POTSER EL COR

S’enfonsarà l’olor agre dels til·lers
en la nit de pluja. Serà en va
el temps de la joia, la seva fúria,
aquell moviment seu de llamp que desarrela.
Resta a penes oberta la indolència,
el record d’un gest, d’una síl·laba,
però com d’un vol lent d’ocells
entre vapors de boira. I encara esperes
un no sé què, perduda meva, potser
una hora que decideixi, que et porti
al principi o al final: sort igual,
feit i fet. Aquí negre el fum dels incendis
asseca també la gola. Si ho pots fer,
oblida aquell sabor de sofre
i la por. Les paraules ens cansen,
remunten des d’una aigua lapidada;
potser ens queda el cor, potser el cor…
(Dia rere dia, Salvatore Quasimodo)