LA MUNTANYA RUSSA

Som a punt de pujar a l’atracció. Em fa por. Em conec i sé que som sensible i em marejo fàcilment, que necessito tocar de peus a terra per posar en marxa els sis sentits; si no toc terra m’atabalo i som incapaç de sentir: la ingravidesa em reorganitza les cèl·lules, que és una manera simpàtica de dir que me les desordena. Però a pesar de la por, he pres la decisió. Fa massa temps que desig pujar-hi així que ho faig. Asseguro eficaçment tots els mecanismes de seguretat, em llevo les ulleres (tanmateix no cal veure-hi clar per gaudir-ne, potser ben bé el contrari) i tots els ornaments, i em disposo a esperar. El cotxet comença a pujar pels rails suaument. Què xulo! Quines vistes comencen a veure’s des d’aquí! El cap dels dits em comença a tremolar i sent un buit a l’estómac desconcertant però plaenter. Som ben a dalt. Veig les muntanyes de Tramuntana quasi a frec de mà i una lluna virtual en 3D em pica l’ull tan a l’abast dels meus braços que tard més a reaccionar del que seria desitjable quan el carretó comença a descendir bruscament a tota velocitat. L’estómac em guaita entre les dents; els ulls, que s’havien vist reflectits a les pupil·les dels de la lluna, em surten dels caus com si fossin de xiclet; la sang se’m gela a les palmes de les mans de tant fort que estrenyo la barra de seguretat; els rínxols se’m desrinxen i dupliquen la seva mida tapant tots els ocells i els niguls que topen. Amb un sotrac aterrador arribo a la panxa descendent de la corba. Crec que ja he tocat terra, però sense tenir temps de refer-me, pujo de nou, potser fins i tot amb més velocitat. El trajecte no és recte aquest pic. Mai havia sentit tantes corbes seguides, amunt, avall, un altre pic amunt, ara avall, pujades i baixades cada cop més seguides, sense temps a serenar-me. Emmalaltiré. Vull baixar? No. M’agrada. Sí, vull baixar. No, encara. I una altra atracció?. Els cotxes de xoc? No. El tioVivo? Psss. El túnel del terror? No, ha de ser aquesta. Em marejo. Ai. Estúpid amor.