QUAN S'ÉS FONEDÍS COM UNA DUNA

A voltes l'absència recol·loca; a voltes, quan s'és fonedís com una duna, quan sempre es viu dins la mancança, dins allò que no es té, en el que va ser i en el que serà, l'absència fa que tot l'engranatge ocupi el seu lloc. L'amor -"lo mismo te echo de menos, lo mismo, que antes te echaba de más"- torna a espolsar-se les rutines, es vesteix de nou de dandy seductor i l'amat de carn i os pot, a la fi, competir amb el rival somniat, car es despulla de tota la concreció i es fa volàtil com ell. Igualment brillants són les seves paraules dosificades, igual d'enyorada la veu, igual d'il·luminades les seves idees, igual de bell el seu record, igual d'anhelada la seva abraçada. Què romàntica i dolorosa és l'absència, què tràgica, què necessària per a les ànimes perdudes com la seva. A ella, carregar-se de fruits i perdre's dins l'excés no la fa fracassar. Recorda aquell ametller mig empaltat de prunera que miraculosa i harmònicament era mare dels dos fruits, prunes i ametlles. Recorda aquell proverbi persa que diu: "quan més carregat està l'arbre de fruits, més aviat toquen, humilment, les branques el terra"