ALÍCIA

La revolució del cinema –deia- va començar en el moment que s’incorporà el so. Això implicà canvis importants, però sobretot un: quan a les pel·lícules començaren a parlar, el públic hagué de ser mut.
Em semblà un comentari interessant. El vaig sentir mentre trescava entre els pòsters de cinema i no vaig poder evitar escoltar i sentir simpatia per aquell home que, darrera el taulell, parlava amb un client donant-li tota mena d’explicacions. Aviat em vaig convertir en una assídua de la petita tenda per a cinèfils i en una amiga ocasional. Fèiem la xerradeta cada cop que li comprava alguna cosa, i va ser així com vaig començar a conèixer-lo més profundament. Vaig saber que el seu padrí havia estat pianista de cinema, el que acompanyava la bellesa del silenci de les imatges mudes, el gest i el moviment. Aviat, amb la incorporació del so, havia quedat sense feina i s’havia convertit en acomodador. Sovint parlava al nét amb passió de tot el que havia viscut a les sales de cinema. Tot i ser un home senzill havia captat perfectament la realitat profunda, la transformació d’un art. El cinema, li deia, era l’hereu de les figures de cera, les pantomimes, els monstres de fira, el circ, l’òpera, la manifestació que ell havia viscut de tot allò meravellós. Va créixer no amb els contes de fades com els altres nins, sinó amb els contes del cinema i així el cine es convertí en el reflex d’allò impossible, inesperat, en el somni, la sorpresa, el misteri, el miracle. Ara tenia quaranta-un anys. El padrí ja havia mort, i a pesar de ser un gran consumidor de cine havia traspassat aquesta mateixa passió al món virtual de la nova revolució de seu temps: internet. Era la xarxa la que el transportava a altres mons, la que narrava, d’una manera diferent, la seva vida. De totes formes si es pensava amb deteniment allò revolucionari era el mitjà, però els codis emprats responien clarament a una tradició cultural ben concreta: ja no escrivia cartes, però escrivia correus electrònics; no escrivia en un diari personal, però tenia un bloc penjat a la xarxa; no comprava premsa, però la llegia diàriament a la pantalla de l’ordinador; no tenia àlbums de fotos a les prestatgeries de casa, però tenia carpetes arxivades dins el seu disc dur, una galeria de fotos impressionant; no parlava gaire amb els veïns ni els clients –excepte amb ella-, però es dedicava a navegar pels espais dels altres guaitant la seva vida i contant-los els meus més íntims secrets. L’avergonyia haver estat abduit pel poder de la xarxa, però aviat trobà una justificació intel·lectual: internet era per a ell el que el cinema havia esta pel seu padrí, la manifestació lúdica de la frustració d’una existència. Això tampoc era nou, ja ho feien els surrealistes a l’hora de concebre l’art com un joc. Un dia va llegir com un dels entreteniments més habituals dels surrealistes era ajuntar, com si fos un puzzle, diferents somnis de diferents persones i transformar-los en conte, en poema, en pel·lícula, o en quadre. Quelcom semblant sentia ell quan s’asseia davant el seu ordinador i connectava, mitjançant els escrits del seu bloc i els comentaris en alguns altres, els seus neguits, les seves preocupacions i il·lusions amb les de molts altres, creant una sola imatge fusionada. Era un vertader acte d’amor. En aquest joc es disfressava; també ho feien els altres. Tots feien volar la imaginació i na Neus era Gene; en Pep, Peliploma; na Carme, la Comtessa descalça; en Daviu era Istanbul; ell mateix, na Gilda. Però també era en Martí, n’Encre i el Castell de Butron, quatre personalitats lliures, quatre personatges de cinema dins el joc de miralls que li permetia l’anonimat. Podia ser el poeta, el boig, el filòsof, la seductora, sense por, i ho era una mitjana de noranta minuts al dia, exactament el mateix temps que es trigava en veure una pel·lícula. El poder d’evasió de la xarxa, l’aprenentatge que comportava, el poder de comunicació i expressió, era tan valuós com ho podria ser qualsevol altra manifestació artística, inclosa el cinema. I pensar això dignificava la seva addicció.
Totes aquestes coses m’acabà confessant, setmana a setmana, mentre jo comprava llibres sobre la filmografia de Buñuel, sobre el cine japonès i l’escandinau, pòsters de Marlene Dietrich i Lauren Bacall, màquines de fer punta que eren projectors de cine o cadires de director, discs compactes de bandes sonores, biografies d’actors, camisetes.
Li agradava escoltar música quan es connectava a llegir els altres blocs, com si també ell fos el pianista de cinema. Al principi era música arbitrària, però aviat començà a identificar cada personatge amb una música determinada. Posava Tristan i Isolda, de Wagner per llegir a Gene, qualsevol peça de Queen per llegir a Peliploma, n’Alaska per llegir La comtessa Descalça.
El dia que, navegant per l’univers blocaire, descobrí n’Alícia estava escoltant un tango. Li fascinà la seva pàgina plena de dibuixos d’Alícia en el País de les Meravelles. Començà a llegir interessat i s’adonà que ella havia modificat les dates i enlloc de seguir l’ordre cronològic que tots els blocs seguien escrivia dates arbitràries: una vegada, sis anys abans, un cafè amb llet més tard, a l’estiu, catorze anys després...El darrer escrit que tenia es titulava “L’ull existeix en estat salvatge”. Havia posat el temps “sempre” i ho havia il·lustrat amb el dibuix de n’Alícia mirant pel pany d’una porta. En l’escrit parlava de com l’ull veu sol el que vol veure.
Poques coses havia més surrealistes que contemplar n’Alícia amb música de tango. Com la nena juganera i curiosa podia lligar-se amb l'esquinçament i la passió d’aquella música? Semblava estrany, però amb la fusió precisament multiplicava l’essència de cada un i la ingenuïtat del personatge semblava més intensa i adient per augmentar la intensitat de les lletres d’aquella música. Així que aviat s’acostumà a llegir n’Alícia a primera hora del matí, abans de partir cap a la tenda, al temps que escoltava un tango i es bevia un cafè amb pebrebò. I com si el primer escrit que havia llegit fos premonitori no pogué evitar crear-se una imatge d’ella molt concreta que es perfilava dia rera dia i el començà a obsessionar. Aviat li escrigué i li deixà clar que era un home heterosexual, a pesar de firmar sovint amb el personatge de Gilda. El que no li digué fou que tenia una discapacitat. No és que tingués una deficiència mental, una paràlisi cerebral, un síndrome de Down, una sordesa, una ceguesa o una lesió de medul·la, no. El que tenia era una discapacitat emocional. La seva ment era brillant, analítica, de gran memòria, el seu rostre era harmònic, proporcionat i tenia el senyal mític de la bellesa: el clotet a la barra. Exercitava la oïda cada dia amb les sessions de música clàssica que s’obligava a escoltar abans d’anar a dormir, com a teràpia d’equilibri interior –era capaç de reconèixer el so de qualsevol instrument, també el cant de qualsevol ocell de la seva regió i el lladruc dels cans en la llunyania li donava clares pistes de la raça -. Mai, tampoc, havia hagut d’utilitzar ulleres. I les seves extremitats li responien encara bé, fortes i lleugeres, veloces, resistents i flexibles. Però l’òrgan de l’emoció, si existia, el tenia pansit com un fruit deixat al sol. Era un minusvàlid emocional, però no li digué.
Els separaven, pel que s’escrigueren, massa quilòmetres per a que l’encontre fos fàcil, però a pesar d’això l’anà preparant. Ella jugava el joc magistralment. Creà una xarxa de coincidències, la subtil teranyina que envolta a la papallona sense adonar-se’n. Ell n’era conscient, però es deixava fer com una Dànae indolent, amb la secreta esperança de que tot fos real. Guardava impresos tots els seus correus electrònics dins una capsa hexagonal que duia la coneguda imatge del Chat Noir parisenc. Mancat d’un ble dels seus cabells, com hagués fet un enamorat del Romanticisme, el que guardava eren les seves lletres i les llegia cada vespre abans de tombar-se al llit. Els diumenges depressius que no obria la tenda i els escassos amics, casats i amb fills, no li deien res, es dedicava a rellegir tota la correspondència, des d’aquell primer 23 de novembre fins al punt que es trobava, a finals de febrer.
Al principi li parlava de misteri, de la retòrica que els hi permetria l’anonimat, dels plans per a Nadal, de cinema. Més tard s’intentaren descriure. Ella volia saber quin to de veu tenia, si era calb, la mesura del seu nas. “No et fiïs mai d’un home que tingui el nas enmig de la cara -li va escriure-, això deia sempre la meva padrina”. Ell li contestà que ben enmig el tenia, juntament amb uns ulls petits, amb els que tenia la tendència de llegir entre línies. Poc a poc, descobriren que els dos compartien el gust per la canyella, en Pessoa i els seus heterònims, la vida rural, viatjar, el Grouxo Marx, el cafè amb pebrebò. “Estic molt constipat” li va escriure ell un vespre en que la seducció i el misteri deixaren pas a la vulgaritat d’allò quotidià. “Et recoman –li va dir ella- el remei del capell mexicà. Agafes un capell mexicà, una manta i una botella de conyac. T’estires al sofà, et tapes amb la manta, et poses el capell als peus i comences a beure. De tant en tant, li fas una ullada al capell. Quan enlloc d’un en vegis dos, deixes de beure, apagues el llum i a dormir. Constipat superat!” Aquell punt d’humor el sobtà. Sempre li havia arribat la seva imatge sofisticada i misteriosa. Li agradà descobrir-la persona. A poc a poc, els missatges es feren més extensos. El 6 de desembre ja ocupaven tres folis. L’addició el preocupà i li va dir, però el verí ja corria per les venes i era impossible aturar-ho.
Es contaren tot tipus d’intimitats, però ni tan sols sabien els seus noms vertaders.
Et dius Alícia de debò?
No, però no importa. Els noms són màgics. Sabies que, en anglès, s’usa el mateix verb per “fer un sortilegi” que per “lletrejar un mot”? Per a tu, som Alícia. Accepta-ho i t’arribarà la màgia.
I la màgia arribà. “És com si tot jo m’hagués convertit en una esponja –li va acabà escrivint- i estigués amarat de tu. Però la teva absència, per sort, no em causa dolor, sinó una mena de neguit dolç...”. Ella intentava no contestar amorosament aquestes referències, però sempre s’acomiadava amb “una besada de bona nit amb prolegòmens ardents i epíleg apoteòsic”. No sols la màgia, també el desig començà a omplir els seus dies. I va ser llavors quan decidiren trobar-se.
El dia de l’encontre arribà. Estava nerviós. Es vestí totalment de negre, com acostumava a fer per anar a la tenda, però afegí una corbata. Mai havia dut corbata així que es ficà dins google i allà, dins la xarxa, trobà fàcilment, un esquema per aconseguir fer-se un nus winsor. Estava nerviós. La havia citada a darrera hora, i ara n’estava empenedit: no sabia si suportaria tantes hores d’espera. Estava nerviós. Estava molt nerviós.
No li va fer cap gràcia veure que n’Alícia era jo.