
Poc a poc, començà a beure per suportar el dia a dia i no rompre en plors a cada instant. El vi que bevia la dignificava, li donava seguretat, la treia d’aquell paper de cuca de forat en el que darrerament s’havia instal·lat. Escrivia poemes de solitud i por. Els escrivia sense trucs, li sortien de l’ànima. El dia que arribà a convertir-se en la còpia de la mare d’ell, pobra alcohòlica, llavors el venedor de vins la va abandonar. La revenja s’havia complert. La mare l’havia abandonat a ell; i ara ell tenia la paella pel mànec. Traspassà la tenda de vins, car ja res tenia sentit, i s’anà de viatge a Cuba. Allà quedà i sembla que no ha de tornar. Això diuen.

CONTAR CONTES

Darrerament no faig més que penjar-vos contes. Potser és que no vulgui enfrontar-me al meu present real: el de la tornada a la feina precària a aqueixa escola tan aliena a mi, tan lletja i en obres, el dels encontres amb el desamor i els desencontres amb l'amor, el de les pors que no s'enfronten -com la presentació avui a Mallorca de LCL on finalment he decidit no anar ni tan sols com espectadora camuflada...-, el de les dificultats econòmiques, el dels camins que s'han de fer al revès sí o sí...a vegades no queda altra que simplement contar contes

LES FRUGALS TRANSGRESSIONS

Plaerdemavida, a pesar de ser una llibreria i, per tant, un lloc destinat a vendre un producte, pareixia voler evitar tot estímul exterior. Tenia una escaparata minúscula on els llibres de vell restaven desordenats, paradoxalment sense exhibir-se. La tenda era molt fosca i difícilment incitava a entrar-hi. Malgrat això na Júlia hi havia entrat ja feia tres anys, en un rampell incontrolable, un poc novel·lístic, que li canvià el destí. Allà trobà el seu amo amb els seus propis i metafòrics portells tan tancats com els de la seva tenda. I aviat s’endinsà en el descobriment d’un home molt especial, amant dels llibres, pobre en fets i ric de pensaments, creador d’un món fantàstic a la seva mesura, espectador de la vida assegut sobre el tabulet de la seva tenda, no massa interessat pel que passava. Fins que el que passà fou ella. No és difícil entendre perquè ella s’hi fixà: sentia debilitat per les persones com ell. Tot d’una va ensumar, com ho faria una cussa, la seva necessitat d’estimar. No de ser estimat, perquè això era quelcom que el paralitzava ja que era incapaç de confiar en els altres, sinó la capacitat d’estimar, d’expressar, de comunicar el sentiment. S’havia organitzat la vida en base a no necessitar els altres i per no autodevorar-se, famèlic, havia après també a estalviar els seus propis recursos. Així, el seu cos prim i esquàlid, era la imatge de la combinació perfecta entre la retenció i l’abandonament: retenia els seus sentiments i els reconduïa cap altres llindars, l’estudi, els llibres, el coneixement. I així compensava aquella buidor emotiva, que la mare devoradora, invasora i manipuladora havia deixat, i s’abandonava a si mateix.
Ella olorà allò extraordinari i intens des de l’instant que el veié i la fam d’allò dramàtic aparegué de sobte. Sabia que estava a punt de començar una història tràgica i que dos dolorosos sentiments de carència s’acabaven de trobar.
- Perdona –va dir amb veu dolça- estic cercant “El Fèlix”, de Ramon Llull.
Ell la mirà als ulls en silenci, com si estàs processant la frase. Ella pensà que potser no li havia donat l’entonació adequada i que ell no entenia que era una petició d’ajud. Es sentí estúpida davant aquell home de mirada miop. Llavors ell paregué reaccionar:
- T’interessa Llull?
La pregunta la va esverar. No podia interessar-li Llull?
- M’interessa Llull –contestà secament sense cap regalim de la dolçor primera.
Ell notà la fredor i intenta disculpar-se:
- Perdona, és que sol haver poca gent que entra a la llibreria interessant-se per ell.
- No se li ha fet la publicitat necessària – trivialitzà ella.
El llibreter s’aixecà del tabulet i abandonà la seva postura encollida per dirigir-se a la darrera prestatgeria de la tenda. Cercà entre els llibres engroguits una estona llarga. Ella no estava massa segura si aquell so de fulla seca venia dels llibres i els manuscrits o dels seus músculs. Tingué temps d’observar-lo: era alt, però no ho semblava perquè tenia el cos lleugerament corbat. La pell era molt blanca, com si mai li tocàs el sol. Pensà que es semblava a una planta, a un cactus i que la fotosíntesi la feia gràcies a les paraules d’aquells llibres que l’envoltaven. I se l’imaginà de nen, esquifit i dèbil, i una mare que li obligava a prendre oli de fetge de bacallà cada matí, en unes quantitats tan poc recomanables que sempre li sagnava el nas i els altres nins s’enreien.
Es creaven ombres lànguides entre les prestatgeries mentre ell cercava i ella imaginava. Tenia la mirada fixa, com si miràs més enllà dels objectes, i el barbó incipientment canós li donava l’aspecte d’un ermità amarat de saviesa. Entrà un turista vell, rosa com una posta de sol ventosa, vestit de blanc i cel amb la màquina de fotos en bandolera. Els cabells suats i prims se li aferraven a la closca mig calba com una alga bellugadissa. Deixà de cercar i es dirigí cap al turista. No fou amable.
- Tots són iguals – va dir amb menyspreu -. Sols entren per quedar a l’ombra una estona.
Ella no contestà i pensà que era un d’aquells homes recolzats perennement a una barana veient passar la vida, remugant quan no l’entenia, incapaç de fer cap canvi de postura. Tothom en tenia una, de postura vital; alguns, un grapat al llarg de la vida. Ell, segur, mai havia abandonat el seu tabulet-barana. Tingué el desig, l’impuls de fer-li una puntada de peu, però encara era massa prest.

El segon pic que visità la llibreria ell la reconegué tot d’una, però ho dissimulà.
- Em sona la teva cara – li va dir ell.
- Tinc la tenda de postissos i perruques de la cantonada – va contestar – i l’altre dia vaig comprar-te “El Fèlix”.
- Sí, ara ho record. No em digueres que et tenia tan a prop. Em pensava que estaves de pas.

A la tenda de perruques i postissos que hi havia devora la llibreria, na Júlia havia pintat les parets de color lila i havia col·locat un quadre amb un poema de Mario Benedetti que es titulava “Transgressions”. Emmarcat dins un marc d’encarrilat daurat deia:
Tot mandat és minuciós i cruel. M’agraden les frugals transgressions: per exemple, inventar un bon amor, aprendre en els cossos i en el teu cos, escoltar el vespre i no dir amen, traçar cada u el mapa de la seva audàcia.
Encara que ens oblidem d’oblidar, segur que el record ens oblida. Obeir a les palpentes deixa cec; creixem tan sols dins la valentia. Sols quan transgredeixo alguna ordre el futur es torna respirable. Tot mandat és minuciós i cruel. M’agraden les frugals transgressions.
El poema no tenia signes de puntuació –estava clar que tant a l’autor com a na Júlia li agradaven les frugals transgressions -, però finalment es va decidir per penjar una nova versió amb punts i comes, cansada de veure les cares estranyes i d’incomprensió que posaven tots els que el llegien. Aquell poema resumia el seu més íntim sentir, però també l’esperit de la tenda, explicà al llibreter, que transgredia calvícies, sexes, personalitats, malalties: venien a comprar perruques els calbs, els homes que jugaven a ser dones, la gent que volia disfressar-se, les malaltes de càncer que havien perdut el cabell durant la quimioteràpia, alguns actors i actrius. Per això li semblava adient aquell poema.
Parlaren de l’escriptura també i es confessaren mútuament que tenien un parell de llibres publicats. Ell en tragué un i li regalà. Es titulava “El bosc i la gola”. Ella li demanà que li signàs i ell ho va fer amb una cal·ligrafia recargolada i antiga: “Per a Júlia, el plaer de ma vida”.
- Et refereixes a mi, a la tenda o a l’escriptura? – preguntà seductora.
Ell la mirà fixament i no contestà.
A casa el llegí d’una tirada, asseguda al puf de rebedor, després d’haver-se descordat les sabates i haver deixat la bossa al terra. Hi trobà una violeta seca dintre, i un dolor ramificat i cancerígen de vers en vers. Tornà a la llibreria el dia després. No li importava gens que se li notàs la urgència.
- M’ha agradat molt el llibre – li va dir sense saludar – Vols que anem a prendre un cafè quan tanquem i en parlam?
A ell se li va desfigurar l’expressió, però assentí sense articular paraula.

Aquest va ser l’inici de la relació de na Júlia, venedora de perruques i postissos i en Jordi, venedor d’històries fingides, els dos venedors d’una falsa realitat.
Semblaven ànimes bessones aquells tres anys: s’infringien subtils dolors un a l’altre, prenien l’alè, regalaven postures de calidoscopi, s’escalfaven les solituds i de nou, cíclics, s’infringien subtils dolors un a l’altre. El darrer arribà un vespre d’estiu. Feia dos anys que vivien junts; na Júlia escurava els plats mentre en Jordi rellegia el seu poemari “El bosc i la gola”. S’atracà a na Júlia i li besà la nuca.
- Em referia a la literatura – va dir.
- Què?
- Després d’escriure’t aquesta dedicatòria – li va dir mostrant el llibre – em vas demanar si això de plaer de ma vida es referia a tu, i jo no et vaig contestar.
- Ja, et referies a la literatura... I si t’ho deman ara?
- La resposta serà la mateixa.
Tenia les mans plenes de detergent, però no li importà: es fregà la cara amb la mà. Sentia que s’acubava, que el rostre li bullia sense pausa. Amb els llavis amb gust de detergent, el besà. Ell s’enretirà. No suportava els olors ni els renous intensos. La galtada que llavors na Júlia li va fer al Jordi ressonà per tota la finca
- M’hauries d’haver contestat fa tres anys – li va dir.
Mai una relació havia acabat d’aqueixa manera tan poc literària.

EL MERCAT DE SANTA CATALINA

Vaig entrar al Mercat de Santa Catalina com qui entra a un temple sagrat, expectant i atemorida alhora. Feia un grapat d’anys que no ho feia, tot i haver passat sovint pel davant i aquest fet el mantenia conservat dins el formol de la meva memòria, la de la infantesa, en un moment no massa alegre, ple d’absències i castells romputs. A pesar d’això la sensació va ser bona, car em va portar a aquell temps de xafardeig al mercat, de gènere fresc, d’atenció personalitzada, de venedors-amics, sempre els mateixos, de concreció. El Mercat dóna el que mai aconseguirà un hipermercat: proximitat. El “què vols, reina?” de la peixatera sona dolcíssim a les oïdes, la paleta de colors de les fruites i verdures t’enlluerna molt més que les safates plastificades dels grans magatzems, mai cap tapa és tan saborosa com la que es menja al bar del mercat de peus o sobre un tabulet just abans de dinar, i les plantes de la floristeria potser siguin un xic més cares que les del viver, però de ben segur que creixeran més belles i sanes, contagiades de la xerrameca antiga del Mercat. Perquè la seva bellesa rau en l’essència antiga del mercadeig, en una comunicació igual en moltes cultures i que sembla que el segle XXI s’està carregant amb tanta compra despersonalitzada, tanta oferta i tanta “toallas y balones compres lo que compres”.
Mentre mirava i olorava era ben atenta a tot el que es deia: vaig sentir el consell de la peixatera de com cuinar el rap, la queixa del carnisser sobre la crisi econòmica, les confidències de les quatre amigues octogenàries davant la parada dels envinagrats, els riures dels obrers prenent una cervesa i un bocí de truita de patata. I quan la venedora em pesava els dos melicotons perfumats de groc que vaig comprar, vaig reconèixer els seus ulls. Va resultar ser una companya de l’escola que feia més de 20 anys que no havia vist. Se’n va fer creus de com l’havia pogut reconèixer i aquest doll va ser com una petita alegria que em va durar tot el matí. Me’n vaig recordar de com em copiava els deures, de com m’ajudava en la prova de córrer els 1000m. a gimnàsia, de com em va decebre un dia de fi de curs, de com feia que ens renyassin continuadament perquè no parava de parlar a classe. Una petita sorpresa. La primera. Perquè la segona va venir més tard: feia tant de temps, D., que no veia el teu somriure…i el vaig veure en el rostre del teu germà. No el coneixia però el recordava d’una foto que em mostrares. Vaig parlar uns breus instants amb ell i no li vaig enviar salutacions per a tu, però alguna cosa dins meu em deia que t’arribarien. També hi havia en V.
Tot plegat va ser estrany, com un d’aquests somnis que tinc de tant en tant i que necessiten molts de minuts de consciència per assegurar que no han estat reals, com ahir que vaig somniar n’A. que em duia de la mà per uns carrerons bruts i desconeguts plens de fems i pixum i només allà em confessava que m’estimava. I és que la vinculació que tinc amb el barri de Santa Catalina sempre ha estat molt onírica. Visc aquest barri com visc el Molinar: des del passat. Els tinc instal·lats dins el record, arnats, fets postal virada en sípia. I els joves pijos neohippies que hi viuen i els restaurants que creixen i desapareixen com a bolets, i els guiris que hi passegen no hi pertanyen, per a mi. Visitar el Mercat me’ls va esborrar una estona. I em va regalar, de pas, el teu somriure.

PEIXOS VERMELLS

La tenda de peixos, vista des de fora, semblava petita, però tenia tres alçades que semblaven les capes de profunditat de l’oceà: com més avall s’anava, cap a la sala del sòtan més obscuritat, més possibilitats de trobar-se un tritó o una sirena, encara que fossin de plàstic. Just entrant a Capità Nemo hi havia una enorme peixera plena de peixos vermells. Sols peixos vermells. Vermells com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera.
Era prim i pàl·lid, com un peix argentat, d’edat impossible de desxifrar, més de seixanta segur. Era llenegadís i hàbil per camuflar-se entre els objectes de la tenda, com si fossin roques dins un paisatge marí, per respirar sense bategar-se gaire, per nedar veloç com una alga duta per la corrent d’un ferotge salt d’aigua. Era llenegadís i hàbil per irisar les seves escates i semblar un gran tresor, això li havien tirat en cara tantes dones, per tornar-se peix volador i botar obstacles, per escapolir-se de l’ham d’aquelles tantes mateixes dones, per donar voltes al mateix redol d’aigua estancada sense pausa. Duia un cavallet marí tatuat al braó, com no. Li agradava alimentar el mite del rude mariner, coneixedor de mil ports i mil amors, però el cert era que ni tan sols sabia nedar i estimar no era, precisament, res que li llevàs la son. Es considerava un home solitari, poc depenent, ple de manies, tranquil, de poques aspiracions. Podia estar-se’n hores veient els peixos nedar, com qui mira el foc d’una xemeneia, les ones de la mar, un moix jugant amb un escarabat o un infant que comença a identificar estímuls. Li agradava tot allò considerat poc profitós, però no era un persona espiritual. Allò contemplatiu, en ell, s’aturava en el simple passar de les hores, sense cap reflexió, sense cap pretensió. La feina en la tenda li permetia aquest estil de vida. Eren poques les persones que entraven. Però, a vegades, se’n duia sorpreses.
Semblà boig d’alegria quan va veure aquell home prim entrar a la tenda. Es llançà als seus braços i acaricià el seu cabell atapeït, de rínxols blancs, com de pell de xot. Amb la correguda va tomar un paquet de menjar per a peixos dins la peixera de l’entrada dels peixos vermells, però ni tan sols s’adonà del desastre, tanta era la emoció. El nouarribat, en canvi, semblava desentendre’s de l’emotiva acollida.
- Germà –li va dir-, fa tres anys que no t’he vist. Esperava més emoció.
- No em demanis el que no tinc. Et penses que he oblidat el que em vas fer? Val això –digué recorrent la tenda amb la mirada- tant de sofriment?
- Saps que t’haguessis gastat tota la herència en rom i putes. Què vols idò, si no m’has perdonat?
- Demà m’han d’operar d’una fístula anal. Vull quedar-me a casa teva i que em cuidis fins que estigui bé.
Semblava no haver discussió possible davant els desitjos del germà gran.
- No em contes històries, germà! Malalties pitjors han patit i mai t’has dignat a fer-m’ho saber, ni molt manco visitar-me.
Els rudes homes es miraren fixament.
- Tinc càncer de pròstata. –digué impassible el germà gran.
No li feia por morir. Li atemoria el sofriment, la pèrdua d’autonomia, la manca de llibertat. Seria un malalt difícil de dur, li va dir. No suportava la llàstima. I no en volia saber res de teràpies alternatives ni reflexions metafísiques o religioses. No en volia saber res de culpabilitats. Sí que era cert que havia dut una vida desordenada, que havia viscut dins l’excés i la desmesura. Però no estava disposat a que ningú li digués que aquell monstre que el devorava per dintre l’havia creat el seu subconscient, com a càstig a les seves debilitats. Per què hi havia nadons malalts de càncer idò? Quines culpes havien d’expiar entre el dormir, el mamar, l’expulsar brutor, el riure i el plorar? Li havia tocat. I no podia fer res més que seguir, obedient, el tractament perquè el seu instint de conservació així li manava i perquè la alternativa era massa covarda. Té culpa la formiga de restar sota la sabata assassina?
Li havia tocat. Si moria, moriria. Vint anys més de regal, des d’aquell dia que quasi es va ofegar a l’Atlàntic. Els dos germans havien estat mariners, tripulants d’un mateix vaixell de pesca a aigües gallegues. Amb l’herència de la mare, el petit muntà la tenda de peixos i el gran, segur d’aconseguir la herència per ser el major i el favorit, se’n va dur una bona esculada i no li va perdonar l’abandonament ni la traïció. Però qualsevol fet empetitia davant l’evidència de la mort.
El germà gran s’instal·là a ca seva. Hi havia espai suficient perquè vivia sol, a un pis de les avingudes de quatre habitacions. Bevia alcohol tot el dia, manco els dies de quimioteràpia, en els que un sol glop d’aigua li semblava fel pura. Es barallaven cada dia, com quan eren petits i feien guerres d’aglans o mataven granotes que després, sense budells, fregaven a la cara de l’altre. Aquells darrers dies no podrien haver estat d’altra manera. Hi havia existències cícliques i la seva relació n’era una, rodona, igual, així com començava havia d’acabar.
S’anà un vespre banyat de pluja. Veia peixos rojos, quan agonitzava, nedant plàcidament dins una piscina de rajoletes verdes. Veia peixos rojos que eren com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera.
I res va canviar quan ell deixà de respirar, aquesta fou la gran tragèdia.

ANAR-SE'N AL SUD

“Me’n vaig anar al sud en el moment adequat, quan per aquí ja no havia cap alternativa que m’omplís. Estava cansat de que el missatge directe i indirecte d’aquesta societat fos que el consum sense control de productes i serveis era la clau per assolir la felicitat. Eren les dates prèvies a Nadal i, plantat al carrer del Sindicat, em vaig horroritzar davant aquell desgavell de gent entrant i sortint de les tendes. Vaig mirar les seves cares: alguns tenien el rostre desfigurat, congelat en un gest de pànic; altres caminaven arrossegant bosses plenes de regals, condemnats, però, a tenir les mans aferrades a uns barrots de presó; un grapat tenien les mans foradades i, a punt d’embogir, intentaven espantar les aus que pretenien instal·lar-s’hi; també vaig veure una dona recolzada a un cantó del carrer vomitant un líquid espès, com petroli, entre el que suraven abrics, sabates fetes per nins de vuit anys de qualsevol país en desenvolupament, paraigües sense tela, claus soltes, bosses de plàstic, llengües girades...Tant horror assumit com a lògic em va fer partir de cap el sud. No importava on. Volia ser a qualsevol país en vies de desenvolupament, qualsevol lloc on les multinacionals no fossin les tiranes, les psicòpates madones de tots els altres, qualsevol lloc on la seva humil presència no contribuís a sostenir el sistema del terror. Jo tindria la força d’allò petit. I me’n vaig anar a fer d’agricultor a la Índia. No us podeu imaginar quin sofriment. Coneixeu els intents de convertir el cotó de la Índia en explotacions de cotó transgènic? Sí, em productes modificats genèticament en un laboratori, la més clara ruptura de la harmònica relació entre la natura i l’home, a més de la causa d’una sèrie d’efectes que molts minimitzen com l’augment de la contaminació, la desaparició de la diversitat de producte i, sobretot, la dependència dels agricultors a les multinacionals que els gestionen. Al petit poble on vaig viure, els agricultors se suïcidaven seguit seguit, engolits per aquest nou sistema on se’ls explotava. Sofrien més penúries que abans. Potser alguns penseu que els avanços científics en aquest camp poden minvar la fam en la terra, però creieu-me, no és que faltin aliments en el món; és que estan mal repartits. Convençut de que volia un món just, sostenible, sa, en pau, vaig decidir treballar en un comerç just, en la bellesa d’allò humil, de les coses fetes a mà, com antany. Potser aquestes capses de fusta, aquests mocadors de cotó tintats amb herbes, aquestes figures de fang no puguin competir amb les plastificades juguetes dels grans magatzems, amb les artificials varetes d’encens que venen als bazars (vuitanta varetes per un euro!) que es consumeixen en dos minuts i omplen l’ambient de substàncies nocives per a la salut, amb els perfums de marca o els jerseis de nylon, però almanco tot el que aquí es vengui servirà per a que una mare pugui alimentar al seu fill, no per augmentar el patrimoni d’un milionari sense escrúpols”. La veu en off emmudí mentre algunes imatges que l’havien il·lustrat passaven a càmara ràpida: el Ganges, ple de cadàvers i espiritualitat; les vaques sagrades i plàcides caminant sobre llits de roses; els camps de cotó aliens a la sang vessada, les vídues pidolaires, les alegres figures vestides de colors vius, turqueses, safrans, fúcsies; la bellesa de les mirades sàvies bressolant el tercer ull, els productes artesans que havia de vendre a la tenda.
Li havia posat de nom Rajkumar, a la tenda, com el nen que tenia apadrinat i avui la inaugurava. No havia massa gent desconeguda, a pesar d’haver-se anunciat a la revista Namasté, una publicació de distribució gratuïta i de molt bona acollida que tenia una tirada de quinze mil exemplars. No importava. Les petites coses, les petites passes eren sovint més valuoses que una gran passa cap a l’abisme. Aconseguiria que la curiositat morbosa que veia en aquelles cares es convertís en respecte i compromís.
- Sabies que la girafa és l’únic animal terrestre del món que és mut? –li va demanar a una nena que en bressolava una feta de drap, cosida a mà amb fil de cotó i farcida d’arena del desert.
La nena el mirà encuriosida, però aviat s’empegueí i no contestà.
- No per tenir el coll més llarg, té la veu més forta –mormolà ell.
I aquesta creença li donà força per seguir endavant amb el seu petit somni.

POTSER EL COR

S’enfonsarà l’olor agre dels til·lers
en la nit de pluja. Serà en va
el temps de la joia, la seva fúria,
aquell moviment seu de llamp que desarrela.
Resta a penes oberta la indolència,
el record d’un gest, d’una síl·laba,
però com d’un vol lent d’ocells
entre vapors de boira. I encara esperes
un no sé què, perduda meva, potser
una hora que decideixi, que et porti
al principi o al final: sort igual,
feit i fet. Aquí negre el fum dels incendis
asseca també la gola. Si ho pots fer,
oblida aquell sabor de sofre
i la por. Les paraules ens cansen,
remunten des d’una aigua lapidada;
potser ens queda el cor, potser el cor…
(Dia rere dia, Salvatore Quasimodo)

GENEROSITAT I MÀGIA

Serà que em costa expressar en la vida real la generositat i la màgia. També la tristor. Converteixo a na Frannia en la única portaveu d’aquestes expressions, en una experta donant de poesies i sacsejades mentre el meu vertader jo es condueix maldestre per aquests paranys. Anit en va ser un bon exemple. Les bromes i els rieres –bellíssima manera també de comunicar-se- esvaïren aparentment tota la generositat i màgia que volia oferir, però tinc l’esperança que avui, exposats a la llum, els sis que voltàvem la taula poguem abastir els senyals.
Teníem sopar persa. Borani. Polou. Kotlet. Kukuye Bademjam. Baglava. Tah Chin. Amb màgia, generositat i vi. També havia inevitables murs i molta por i desconfiança. I una nit fresca al jardí de Guium. El vent va deixar de bufar per deixar-nos gaudir del sopar, però hi havia fiblons dins nosaltres. Són coses que es noten.
Els perses, arribat el Nowrooz (el seu Any Nou coincident amb l’arribada de la primavera) fan preguntes sobre el futur a un llibre de poemas de Hafez i la resposta que l’atzar els hi dóna és l’auguri del nou any. Ahir vaig voler fer quelcom semblant. Vaig donar a elegir un petit conte sufí als convidats. L’havien d’elegir a l’atzar. Cada ú tenia un missatge. A en J. li va dir que deixàs de cercar defora d’ell mateix, car tot ja era dins seu; a n’A. li va dir que tornàs a creure en la força de l’amor, a na C. li va dir que no tingués por de canviar i deixar enrere la seva antiga pell, a na V. li va dir que deixàs de preocupar-se pel futur, a en H. li va dir quelcom que ell ja sap molt bé, que tot passa, i a na F. li va dir que la veritat és inabastable i que la part no és més que un bocí del tot. No sabem si l’atzar s’equivocà i els missatges s’haurien d’haver intercanviat, però si fos així allò bo seria escoltar-los als 6 i veure que tots es poden resumir en un: deixar de tenir por de la vida, l’amor i els altres i lliurar-se al sentiment. Però per això s’ha de ser un mestre i sembla que cap dels sis tenim cap títol de maestria en amor.
Deien els tolteques que la vida no és més que un somni i les persones artistes de l’amor. Si és així, i som artistes no ens queda altra que crear una vida que sigui una obra d’art. Però cada un ens obstinam en tenir un sol paper: estúpida inseguritat, descoratjador cinisme, absurda protecció, inflexible rectitud, superficial alegria, melangiosa tristesa…Per què?
Érem 6 a taula. Deia Epictet que la vida ha de ser com un banquet:“pensa en la vida com si es tractés d’un banquet on et comportessis cortesament. Quan et passin les safates, estén la mà i serveix-te una porció moderada. Si una plata et passa de llarg, gaudeix del que tens al plat. I si una menja encara no t’ha estat presentada, espera amb paciencia que arribi el teu torn. Obtindràs la porció justa quan arribi el moment”. Jo encara no he perdut l’esperança.

NO ÉS TRISTOR, ÉS MELANGIA

Són les sis de l’horabaixa i encara no he parlat amb ningú. Hagués pogut telefonar a la mare, o a na Maria, però no tenia res interessant a contar. La meva vida és monòtona, vulgar: he anat a classe, m’he despullat per fer de model a la classe de dibuix durant l’hora de dinar, he menjat ràpidament una ensalada d’alvocat i una poma, he pres cafè mentre llegia Jane Eyre en anglès i ara, sec en aquest bar i escric. Vull anar a Artemisa a comprar una sanguina i uns pinzells del número quatre abans que tanquin. Els necessit per a demà a primera hora, però la veritat és que no li veig sentit a res, i tot em fa mandra. Quin esforç haver de parlar amb el dependent de la tenda de material de dibuix!. M’observa, em pregunta coses personals, m’investiga, em jutja. No sé quin interès deu trobar en mi, com no sigui el mateix interès que el mou a estudiar la vida de les formigues. Diu que li atrauen els artistes, però jo no el veig comportar-se igual amb els altres clients, i tots ho són. Jo no sé si som artista; som una tràgica víctima del meu caràcter creatiu, sols això. Sempre em saluda dient:
- Què, com va aquesta tristor?
- No és tristor –li contest-; és melangia.
- Tant dóna –em diu ell, i m’observa amb ulls de científic.
No és el mateix tristor que melangia. Un es pot posar trist, però melangiós se n’és permanentment. M’imagín que la melangia té forma de singlot de raïm, i es reparteix per l’interior del meu cos, penjada en innumerables brots, un de l’estómac, l’altre del cor, un altre de la campaneta de la gargamella. A mesura que els grans són madurs cauen i es mesclen amb la sang i em corren per les venes i em fan estar perennement melangiosa. M’agradaria que no fos així. Sempre he pensat que em sobren moltes coses. De petita pensava que em sobraven óssos. Estava prima, més que ara. Em passava el dia pessigant-me per veure si trobava carn a qualque lloc, però fins i tot el ventre de la cama era esquàlid. Ara no m’importa estar prima, m’agrada, reflexa l’aspecte malaltís del meu interior, però voldria tenir més muscle i grassa sobre el pit, deixar de semblar un xiprer al vent. Sempre m’he trobat diferent. Som incapaç d’encaixar dins aquest trencaclosques que m’envolta. Aprenc a dibuixar, m’amar de bellesa que altres han creat, transform aquest desassossec intern en una aquarel·la líquida, sé veure símbols a tot arreu. De fet, ara veig una parella davant meu que discuteix. Ella el mira amb els ulls verds, grossos, molt oberts, com si volgués abastar-lo sencer. Deu ser un comiat, encara que ell vesteixi de verd i un lleuger somrís li pengi de la boca. De sobte veig una bella connexió entre els ulls verds d’ella i la camisa d’ell. No és un verd, el que ell porta, d’esperança, ni d’aigua estancada, ni d’herba fresca. És un verd de farmàcia de guàrdia. És un crit de desesperació. No vol anar-se’n, però s’anirà. Ella no vol deixar-lo partir, però no farà res per evitar-ho. I ambdós verds es perdran, d’aquí una estona, entre la gent. Sé veure aquestes coses. Però aquestes coses no són útils. Per molt que el dependent d’Artemisa em vulgui fer creure el contrari.
- Tu i jo som iguals –em va dir un dia -, però tu ets avall de l’escala i jo a dalt. Tu estàs malalta; jo som sa. Però els dos veiem les mateixes coses.
El dia que m’ho va dir s’atracà molt a la meva cara, entrà clarament dins el meu espai. Els tubs de pintura a l’oli eren a la seva esquena i envoltaven el seu cap com si fos una aurèola. Em va molestar veure aquest símbol rera seu, com si ell fos l’elegit, mentre jo em recolzava sobre els llenços blancs, apilats a un racó de la tenda.
- Viu el present –em va ordenar aquell mateix dia mentre em tornava el canvi.
Si no fos per la seva presència, sempre tan analítica i inoportuna, aniria més a la tenda. M’encanta trescar per les prestatgeries, comparar els punxons, els diferents tipus de gomes, les textures dels papers de dibuix, els colors alienats com un arc de Sant Martí dins les seves capses, els cavallets i les paletes, els pots d’acrílic. M’agrada sentir l’olor asfixiant de l’aiguarràs, fullejar els llibres de dibuix, canviar de postura les figures de fusta d’anatomia humana. De petita ja tenia tendència a col·leccionar-ho tot, a col·locar-ho a la vista com si fos una exposició: les Nancys, les Barriguitas, les Barbies, els cubs de Kubric, els Madelsmans, els dibuixos que feia amb els plastidecors, les copinyes que agafava a la platja, les “figuritas”, les juguetes que fabricava amb xapes de botella, amb tassons buits de iogurts i Nocilla, amb rotllos de paper de wàter i cotó. Ho tenia tot com a un mostrador per compartir-ho. Som filla única i mai va haver ningú, però. Ara ja no ho faig. Col·leccion, sí, però no ho mostro. De fet sovint m’agradaria esvair-me. Com ara que el cambrer metrosexual no em lleva l’ull de sobre. Crec que m’ha somrigut. No sé què es pensa. Mai em fixaria amb algú com ell. A mi qui m’agrada és el professor d’història de l’art, amb el seu cabell canós, la barba retallada, els ulls oliosos i la figura vençuda, com la meva. Em vaig fixar en ell molt abans de tenir-lo de professor. Me’l topava pels passadissos de l’escola o assegut al bar davant un cafè sol. Em semblava un monjo, un investigador moscat com els papers que li feien companyia, el geni distret tan fora d’aquest món com jo mateixa. Però aviat vaig carregar-lo de sexualitat. Des del dia que em besà el caragol de l’orella enfront de la mar amb virtuosa habilitat. Alternà l’alè calent amb la humitat de la llengua i n’escrigué un haikú senzill i ondulant que em va fer gemegar de plaer. “Bruixeta...”, em deia, mentre em mossegava el lòbul, i jo sols veia bruixeria en la seva llengua i els seus ulls regalimant desig entre les arrugues. No sé si besa de la mateixa manera la seva dona. No sé si ella sap que té una amant vint-i-dos anys més jove, tràgica i intensa en l’amor, fatalista i indolent en la vida quotidiana, estudiant de Belles Arts, que escriu cartes a amics imaginaris que no té enlloc d’anar a Artemisa a comprar material per a la classe de demà. No ho sé ni mi importa.

EL SETÈ SENTIT: EL D'ESTAR VIU

Em dius que el sentit de néixer és morir. Jo et dic que el sentit de néixer és viure. I que acabam morint, això sí. Però el sentit és viure. I no crec que el fet de cercar un sentit a aquest viure –i a aquest morir- sigui posar ornaments i estar en un conte de fades. Simplement és humà. Com ho és tenir fe. I si no fos així no seria l’activitat comú de tota la humanitat, present i passada. No et meravella que ens plantegem els mateixos dubtes que es plantejaven fa milers d’anys? No et meravella que qualsevol humà, més evolucionat o menys, del sud o del nord, femení o masculí, vell o infant, oriental o occidental es faci les mateixes preguntes? Per què existeix la filosofia, la psicologia, la història, la literatura, l’espiritualitat si no per això que tu tan desprecies: trobar un sentit? I si, com tu dius, no hi ha cap sentit, què fas lluitant? Si tot passa per atzar, si no ets capaç d’entendre que formam part d’un tot, que qualsevol desgràcia té un sentit per què segueixes cercant? I si més no, si tinguessis raó tu, i la fe sols fos un miratge per enfrontar-nos al buit del no-res i el sense-sentit d’una existència casual, no pots desvaloritzar el fet que el ser humà necessita d’aquest consol per seguir endavant. I això no és dèbil, ans tot el contrari. Crec que aquí rau tota la fortalesa: en la fe. La fe en que tot té un sentit. Per què som aquí si no? N’hi ha que diuen que per fer florir la consciència i fer de la vida (del món de les formes) quelcom menys hostil. N’hi ha que pensen que la nostra presència no és més important que la d’un cuc dins l’ecosistema global, que som part d’una xarxa també de consciència que no fa més que aprendre i seguir evolucionant allò après de vida en vida. N’hi ha que creuen que la vida no és més que un paper que ens ha tocat viure, un curt ball que sols té sentit en ell mateix i que s’ha de gaudir. Sigui com sigui estar viu té un sentit, morir també el té. I si no ho creus, no sé què fas cercant. I si no creus que de qualsevol desgràcia es pot treure un fet positiu, efectivament llavors res té sentit. Ets la mateixa de fa 2 anys? No creus que has millorat com a ser humà? Idò això ja hauria de ser el sentit de tota aquesta lluita tan plena de dolor. Desplastifica la teva vida, fes-la bella, neta i duradora (fins i tot per després de que no la puguis usar, perquè ja ho saps, res desapareix, tot es transforma).

GUIUM

M'amago a Guium.

LA MUNTANYA RUSSA

Som a punt de pujar a l’atracció. Em fa por. Em conec i sé que som sensible i em marejo fàcilment, que necessito tocar de peus a terra per posar en marxa els sis sentits; si no toc terra m’atabalo i som incapaç de sentir: la ingravidesa em reorganitza les cèl·lules, que és una manera simpàtica de dir que me les desordena. Però a pesar de la por, he pres la decisió. Fa massa temps que desig pujar-hi així que ho faig. Asseguro eficaçment tots els mecanismes de seguretat, em llevo les ulleres (tanmateix no cal veure-hi clar per gaudir-ne, potser ben bé el contrari) i tots els ornaments, i em disposo a esperar. El cotxet comença a pujar pels rails suaument. Què xulo! Quines vistes comencen a veure’s des d’aquí! El cap dels dits em comença a tremolar i sent un buit a l’estómac desconcertant però plaenter. Som ben a dalt. Veig les muntanyes de Tramuntana quasi a frec de mà i una lluna virtual en 3D em pica l’ull tan a l’abast dels meus braços que tard més a reaccionar del que seria desitjable quan el carretó comença a descendir bruscament a tota velocitat. L’estómac em guaita entre les dents; els ulls, que s’havien vist reflectits a les pupil·les dels de la lluna, em surten dels caus com si fossin de xiclet; la sang se’m gela a les palmes de les mans de tant fort que estrenyo la barra de seguretat; els rínxols se’m desrinxen i dupliquen la seva mida tapant tots els ocells i els niguls que topen. Amb un sotrac aterrador arribo a la panxa descendent de la corba. Crec que ja he tocat terra, però sense tenir temps de refer-me, pujo de nou, potser fins i tot amb més velocitat. El trajecte no és recte aquest pic. Mai havia sentit tantes corbes seguides, amunt, avall, un altre pic amunt, ara avall, pujades i baixades cada cop més seguides, sense temps a serenar-me. Emmalaltiré. Vull baixar? No. M’agrada. Sí, vull baixar. No, encara. I una altra atracció?. Els cotxes de xoc? No. El tioVivo? Psss. El túnel del terror? No, ha de ser aquesta. Em marejo. Ai. Estúpid amor.

EN LA MATEIXA PEDRA

M’amago al jardí de Guium. Hi penjo pedres blaves perses per tot arreu cercant protecció i deix que un sol femení ens il·lumini. M’amago al jardí de Guium, sota les flors que es tanquen fora sol, sota el gessamí i la passionària, sota els pedrolins i les clavellines. M’amago sota les roses que tornen florir, sota el gerani fúcsia que mor i ressuscita cada mes, sota les tomàtigues i els pebres encara verds, sota l’heura que encara no ha conquerit la paret, sota l’ordenada creu que em porta cap a la llimonera. M’amago i espero. No sé ben bé què. Potser simplement a que no es torni a repetir la història, potser simplement a que acabi la calor aferradissa i torni la tardor, potser simplement a que hagi après la lliçó i no ensopegui, de nou, en la mateixa pedra.

EL DIBUIXANT

- Estimo tot allò horitzontal –va dir el dibuixant en el programa de televisió.
Tots pensaren que es referia a l’horitzó del full en blanc, però ell es referia a les aigües quietes de la badia que veia cada matí des del seu balcó, al cos de qualsevol dona estés al seu llit, a la seva col·lecció de superherois de plàstic alienats en la prestatgeria de l’estudi. I no va dir que també l’estimava per contrast al rebuig sever que sentia cap allò vertical, car no volia manifestar en públic el complex que tenia per la seva baixa alçària, i com de sempre li havien angoixat les persones que parlaven des de dalt, i els cims de les muntanyes, i els pinacles de la Seu, i els escenaris i les escales vistes des de sota, des de la seva curta mirada.
- És per això que vius a un petit apartament d’un edifici altíssim que va ser un hotel als anys 60? – preguntà la presentadora improvisant, contenta d’haver fet una metàfora arquitectònica -. Sí – afegí -, horitzontals, verticals, espais cúbics…
- No –contestà sorprès el dibuixant-, és que l’euribor està pels niguls.
Es va fer un silenci col·lectiu, però l’espectador no en va ser conscient perquè aviat s’introduí un reportatge mostrant la seva darrera exposició.
- L’has titulada “La dona colador”, què significa això?
- Crec que hi ha dones que senten sense filtre –va dir- i això no em sembla sà. La dona colador és una nova heroïna, la dona que ha après a destriar emocions i estímuls, que no es ven barata, que deixa que s’escolin pels seus foradins totes les màscares imposades des de fa segles.
- I quines són aquestes màscares?
- La submissió, la fragilitat, la dolçor, l’empatia, el romanticisme.
- No t’agraden així les dones?
- No. –contestà secament.
Pensava que aquella presentadora, submisa amb els seus guionistes i documentalistes, no entenia res i l’únic que aconseguia amb la seva dolça veu i el seu aspecte romànticament fràgil, era posar-lo de mal humor.
- I com t’agraden elles idò?.- preguntà cantarina.
Els sms dels espectadors anaven arribant al programa. El dibuixant no els veia. Apareixien superposats sobre la seva cara, li feien pessigolles al nas, se li enganxaven del coll o de la barba. Ara sortia un: “A ste marikon no l gustan ls tias. Reme TQ”
- M’agraden gelades.
- Gelades?
- Ah, no et referies a elles, les cerveses?.- sortí del pas el dibuixant fent broma.
No tenia ganes de parlar de la seva vida privada, encara que sí que era cert que les dones li agradaven fredes perquè estava un poc cansat de les que semblaven una explosió de sentiments i passions i acabaven sent empassades pel seu propi badall. En canvi, les aparentment gelades, les rectes, les fredes, explotaven dins les seves mans com volcans en erupció, es vessaven sense treva dins la intimitat, cavalcaven sense pausa i mai féien que sentís que sobrava.
- I tu com sedueixes?.- tornà atacar la presentadora.
- Vagament.
- No les dibuixes?
Li semblà una pregunta tan absurda…Conqueria un carnisser mostrant com de bé tallava els bocins de carn? Provocava el bomber un incendi per poder apagar-lo davant l’estimada? Fingia el locutor de ràdio narrar un partit de futbol per mostrar la seva facilitat i habilitat de paraula?
- Sempre.- mentí.
I va pensar, però no ho va contar, amb na Caterina. Es van conèixer parlant de felicitat i en aquella primera cita els acompanyaren Camus, Epicur, Spinoza, Marx, Plató, Woody Allen. Ell odiava Woody Allen, li semblava insegur, pesat, obsessiu, baix. Ella li va dir que el trobava genial, que tots aquells adjectius que, efectivament, eren reals l’engrandien perquè posseïa la lucidesa d’allò normal i petit. Cap pensament filosòfic elaborat i repensat té res a envejar al seu “Què feliç seria si fos feliç”! li va dir. I ell no va ser capaç de dir-li que aquella afirmació no era bona ni genial, només era òbvia i real. Li hagués volgut dir que la felicitat precisament es trobava a una altra banda, a la manca de desig entès com un no-lloc. Però com que volia seduir-la no li va dir res. I aquell vespre no va poder dormir. Pensava amb els llavis molsuts de na Caterina, amb les seves mans masculines i la seva figura etèria i es va posar a dibuixar com un posés: va dibuixar Woody Allen al cim d’un penya-segat traient música d’una Caterina feta saxofon. Mai li mostrà aquell dibuix, ni després de les innumerables vegades que van fer l’amor ni després del tràgic dia de la ruptura.
La veu de la presentadora al retornà al plató. L’estava acomiadant. Es fregava la barba suaument mentre somreia hipòcrita.
- Encantat d’haver pogut estar amb vosaltres.- va dir, però el cert és que li havia semblat una entrevista penosa, buida, superficial, sense cap interès.
Tornà a casa amb un gust agre als llavis. Li molestava la imatge que s’havia tret d’ell, l’empetitia encara més. Es descalçà i es va seure al sofà. Restà en silenci una bona estona i es va prendre una cervesa ben gelada.

(Conte inspirat en el post Rutina d'estiu)

L'ACCIDENT

Com m’agradaria que aquest sentir-te tan a prop no fos un accident. I que la rutina i el tenir no consumàs el seu cruel atac: comprovar que la genialitat es converteix en intractable excentricitat, que la poesia es teatralitza, l’adrenalina s’assimila, la senzillesa es vulgaritza, la seducció s’acidifica i aquests ulls teus deixen d’obrir-me pous o miren cap a un altre far.
Com m’agradaria…però no em queda altra que deixar aquesta pau dins la memòria convertida en perenne accident. I seguir caminant. Si puc, en paral·lel.

ELS ANÒNIMS

Com més gaudeixo de la creativitat dels anònims, més convençuda estic de la injusticia de la fama. La majoria de coneguts són bons, és cert, però no tots els bons són coneguts. Ahir vaig anar a caminar per la platja amb en M. Qui només el coneixeu de les bauxes i les festes, difícilment podeu creure la sensibilitat que té. Qui no el coneixeu i us dic que la seva principal màscara és la de famellut i vividor possiblement tampoc em creure-ho. Però jo us dic que sota tanta pressa hi ha bellesa, que rere aquest devorar la vida sense pausa, hi ha saviesa. Em va dir: el present és un regal, per això es diu present. I avui us vull parlar del present i que tot i que potser no sigui just que grans talents es perdin dins la xarxa, com abans potser es perdien dins el calaix, no hi ha millor feina que seguir creant en el present, sense demanar res a canvi, com sols fan els amants i alguns sanadors, sense la contaminació de la vanitat, l’obssessió pel figurar i la pèrdua de llibertat que du estar esclavitzat a l’opinió de creadors, editors, i mecennes.
A tots nosaltres, els anònims, dedic avui aquest poema.

Descobrint altres paraules belles,
Dupto de la meva aspiració
A que aquestes flàccides paraules
Flamegin pàgines de llibre.
Són tantes les aus que volen
I emblanquinen d’ales el cel plujós,
Són tantes les sirenes col·locades en les proes,
I tants els principis,
I tantes les dunes de petxines
Que justifiquen badies.
Dupto, però no puc aturar-me:Impacients m’arrosseguen, els mots, i em manen.

RUTINA D'ESTIU

Em desperten, cada matí, les volades cridaneres de les oronelles. M’estiro dins el llit, intent que l’espai momentàniament buit de la meva dreta no m’angoixi, l’ocupo. Torn endormiscar-me i llavors són les campanades de l’església les que em desperten. No em molesten, les campanes. És un so que em transporta a la meva infantesa, fins als 6 anys, quan vivia quasi aferrada a l’església del Molinar, en una casa amb rates i el fantasma d’un nin mort que es deia Àngel, en un moment en el que encara creia i estimava lliure. Em torn estirar i som conscient del cant dels ocells que arriba des de la part posterior de la casa. Canten i es sedueixen les aus lliures i les empresonades dins gàbies als balcons i és impossible esbrinar quines canten millor. Guaito per la finestra del despatx en construcció i resto una estona escoltant i contemplant el jardí. Després a la cuina, em preparo el cafè amb llet i les torrades amb melmelada i bereno mentre llegeixo i sona, fluixet, Noa Gold. Avui llegeixo a un full el que vaig copiar no record quan ni on. Són frases escrites per Pere Joan, plenes d’enginy i veritat:
- l’home que estimava l’horitzontal, venerava la vertical i vivia en un espai cúbic.
- L’home que cosia bé, cantava pitjor i seduïa vagament.
- L’home que parlava sense treva, es movia sense pausa i que, sense cap dubte, sobrava.
- L’home que es perdia entre les dones que trobava
- La dona que sentia sense filtre.
- L’home que va morir empassat pel seu propi badall
- L’home que disparava amb la paraula i curava amb la mirada
- La dona que es creia serp i era un pingüí
- L’home que escudava la seva suavitat amb les arestes de la seva barba
Qui ets tu?

EL CERCLE DE GUIX

Fa uns anys, catorze crec, vaig escriure un conte que es titulava “La nua veritat”. Em vaig inspirar en un quadre de klimt on la veritat apareix personificada en una bella dona de pell blanca i cabell roig. El protagonista feia un periple vital cercant la felicitat: començava per la fe i passava per la filosofia, l’art, l’amor i la passió cap als altres i l’amor cap a ell mateix. Finalment quan l’esperança el visitava i es quedava a viure amb ell, trobava la pau i la serenitat. És a dir, quan ja no havia res més a esperar.
M’entren calfreds quan el llegeixo avui. Tenia 20 anys i ara m’adono que inconscientment vaig plasmar el viatge existencial que he acabat fent. I si darrerament em sent tan neguitosa és perquè tinc la sensació que després de tot, no ha arribat la serenitat, sinó que sembla que tot torna a començar, que es repeteix el cicle: de nou llegeixo cercant les respostes, com si no hagués res après. Ara llegeixo Epictet. Té preceptes amb els que no estic gens d’acord, sobretot els relacionats amb la culpa, el desig i la moralitat. Però n’hi ha d’altres que concorden perfectament amb el meu sentir i no deixa de sorprendre’m que un esclau romà nascut l’any 55 dC arribàs a les mateixes conclusions que aquesta esclava mallorquina nascuda 1919 anys després. Parla de l’home com una peça dins el trencaclosques de la humanitat, de la necessitat de no voler controlar els esdeveniments, de com l’home sempre està aprenent i creixent, de la importància de la voluntat en l’intent per harmonitzar l’home i la natura. Condemna la vanitat, la mandra, la por, les aparences, la vulgaritat. I elogia la serenitat, la mesura, la generositat. Em quedo amb aquest frase: “Pren-te la vida com si es tractés d’un banquet: obtindràs la porció justa quan arribi el moment”. Però hi veig tanta esperança dins aquest precepte!, tota l’esperança que altres filòsofs diuen que no s’ha de tenir. Comença el cicle de nou? He de llançar els llibres per la finestra, m’he de tornar a centrar en les coses belles que produeixen els homes i després un altre pic en els homes i totes les seves passions, per acabar mirant-me els budells i descobrir formes barrejades impossibles de desxifrar? Al meu conte em trobava dins la panxa una capsa plena de poriols morts, un llibre blau amb un príncep ros mirant els estels, una flor de gessamí, un llapis vell, una música de guitarra, un caramull de sucre, parets i suor, unes calces negres i un jersei de punt anglès, pa blanc, preguntes. Què trobaré ara? A vegades m’angoixa aquest cercle de guix que és l’existir. Tan fàcil d’esborrar i traçar de nou, ho sé, però sempre tan rodó, angoixant principi i fi, un i altre pic. No obstant, i encara que pugui no semblar-ho, em trobo millor darrerament. Poc a poc torno ubicar-me. Potser, per molt que em foti, el cercle de guix és la meva essència.

LA SUBMISSIÓ DE LA FRAGILITAT

Fotografia de Le_eau

He de reconéixer que sent certa excitació eròtica envers la submissió. Potser perquè tinc atrofiat el lliurar-me i confiar de manera natural i ja ho diuen que tot el que es reprimeix surt d'alguna manera, sovint en el plànol sexual. Aquest plaer envers la submissió es un desig bastant reprimit que sols mostra el nas quan estic dormida i somnio, potser també en algunes fantasies (com lliurar-se a l'amant amb els ulls tapats) i potser també en la dolçor natural dels meus gestos, que clarament inciten a la protecció o a l'abús (segons d'on vengui l'interès), ambdós provocadors de la submissió. Com que ho sé, em protegeixo amb múltiples cuirasses i llavors sorprén la vertadera dificultat per arribar a mi. No ho sembla, a primera vista, que hagi de ser tan difícil. A vegades pens que la meva aparent fragilitat és una màscara més, que em poso un vestit lleuger i fresc, fàcil de llevar, precisament per a que els altres desitgin fer-ho. Però el cert és que va ben cosit a la pell.

No som tan diferents tu i jo, creu-me. Tu dones molt, però no et permets rebre. Jo sembla que necessit l'altre i don poc, però tampoc em permet rebre'l.

Tu, que tens tanta generositat pels altres, et mantens en canvi rígida en aquest no rebre, en aquest no lliurar-te a la debilitat, a que l'altre et cuidi, a aquella protecció i cura que tal volta necessitares sempre de ta mare i mai sentires.

Jo, que semblo demanar protecció i cura en cada alenada, ben igual em tanco. I mentrestant, les dues seguim dèbils i fràgils perquè no ens lliuram a la vertadera força: la d'acceptar aquesta fragilitat sense protegir-nos. Difícil caminar amb el pes de tantes cuirasses, no trobes?

A vegades record amb nostàlgia aquell vell gest, quan no tenia més de 4 anys, en que obria els braços per a que el pare o la mare m'agafassin i m'estrenyessin dins el seu pit. En aquell temps no havia por de demanar ajud i protecció.

Mai parlo de tu en aquest blog, però pens en tu cada dia i cada dia esper que et curis, i cada dia deman que no sofreixis ni tinguis dolor. Però sembla que està escrit que les gallines pateixin per fer un ou, que tots els canvis d'estat i de postura facin mal, que la natura es transformi dolorosament en cada canvi d'estació.

M'ho dónes tot, amiga, a pesar del teu dolor. I avui vull demanar-te una cosa més: deixa't rebre, o si més no, dóna't a tu mateixa tot el que ens dónes a nosaltres. Veuràs què bell és rebre tant d'amor, veuràs que aquesta és la millor medicina.

I si he parlat massa, disculpa'm. Com deia Epictet: "parlar desenfrenadament és com anar fent batzegades dins un vehicle sense control destinat a caure a la cuneta". No sé fer altra cosa ara.

ESPERANÇA

He agafat mania a l'esperança. La personific i la veig com una quarentona histèrica i nerviosa, que no para quieta a cap banda, que sovint es mira el rellotge del canell, observa la porta i la finestra, comprova la roba que du posada, que no se li mogui el maquillatge ni se li despentinin els cabells. Mai riu, perquè no coneix ni el plaer ni l'alegria, sempre pensant en el que ha de venir, sempre esperant. Quan s'asseu, junta bé les cames i les mou continuadament com si anàs a fer un salt d'un moment a l'altre mentre es frega les mans i estira els dits, incapaç de fer res amb els minuts, sols esperar. Espera sense goig, espera sense saber què espera, espera sense moviment, fa eternament -ja ho vaig escriure un dia- un vol de cadernera engabiada.

Què fan idò les persones que tenen por al plaer i al goig, que no volen saber, que són tan mandroses que no poden ni moure's de la rajola? Simplement creuen en l'esperança. L'esperen. Confien que serà ella la fada que els hi regalarà la gràcia. I no saben que sols el desig (desig com sinònim de voluntat, de motor, de goig present, de saviesa i acció) pot fer-ho.

Boicot a l'esperança mal entesa, a l'esperança paralitzadora i mentidera, boicot a l'ombra de Shopenhauer (ara n'haurà més de dos que riuran) i a totes les veus que ens diuen "espera". No hi ha res que esperar. La vida és aquí i ara.

SOM PLATÒNICA

L’orquídia ha perdut una altra flor, ni queden dues. I és curiós perquè l’ha escopida quan encara els seus pètals eren frescs, només un començava a esmorteir-se. No sé què passa, però fa uns dies que tot cau al meu voltant, no és mentida ni només una metàfora: al supermercat, cauen productes de la prestatgeria al meu pas; a casa, es fonen bombetes quan m’atrac; al carrer, em cauen butzetes dels arbres als meus peus i es fonen fanals; al jardí, la llimonera em llança llimones i les plantes, flors; dins meu, cauen certeses i benes. No sé si la culpa la té tota la filosofia que llegeixo aquests dies, tant de temps per pensar…Avui he descobert que som essencialment platònica. Llegiu aquest paràgraf: “En el fons, ser platònic és reduir les ganes (és a dir, la potència de gaudir del que feim) a la fam (la carència d’allò que no tenim), per exemple tenir ganes de fer l’amor només quan s’està sol (…), dir t’estim quan volem dir vull posseir-te”. Dins aquest concepte erroni d’estimar es troben molts dels meus mals. Mil cops se m’ompl la boca dient “t’estim” quan el que realment vull dir és “et necessit” o quan el que vull és que em diguin “jo també” perquè la veritat primera i primigènia és que em trob sola. Alguns que coneixeu a la persona que hi ha darrera na Frannia podeu pensar que no pot ser, que mai pot estar sola una persona que tot el dia va d’aquí a allà, que queda amb els amics a cops d’agenda perquè sempre té coses a fer, que mai pot estar sola una persona que sovint anima i alegra i riu, que tot ho estima i de tot vol aprendre i gaudir…Idò aqueixa persona té una nina dintre que mirant amb ulls tristos sempre li diu “je suis seule et j’ai peur”. I na Frannia no sap com esvair aquesta veritat. Ho intenta anant d’aquí a allà, replegant dins un covo afectes, vivències, imatges, paraules, només per omplir aquest buit primer i creure que gaudeix quan només tapa, que viu quan només es distrau, que estima quan només necessita deixar de tenir por.
Ahir l’amic li va dir fent broma: “el que passa és que hauríem haver boixat més als setze anys; ara no tindríem damunt tanta tonteria i no tindríem un cap o un cor emocional adolescent”. Possiblement té raó, però hi ha més darrera, hi ha tota una manera d’entendre la vida, d’entendre la felicitat de viure.
Darrerament, ja dic, tot cau, fins i tot les meves ganes de sortir, de relacionar-me, de conèixer. Divendres vespre vaig rebutjar dues invitacions per anar a la festa del “Fletxes” i a un concert de la Mediterrània. Em preocupa aquest autoaïllament però imagín que és la passa idònia cap a l’autoconsciència. Supòs que és moment de reflexió i de solitud volguda, de mirar de cara aquesta nina sola i atemorida que som, d’acceptar-la, de fer la primera passa fora de la caverna de Plató on visc.

FORTALESA

Em dius que no pots tornar fins a finals de mes, em demanes que sigui forta i no saps fins a quin punt té sentit avui aquest adjectiu, em jures que no tornaràs a partir sol, sense mi, em confesses que m’estimes més que mai i que l’absència te reafirma en la certesa de que no pots viure sense mi…però mentrestant jo estic aquí sola, tancant la porta a altres sentiments, lluitant contra la feblesa i la passió, esperant com una arcaica helena a que tornis perquè, no ho dubtis, amor, també t’estim.
He pensat molt aquests dies en el concepte d’AMOR, de quina manera la seva definició pot estar esborronada pel pes de l’educació. Em deman si allò natural es poder estimar a més d’u al mateix temps o això és una perversió. No crec que sigui sols el desig el que mogui tantes infidelitats. Potser sigui que ens encaparrotam cercant la perfecció i al principi la passió ens la mostra en la nostra parella. Però és un miratge i tot allò que li manca va prenent més forma a mesura que passen els dies. I manca la creativitat, i manca el saber, i manca la sorpresa, i manca la fortalesa. O tantes altres coses. I, de cop i volta, ho trobam en un altre. I llavors què? O em lliuro o fuig o simplement ho accept sense tragèdia i em concentr en la teva abundància, en la bondat, en la tranquil·litat, en la generositat, en la dolçor, en l’optimisme, i em mantenc fidel. O això, o marxo. Perquè s’ha de ser molt fort per ser infidel, sinó només vas cap a una banda: dins un pou. Jo ja vaig marxar un cop i només vaig trobar dolor, potser el mateix que vaig generar. No tinc dret a enfadar-me perquè no sàpigues veure la meva ferida i no me la curis, quan precisament jo et vaig condemnar a la solitud i el dolor durant 5 anys. No tinc dret a exigir-te tant potser, quan jo no t’ho don.
I tot passa. I tot sentiment crema, però passa. I, curiosament, i per molt que pugui semblar el contrari, res anul·la l’amor que sent per tu. Ni res anul·la l’amor que sent per ell.
I saps què passa? Que sovint sedueixo sense adonar-me’n, només amb la dolçor de la meva veu, amb la fragilitat de les meves indecisions, amb la profunditat dels meus pensaments i amb la capacitat de sensibilitzar una pedra. Alguns diuen que ho faig amb els ulls, amb el meu mirar trist i intens al mateix temps, amb una flaire que emana dels meus racons i que no puc controlar. Ells justifiquen així les seves passions i em donen tota la responsabilitat, la d’Eva, la de Lilith. I jo si mir amb amor és perquè ho estim tot, però és una estimació que poc té a veure amb la passió carnal, és l’amor del que sempre cerca. I ara te cerc i no et trob. Ni a tu, ni a cap.

PERVERS MOVIMENT DE DESIG

Teníem, d’infants, una bola del món que s’il·luminava com un sol. Sovint, durant alguna d’aquelles tardes d’estiu en que estava tan sola, entrava d’amagat al dormitori del germà i la mirava. La feia voltar i col·locava el meu dit sobre qualsevol punt i em deia baixet que allà on la bola i el dit s’aturassin, allà era on estaven els Reis Mags, ja de camí des d’Orient. No importava que fes una calor aferradissa i els Reis ja estassin a París; anaven a poc a poc perquè duien molts de regals, els únics regals que rebíem durant tot l’any. Aquells regals de Nadal eren la constatació de la meva bondat, el premi per ser bona nina. A principis de desembre escrivia la carta. Sempre demanava per favor, sempre havia d’admetre que no havia estat tan bona nina com devia, sempre demanava menys del que volia. I al final, la nit de Reis, sempre em duien més del que esperava. S’arremolinaven els regals sota el Betlem i era un goig veure tots aquells colors, tota la paperassa envoltant-los. Ens seiem al terra i començàvem a obrir capses, a emocionar-nos. Un cop obertes, però, la mare ens deixava triar-ne només una i la resta, verge, anava a parar a les calaixeres de dalt l’armari empotrat del rebedor. No es podien tocar les juguetes per evitar que es rompessin. Llavors la Nancy elegida es convertia en la companya de solitud d’un any més d’espera i desig. A l’estiu la pepa ja estava negra, d’aguantar-me i de brutor, cabells arrabassats, pintades de bolígraf, taques de Nocilla i després de molts de precs la mare accedia a baixar una altra jugueta. Fins llavors però aquelles calaixeres farcides de regals havien estat bategant cada segon de joc, fent que el meu desig es dirigís cap a elles enlloc de cap a la pepa que tenia.
Ho escric avui perquè ahir ho vaig contar per il·lustrar una conversa que tenia sobre el desig. Les cares dels meus tres amics m’ho digueren tot. Hi havia pena, a les seves cares, hi havia una guspira d’horror. Imagín que ara ja entenen per què el desig d’allò prohibit sempre planeja sobre el meu cap, per què menyspreo el que tinc en el present, per què estic instal·lada en la carència. Malgrat la crueltat de tot plegat, ara veig que per sobreviure a tot això se’m desenvolupà la imaginació, que saturar-me de l’objecte de desig pel simple fet de posseir-lo quan en tenia tants d’altres quasi a l’abast (només pujar a una cadira, obrir l’armari prohibit i deixar de ser bona nina), em va ensenyar a activar altres estratègies i si avui dibuix bé, i si avui escric bé, i si avui imagín bé, i si avui llegeixo i pens molt, també és gràcies a aquesta mutilació. Ara només cal aprendre a acceptar aquest mecanisme, que em destorbi el menys possible, ser conscient que els objectes de desig pot ser només ho siguin pel fet de no poder-se agafar i prendre’ls, quan es fa possible, em converteix en la mala persona que no em puc permetre ser. I per altra banda, de res serviria: satisfet el desig aviat n’apareixeria un altre. No vull estimar-te com un objecte de desig. Si està escrit que qualque dia ens estimem no serà així, et mereixes més. I si no està escrit, benvingut el somni que ens ha bressolat, benvingut el dolor i la reflexió, benvinguda tota la poesia que m’has fet florir.

EL LLIBRE DE LES ABRAÇADES

Il·lustració de Newman

He acabat de llegir el regal “El libro de los abrazos”, de Eduardo Galeano. Literalment, un regal, però també un regal per la quantitat de pensaments valuosos que conté. M’he llegit les microhistòries cada matí, remullades en el cafè amb llet del berenar, i he conegut la dona d’Oslo que vesteix una immensa falda plena de butxaques i en cada una, una història que contar, que reviure –“de esa falda, van brotando los andares y los amares del bicho humano, que viviendo, que diciendo va”-, he conegut la història dels presoners de la dictadura a Uruguai, que tenien prohibit parlar però que s’inventaren un codi de cops i gestos per sobreviure –“la voz humana no hay quien la pare. Si le niegan la boca, ella habla por las manos, o por los ojos, o por los poros”-, la història de “los nadies”, que són els fills de ningú, els amos de res, els que no parlen llengües, sinó dialectes, els que no tenen religió sinó superstició i no fan art sinó artesania –“los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata”-, la història de l’amor bilingüe –“no consigo dormir: tengo una mujer atravesada entre los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo otra mujer atravesada en la garganta”-, la història d’un sistema social en el que els polítics parlen, però no diuen, els mitjans d’informació desinformen, els jutges condemnen a les víctimes –“es más libre el dinero que la gente y la gente está al servicio de las cosas”-, la reflexió sobre les males temporades: “pero a veces el bajón demora en irse y yo ando de pérdida en pérdida, pierdo lo que encuentro, no encuntro lo que busco y siento mucho miedo de que se me caiga la vida en alguna distracción”-, sobre una vida que condemna a la fam –“el sistema que no da de comer tampoco da de amar: a muchos condena al hambre de pan y a muchos más condena al hambre de abrazos”-.
Aquest llibre va ser publicat l’any 1989. Quasi 20 anys després totes les paraules són aplicables al nostre present. Quina pena. Em dones una abraçada? Tinc gana.

EXAGERANT

Fotografia de Pomona

Exagerant, podria dir que em sent sola.

Exagerant, podria dir que vaig nèixer rompuda.

Exagerant, podria dir que quan els dies em van fer créixer, em van tornar a rompre. I un altre pic. I un altre. I un altre. I aquell vers d'Ángel González -"para vivir un año es necesario morirse muchas veces mucho"- va deixar d'agradar-me.

Exagerant, podria dir que som una ferida oberta (però segons d'on incideix la llum semblo una rosa).

Exagerant, podria dir que ho ompl tot de paraules perquè em sent buida.

Exagerant, podria dir que no són les flors, són els teus ulls.

Exagerant, podria dir que m'estimes, que m'estima, que m'estimen i que t'estim, l'estim, els estim.

Exagerant, podria dir que no vull deixar d'exagerar perquè aquesta exageració és la meva sensibilitat.

AMOR UNIVERSAL

Hi ha persones que estimen de manera universal, que supós que és una manera bellíssima d'estimar. A les persones com jo, que amb prou feines podem estimar de manera terrenal, això ens sembla extraordinari. A les persones com jo, que difícilment podem identificar l'amor amb alguna cosa que no sigui dolor, això ens fa certa enveja. Diu el mag que la màgia no és seva, sinó de la dona que desquartitza, sense matar-la, en quatre trossos, o del conill que surt de la xistera. També té por, el mag, per això ho diu; és difícil mantenir dins les mans tanta màgia.

Estic acostumada als comiats, els volguts i els imposats. Però sempre plor. Fins i tot, quan la que fuig som jo.

TANC LA FINESTRA

Tanc la finestra. Fa massa calor quan queda oberta. La teva energia m'envaeix, fon les meves ales d'Ícar de pacotilla, em deixa sense esma d'aixecar-me. Tanc la finestra, em sap greu, he de protegir-me.

EL DIAGNÒSTIC I LA TERÀPIA

"L'amor és una malaltia de les més fotudes i contagioses. Als malalts, qualsevol ens reconeix. Fondes ulleres delaten que mai dormim, despavilats nit rera nit per les abraçades o per l'absència de les abraçades, i patim febres devastadores i sentim una irresistible necessitat de dir beneïtures. L'amor es pot provocar deixant caure un grapat de pols d'estimar, com un descuit, dins el cafè o la sopa o el beure. Es pot provocar, però no es pot impedir. No ho impideix l'aigua beneïda, ni ho impideix la pols de l'hòstia; tampoc el dent d'all serveix per a res. L'amor és sord al Verb diví i al conjur de les bruixes. No hi ha decret de govern que pugui amb ell, ni pòcimes capaces d'evitar-lo, encara que n'hi hagi que pregonen, en els mercats, infalibles beuratges amb garantia i tot."

Eduardo Galeano, "El llibre de les abraçades"

UN CERCLE DE POR

L'ompl o la buida? L'enforforteix o la debilita? Camina envant o desfa el camí fet? Creix o involuciona cap a la nena que va ser? És desig o és amor o no és cap dels dos? Parla el cor o el cap? No pot contestar. Només sap que quan la mira, perd la voluntat, es queda nua, sense escut, sense veu, sense cos, que aquella persona que és, lligada a un silenci intern, a una por monstruosa, la que reparteix riures i paraules esdrúixoles a canvi d'una flassada, s'esvaeix, que les dunes del seu cos canvien de lloc, el cornet del seu vestit es romp, que vol partir corrents i al mateix temps l'imploraria baixet: em sostens?Només sap que té por. Molta. Massa.

CAÒTICA BIBLIOTECA

És evident que estic en construcció. Hi estam sempre, per altra banda, però hi ha moments en que pasa més desapercebut. Ara trob que tot que faig pretén construir, potser, a moments, a través de la autodestrucció, això sí.
Avui he tirat la tavallola respecte al muntatge de la nova taula per a la televisió, car hi ha coses que indiscutiblement sols es poden fer entre dos, així que he decidit reordenar la biblioteca.
Va haver un temps en que els criteris d'ordenació haguessin passat pels autors, els gèneres o inclús la mida dels llibres. Avui no. Les meves prestatgeries són com el jardí, vives, i així com les clavellines creixen devora la margalidera lila, Agatha Christie comparteix estant amb Bartasal Pòrcel, Akhmàtova es sosten sobre les Arrels d'Alex Haley i El temps de les cireres de Montserrat Roig fa un estival equilibri sobre George Orwell i la seva rebelió. Bellament, El Petit Príncep es frega amb el Mau d'Spiegelman, José Saramago comparteix amb Pessoa, i el poeta Gibran Khalil Gibran intenta esvair la Nubosidad Variable de Carmen Martín Gaite. Qui li hagués dit a Martí i Pol quan va escriure Estimada Marta que estaria, un dia, devora Kundera formant part d'aquesta surrealista ordenació de paraules...Crec que a Tom Sayer no li hagués agradat gens romandre flaquejat per dues dames del meu temps, Isabel Allende i Lucía Etxebarría, alguna pedrada les hi hauria caigut, sobretot a la segona, però ja es sap que l'atzar és capriciós i hi ha unions estranyes que esdevenen sòlides i complementàries i altres, aparentment adients, que acaben desfetes.
Tinc avui idò una biblioteca ben curiosa, d'habitants complexos. No pensau que els vespres s'expliquen la vida o fins i tot s'enamoren? Quin nou llibre sortiria de les relacions aentre Neruda i Charlotte Bronte? I entre Ruiz-Zafón i Espido Freire? I entre Benedetti i Antonina Canyelles? Aquesta és una de les belleses de la vida: llibertat i sorpresa. L'altre, és que poguem llegir-nos en la distància, fins i tot quan sols volem restar isolats sense esperança.

CONSTRUIR

No puc sofrir els mobles que es venen per peces i asseguren un muntatge fàcil i ràpid. Mai encaixen, les peces; sovint quan una part es col·loca, la del costat contrari es desbarata; sempre sobren forats o manquen perns. I els vint minuts de promedi pel muntatge es transformen en tres hores, un atac de nervis i la promesa de no tornar-ho a fer. Però sempre es torna. Perquè els preus són temptadors, perquè l'enginy s'estimula, perquè el repte és captivador.
Acab de deixar a la meitat el muntatge d'una taula de televisió. Necessit reflexionar, comprendre que tot allò que sembla fàcil i barat sovint acaba sortint molt car. És tan fàcil penjar-se dels teus ulls -però mai barat-, fins i tot quan no em mires.

JARDÍ

Una prova més de la meva bulímia vital és l'estat en que em pos per aconseguir que el meu petit jardí es transformi, exhuberant, en una delícia. Una prova més de la meva poca paciència i constància en la vida és l'estat en que em pos aquests dies: voldria que el petit bocí de terra aixuta i contaminada de ciment brotàs en verd al tocar del meu desig. Com que no és possible treball incansable i sembro i sembro i encara no és suficient. Avui he sembrat heura. No sé si m'empenediré, però necessit verdor.

El racó devora la llimonera comença ha semblar un jardí: tres rosers, "dineritos", cintes, un gessamí, dues enredaderes de flors vermelles amb el cinematogràfic nom d'Scarlett, que he sembrat de llavor i que ja tenen un pam de alçada, una palmereta, una passionària, llevamans, fulles mallorquines...Ahir al capvespre Mirall d'Huysvers i jo vam estar sota la llimonera. Es sentien els ocells cantar, les campanades de l'església, les nostres veus, incansables, volent arreglar el món. "Tinc una manera poc amorosa de viure"- li vaig dir. No sé si me va entendre. El que volia dir-li és que em dol no ser capaç, quasi mai, de gaudir l'instant precís, de valorar el que tinc, de viure sense bulímies que em fan devorar i vomitar després, que m'instal·len dins el buit. Tal volta quan broti el meu jardí, brotarà també la meva saviesa.

QUAN S'ÉS FONEDÍS COM UNA DUNA

A voltes l'absència recol·loca; a voltes, quan s'és fonedís com una duna, quan sempre es viu dins la mancança, dins allò que no es té, en el que va ser i en el que serà, l'absència fa que tot l'engranatge ocupi el seu lloc. L'amor -"lo mismo te echo de menos, lo mismo, que antes te echaba de más"- torna a espolsar-se les rutines, es vesteix de nou de dandy seductor i l'amat de carn i os pot, a la fi, competir amb el rival somniat, car es despulla de tota la concreció i es fa volàtil com ell. Igualment brillants són les seves paraules dosificades, igual d'enyorada la veu, igual d'il·luminades les seves idees, igual de bell el seu record, igual d'anhelada la seva abraçada. Què romàntica i dolorosa és l'absència, què tràgica, què necessària per a les ànimes perdudes com la seva. A ella, carregar-se de fruits i perdre's dins l'excés no la fa fracassar. Recorda aquell ametller mig empaltat de prunera que miraculosa i harmònicament era mare dels dos fruits, prunes i ametlles. Recorda aquell proverbi persa que diu: "quan més carregat està l'arbre de fruits, més aviat toquen, humilment, les branques el terra"

VOLER O NECESSITAR?

És el mateix voler alguna cosa que necessitar-la? Na Marta vol estar amb en Pere. L’estima, sent un desig creixent cada cop que ell li parla o l’inclou mínimament dins el cercle de guix dels seus dies i els aconteixements flueixen de manera ordenada o no, però flueixen, sense cap destorb intern. Na Maria, en canvi, necessita estimar en Lluís. No conceb la seva vida sense ell, com no podria viure sense aire més enllà d’uns minuts. Com que el seu amor passa per la necessitat, res flueix lliurament i totes les emocions tenen una doble cara, com una capsa plena d’agulles entre cotó. Ambdues estimen, però. De fet, és na Maria la que estima com estimen la majoria dels altres; de fet, és na Marta la que va contracorrent. És possible estimar sense necessitar? És possible sobreviure sense les necessitats vitals? És l’amor una necessitat vital?
Per veure un món en un gra de sorra
i el cel en una flor salvatge
posa l'Infinit en la palma de la teva mà
i l'eternitat en una hora.
Qui s'aferra a una alegria
destrueix la vida alada
qui besa l'alegria mentre vola
viu en l'albada de l'Eternitat.
William Blake

SOLUCIÓ?

SPIDERMAN DECIDEIX DEIXAR-HO CÓRRER

Aquesta nit et revelaré la meva identitat secreta
(si vols revela'm la teva).
S'han acabat secrets absurds, subterfugis cruels,
prou dolor, prou portes, prou tanques...
Em llevaré la roba lentament,
i davall dels pantalons, la samarreta, els calçotets i els mitjons
trobaràs la veritat
palpitant, tremolant, rodona, sense aristes nua.
I ho he de reconéixer: no em va mossegar cap aranya radioactiva,
els meus pares no em repudiaren a Krypton,
no tinc especial dèria per les rates voladores,
ni em dedic a salvar el món sobre una taula de surf.
Som carn nascuda de la pols dels estels,
carn poruga que sent l'alè de la mort contínua,
però com tu, vull volar, vull riure, vull ser...
( De "Ambaixador d'un país inexistent", Albert Herranz)