M’amago al jardí de Guium. Hi penjo pedres blaves perses per tot arreu cercant protecció i deix que un sol femení ens il·lumini. M’amago al jardí de Guium, sota les flors que es tanquen fora sol, sota el gessamí i la passionària, sota els pedrolins i les clavellines. M’amago sota les roses que tornen florir, sota el gerani fúcsia que mor i ressuscita cada mes, sota les tomàtigues i els pebres encara verds, sota l’heura que encara no ha conquerit la paret, sota l’ordenada creu que em porta cap a la llimonera. M’amago i espero. No sé ben bé què. Potser simplement a que no es torni a repetir la història, potser simplement a que acabi la calor aferradissa i torni la tardor, potser simplement a que hagi après la lliçó i no ensopegui, de nou, en la mateixa pedra.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
+00.32.50.png)
.jpg)
5 comentarios:
Jo sempre m'ho propose, no entropessar de nou amb la mateixa pedra però no ho aconseguesc. A veure si tu tens més sort.
Diuen que no hi cap animal més ruc que l'home perquè pot ensopegar-se més de tres vegades amb la mateixa pedra... Potser aquest és un valor que tenim afegit, no? Crec que l'esperança mai s'ha de perdre i si la pedra són les persones... benvingudes sotragades (potser n'hi haurà alguna que et sorprendrà). Bona sort.
les pedres i les històries es repeteixen, però també les paraules belles
T'informo que avui diumenge, a les 11.30, apareixerà el meu post dominical de la secció Blogs degustació, on recomano una passejada per diversos posts, ente els quals es troba un dels teus.
Imagín que deu estar en la naturalesa humana això d'ensopegar i ensopegar.
Gràcies, Jesús M. per degustar-me tant :)
Publicar un comentario